El Centre de Lectura és una institució cultural de referència del país. És uns dels primers ateneus de Catalunya, fundat l’any 1859, amb la voluntat d’alfabetitzar i ensenyar a llegir a la població obrera i a les capes més desfavorides de la societat.

Des de 1859, el Centre ha anat conformant un projecte molt ampli. Disposa d’una de les principals biblioteques patrimonials de Catalunya, d’un fons d’art de primer ordre amb obres destacades del segle XIX i del XX, d’una important oferta docent (amb escoles de dansa, teatre, lletres, música i idiomes), d’una programació d’activitats culturals molt intensa, d’una col·lecció editorial d’assaig i recerca (les Edicions del Centre) i d’un potent balanç social, atès que l’ateneu registra la visita de 1.300 persones diàries.

El Centre de Lectura és avui una entitat dinàmica, plenament integrada en la societat del segle XXI i que no perd de vista el seu objectiu fundacional: el foment i la difusió de la cultura a Reus i al país. La seva supervivència cal atribuir-la a l’alta capacitat d’adaptació a una societat sempre en evolució i a la disponibilitat d’establir aliances amb altres iniciatives públiques i privades.

Declarada d’utilitat pública, l’entitat treballa en la promoció i difusió de la cultura en totes les seves manifestacions. És Premi d’Honor Lluís Carulla (1982), Creu de Sant Jordi (1983), Premi Nacional de Cultura (2013) i Medalla de la Ciutat de Reus (2022).

Breu història

Els orígens i la lluita per la pervivència (1859-1897)

L’ateneu reusenc va néixer l’any 1859, fruit de les tertúlies informals d’un grup de menestrals d’idees avançades,  encapçalats per Josep Güell i Mercader, que s’aplegaven en un cafè per llegir en veu alta els periòdics i comentar l’actualitat política o social. Tot i que inicialment es preveia denominar-lo Centre Popular d’Instrucció (un nom amb clares connotacions obreristes), per evitar la censura governativa es va optar per la fórmula innòcua de Centre de Lectura que, en paraules de Pere Anguera, historiador i expresident de l’ateneu, «no volia dir res i ho significava tot». Tanmateix, la llibertat d’expressió i la tolerància cap a totes les idees van esdevenir ben aviat un pilar primordial i constant de la praxi de l’ateneu.

Des d’un bon principi i davant les inhibicions de l’Estat i del govern municipal, l’entitat, que volia democratitzar la cultura i el coneixement en tots els seus àmbits, va impulsar l’alfabetització i la instrucció de les classes populars i més desfavorides de la societat. Desenes de treballadors i menestrals van començar a omplir les precàries aules de les escoles de l’entitat. Ben bé es pot afirmar que el Centre, interclassista i popular, va esdevenir una estructura cultural i social fonamental per a la ciutat, o més ben dit, un instrument de fer ciutat i cultura.

Gràcies al voluntarisme i a la generositat de molts socis i amics de la cultura, també es va començar a bastir pas a pas la pedra angular de l’entitat: la biblioteca. I no menys important, la col·lecció d’art i el fons museístic de l’ateneu. En aquests primers temps, l’altruisme fou el combustible que va moure el motor del Centre i feu possible la seva pervivència tot i les dificultats.

Amb voluntat d’incidir amb més força en la societat reusenca, el Centre de Lectura va publicar diferents periòdics de caire literari i artístic. Un altre dels grans projectes fou l’obertura, el juny del 1862, dels Jardins de l’Euterpe, decorats pel pintor Josep Tapiró, un espai obert a la ciutat i dedicat a la cultura i a la música. En l’àmbit cultural, la figura més destacada dins el Centre fou, sens dubte, Joaquim Maria Bartrina.

Tot i la neutralitat política de l’entitat, el 1866 l’activisme –o, si més no, l’afinitat– dels dirigents i bona part dels socis del Centre a favor de les idees demòcrates i republicanes va provocar la primera clausura forçada de l’ateneu, que es va mantenir fins a l’any 1868.

