Mossèn Josep Asens: una vida de compromís i modèstia

Escrit per | Amb data: | Articles | Arxivat a:

Resum
Mossèn Josep Asens ens deixava el 3 d’octubre del 2015 després d’una vida de compromís dedicada no només a ajudar els més pobres i desvalguts sinó també a aquells altres que, en aquella època que ell va viure –el franquisme– estaven proscrits, als quals ell –des de la seva pertinença al món eclesiàstic que va donar el bracet a aquella dictadura amb voluntat anorreadora i aniquiladora– podia donar certa cobertura; això sí, sempre amb una actitud discreta i sense perseguir cap protagonisme.


Mn. Asens (en primer terme) als Jocs Florals de Zuric, l'octubre de 1968. Arxiu familiar Asens.

Mn. Asens (en primer terme) als Jocs Florals de Zuric, l’octubre de 1968. Arxiu familiar Asens.

Mossèn Josep Asens Huguet (Alforja, 24 de setembre de 1923 – 3 d’octubre de 2015) va ser una persona de tarannà obert, conciliador, dialogant, unitari… La seva paraula i la seva actitud sempre incorporaven un missatge d’esperança i d’esforç per aconseguir una societat més justa que evités el sofriment de les classes més pobres i afavorís una convivència en pau i llibertat. Va voler mantenir-se deslligat de les coses mundanes, de manera que entregava part dels seus diners als pobres. En aquest sentit, va ajudar, des de la més absoluta discreció, moltes persones desvalgudes, per qui sempre tenia un consell, i va refusar qualsevol tipus de reconeixement. Va deixar dit: «Sempre he obrat molt senzillament i si alguna cosa de les que he fet ha aixecat rebombori sempre ha estat sense voler.» (Diari de Tarragona) De la mateixa manera que no volia acumular riqueses, tampoc volia acumular protagonisme, per tant, i això el va dur a treballar sempre per ajudar la societat des de l’ombra. En paraules de Mn. Gil, va ser un «home d’una gran autenticitat, extraordinari, senzill a més no poder». Li interessava buscar contactes amb la gent per fer apostolat i per eixamplar l’oposició al franquisme. Pretenia tirar endavant, per tant, una Església oposada al nacionalcatolicisme imperant durant la dictadura que li va tocar viure i que, afortunadament, a nosaltres ens va tocar viure al seu costat.

Als 17 anys va ingressar al Seminari de Tarragona i va ser ordenat sacerdot el 22 de gener de 1950. La primera missa l’oficià al seu mateix poble, Alforja, el 29 de gener d’aquest any. Però aviat, en aquest mateix 1950, concretament el 24 de setembre, va ser nomenat vicari de Sant Pere (a Reus), fins al 1967. Entremig va ser nomenat, a més, capellà de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Reus (el 21 d’octubre de 1953) i vocal de Junta Local de Formación Profesional Industrial de Reus (el 13 de febrer de 1956). La seva marxa de Sant Pere segurament devia coincidir amb la detenció que va patir a Reus per haver deixat un local per fer-hi una reunió clandestina. Mentre es va estar a la capital del Baix Camp, en un principi va viure a l’actual avinguda president Companys, 18, on va iniciar una residència de capellans que, des del punt de vista de Mn. Raventós, fou «un viver d’iniciatives, lloc de trobada de capellans, tingut per alguns com el “centre d’esquerres”».

Gràcies al Dr. Vives, el 1967 va fer cap a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona; el van nomenar capellà de la Residència Sanitària de la Seguretat Social, de l’Institut Nacional de Previsió (l’actual Hospital Joan XXIII de Tarragona) l’11 d’octubre d’aquell 1967. Però si a Reus s’hi va estar 17 anys a Tarragona se n’hi estarà força menys, ja que aviat el van convidar a marxar, perquè permetia que la gent de CCOO es reunís al seu despatx (segons Teresa Fortuny). De fet, el 10 de febrer de 1971 –dos dies abans de comptar amb un nou cardenal (el Dr. Pont i Gol)– va ser detingut, amb altres membres d’Acció Catòlica, per «propaganda il·legal», tot i que fou alliberat el mateix dia. En les seves pròpies paraules: «[…] teníem un director molt… com ho diria… militar. La qüestió és que també era metge de la Guàrdia Civil i em va enviar uns quants guàrdies civils per a que se m’enduguessin.» (Diari de Tarragona) Tant aquesta detenció com la que hem comentat anteriorment mentre era a Reus són molt significatives tenint en compte que, en principi, l’emparava l’Església.

