Explicació del contingut de la revista, en especial del monogràfic dedicat a celebrar els 100 anys sota el títol de Revista del Centre de Lectura de la publicació, de manera ininterrompuda; per tant, d’ençà que en va començar la tercera època el 1920 –i ja anem per la novena–; tot i que les revistes del Centre de Lectura comencen aquell mateix 1859 en què va començar a caminar l’entitat, aleshores amb el títol d’El Eco del Centro de Lectura.
Fina Masdéu repassa una de les èpoques més reconegudes de la Revista del Centre de Lectura (1920-1935) que comença amb Pere Cavallé com a president de l’entitat i director de la publicació, però a ell l’aniran succeint altres presidents i directors. A les pàgines de la revista hi escriuen alguns dels integrants del grup modernista de ca l’Aladern, entre molts d’altres. Però no tot són flors i violes i la crisi interna que pateix la revista es trasllueix en altres publicacions locals, i finalment deixa d’aparèixer.
Jordi Escoda com a president del Centre de Lectura (1975-1981) va assumir, també, la gestió de la Revista. Varen ser uns moments convulsos, però des de la junta directiva es va aconseguir tirar endavant tant la publicació com altres aportacions culturals de relleu que van continuar deixant empremta.
Antoni Nomen repassa els seus vincles amb la Revista del Centre de Lectura, començant per un període de traspàs problemàtic, amb la direcció a càrrec de Xavier Amorós, essent president del Centre, Ramon Amigó, i després passant a mans del nou president de l’entitat, Jordi Escoda, tot i que qui en prengué la batuta fou Joaquim Mallafrè i després ho feren Joan Abelló i ell mateix.
Joan Ballester repassa la seva vinculació amb la Revista del Centre de Lectura: alguns dels col·laboradors amb qui es va comptar, la publicitat que incorporava, els tiratges –que augmenten en encartar-se al Reus Diari, i el que va significar això–, etc.
Pilar Crua recorda les entregues de la Revista del Centre de Lectura de les quals es va fer càrrec com a directora, tot tenint en compte els diferents números que van sortir i els directors i editors precedents de la publicació. Parla del canvi de rumb que s’hi va donar, del suport de Joaquim Mallafrè com a editor, així com de les efemèrides històriques amb què va topar, i de la il·lusió i la professionalitat amb què ella ho va encarar.
Antoni Mateu Biosca recorda els dos anys (1995-1997) en què va fer-se càrrec de la Revista del Centre de Lectura: el relleu que li va passar Rosa Pagès, la direcció de l’entitat de Josep M. Balañá, el consell de redacció, alguns dels temes que va tocar la revista…
Rosa Pagès recorda el marc en què van aparèixer els números de la Revista del Centre de Lectura que va dirigir –que apareixia amb un nou format i a dues tintes– i l’equip que la va envoltar i que va fer possible el projecte.
Francesc Artero parla del seu pas per la Revista del Centre de Lectura, especialment de l’època en què en va ser el director (1997-2001), per recordar qui hi havia al consell de redacció, la llibertat amb què comptaven i com funcionava la gestió de la publicació aleshores, així com alguns dels temes que hi van tractar.
Montserrat Corretger ens indica els objectius i els monogràfics dels números de la Revista del Centre de Lectura que ella va dirigir del 2001 al 2003, amb els quals s’obria una nova etapa per a la publicació que pretenia donar-li força embranzida.
Gerard Gort rememora el seu pas per la Revista del Centre de Lectura, primer amb Montserrat Corretger com a directora i, després, a proposta de Pere Anguera, essent-ne ell mateix el director, amb el suport visual d’Aureli Ruiz i diferents col·laboradors segons el tema tractat: «El Camp de Tarragona. Present i futur», en el número 9, i «Vers on va la Unió Europea?», en el número 10.
Josep Baiges recorda el volum de la Revista del Centre de Lectura que va codirigir, juntament amb Jordi Suárez-Baldrís i la col·laboració de Dolos Juanpere, així com què significa per a ell tant el Centre com la seva revista, i els vincles que la seva família hi ha establert al llarg del anys.
