Sermonarium de peccatis per adventum et per duas quadragesimas (Venècia 1476)
Entre els 20 incunables de la Biblioteca del Centre de Lectura, hi figura una edició veneciana de 1476 impresa pels tipògrafs alemanys Franz Renner i Nicolaus Francofurto.
Antecedents: República de Venècia, segle XV
La tipografia italiana va tenir el seu màxim esplendor a la ciutat de Venècia on s’hi va desenvolupar un poderós centre d’operacions encapçalat per Johann Spira, impressor alemany, que l’any 1469 hi va imprimir el primer llibre amb tipus mòbils. Venècia estava aleshores en la plenitud del seu poder i la seva riquesa, i podia presumir de disposar de les millors màquines editorials de tot Europa, amb desenes i desenes de llibreters i tipògrafs ocupats en una activitat dinàmica i creixent. Segons el catàleg alemany d’incunables Gesamtkatalog der Wiegendrucke, es van imprimir 4349 documents a la ciutat de l’Adriàtic durant la segona mitat del segle XV. Molts impressors alemanys que havien après les noves tècniques es van instal·lar a Venècia per treballar en l’art de l’estampació de llibres. La impremta va revolucionar el món, va abaratir l’edició de llibres i va fer arribar la cultura al poble amb la publicació d’obres en llengua vernacle.
L’autor del text: Michael de Carcano (1427-1484)
Tot i que els autèntics protagonistes d’aquestes edicions sortides de les premses dels primers tipògrafs van ser els impressors, és just i prioritari parlar de l’autor del text. El Sermonarium de peccatis per adventum et per duas quadragesimas és una obra de Michael de Carcano -predicador franciscà-venerat actualment com a beat per l’Església Catòlica. Carcano, procedent de Milà i de família noble, va rebre una completa i acurada educació teològica i moral en el Convent de la Santa Creu de Como, on va ser ordenat frare l’any 1442. El predicador dels pobres és conegut principalment pels sermons quaresmals que va exposar per tot Itàlia: Milà (1460), Perusa (1462), Bolonya (1464), Florència (1467) o Siena (1468), entre d’altres. També pels seus escrits de moral religiosa, per la seva contribució a crear amb Bernardine de Feltre un sistema d’ajuda bancària pels pobres “Monti di Pietà”, per haver fundat l’institut d’acollida “Santa Anna” de Como (1468) i per la seva posició antisemítica en la lluita contra l’usura. Va morir el 20 de març de 1484 al monestir de “S. Giovanni Baptista” de Todi.
Els impressors: Nicolaus Francofurto i Franz Renner
Nicolaus Francofurto: editor i tipògraf alemany, fill d’Ariginus, natural de Frankfurt i actiu a Venècia en la nova disciplina des del 1473 fins el 1487. Es va associar amb Franz Renner amb qui publicà diverses obres. Segons el Gesamtkatalog der Wiegendrucke, va imprimir 51 documents en el període incunable. Com a editor va utilitzar la tipografia de Boneto Locatelli, de Petrus Liechtenstein i de Johann Hamann. Normalment apareix en els colofons dels seus llibres com a Nicolaus de Frankfordia.
Franz Renner: editor i tipògraf alemany, fill de Hans, oriünd de Heilbronn i actiu a Venècia en la nova disciplina des del 1472 fins el 1494. Segons el Gesamtkatalog der Wiegendrucke, va imprimir 52 documents en el període incunable. Renner fou un dels primers impressors alemanys que va emigrar del seu país per ensenyar i desenvolupar la nova tècnica. L’any 1472 va exercir sol, entre el 1473 i el 1477 va treballar associat amb Nicolaus de Francofurto i, posteriorment, amb Petrus de Bartua. Ambdós socis actuaren més com a financers que no pas com a ajudants d’impressió. L’any 1478 Renner tornà a ser autònom i l’any 1486 reinicià l’activitat d’editor. Les seves impressions més importants són de caire teològic i eclesiàstic. Normalment apareix en els colofons dels seus llibres com a Franciscum de Hailbrun.
El document: valoracions intrínseques i extrínseques
El text religiós que presentem, magnífica edició dels sermons de Carcano, consta de dos volums relligats en pergamí en perfecte estat de conservació. El paper verjurat d’alta qualitat presenta un aspecte impecable, sense taques ni agressions de petits insectes o rosegadors. La composició de les pàgines amb tipus gòtics de dues mides i a dues columnes dóna lloc a un text clar i entenedor amb espais per a inicials. Les caplletres, il·luminades a mà, són d’estil llombard i els calderons destaquen manuscrits en tinta vermella. L’incipit de cada volum comença amb una taula que descriu perfectament els sermons referenciats. La presència de colofó en el segon volum certifica la data, el lloc i el nom dels impressors.
El document venecià és en format quart. El format és la dimensió d’un llibre, un fullet, una publicació periòdica, etc. En els documents anomenats antics el format es dedueix del doblegat del full inicial. El paper doblegat una vegada és un foli, dues vegades és un quart, i així successivament fins a la creació de formats extremadament petits.
El paper presenta diferents filigranes que, a causa del format, es mostren fragmentades. La filigrana és el senyal o marca transparent fet en el paper verjurat en el moment de la seva fabricació. Només es pot veure a contrallum. Segons la posició de la filigrana, en el quart és al llom, es poden identificar els formats en llibre antic.
El document està signaturat. La signatura en l’argot de llibre antic és el senyal (lletra, número o signe) que es col·loca a la primera pàgina de cada plec i que serveix per indicar com ha de ser fet el plegatge i l’ordre en què han d’anar posats els plecs. Segurament les signatures van ser inventades pels primers impressors per tal d’evitar les confusions als relligadors en el moment d’adjuntar i ordenar els quaderns del llibre. El document no està foliat, no té ni reclams ni registre.
El Carcano del Centre de Lectura: notes històriques
Els dos volums procedeixen del donatiu del filòleg i bibliòfil reusenc Miquel Ventura i Balañà (1879-1939). Miquel Ventura va donar tota la seva biblioteca al Centre de Lectura l’ any 1920, gairebé tot el fons de Reserva procedeix d’aquesta important deixa. Anteriorment a Miquel Ventura, els dos llibres havien format part de la Biblioteca de Joaquín de Ceballos-Escalera, Marquès de Miranda d’Ebre (Madrid 1820-1904), deducció feta a partir del super-libris manuscrit que llueix la coberta del segon volum. D’algunes anotacions i subratllats marginals intuïm que va ser una obra treballada i utilitzada pels seus antics propietaris.
L’espectacularitat de la peça -sigui pel que fa a la seva raresa bibliogràfica, a la forma tipogràfica o al context de l’escrit del predicador- és la demostració viva i clara de l’enginy, la saviesa i la necessitat de superació de tots aquelles persones que han viscut per deixar la seva petjada en el respecte a la cultura, a l’home i a la llibertat.