Els anys d’esplendor (1897-1936)

L’any 1897, després d’haver ocupat diferents espais de la ciutat (com ara cal Miró, a l’actual plaça de Prim), el Centre de Lectura es va instal·lar, de lloguer, a l’antic palau dels marquesos de Tamarit. El canvi d’ubicació va coincidir amb l’època en què l’ateneu va adquirir cada cop més protagonisme cultural, cívic i social. El 1916 va marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de l’entitat: el filantrop Evarist Fàbregas va comprar l’edifici, el va reformar i el va regalar a l’entitat perquè en fos l’estatge social; un gest ben generós que va assegurar la pervivència i l’expansió del projecte cultural del Centre. El nou casal remodelat fou inaugurat l’octubre del 1921.

Paral·lelament, el 1904 es va inaugurar un petit i precari teatre d’estiu al jardí de l’entitat. Arran de l’èxit de la iniciativa, l’any següent el Centre en va bastir un altre molt més sòlid i adequat. Al cap d’uns anys, el 1918 el teatre fou millorat, embellit i refundat en el Teatre Bartrina, un dels puntals irrenunciables de l’activitat cultural de l’ateneu. Així mateix, gràcies al mecenatge d’Eduard Toda i de Miquel Ventura, la biblioteca va fer un gran salt endavant i es va convertir en la joia de la corona de l’entitat i, per extensió, del patrimoni cultural de la ciutat i del país.

En aquell període, el Centre de Lectura va esdevenir una autèntica universitat popular de les comarques del Camp i el principal referent cultural i ètic del sud de Catalunya. L’entitat es va transformar en un nucli receptor i generador de cultura de qualitat i prestigi. Així, les principals figures de la cultura i les lletres van desfilar per la tribuna del Centre i els artistes més reconeguts van exposar a les seves instal·lacions. Un dels moments de màxima projecció exterior es va obtenir amb la celebració del primer Congrés d’Ateneus de Catalunya, l’abril del 1911, en què Reus es va erigir en l’epicentre de l’associacionisme cultural del país. A poc a poc, l’entitat va adquirir la personalitat i l’estructura d’un ateneu del segle XX.

També cal destacar la tercera època de la Revista del Centre de Lectura (1920-1934), la més brillant d’aquesta publicació, que va acollir les primeres signatures de la comarca i el país –amb treballs d’indiscutible vàlua intel·lectual– i que, per mitjà de l’intercanvi, el 1929 va arribar a la Universitat de la Sorbona de París i, al cap d’uns anys, a la d’Uppsala, a Suècia. En els anys vint i trenta, el prestigi del Centre no va parar de créixer.

Temps de dificultats (1936-1975)

L’esplèndida progressió del Centre de Lectura es va veure estroncada per l’esclat de la Guerra Civil l’estiu del 1936. De fet, la destrucció i la devastació provocades per la guerra van tocar de ple l’ateneu el setembre del 1937 quan les bombes feixistes van caure, i destruir, bona part de la biblioteca de l’entitat, i també van causar la mort de la jove bibliotecària
Regina Figuerola i de Josep Saperes. El bombardeig va despertar una campanya de solidaritat d’abast nacional cap al Centre de Lectura que va implicar el bo i millor de la intel·lectualitat catalana.

La instauració de la dictadura franquista va provocar el segon gran parèntesi forçat, i el més dolorós, en la centenària trajectòria de l’entitat. El Centre, ocupat per la Central Nacional-Sindicalista, fou clausurat fins a l’any 1948 (fins i tot l’ajuntament franquista es va voler apoderar, sense èxit, de la titularitat de l’edifici). I el Teatre Bartrina no va reprendre l’activitat cultural, sota el control de l’Obra Sindical de Educación y Descanso falangista, fins al 1942.

El Centre de Lectura, en un estat físic força precari, fou reobert el 1948 sota la presidència d’Enric Aguadé i la vigilància política i moral de les autoritats. Malgrat el context d’ofec espanyolista i poc procliu a la cultura, a poc a poc va tornar a aflorar l’esmorteït sentiment de catalanitat i cívic de l’ateneu. A tall d’exemple, el 1949 es van crear els Amics de la Poesia i el 1950, en una data ben primerenca, es va redactar la primera acta en català, això sí, de manera esporàdica. Cap al 1958, Teresa Miquel va impartir la primera classe pública de català de la postguerra.

El personatge que il·lustrava la lenta recuperació cultural del Centre en aquells anys fou el doctor Bonaventura Vallespinosa, que es va convertir en l’impulsor i l’ànima de l’activitat cultural de l’ateneu reusenc.