A partir d’aquí, el passegen amunt i avall, fins que el 1971, el nou arquebisbe: el Dr. Pont i Gol, el nomena vicari de Salou el 15 de març del 1971, previ acord de Mn. Muntanyola. De fet, els dos representen aquesta voluntat catalanista i contrària al règim de l’Església i, els dos, també van tenir molts problemes amb l’arquebisbe precedent al Dr. Pont i Gol: el Dr. Arriba y Castro. Per a Xavier Amorós «es tractava de dos homes excepcionals» (2002: 320).

Aviat, però, després d’entrar com a vicari a Salou, torna a Reus per substituir Jaume Fernández a la parròquia de l’Assumpció dels barris obrers de Sol i Vista i Pelai. El nomenament com a ecònom de l’Assumpció és del 28 de setembre de 1972, concretament. A partir d’aquí el 21 de juny del 1974 passa a ser membre del Consell del Presbiteri, representant Reus ciutat; el 20 de setembre del 1979 és nomenat capellà del monestir de les Carmelites Descalces de Reus; el 15 de març, vicari episcopal del Baix Camp, el Priorat, la Conca de Barberà, la Segarra, l’Urgell i les Garrigues; el 9 de juny del 1987, delegat episcopal de Càrites Interparroquial de Reus; el 24 de febrer del 1998, director espiritual de la cúria Verge de Misericòrdia de la Legió de Maria de Reus i, finalment, el 8 de maig del 2000, capellà, també, de l’Institut Pere Mata. Malgrat jubilar-se l’any 1998, va continuar com a capellà a les Carmelites Descalces, a l’Institut Pere Mata i a la residència d’avis de les Borges, fins que el 2010 la salut ja no li ho va permetre.

Tenia el tema del català molt clar i la seva posició va ser fonamental perquè el català es mantingués en la litúrgia i en la predicació; a més, en les homilies no s’estava de fer saber les seves idees, fins i tot de manera contundent. En relació amb la llengua, va intentar buscar la via pacífica per recuperar-la com a dret innegociable. I amb l’entrada del Dr. Pont i Gol, molt més dialogant que el seu precedent; era el mateix Pont i Gol qui se les havia de tenir amb les autoritats franquistes, perquè es va posar al costat de Mn. Asens i d’altres mossens que, com ell, no entenien que el català s’hagués d’abandonar en les misses.

Amb la voluntat ferma de construir una nova societat més justa el trobem especialment abocat als més febles i als més necessitats en dos àmbits que, evidentment, estan interrelacionats, l’un és l’àmbit eclesiàstic i l’altre és l’àmbit més directament antifranquista. Com deia, són dos àmbits que estan vinculats perquè ell creia en una altra manera de fer més propera i més justa per a les persones, sense coartacions de cap tipus. I ell va assumir discretament, però decididament, aquest compromís actiu que, en un cas, el de l’àmbit eclesiàstic persisteix en el temps i, en l’altre, el de l’àmbit més pròpiament antifranquista, s’esllangueix amb l’adveniment de la suposada democràcia. S’esllangueix, però continua latent, segurament; i s’esllangueix per dedicar-se a l’altra de les seves facetes plenament perquè devia creure que aleshores ja hi havia qui podia reclamar les llibertats o perquè les llibertats ja s’estaven recuperant; havia fet, per tant, senzillament una substitució, una substitució mentre les coses anaven maldades, que després, a partir dels ajuntaments democràtics, creu que ja cal retornar a qui realment tocava fer aquella funció; o potser és, senzillament, que ja n’havia tingut prou de rebre cops i pensava que ara que ja no en queien, de cops, es podia retirar, perquè, com diu Isidre Fonts, «devia ser una de les persones que més va passar per comissaria» en aquells temps foscos. El seu tarannà reservat va privar-nos de saber quantes van ser aquestes ocasions en què va passar per la comissaria o en què va haver de donar explicacions a les autoritats eclesiàstiques i també va privar-nos de saber l’autèntic motiu de finalitzar el seu compromís actiu amb l’antifranquisme. Malgrat tot, sí que va deixar dit al Diari de Tarragona: «Jo no sóc de cap partit polític, això que quedi clar; sóc apartidista i la mostra és que quan va arribar la democràcia jo em vaig desvincular d’aquestes coses per centrar-me en la meva missió de capellà. De fet, ara ja no fa cap falta que em posi en política, ara ja va sola.»

