·TU·CALLA·
Arnau Casanoves de la Hoz
Tu calla!
Ariel Santamaria
La Gemma Bové, estava contemplant totalment fascinada aquella d’obra d’art plàstica d’un tal Arnau Casanoves de la Hoz. Estava exposada a la sala Fortuny del Centre de Lectura. Era un paper vell i brut amb una part cremada, com si fos una mena de document antic: «tu calla, tu calla, tu calla», hi deia infinitat de vegades amb una lletra negra escrita amb esprai, gairebé com si fos un grafit.
Aquella estudiant de Belles Arts també es trobava força amoïnada, perquè ja feia uns dies que s’havia donat l’alarma de tot l’enrenou produït per aquell maleït virus procedent de la Xina que algú havia començat a escampar per tot el món. A banda que feia un parell de dies que havien tancat la facultat de l’Autònoma i també havien anunciat que aviat tancarien el Centre de Lectura perquè no hi hagués risc de contagi.
De qui era la culpa de tot plegat?, es preguntava infinitat de vegades. El seu xicot, l’Ivan, que estudiava Periodisme, ja li havia dit que es tractava d’una mena de guerra bacteriològica per carregar-se el mercat xinès i que la humanitat sempre provocava genocidis massius cada segle. De moment hi havia un munt d’avis que estaven patint les malalties als centres geriàtrics i també estaven a punt de confinar diverses localitats dels Països Catalans en situació de risc. Segurament que aviat tocaria a Reus. La seva mare, mestra d’escola, li havia dit també que a partir del dijous dia 15 de març se suspendrien tots els actes multitudinaris que estaven programats. Entre ells, hi havia aquell festival del Peret Ganxet que es volia dur a terme al Teatre Bartrina, en què participarien diversos artistes locals, acompanyats per corals infantils d’unes quantes escoles cantant cançons sobre el Peret Ganxet i el gegant que s’havia fet en homenatge al seu 60è aniversari. Hi havia coses de la tradició reusenca d’abans que tornaven a estar de moda.
De sobte, la Gemma sentí unes passes darrere seu i es va girar perquè aquella manera de caminar rítmica li era força familiar…
–Hola, Laia, què fas per aquí? –li va preguntar totalment sorpresa.
La Laia i ella eren molt amigues des que havien anat a l’escola de Donya Maria Cortina. El que succeïa és que l’altra havia deixat els estudis de Belles Arts uns mesos enrere, a causa de les males companyies que freqüentava. Era l’ovella negra dels Carbonell, però seguia essent molt amiga de la Gemma.
–Mira, és que t’he vist de lluny com entraves al Centre de Lectura –va respondre l’altra, observant-la de dalt a baix amb actitud provocadora–. I he pensat que estaries aquí dalt mirant aquesta exposició de quadres.
–Em coneixes molt bé, Laia.
–I com van els estudis, xata? –li va preguntar donant-li un cop de colze a modus de salutació.
–Be, però ara mateix han suspès les classes. Han tancat la facultat per culpa de la covid-19.
–Quina merda això del virus aquest, eh? –va replicar l’altra mentre es pentinava els cabells curts i negres acabats en punta. La Gemma la va observar millor, aquella noia, malgrat el seu aspecte tan androgin i rebel, cada vegada era més atractiva, tenia un cert glamur i carisma reusenc fora de l’habitual. També era força fotogènica, com per ser model. Però ja feia cosa d’uns quants mesos que s’havia convertit en una bala perduda, malgrat que encara ajudava a la botiga de regals que sons pares tenien al carrer de Llovera. La culpa la tenia el seu darrer nuvi, xicot, company, o digueu-li com vulgueu, un pinxo local de bona família com ella, que l’havia acabat pervertint i portant pel mal camí… Drogues, borratxeres freqüents, gresques de varis dies seguits, absències al domicili durant dies i setmanes senceres… Fins i tot, la policia havia interrogat diferents vegades la Laia perquè estaven buscant la seva parella per sospitós de traficar amb substàncies estupefaents, petits furts, i coses pitjors…
–On tens l’Enric? –va preguntar-li la Gemma, referint-se a ell. Feia temps que no la veia totalment sola, perquè aquell noi sempre estava aferrat a ella com un pop, controlant-la i dominant-la durant tot el dia, però a ella allò es veu que li agradava, o bé s’enganyava a ella mateixa. Era com una mena d’addicció psicològica que no podia treure’s del damunt.
–Ara mateix està ingressat a l’hospital Sant Joan. Va tenir un accident amb una moto robada i s’ha trencat les dues cames.
–Ostres, pobre noi!
–De pobre res, és un mal parit. Ja ho saps de sobres –va negar la Laia amb un gest enèrgic. De sobte semblava tenir els ulls humits.
–Però segueixes sortint amb ell, oi? Per què no el deixes i tornes a reemprendre els teus estudis? –li va preguntar la Gemma amb un gest de consol.
–És que encara l’estimo, no ho puc evitar… És un desgraciat que em té el cor robat…
–Però es un paio molt xungo, no et convé. T’està destrossant la vida –va recalcar l’altra mentre la seva amiga abaixava el cap i començava a plorar en silenci.
De sobte, totes dues van contemplar de nou aquella obra d’art que tenien davant seu: «tu calla» hi deia escrit diverses vegades, era tan real com la vida mateixa.
–Anem a la cafeteria, et convido al que vulguis –va proposar-li la Gemma estirant-la dolçament del braç.
–«Tu calla», és el que em diu ell cada vegada que obro la boca. Ja n’estic farta! –va queixar-se movent el cap amb un gest de rebel·lia.
–Va sortim d’aquí i anem cap avall –va insistir la Gemma.
–L’altre dia, el molt imbècil, em va prendre les claus de casa, i jo pensant que les havia perdut, va entrar a casa nostra mentre els meus pares i jo estàvem treballant a la botiga i ens va prendre totes les joies de ma mare i meves…
–Ostres, Laia, ho sento molt.
–Les va vendre al mercat negre i va comprar-se cinc grams de farina. Es va polir tota la droga en un parell de dies, fins que va robar aquella moto i es va accidentar mentre el perseguien els Mossos d’Esquadra…
–Segurament que ara el detindran i n’hi caurà una de bona –va afegir la Gemma mentre baixaven per les escales del Centre de Lectura.
–I ara mateix només falta tot això d’aquest virus de la Xina que ens acabarà de fotre a tots plegats…
–Potser no serà tan greu, dona…
–De moment, hem de portar aquestes caretes fastigoses de cirurgià a totes les hores del dia, o ens posaran una multa… i espera’t.
Les dues noies es van adreçar a una cafeteria totalment buida durant aquelles hores del migdia, la Gemma va demanar un tallat i la seva amiga un cafè ben carregat. Tenia l’aspecte de no haver dormit gens durant la nit anterior. Tant ella com la Laia van estar observant-se tota l’estona sense dir res més. Cadascuna tenia el seu karma, per bé o per mal. De sobte, i sense poder-ho evitar la Gemma va deixar que la seva amiga li agafés suaument la mà dreta per damunt de la taula. Era un gest candorós i pur, però que semblava demanar auxili…
–Gemma, no sé què fer. Si us plau… ajuda’m… No sé com sortir dels embolics en què estic posada per culpa del meu xicot…
L’altra va notar una mena de vibració suau i plaent, mentre li continuava prement la mà. Era una pell tan suau i tan fina com la seva. Potser més…
De sobte i sense poder-ho evitar, la Gemma va atansar l’altra mà lliure per agafar millor l’extremitat de la seva amiga, que tenia aquelles ungles pintades de color negre.
–No pensis més en ell. Totes juntes ho solucionarem. T’ajudaré de debò…
En dir aquelles darreres paraules, la Gemma va veure com el rostre de la Laia s’apropava cada vegada més al seu. Aquells ulls tan macos, com de gatona, pintats també a l’estil Cleòpatra, la van acabar hipnotitzant de debò. L’altra noia li va baixar la seva mascareta amb un gest delicat i a continuació es va treure la seva.
–Moltes gràcies, Gemma –va dir-li besant-li els llavis de manera apassionada. La Gemma no va poder evitar caure en aquell embruix, en aquell magnetisme plaent i voluptuós que la posseïa de sobte. Llavors es va adonar que sempre havia volgut fer allò amb la seva amiga, allò i tot el que vindria a continuació, per tal d’ajudar-la a alleugerir les seves penes. Malgrat tot, la noia també va sentir una mena de sensació d’inseguretat propiciada per aquell acte tan instintiu i força irracional per a ella.
«Déu meu, què estic fent? No pot ser que ara mateix m’estigui enrotllant amb la meva millor amiga, sobretot jo, que mai he estat lesbiana», va pensar totalment ofuscada. Però, de sobte, va recordar el missatge d’aquella obra de l’Arnau Casanoves: «tu calla, tu calla, tu calla». Aleshores, mentre sentia com l’altra llengua tan amorosa es cargolava amb la seva, va decidir que era millor no pensar-hi i deixar-se anar del tot.