Resum
Miquel Ventura formà part del Grup Modernista de Reus: escriptor, professor i filòleg, donà classes en diverses universitats d’arreu del món. Va traduir obres d’autors de diverses llengües al català i fixà unes normes ortogràfiques conegudes com a michelianes. És l’autor de tres llibres Cent cançons (1898), Pom de ponceyles (1924) i Toia marcida (1928) i de diverses aportacions a la Revista del Centre de Lectura com les seves memòries de l’any 1920 i les cançons populars publicades els anys 1901 i 1902. Va continuar la seva feina enviant articles a revistes reusenques i publicant-se els llibres de poesia. Morí a Madrid l’any 1930.
L’improvisat mestre de català de l’Hortensi Güell a Madrid, Miquel Ventura i Balanyà (Reus, 1878 – Madrid, 1930) no arribava a la vintena d’anys quan va entrar en relació amb els tertulians de «La Regional» que formaven part de l’anomenat Grup Modernista de Reus. Tot i la seva jovenesa, havia nascut el 7 de gener de 1878, s’havia fet un fart de voltar per l’estranger. Va ser en el primer d’aquests viatges, quan va anar a estudiar a Madrid, que va conèixer l’Hortensi. La carrera diplomàtica i els estudis que el van convertir en un filòleg expert en diverses llengües clàssiques i modernes, el van dur per mig món. Era el viatger per excel·lència, i sempre arribava o se n’anava: de Reus a Londres, de París a Reus, i trametia els seus treballs des de les ciutats on s’instal·lava. Fins l’any 1903 que es va establir a Madrid perquè hi havia guanyat la càtedra d’anglès a l’Escola Normal Central, va passar sis o set anys voltant, com a diplomàtic o estudiant, bona part d’Europa i el nord d’Amèrica, i va exercir de professor a la universitat de Cornell, d’Ithaca (EUA).
Ell era la base de tots els projectes filològics de la colla del Grup Modernista: publicà uns Elements grammaticals de llengua francesa, va redactar fitxes per al diccionari que volien elaborar, va traduir obres d’autors de diverses llengües al català per a la «Biblioteca dels meylors auctors del món» que havien de fundar, fixà unes normes ortogràfiques del català basant-se en l’etimologia, normes que es conegueren com a «michelianes», «de La Nova Cathalunya» o «de les hatxes», per la gran profusió de grafies mudes que utilitzava. Aquesta ortografia va ser objecte de moltes burles, però Miquel Ventura la va emprar tota la vida, va ser l’«oficial» de la colla i amb ella es van imprimir la segona època de la revista «La Nova Cathalunya» i els dos volums de la seva «Bibliotheca».
Com a poeta, i a part d’un poema en gallec, és l’autor de tres llibres: Cent cançons, del 1898, amb el pseudònim Perarnayl de Rocafort que després va usar sovint amb la forma de Pere Arnau, Pom de ponceyles, de l’any 1924, i Toia marcida, del 1928. Aquest darrer recull, el més notable literàriament, és una col·lecció de sonets que ens revela fins a quin punt el va marcar l’època modernista i l’ambient de ca l’Aladern: gairebé tots els components del grup tenen un sonet dedicat, singularment «En Josep Aladern, poeta del Camp de Tarragona i veritable heroi de les lletres pàtries» que motiva el titulat «A l’heroi de l’ideal». Tanmateix, són molt més interessants les sèries de quadrets en prosa lírica que va publicar de manera esparsa a la «Revista del Centre de Lectura» de l’any 1904 i dels anys 20, fragments del projectat, però no publicat llibre Fuyls.
Molt interessants i divertides són les seves memòries inacabades, publicades a la «Revista del Centre de Lectura» de l’any 1920, Remembrances (de vint anys arrera), sobre la colla modernista, de la qual refereix amb nostàlgia, ironia i bon humor els projectes, l’actuació i bona quantitat d’anècdotes.
Desenvolupà una activitat com a folklorista que es reflecteix en les cançons populars publicades a a la «Revista del Centre de Lectura» dels anys 1901 i 1902, i en la traducció dels Contes populars gascons d’Antonin Perbosc.
Ell va intentar de dur a la pràctica la idea d’una biblioteca literària i, l’any 1905, va fer de mecenes de la «Biblioteca Foc Nou», i quan, aïllat a Madrid per l’ús tossut de la seva ortografia i el progressiu arraconament del modernisme, va tenir notícia del projecte d’un nou casal per al «Centre de Lectura» hi devia veure en certa manera la realització d’un dels desigs juvenils a ca l’Aladern, i hi va cooperar amb una generositat inusitada, ja que als quaranta-dos anys va regalar a l’entitat «tota la seva biblioteca, que consta de set mil volums –amb quinze incunables-, tres mils monedes i una rica col·lecció de mobles, ceràmica, armes, pintura i escultura». De sempre havia estat una persona despresa, disposat a abandonar el seu bocí de glòria pel bé comú; ja a començaments de segle havia cedit a Antoni Maria Alcover les seves fitxes del diccionari de la colla, uns quants milers de cartolines que van anar a parar a la calaixera de mossèn Alcover i el convertiren en el principal informador reusenc de l’obra del diccionari.
Ell que havia participat activament en el «Congrés de la llengua catalana» i que a Madrid era un autèntic exiliat semivoluntari, va continuar la seva feina enviant articles a revistes reusenques i i publicant-se els llibres de poesia; va ser, però, una tasca solitària i sense gaire ressò, ja no diguem a Barcelona, sinó ni tan sols a Reus. L‘any 1930, poc després que el ministeri Berenguer el destituís de la seva càtedra, va morir a Madrid.
| Miquel Ventura i Balanyà, (Reus, 1878 – Madrid, 1930) escriptor, professor i filòleg.Membre del Grup Modernista de Reus, es va seguir veient amb els seus membres quan el grup ja s’havia dissolt. El 1900 aconseguí la càtedra de francès de l’Escola Normal Superior de Madrid. El 1904 se n’anà a França, on estudià llenguadocià a la Societat de Llengües Romàniques de Montpeller. S’incorporà a l’ambaixada espanyola a París, on exercí com a agregat diplomàtic. L’any 1907 viatjà als Estats Units i fou professor de llengües i literatura romàniques a la Universitat de Cornell. La seva tesi doctoral, inèdita, «Historical Catalan Phonetics» es troba en aquesta universitat. Posteriorment tornà a Madrid per a exercir de catedràtic d’anglès. Publicà diversos manuals d’anglès i de francès, entre els quals cal destacar «Elements gramaticals de llengua francesa», en fascicles. Edità a Reus la «Biblioteca Foc Nou», de la qual sortiren sis volums i, durant molts anys, fou col·laborador al diari catalanista reusenc «Lo Somatent». Durant la seva estada a Madrid, fou fundador de la «Biblioteca do Pobo Galego», que tingué una vida efímera. Va publicar articles en revistes com «Lo Somatent», «Paraula d’Oc», «La Nova Cathalunya», «Lo Ventall», «Lo Lliri», «La Palma», «Revista del Centro de Lectura», «Patria Nova» i «Foment. Va ser famós per propugnar una ortografia unificada per a l’occità i el català seguint l’etimologia i les arrels trobadoresques d’ambdues llengües. Amb el nom de la seva dona Eufèmia Llorente de Domingo publicà el 1930 dues edicions del llibret «Studi etymològic dels noms Cathalunya e cathalà».
Miquel Ventura té dedicada una sala de la Biblioteca del Centre de Lectura amb un retrat a l’oli sobre fusta de Ramon Vinyes (1954). |