Àmbit eclesiàstic

Amb la col·laboració de Domingo Caamaño va fundar l’HOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica), a Tarragona, Valls i Reus, i en va ser nomenat consiliari del centre d’aquesta última ciutat, Reus, perquè aleshores era vicari a Sant Pere (Martínez de Sas; Pagès i Blanch, 2000: 132). Va utilitzar aquesta plataforma per aquella voluntat seva que ja s’ha anunciat de capgirar les consignes del nacionalcatolicisme més conspicu del moment i transformar l’Església o els dictats eclesiàstics que aleshores predominaven. A través de l’HOAC es va apropar al poble, sobretot als pobres i als obrers –aquell obrerisme cristià que el 1946 havia començat a Madrid Guillem Rovirosa, a qui ell va conèixer el 1949, quan encara era seminarista, per tant– i va facilitar que la gent obtingués, encara que fos de manera clandestina, un pessic d’aquella llibertat que li havia estat presa, la qual cosa va actuar a favor del sindicalisme i, sobretot, del català o del catalanisme. Francesc Campoy recorda que tenia una espècie de divisa: «Qui posa la mà a l’arada i es gira d’esquena, no és digne del regne del cel».

Segons Xavier Amorós, l’HOAC «si bé no era un partit polític, en aquell moment, era una força que lluitava, sense reserves, en favor de la democràcia, en una lluita que no era mai violent[a], com ho va ser, en aquella època, la dels partits que s’estaven refent a casa nostra, com a tot arreu, amb penes i treballs» (2004: 416).

Si les autoritats eclesiàstiques del moment van confiar en aquella HOAC. Mn. Asens, com altres integrants de l’«HOAC catalana» van utilitzar-la per difondre les consignes eclesiàstiques, sí, però també per transformar la comunitat treballadora i catalana malgrat l’ideari franquista. En l’HOAC, Mn. Asens va ser, per tant, un element actiu; va impartir xerrades i cursets formatius entre els militants i simpatitzants hoacistes, va escriure articles per a la revista ¡TU! i per al Butlletí de l’HOAC, i assistia amb regularitat a les Setmanes Nacionals de l’HOAC. A més, va ser impulsor de les Nits Apostòliques, unes reunions nocturnes de militants, que tenien l’objectiu de celebrar la fe en Jesucrist i reforçar l’espiritualitat cristiana i obrera (Ferrando, 2016: 10).

D’aquesta manera, va aconseguir enfortir la consciència religiosa de la gent, però també la consciència obrera i les necessitats dels primers emigrants que arribaven, sobretot procedents d’Andalusia, a treballar en la indústria emergent del nostre entorn. Durant els anys 50 i 60, per tant, va esdevenir la veu reivindicativa de la millora de les seves condicions de vida i quan va ser necessari va plantar cara a les autoritats del règim franquista. La seva acció, per tant, va ser pastoral, apostòlica i assistencial, com es veu clarament amb la seva gestió entorn dels Equips de Dolor (1952-1976), que el porten a estar amb tot i per tot al costat dels malalts, pobres de solemnitat i abandonats en general, a qui vol ajudar a donar sentit al seu dolor. Aquests Equips de Dolor, els va estendre per diferents indrets de Catalunya i de l’Estat. Com a consiliari de l’HOAC de Reus i consiliari nacional dels Equips de Dolor va escriure a cadascun d’aquests Equips una carta circular per mantenir-los units i ferms, al mateix temps que els informava dels últims esdeveniments eclesials i de lluita obrera. El 1952 Mn. Asens va redactar-los un opuscle titulat Viacrucis del malalt hoacista, en el qual contestava personalment les cartes que li enviaven els malalts i, a partir d’aquestes cartes, en va escriure algunes biografies, com Un comunista en la cruz, que narra la vida de Juan Fernández.

També va mantenir contacte amb el cottolengo del P. Alegre de Barcelona i amb més cottolengos d’altres llocs de l’Estat (Ferrando, 2000: 240). A més, va iniciar una assessoria jurídica per defensar els drets dels treballadors, va tirar endavant diverses experiències cooperatives en l’àmbit de la producció i va estar al darrere de l’assegurança la Divina Pastora.

Finalment, cal destacar que el 1968 es va posar al capdavant del Centenari del Cardenal Arquebisbe de Tarragona Vidal i Barraquer (al costat, de Mn. Muntanyola –que en seria el seu biògraf–, Mn. Raventós i el Dr. Nolla). Mn. Raventós indica que «la tardor de 1968, va viatjar a França i Suïssa amb Mn. Muntanyola, Mn. Artur Boronat i Mn. Francesc Benet, s’entrevistà amb Ventura Gassol, visità a Ramon Sugranyes de Franch i la cartoixa de la Valsainte, on reposaven les despulles del cardenal Vidal i Barraquer tot esperant l’hora del retorn a Tarragona.» Recordem breument el cas de Vidal i Barraquer, per entendre la personalitat que aquell 1968 homenatjaven. Franco va prohibir al cardenal que havia marxat a l’exili que tornés a la catedral de Tarragona per negar-se a firmar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol de l’1 de juliol de 1937 de suport al mateix Franco; malgrat aquesta consigna, o sigui malgrat no poder tornar, ell no va renunciar mai a ser-ne el cardenal, tot i les pressions governamentals. Va morir el 1943 a Suïssa.

