El sentit de pertinença més generalitzat a les comarques del sud és la identitat espanyola, així és ben difícil plantar cara a polítiques que ignoren la realitat d’un sud que es debat entre un model agrari que cal revisar amb urgència, sumat a un turisme de devastació del territori, i una industrialització ancorada en models envellits. Desdibuixar la identitat valenciana de les terres més meridionals, amaga, empudega i obstrueix un desenvolupament social i econòmic absolutament necessari per a la cohesió de tot el País Valencià. Per donar peu a l’esperança ens queda un llarg recorregut de reconeixement i confluència.

L’article fa referència al a necessitat d’un coneixement mutu entre els catalans de tot arreu, un coneixement mutu que sovint forgem des de les iniciatives més modestes.

S’exposa la censura que es fa encara avui al nom de País Valencià, tot i l’absurditat dels altres termes, tal com el mateix creador del «nom» «Comunitat Valenciana» va exposar en una entrevista a El Temps.

S’ofereixen quatre eixos per entendre la degradació de la sanitat, i en general del País: la degradació de la professió mèdica, el dèficit d’estructures, la manca d’inversió tecnològica i la jerarquització de la governança. Per resoldre-ho es reclama una democratització de la gestió sanitària que inclogui els metges i les metgesses.

S’analitza la desigualtat salarial entre homes i dones, què implica, quines en són les causes —discriminació, sostre de vidre…, però també es contempla una bretxa territorial— i quines en són les conseqüències —per exemple, la bretxa de gènere en les pensions—, i es reclama acabar amb l’infrafinançament per poder-hi fer front.

Anàlisi de què va comportar la revolució cultural dels anys 70 al País Valencià, com a projecte de reidentificació i reconstrucció, però vist des d’avui en dia, valorant on estem i què hem perdut pel camí, per acabar centrant-se en la cançó popular, la que ens han llegat els nostres avantpassats, des d’Al Tall —fruit d’aquella revolució cultural— fins a avui en dia, esmentant i valorant algunes de les noves propostes.

Es fa referència a la importància del municipalisme per tal de capgirar la sociologia imperant de l’apatia i despolitització de gran part de la societat per aconseguir la participació ciutadana, així com a la necessitat de generar aquesta transformació per tal de construir un hegemonia social que porte al País Valencià a ser radicalment democràtic, socialment igualitari, mediambientalment sostenible i completament lliure.

Primer es tracta el Terrer de Paterna i es recorden les persones que després de ser assassinades van fer cap a la fossa. Se n’explica la situació i els problemes, i com s’ha anat avançant en altres casos. Es comenta l’estat avançat del Mapa de Fosses de la Comunitat Autònoma i la creació de la Coordinadora d’Associacions per la Memória Democràtica del País Valencià (CAMDEPV) i tot el que ha fet i ha anat aconseguint en la lluita contra la dictadura i a la recerca de les llibertats democràtiques i els drets humans, com a única manera de tancar les ferides del genocidi franquista.

Es fa una crida a la sostenibilitat i a projectes que no malmetin la terra i/o el territori, pensats per als guanys d’uns pocs i la pèrdua de la majoria, se citen i s’analitzen casos com l’ampliació del Port de València, la línia d’alta velocitat València-Castelló i la línia de molt alta tensió; així com es fa prendre consciència de determinades situacions a les quals la «mala gestió» dels governants ens ha abocat.

L’article fa referència a la necessitat de capgirar el maltractament del territori que deriva de decisions preses des de Madrid des d’on es valora, sobretot, el benefici que se’n pot treure —del territori— i no tant un estat del benestar mediambientalment sostenible per als que hi viuen. Per això, es reclama el dret a decidir per superar les mancances imposades com a comunitat injustament maltractada, infrafinançada i espoliada, canviar el model de relació amb l’Estat amb una hisenda pròpia i l’ampliació de la capacitat legislativa.

Valoració de la crisi sanitària, econòmica i social provocada per la covid-19 en relació amb les persones amb més risc social. Com a grup més vulnerable encara, l’article se centra especialment en les dones. L’objectiu final és fer una anàlisi de la situació que reclama un canvi de rumb.

L’article analitza les dades extretes de l’última enquesta sobre l’ús i el coneixement del valencià, així com té en compte la legislació vigent, la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV). Tot per centrar-se en els àmbits en què el valencià està més o menys normalitzat: l’administració pública i l’ensenyament, i acabar adonant-se que encara hi ha de recórrer molt de camí. El valencià, a més, va retrocedint, tot i que és present de manera desigual en el territori, per la qual cosa, apunta, cal actuar i esbossa tres aspectes en els quals incidir.

Set anys després del govern del Botànic no es pot negar que no s’ha fet tota la feina que volíem, però s’ha creat una televisió pública i s’ha avançat en sobiranisme, sobiranisme en molts aspectes, i és que només amb sobiranisme perviurem com a poble, el govern de Madrid no pren decisions atenent al territori.

Juan Ramón Ferrandis Bresó es mostra molt contrari a l’existència de l’AVE ja que perjudica el territori i les persones que hi viuen en gran mesura, ho argumenta a través de l’entrevista. Explica, per exemple, que es tracta d’un servei amb pocs usuaris, mentre que els usuaris del ferrocarril convencional sí que necessiten una gran injecció econòmica en el servei que se’ls ofereix. D’altra banda, també critica el projecte del Corredor del Mediterrani perquè, argumenta, no està pensat per a les mercaderies. Advoca, en qualsevol cas, per un futur sostenible en què els governs apostin més per la ciutadania i l’entorn.

La presència de Compromís al Senat ha fet que el País Valencià hi sigui una realitat quotidiana; s’ha visibilitzat, per exemple, que s’està a la cua quant a inversions.

A Castelló cada any es commemoren les Normes de Castelló perquè encara cal reivindicar la unitat de la llengua. La llengua al País Valencià pateix una situació d’anormalitat perquè és minoritzada a favor de la llengua castellana que sí que gaudeix de tots els mecanismes oficials i socials per ocupar un lloc central. És possible que tinguem un teixit social més fort del que ens pensem, però que ens manque estructurar-lo amb alguna mena d’intenció estratègica envers la recuperació de la llengua, per això el 2011 es va crear Castelló per la Llengua.

S’aborda l’emergència residencial en dues qüestions fonamentals: parar els desnonaments i superar l’insuportable desequilibri entre demanda d’habitatge i parc públic. A més, es fa una crida perquè prevalga la vida de les persones i les famílies i el seu dret a l’habitatge per damunt de formalismes; per fer-ho, calen polítiques valentes i una llei al servei de les persones.

Aquest text cerca d’explicar la influència del deute i de l’infrafinançament en la capacitat de la Generalitat Valenciana per donar resposta a les necessitats de les valencianes. Per fer-ho cal donar informació quantitativa bàsica sobre la realitat estructural i social d’un país allunyat de l’orxata i la paella, així com analitzar les relacions entre les dificultats del govern valencià per desenvolupar serveis, l’infrafinançament i el deute. El sistema del deute és el mecanisme ocult creat per a impedir la satisfacció de les necessitats socials de la gent i del país. Aquesta tasca d’explicació no pot fer-se sense usar nombres i índexs, i avise que això pot fer que el text no sempre puga ser fàcil de seguir. Si és així, demane disculpes.

Es reclama un nivell just de finançament i d’inversions per a la Comunitat Valenciana, perquè l’infrafinançament que pateix l’està abocant a un moment insostenible, a una realitat social gens agradable ni, per tant, engrescadora. El canvi sembla que s’està generant, però potser no s’està fent prou en la línia que toca o que es necessita. El futur està per construir i la responsabilitat és de tots.

Al Principat i a les Illes és ben difícil trobar interès o coneixement pel territori valencià i, més encara, el del sud, però hi ha tot un territori per descobrir. Això ha sigut el sud sempre: víctima de la incomprensió forana, del desconeixement en alguns casos i sempre, sempre, colpejat per l’estigmatització. I portes endins, per què no dir-ho, un territori incapaç d’articular-se, de vertebrar-se, de projectar-se i de defensar-se. Però no tot està perdut, hi ha canvis que auguren esperança.