Pregó de la Festa Major de Pratdip (2017)

Escrit per | Amb data: | Articles | Arxivat a:

Resum:
El text que segueix, redactat per l’actual president del Centre de Lectura de Reus, va ser llegit el passat dia 13 de juliol al balcó de l’Ajuntament de Pratdip, amb motiu de les Festes de Santa Marina, les més destacades del calendari d’aquesta bella localitat del Baix Camp. Conté diferents referències de caràcter geogràfic, històric, arqueològic i literari, amb especial atenció a dos llibres que descriuen la vila i el terme pratdipencs: la novel·la Històries naturals (1960), de Joan Perucho, i el volum Les ciutats del món (1948), de Josep Iglésies.


Il·lustració: Primera plana del capítol dedicat a Pratdip del llibre Les ciutats del món (1948), de Josep Iglésies.

Il·lustració: Primera plana del capítol dedicat a Pratdip del llibre Les ciutats del món (1948), de Josep Iglésies.

Distingides autoritats i benvolguts pratdipencs i pratdipenques:

Ja fa unes quantes setmanes, i per via telefònica, vaig rebre del vostre alcalde Joan Maria Rovira l’encàrrec de fer el pregó de la vostra Festa Major. M’havien convidat a dictar conferències i a fer presentacions de llibres, però és el primer cop que faré un pregó públic des del balcó d’un Ajuntament. Quan l’alcalde em telefonà, em va passar allò que va dir un dels meus predecessors, en Johan Cruyff: se’m va posar “la gallina de piel”… I és que a mi em costa molt dir que no, si la proposta és feta amablement. No fa massa dies, segur que alguns de vosaltres em vau poder veure al Diari, en una entrevista que em van fer per allò de la meva novella presidència del Centre de Lectura de Reus. El cas és que no vaig saber dir que no. Un dia m’hi posaré, ho prometo, i aprendré a saber declinar oferiments amb bones paraules i fins i tot a quedar bé. El cas és que al final vaig fer com Antoni de Montpalau i vaig dir “Aniré a Pratdip”.

És clar que si m’han posat en aquest tràngol és per la meva dedicació a l’estudi del salvament del patrimoni cultural durant la guerra Civil, especialment en referència al retaule de 1602 de l’ermita de Santa Marina i a altres elements artístics –de caràcter religiós– salvats pel Comitè Antifeixista de la vostra vila i conservats gràcies a l’eficaç tasca de la Comissió del Patrimoni Artístic de la Generalitat republicana. Però, atès que ja en vaig parlar en un acte portat a terme l’any passat, en aquesta mateixa vila, i que encara deu córrer un llibret que l’any 2001 va editar el Patronat de Santa Marina, m’estalviaré i us estalviaré de tornar a tractar aquest tema.

La meva relació personal amb el Prat era anterior, fins i tot a l’època en què vaig resseguir atentament les publicacions del prehistoriador reusenc Salvador Vilaseca i vaig poder comprovar que hi havia molt poques referències a troballes o jaciments arqueològics al vostre terme. De fet, al seu llibre de 1953, intitulat Las industrias del sílex tarraconenses, només hi ha un parell de notes referents a unes comptades peces de sílex tallat trobades per ell a les balmes d’Ofinac o d’Aufinac (car de les dues maneres ho he trobat escrit) i als voltants de Santa Marina, peces totes elles conservades a Reus, al Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca. Després hi tornaré una mica, sobre això.

Suposo que un dels primers cops que vaig veure escrit el nom de la vostra vila en un llibre va ser als anys seixanta o al començament dels setanta, en llegir la novel·la Les històries naturals, de Joan Perucho, un llibre ja clàssic que fou publicat per primer cop el 1960. El títol és una reminiscència, com reconeix el mateix Perucho, del Libre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripció natural, ço es de cosas naturals de Cathaluña, que va redactar l’any 1600 el jesuïta reusenc Pere Gil i que va romandre manuscrit fins que Josep Iglésies l’edità el 1949; el 2003 fou reeditat per l’Institut d’Estudis Catalans.