Àmbit antifranquista

Vinculat a la lluita antifranquista Mn. Asens facilità el que tenia a l’abast, sovint les estances eclesiàstiques a les quals ell tenia accés: el Centre Catòlic de l’actual carrer de la Presó, les parròquies on estava… Així el març del 1967 es reuneix per primera vegada la Comissió Democràtica del Baix Camp i ho fa al Centre Catòlic gràcies a Mn. Asens (tal com ho esmenta Xavier Amorós, 2004: 254-256) i, quan a començaments dels anys 70, a la Cooperativa Comarcal d’Avicultura les dones es queixen i paren la cadena, Mn. Asens facilita un espai del barri Pelai per reunir-se i comentar la situació, aquesta altra efemèride l’explica Teresa Fortuny. Però també facilitava diners quan calien; per exemple, fa una aportació per a la llibreria Gaudí, com ho recorda Jaume Fernández, i entrega diners per alliberar dos companys que repartien una revista que es deia Revolució als quals van enxampar el novembre del 1976 i per als quals s’havia de pagar 50.000 pessetes per a cadascú com a fiança, una altra efemèride que puc reportar gràcies a Teresa Fortuny. Enric Aguadé, al seu torn, també afirma que va intercedir a favor d’alliberar gent del PSUC.

Mn. Asens sempre accedia a deixar un espai i el deixava sense preguntar res perquè considerava que així reparava una de les mancances de drets que caracteritzava el franquisme. I ja hem vist que això li va provocar certs maldecaps i detencions, però malgrat saber-ho, després de la primera detenció no es va fer enrere. Era un demòcrata convençut i en la majoria que podia facilitava el dret de reunió que la dictadura negava. I no va voler en cap moment que se li donessin les gràcies; aquesta va ser la seva grandesa, fer les coses perquè hi creia, no per esperar-ne res a canvi. I aquell espai cedit per ell, un espai de l’església, en paraules de Xavier Amorós, «en aquells moments era el millor, l’únic refugi» (2004: 254).

En aquest sentit, es va vincular amb els moviments clandestins de lluita contra la dictadura, sense importar-li les sigles, sinó la voluntat de concedir-los la llibertat que els era presa pel règim, amb la conseqüent coartació dels drets humans que ell considerava incorrecta, raó per la qual pretenia restituir-la. En paraules seves: «Jo l’únic que feia era col·laborar amb el que considero que era just, que era la lluita per aconseguir la democràcia. A mi no em movien raons polítiques que anessin més enllà de la llibertat, per això m’ajuntava amb gent poc afina al règim» (Diari de Tarragona).

Així, va facilitar les reunions –bastides, en tot cas, com a reunions eclesiàstiques, si els enxampaven– al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a les Plataformes Anticapitalistes, a l’Esquerra Comunista, al Moviment Comunista… i també les que van dur a l’incipient sindicalisme –en aquest sentit, va facilitar la creació de Comissions Obreres (CCOO) a la comarca del Baix Camp. També el 19 de març de 1970 els locals de l’HOAC van acollir la creació de la Comissió Democràtica del Baix Camp, que tenia com a referent la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, formada pels partits polítics democràtics catalans.

El seu compromís en defensa de la cultura i la llengua catalana fou ferm i constant. Va participar activament en la campanya «Català a l’Escola» que des del 1967 promovien persones vinculades al Centre de Lectura –amb el qual ell va estar força vinculat, prova d’això és que va ser vocal de la Secció de Lletres, essent president de la Secció Vallespinosa. D’esperit cooperativista i comunitarista va promoure, també, a Reus centres de cultura nocturna i, més concretament, el 1968, l’Escola Comarcal Puigcerver, de tarannà català i autogestionari, i basada en la pedagogia activa.