Enric Tricaz repassa minuciosament els articles dels diferents números de la Revista del Centre de Lectura que va dirigir, amb Jordi Agràs com a president de l’entitat –que va ser qui li va proposar el càrrec, i fou fins que Jordi Agràs va deixar la presidència que hi va romandre. La publicació va comptar amb col·laboradors més habituals i altres de més puntuals als quals agraeix la seva aportació. I la vida del Centre es va veure trasbalsada amb el traspàs d’Albert Via, un fet que, evidentment, també hi repercuteix.
Jaume Massó Carballido explica el pas a l’edició digital de la Revista del Centre de Lectura en la novena època, una gestió de la qual el president de l’entitat, Xavier Filella, va encarregar tant a ell com a Josep Fàbregas Roig.
Agnès Toda i Bonet fa una valoració de la Revista del Centre de Lectura de què ara disposem i exposa com les noves tecnologies faciliten una publicació amb més possibilitats i més oberta al món i, per tant, s’aconsegueix, a la vegada, que sigui el Centre de Lectura qui sigui més present no només a Reus, sinó també més enllà, un entramat que es retroalimenta.
Dimarts 20 d’octubre, a les 19.30, a la sala Emili Argilaga, es va dur a terme la inauguració del curs acadèmic 2020-2021 del Centre de Lectura a càrrec de Jordi Casassas Ymbert, president de l’Ateneu Barcelonès, amb la conferència: «L’ateneisme i la regeneració democràtica i de país», que s’adjunta. Hi fa un repàs de la tradició ateneística de Catalunya i explica la funció que han tingut aquestes entitats en el país.
Amb motiu del 10è aniversari de la mort de Pere Anguera el Centre de Lectura ha organitzat una exposició sobre la iniciativa artística Sàpigues i Entenguis Produccions. Se n’adjunta l’enllaç per poder-la visitar virtualment, així com el full de sala.
La Sàpigues i Entenguis Produccions fou un col·lectiu d’artistes que, de manera anònima, enviava art postal. La seva aportació fou tan important que ara, se n’ofereix un recull, les sigles s’utilitzen en múltiples àmbits.
Alain Badiou aprofundeix en aquest llibre en allò que és i no és el marxisme, i això el porta, entre d’altres aspectes, a reflexionar sobre la manca de sentit de la dualitat entre materialisme històric/dialèctic, el «discerniment» i les seves conseqüències, així com que la unió entre classe i política explica el sentit del marxisme.
La biografia d’Enric Valor que Francesc Gisbert ens ofereix comença per arrelar-lo a la terra que tant li fornirà des del punt de vista lingüístic, acompanyat de la família; després vindrà el sotrac de la ciutat, Alacant, i encara l’estada a la presó Model de València, però sempre amb el neguit lingüístic acompanyant-lo.
Eva Vilarrasa ens treu la bena dels ulls amb aquest recull de contes (Sense diagnòstic) per oferir-nos una mirada amable i emotiva davant d’aquells que pateixen malalties minoritàries, per aprendre a entendre’ls i a integrar-los.
Núria Cadenes recupera la història de Guillem Agulló per explicar-nos no només qui va ser i què li va passar, sinó també tot el que va començar el dia que els feixistes van decidir matar-lo a Montanejos l’11 d’abril del 1993 i com, després de morir, malgrat la impunitat dels assassins (o precisament per això) van néixer milers de Guillems.
Aquest article se centra en tres entitats femenines reusenques espaiades en el temps: la Societat Progressiva Femenina La Humanitària, l’Associació de Cultura de la Dona Reusenca i el Grup Feminal del Foment Nacionalista Republicà, que representen amb escreix la sociabilitat femenina reusenca i catalana d’aquells temps (1899-1936).
Aquest estudi presenta una sèrie d’indicadors demogràfics, de malaltia i de salut bucal a Reus en el marc del coronavirus. Què faria el Dr. Frias i Roig en la nostra època? Les dades que es presenten proporcionen una visió general de la situació amb característiques i comportaments de la població, així com dels canvis que s’han experimentat, les atencions i cures a tenir en compte. Finalment, es plantegen unes recomanacions després de la infecció per coronavirus SARS-CoV-2 i la salut bucal. Si bé, per a la fi de la pandèmia, cal capacitar, com ja ho va fer el Dr. Frias i Roig, els pacients i la població en general, d’accions sobre prevenció i salut pública.