Aquests dies he tornat a llegir, després de molts anys, Les històries naturals i el llibre m’ha tornat a agradar molt. Potser és un tema massa repetit, el de parlar de l’obra de Perucho i dels seus protagonistes imaginaris principals, el ja citat científic i heroi Antoni de Montpalau i el vampir Onofre de Dip, però en tot cas és una sort per a la vila tenir aquest mèrit literari, que moltes altres viles i ciutats voldrien. Segur que tots coneixeu el relat, però de tota manera us convido rellegir tranquil·lament, tot aprofitant els matins o les tardes d’estiu, alguna de les múltiples reedicions de Les històries naturals. I també us recomano que consulteu el molt més gruixut llibre de Julià Guillamon, Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació, editat fa poc més de dos anys i en què es donen diferents notícies d’interès sobre els antecedents, la gènesi i les vicissituds d’aquella deliciosa filigrana literària. Desconec si Guillamon ha vingut al Prat a parlar de Perucho i de la seva obra, però si no ho ha fet, pagaria la pena de convidar-lo en alguna ocasió més o menys pròxima. Que no passi el que va succeir l’any 1997, ara fa vint anys, quan el Grup Cultural de Pratdip va voler convidar Perucho a fer una xerrada a la vila. Guillamon explica (pàgina 698) que entre els papers deixats per l’escriptor “hi ha un esborrany de carta adreçada a l’alcalde dient que la invitació arriba cinquanta anys tard, quan Les històries naturals ja han esta traduïdes a vint idiomes”. Com acota Guillamon, “les enrabiades de Perucho eren proverbials”.

Permeteu-me encara una mostra més. Guillamon aporta també (pàgina 345), tot parlant dels orígens de l’obra, situables als anys cinquanta: “Perucho va explicar diverses vegades aquesta història. Anava en tren i, quan passava per Falset, un viatger li va parlar del poblet de Pratdip, en un extrem de les muntanyes de Tivissa-Vandellòs, on en un altre temps hi havia hagut molts llops. El veritable senyor del poble era el dip, que tenia tothom atemorit. Perucho es va empescar que dip era una paraula àrab que volia dir xacal. A partir d’aquí va començar a desenvolupar l’argument de Les històries naturals”. Apunto jo que, a la novel·la, Perucho fa dir (al capítol novè de la primera part) a un dels seus personatges, el filòleg Bartomeu Garriga, que “la paraula «Dip» ve de l’àrab i equival a ésser ferotge i és emprada sovint per a significar el xacal, àvid de sang”. Un altre filòleg, en aquest cas real i de nom Pere Balañà, ha afirmat –a Els noms de lloc de Catalunya, 1989– que ‘ad-díb’ voldria dir “del llop”, en àrab. Per contra, Joan Coromines, als seus Estudis de toponímia catalana (1963), va fer venir el mot de la denominació preromana “ibi”, relacionada amb la noció de riu o lloc amb aigua.

Amb els anys, he procurat no posar-me al mig de discussions etimològiques, però a la vista de l’animal que apareix en diferents escuts de la vila, i especialment en les tres representacions que hi ha al retaule de Santa Marina pintat el 1602, a mi em sembla que és un gos, fosc si voleu, però un gos i prou. És clar que els gossos que ens envolten més habitualment són descendents d’antics llops domesticats pels nostres avantpassats, sembla que ja des del paleolític superior… També tinc present que el mític ‘dip’ és un dels emblemes que llueixen els vestits del Ball de Diables del Prat.

D’altra banda, em sembla que a Perucho el va captivar la qüestió de l’aigua, quan degué venir al Prat per a documentar-se, perquè en la descripció que fa de la vila i del terme (capítol quart de la segona part) hi fa unes referències –situables en altres moments històrics– que podríem qualificar ara i aquí, en ple mes de juliol, si més no com a refrescants. Primer comença dient que “Pratdip és un poblet situat en una zona de grans muntanyes salvatges, cobertes d’extenses pinedes perfumades i amb corrents d’aigua gelada i rapidíssima. Grans penyals grisos, de caràcter granític, contrasten amb les escasses franges de terra roja i fecunda, on el camperol s’afanya al conreu”. Més endavant, després de transcriure unes notes del cronista tortosí Cristòfor Despuig, sobre la flora i la fauna del territori, assenyala que “Pratdip es troba, doncs, al mig d’aquesta orgia de bolets, cabres, perdius, lletugues i maragdes, encimbellada en el vessant d’una muntanya coronada per un castell en ruïnes. Uns grans prats s’hi estenen als peus, circumstància que degué influir en el nom de la vila, i els voltants són d’una extrema verdor. El verd hi domina: verd tendre, verd poma, verd cendrós, verd intens, verd de verdolaga fresca, verd pensatiu, verd rúfol, verd de dip (sic), etc. Hi ha un gran safareig comunal d’aigües verdes i, a l’entrada del poble, una majestuosa font de múltiples boques dispensa una melodiosa meravella refrescant, verda i freda”.

L’ajustada prosa de Perucho no ha de fer oblidar, tanmateix, la també poètica d’un altre personatge important de la geografia i àdhuc de la literatura catalanes: la del ja citat reusenc Josep Iglésies. Aquest, un eminent representant del nostre noucentisme, ja havia descrit el Prat uns quants anys abans que Perucho, concretament el 1948, al petit volum Les ciutats del món, que va ser reeditat el 2010 pel Centre de Lectura de Reus, tot complementant-lo amb nous textos i il·lustracions de diferents autors (el text de Pratdip és de Xavier Filella i el dibuix, de Cori Torroja). Ara, el llibre és exhaurit i caldria fer-ne una nova edició. No em sé estar, tot i abusant de la vostra atenció, de transcriure uns paràgrafs del capítol corresponent a la vostra vila: “Al bell mig d’un cercle de muntanyes, el caient abrupte de les quals fa pensar en una altura doble de la que realment tenen, el mateix que un tap gegant dispost per obstruir el trau d’un llarg i feréstec congost, hi ha isolada una peanya de roca amb les ruïnes d’un castell de balada, al cim. Igual que la testa d’un corser fogós, el penyal, tacat de rosa i de blau, es dreça amb el llom al darrera al cap d’un pujolet. Les cases de Pratdip enfilen els seus flancs, li cobreixen el llom i esbadellen portes i finestres tot voltant-li la gropa. Semblen anar en seguiment del monòlit que suporta el castell. Són un genet, dalt de la sella. Les múltiples teulades vermelles, les parets daurades amb els ulls esbatanats dels finestrals, posades unes damunt de les altres en esqueneta, són l’alegria del vas pregon, fet de cingleres de color esclarissat. Un campanaret triangular no s’aixeca gaire, temerós de ferir la suspicàcia de les dues ancianes torres emmerletades que, amb ell, sobrepugen l’amuntegament de cases”. I, una mica més endavant, afegeix: “Dins i fora del traçat, gairebé tots els edificis s’han renovat i molts rumbegen balcons. Llevat del castell, ancià decrèpit que somriu a la seva fillada des de dalt de l’enclusa rosada, no hi ha ruïnes al poble. Hom flaira benestança. El contacte amb Reus afina els sentits d’aquests muntanyencs, que aparien llurs terres amb el mateix afany polit que un botiguer orna llur aparador i escombra la voravia davant la seva tenda”.

Només vosaltres, pratdipencs i pratdipenques, sabreu quins canvis ha sofert la fesomia de la vila i si els perfils descrits per Iglésies i per Perucho es mantenen amb una certa consistència. La del castell és clar que va canviar, ja fa temps, quan es va construir el dipòsit d’aigua que abasteix la vila. Ara fa vint-i-cinc anys, el 1992, arran d’unes obres de consolidació d’unes esquerdes aparegudes a la muntanya del castell, van aparèixer unes restes òssies que van comportar la corresponent intervenció arqueològica, realitzada per l’empresa CODEX. La intervenció la van codirigir la meva col·lega i també muller, Ester Ramón, i el col·lega i tanmateix amic Josep M. Macias. Els materials recuperats semblaven pertànyer a un enterrament remogut que, pels escassos fragments de ceràmica que l’acompanyaven, correspondrien a l’època neolítica i tindrien uns cinc mil anys d’antiguitat. No cal dir que, en cap cas, podem relacionar els ossos recuperats amb els d’alguna víctima del malèfic Onofre de Dip que inventà Perucho…

La migradesa dels materials arqueològics apareguts fins ara al terme pratdipenc són una constant que caldrà solucionar un dia o altre, amb una prospecció detallada dels indrets ja coneguts i –si és possible– amb alguna excavació puntualment generosa. No tinc prou coneixement directe del vostre terme, però els indicis que va recollir Salvador Vilaseca el 1953 o que va apuntar Josep M. Coll el 1996 no semblen indicar, si més no de moment, una presència humana antiga prou significativa en aquesta part concreta del territori. En canvi, el llibre Pratdip. Història i recerques (I) del suara esmentat Josep M. Coll –una obra que, per cert, no ha tingut continuïtat que jo sàpiga–, sí que recull i documenta fotogràficament un gran nombre d’elements etnogràfics i d’arquitectura més o menys popular, com ara borges, cocons o clapers; arneres; forns de pa, de calç o de guix (a part dels forns semiindustrials de teules i rajoles); recs i aqüeductes; molins; corrals; eres; fonts obrades i basses; colomers; carboneres i altres menes de testimonis de l’activitat humana del segle XII ençà. Tot això s’ha de catalogar convenientment, perquè fa part del nostre patrimoni, al costat dels altres elements encara pendents d’estudi, com les possibles restes de la partida de les Mugues…

Però deixem-nos ja de literatura i d’històries. He vingut a fer el pregó, no a carregar la vostra paciència més del compte. Per això, crideu tots amb mi: VISCA LA FESTA MAJOR !!!

Descarrega PDF Versió en PDF