En aquest sentit, el mateix 1968 es va posar al capdavant del Centenari de Pompeu Fabra, al costat de Xavier Amorós i Ramon Amigó (coneguts en conjunt com la Triple A, en broma, perquè no ho eren pas una Aliança Apostòlica Anticomunista). Els tres feien d’oradors i anaven a parlar de Fabra pels pobles que ho sol·licitaven. Precisament, per la presència de Mn. Asens en aquest grup, la primera sessió d’aquestes xerrades es va fer a Alforja un diumenge d’abril al local nou dels Amics d’Alforja. Cadascú s’encarregava d’un tema. Mn. Asens desenvolupava: «Pompeu Fabra i la llengua del poble»; Xavier Amorós, «Pompeu Fabra, l’home», i Ramon Amigó, «L’activitat excursionista de Pompeu Fabra» (Amigó, 1994: 108-109).

Després, amb l’adveniment o la consecució de la suposada democràcia, va dir prou. I també va donar tota la documentació que tenia d’aquesta època a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Teresa Fortuny comenta que quan ella se’l va trobar l’any 77, després de les eleccions, li va dir: «Escolta, Teresa, jo us ho he deixat amb molt de gust tot, perquè entenia que hi teníeu dret, però fins aquí ha arribat la meva tasca.»

Mossèn Josep Asens, per tant, va saber conciliar perfectament l’afany per la justícia social, amb les exigències de la seva catalanitat entre les quals la necessitat que l’Església tingués bisbes catalans i s’expressés amb la llengua del poble. Així, fou un dels 109 sacerdots, entre els quals també hi havia Mn. Ramon Muntanyola o Mn. Raventós –que en facilita informació–, redactors i signants de la carta al nunci Mns. Riberi (15-IV-1966) en què es reclamava que es nomenés un bisbe català, davant la suposada jubilació del cardenal arquebisbe Arriba y Castro amb qui va topar en diferents ocasions –com no podia ser d’altra manera, tenint en compte el tarannà de Mn. Asens i la ideologia de l’època–, així com també amb els governadors civils i caps locals del Movimiento que, com hem vist, primer el van fer fora de Sant Pere, des d’on va anar a parar a l’Hospital Joan XXIII com a capellà i, després, també el forçaran a marxar d’aquest nou emplaçament.

El setembre de l’any 2000 l’Ajuntament de Reus li va concedir la Medalla d’Or «en reconeixement de la seva qualitat humana i d’esperit solidari i exemplar» (Reusdigital.cat). En les seves pròpies paraules, que rebés la Medalla d’Or: «segurament té alguna relació amb tot el procés de la transició democràtica, amb el que hi vaig col·laborar bastant» (Diari de Tarragona); aquest «bastant», és clar, el va pronunciar amb tota la modèstia que el caracteritzava, perquè, com hem vist, va donar molt la cara i s’ho va trobar. En el seu discurs d’agraïment per la condecoració mostra amb naturalitat haver servit l’Església, però també Catalunya i l’Església catalana, en un moment en què això no era gens fàcil, però la justícia social amb què creia el portava a fer-ho. Una Església catalana que, en aquest tardofranquisme, es manifesta –i a mossèn Asens el trobem darrere, donant-hi suport– en, per exemple, el 1963 a través de les paraules de l’Abat Escarré, de Montserrat: «On no hi ha llibertat autèntica no hi ha justícia, i això és el que succeeix a Espanya»; i el 1966 amb la campanya «Volem bisbes catalans».

Es va jubilar, com pertoca en l’àmbit eclesiàstic, als 75 anys; i va morir als 92 anys, a la residència d’avis d’Alforja. Per la seva aportació i en record seu, moltes gràcies.

Fonts orals
Carme Tost, Mn. Josep Gil, Jaume Fernández, Enric Aguadé, Teresa Fortuny, Isidre Fonts i Francesc Xammar, Mn. Josep Raventós i Francesc Campoy.

Fonts escrites
Amigó, Ramon (1994). Reus: L’ensenyança de la llengua catalana, des de Reus, sota el franquisme. Edicions del Centre de Lectura.

Amorós, Xavier (2002). Temps estranys. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca. Llibre segon, 1951-1960. Reus: Associació d’Estudis Reusencs.

––– (2004). Temps estranys. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca. Llibre tercer, 1961-1975 (Primera part). Reus: Associació d’Estudis Reusencs.

Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai (2000). Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Montcada i Reixac: Edicions Universitat de Barcelona / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Ferrando Puig, Emili (2000). Cristians i rebels. Història de l’HOAC a Catalunya durant el franquisme (1946-1975). Barcelona: Editorial Mediterrània.

––– (2016). Els equips de dolor. El tresor amagat de l’HOAC. Barcelona: Artes Gráficas VF.

Prats, David (2000). «Domènech i Montaner i Mossèn Assens seran dos del guardonats», Diari de Tarragona (21 de setembre).

Recursos digitals
Reusdigital.cat

Descarrega PDF Versió en PDF