Tot i la censura governativa i les dificultats econòmiques, a mitjan anys seixanta el Centre de Lectura va iniciar un lent però imparable procés, més o menys encobert, cap a la catalanització i la democratització de l’entitat i la normalització de l’activitat cultural. Algunes de les principals fites d’aquella etapa foren la inauguració, el 1963, del refugi de muntanya Musté-Recasens a Mont-ral, l’homenatge a Pompeu Fabra el 1968 amb la col·locació d’un bust seu –realitzat per Ramon Ferran– a la biblioteca, la fundació del Cineclub el 1969 i els actes de renovació de la Flama de la Llengua Catalana el 1975, sota la presidència de Ramon Amigó.

L’etapa contemporània (des del 1975)

Amb la caiguda de la dictadura i l’establiment de la democràcia liberal, el Centre de Lectura va recuperar plenament el batec cultural, cívic i social que l’havia caracteritzat. Ben aviat es va tornar a erigir en un dels principals referents ciutadans de la ciutat i les comarques del Camp.

En els anys de l’anomenada transició democràtica, el Centre va refermar el seu compromís amb la cultura, però també amb les llibertats i la catalanitat i es va convertir en una tribuna –i a cops, en un refugi més o menys clandestí– oberta a les idees de progrés i democràcia.

D’aquells anys, cal destacar la qualitat del fons d’art contemporani amb obres de Josep M. Subirachs, Joan Miró i Joan Brossa, les quals foren creades especialment per al Centre, un reconeixement d’aquests artistes a la llarga trajectòria cultural de l’ateneu reusenc. De fet, als anys vuitanta i noranta, el Centre de Lectura, i en especial la sala Fortuny, van esdevenir espais creatius de referència, com a receptors i generadors de projectes, de les arts visuals del país.

L’any 1979, l’entitat va impulsar la col·lecció de les Edicions del Centre de Lectura amb desenes de volums publicats fins al moment. I, el 1983, el Centre va acollir el III Congrés d’Ateneus que va donar lloc a l’actual Federació d’Ateneus de Catalunya. Amb la restauració i la dignificació de l’espai, l’any 1997, i la creació d’un consorci per gestionar-lo, el Teatre Bartrina, rejovenit, va agafar una nova empenta. És inqüestionable que d’ençà de la seva creació el 1859, amb alts i baixos, el Centre de Lectura sempre ha demostrat amb fets la seva vocació de servei públic, per a la ciutat, la cultura i el país.

En un context de greu crisi econòmica i política global, el 2009 es va celebrar el 150è aniversari de l’entitat. Així, amb més d’un segle i mig de fer ciutat i cultura a les espatlles, el Centre de Lectura és l’ateneu en actiu més antic de Catalunya i amb una de les biblioteques patrimonials més importants i preuades del país.

La vitalitat i el potencial de l’entitat són ben visibles en els milers d’actes i activitats que s’han dut a terme en els darrers anys: projeccions de l’incombustible Cineclub, cicles commemoratius, jornades, teatre, activitats literàries, escoles, excursions, tallers, conferències, exposicions. I tot plegat, amb l’ambició de seguir endavant, de millorar l’oferta cultural i docent, d’adaptar-la als reptes del segle XXI i d’engrandir i dignificar la cultura i el coneixement per a tothom.

Espais i serveis

Des de l’any 1921 el Centre de Lectura està emplaçat al número 15 del carrer Major de Reus, en un edifici que fou el palau dels marquesos de Tamarit i que el mecenes Evarist Fàbregas va comprar, reformar i donar a l’entitat. L’edifici disposa de més d’una vintena d’espais per realitzar l’activitat pròpia com la d’altres institucions.

Teatre Bartrina

El teatre és un dels principals actius de l’entitat. Construït l’any 1905 i restaurat el 1995, actualment està gestionat per un consorci format pel Centre de Lectura i l’Ajuntament de Reus. El Centre de Lectura hi convoca alguns dels seus principals esdeveniments com el Concurs Exposició Nacional de Roses, la programació del Cineclub i els espectacles de final de curs de les escoles, que atrauen milers de persones.

• Aforament: 459 localitats.

Biblioteca

La Biblioteca, que es troba al primer pis, és de planta rectangular i té un espai hàbil de 300 m² i 125 places de lectura. És una de les biblioteques més importants del país. Per la seva fotogènia és reclamada sovint per al rodatge de pel·lícules, anuncis i altres creacions audiovisuals. Està equipada per donar servei als lectors i investigadors del segle XXI: