1962-2022

 |   |  Twitter

* La ressenya present és deutora de les idees i de paràgrafs procedents de la recensió de la mateixa obra publicada a la versió electrònica de la revista Saó el 19 d’abril del 2022.


Néstor Novell, Josep Sorribes (2021): Notícia del País Valencià. Fer País, 60 anys d’idees, estudis, converses i reflexions. València: Balandra edicions, Càtedra d’Economia Valenciana, Alfons el Magnànim, 577 p.

Després de seixanta anys transcorreguts del model de país establert per Joan Fuster a Nosaltres, els valencians, l’estudi dels economistes Néstor Novell i Josep Sorribes, Notícia del País Valencià,esdevé un salt qualitatiu –com en el seu moment, 1970, ho va ser la primera radiografia economicoterritorial valenciana, Estructura Econòmica del País Valencià– pel que fa a l’elaboració (objectiu necessari, fins ara pendent) d’una cartografia sociològica del país dels valencians, integrada, com no podia ser d’altra manera, per factors economicopolítics, ideològics i culturals. Una cartografia, doncs, que hauria de servir de guiatge al moviment de construcció nacional valencianista no sucursalitzat, o satel·lizat. No es tracta d’un enfocament regenerador (com s’esdevenia amb la reflexió de Jaume Vicens, Notícia de Catalunya), sinó que capgira la condició de País com a «perifèria» respecte d’un «centre» aliè (estatal) i estableix, doncs, la «perifèria» com a centre.

Amb una bibliografia extraordinàriament àmplia –reconeix l’ascendent d’aportacions teòriques contemporànies en l’àmbit de les ciències socials– la reflexió que ens ocupa constitueix una visió de conjunt del conflicte entre identitats (amb i sense estat), alhora que especifica engranatges de poder –a l’àmbit local, comarcal i metropolità– que han condicionat i condicionen negativament projectes de (re)valencianització política.

Un fet que es constata al llarg de Notícia és la reproducció de les elits –sectors limitadors econòmics– que avui en diem extractives –amb una base històrica que permet de resseguir l’acumulació de capital obtingut a mans de  l’especulació. Un procés històric que abocat a allò que els autors conceptuen de manera ben escaient com a «capitalisme monopolista de municipi».

En aquest sentit, els autors analitzen una panoràmica històrica de la formació de sectors aristocràtics que, a l’albada de la contemporaneïtat, consolidaren el capitalisme financer. Com a resposta a aquesta situació existeix una línia d’industrialització històrica –especificada per Fuster al no agrarista Nosaltres– que, a partir d’avançats els anys seixanta, incidí en una situació de canvi social i ideològic. Generar economia productiva –com esmenten els autors: «competència col·laborativa» (p. 505) exercida per l’economia d’empresa mitjana vinculada al seu entorn social i cultural– no és un repte menor quan l’opció per a una reconstrucció del teixit industrial arrelada al país esdevé variable substancial en el projecte de valencianització política. L’estratègia política valencianista hauria, potser, de tenir més en compte l’evolució històrica d’un fil industrialitzador a fi d’incardinar-s’hi per definir un relat integrat de país i no centrar-se desproporcionadament en la identitat lingüística-en-si. Notícia, permet de situar, de manera implícita, cartografies territorials entorn de l’ús del valencià i la seva contextualització en enclavaments amb una dinàmica econòmica i associativa ben afermades.

El conjunt de la dinàmica industrialitzadora permet d’establir, com concreten Novell i Sorribes, un bloc social entorn del qual caldrà fonamentar un projecte d’acció política de país: els quadres amb formació tècnica i professional i la franja de la menestralia històrica, articulada entorn de la branca industrial territorial –amb totes les seves limitacions i ruptures internes esdevingudes en el passat recent (p.261). Cal tenir en compte, però, el procés d’empobriment de capes de la classe mitjana, espai sociològic procliu a l’arrelament d’una determinada concepció valencianista de centreesquerra, i un treball intel·lectual (prou verge encara) que reforci un pensament polític autònom d’aquest bloc sociopolític –no pas satèl·lit de la ideologia dominant de l’Estat. Precisament, algunes de les idees contingudes en aquest volum haurien de ser tingudes en compte per articular un bloc històric valencianista sobirana d’arrel republicana.

No debades una part substancial del primer bloc temàtic del volum («Identitat, nació i País Valencià») exposa la gènesi contemporània d’una praxi nacionalitzadora-constructora de ciutadania espanyola necessàriament interclassista, concreció important per definir estratègies d’alliberament de les nacions i dels pobles oprimits per l’Estat (espanyol) des del policlassisme.

El vessant polític de Notícia resta reforçat en la segona («Els trets sociohistòrics») i tercera part del volum. La historicitat dels valencians, deutora del plantejament de Nosaltres, els valencians, sintetitza la formació històrica de l’antic Regne en el marc previ de bastiment d’un Estat català per part dels Comtes-Reis del Casal de Barcelona. S’hi identifica, però, un procés de valencianitat estricta arran del tombant del segle xv al xvi, frustrada pel principi d’assimilació dels cercles dominants d’antic Regne a la Corona de Castella. La «identitat sociohistòrica» estableix els corrents, i contracorrents, entorn de la configuració d’un estatus polític anterior al Decret de la Nova Planta borbònica del 1707, ruptura institucional situable en l’etapa definida entre la guerra dels Trenta Anys i el 1715.

La tercera secció del volum –«Canvis contemporanis i anàlisi estructura»– primfila espais territorials comarcals, agrupats en àmbits supracomarcals, o governacions (com a model «alternatiu»a la «Província» espanyol d’origen administratiu vuitcentista), algunes de les quals especifiquen que no tot era realitat agrària al País Valencià. Resseguir illots industrialitzats ajuda a explicar el perquè de la formació de moviments insurreccionals contemporanis en el decurs del vuit-cents i primeries del nou-cents. I també permet de comprendre la importància cultural i política d’enclavaments territorials on, entre els anys seixanta i setanta, s’implantaren dues de les primeres organitzacions neovalencianistes: Partit Socialista Valencià i Germania Socialista.

El darrer apartat del capítol, dedicat a les aportacions culturals i intel·lectuals valencianistes i dels espais socials que hi són proclius, suggereix un cert decalatge: pensar una comunitat nacional no s’ha vist corresposta –històricament– per la implantació política d’un projecte de construcció valencianista. Els darrers seixanta anys, malgrat l’aportació intel·lectual valencianista, han evidenciat la manca de proporcionalitat entre el treball cultural i l’assoliment polític. Un marasme que ha acabat en una situació de «crisi cultural del País» (p. 474-476), retrat fidel d’una situació on sembla bategar l’anomia política present.

No és, però, un efecte insalvable i tampoc no és una situació que es pugui aïllar d’altres processos minoritzats de nacionalització arran dels efectes (alienació nacional) dels estats. Els autors, però, deixen la porta oberta a la via valenciana sobiranista política, el debat entorn de la qual ha estat reprès en el present. El darrer capítol «Fer país com a objectiu» ho explicita no fraccionant discursos per «branques» d’identitat sinó aportant elements explicatius per a la (re)formulació d’un projecte polític valencianista, gran part de la viabilitat del qual es fonamenta en el potencial econòmic i en l’organització i el control territorial del país, alhora que haurà de fer front a les dinàmiques de transformisme discursiu i polític del pannacionalisme espanyol.

L’estudi que ens ocupa, un gran assaig d’idees, ha de ser, d’ara endavant, obra de referència en el camp de la recerca i en l’espai d’intervenció civil. Des de la «recerca» perquè hom té a l’abast un «sistema» d’aportacions nacionalment orientades a pensar el país sense complex d’inferioritat. Des del camp «civil» perquè aborda el passat des de les mancances polítiques del present on l’autonomia –planificada des de l’Estat espanyol com a etapa superior de la descentralització– i l’autonomisme impossibiliten la generació de polítiques de desenvolupament econòmic i d’internacionalització política, pròpies de l’exercici de la lliure autodeterminació de valencians, catalans (el primer d’octubre de 2017) i illencs.