A les bombolles
Nuri Mariné
Illes
Marta Magrinyà
Des que estava confinada no podia deixar de pensar en aquella versió de Tomeu Penya de la cançó «Islands in the stream», un gran èxit country pop dels anys 80. Composta pels Bee Gees i popularitzada per Dolly Parton i Kenny Rogers està inspirada en la novel·la pòstuma de Hemingway on dos amants es comparen amb illes dins el corrent d’un riu. És ben cert, pensava, que tots som una illa dins altres illes i, aleshores, ella estava sola dins l’illa de casa seva. Tothom a Reus ho estava. En alguns moments del dia, sortia al balcó i tanta quietud, ni una ànima per enlloc, la feia esborronar. Trucava per telèfon a algú amb qualsevol excusa per assegurar-se que no havia desaparegut tota la humanitat i ella era la darrera habitant del planeta. Dona de raça caucàsica, trenta-dos anys, aturada, amant dels gats sense gat. Punt i final.
Devia canviar molt aquella situació tan insòlita si estaves acompanyat. Una illa amb tres habitants, per exemple, suscitaria una història molt diferent de la protagonitzada per Tom Hanks a Nàufrag on ell acabava conversant amb una pilota marca Wilson. En aquells moments donaria el que fos per estar amb en James. Pagaria sense rumiar-s’ho l’elevat preu d’humiliar-se demanant-li perdó, si encara hi era a temps, i admetre que s’havia equivocat encara que, en realitat, seguís pensant que tenia part de raó.
A l’illa del costat, en canvi, la veïna estava acompanyada per les seves tres nenes encisadores. Mai no feien soroll i, quan sortien al balcó just al costat del seu per la banda esquerra, s’asseien en tres cadiretes plegables a llegir contes o pintaven estirades a terra. Hauria pogut passar hores contemplant-les. No tenien mòbil, ni tauletes, ni Nintendo, perquè la seva mare no s’ho podia permetre i la pensió del pare no els arribava ni per equivocació. Però elles volaven molt lluny d’aquell balcó cada dia, tenien un poder inimaginable que li feia la mena d’enveja sana que sol reconciliar-nos amb l’univers. El nen del balcó contigu al d’elles devia pensar el mateix perquè, tan bon punt sortien a l’hora del solet, ell també ho feia i s’abocava a la barana per veure-les de més a prop mentre les tres mosqueteres ni s’immutaven. Se l’imaginava plantat darrere la porta vint-i-quatre hores esperant sentir-les desembarcar a l’exterior carregades de diferents llapis i llibres. Eren unes rara avis en un escenari també desconcertant i impensable feia tan sols un parell de mesos. Tot s’havia tornat tan fràgil i estrany. Ara sí realment flotaven a la deriva dins un líquid desconegut assetjats per una amenaça invisible. I aquell silenci inquietant.
La mantenia força intrigada l’illa de la seva dreta. Hi havia viscut tota la vida un matrimoni sense fills, però feia un parell d’anys que havia mort la dona, i el marit, en enviudar, havia preferit marxar a una residència –no sabia ni rentar-se els calçotets– i llogar el pis. Tot just un mes abans a poques hores de quedar confinats, s’hi havia traslladat una professora de la Rovira i Virgili, segons li havia explicat la veïna, però no havien coincidit. Era jove i estava sola igual que ella. Per desgràcia, com que el veí havia posat una bardissa artificial al balcó per protegir-ne la intimitat, no havia tingut ocasió ni de saludar-la amb un «Benvinguda nova veïna! Si necessites res, ja saps on soc. Sucre, sal, una flassada. De calés no me’n demanis perquè encara no he trobat feina i només en tinc per pagar dos lloguers més abans de tornar a casa dels pares amb la cua entre cames. Això quan ens deixin sortir, és clar!»
Ben mirat, el bitxet groc encara acabaria regalant-li una excusa per no trobar feina ni pagar els deutes.
Cinc setmanes després de l’inici del confinament, només havia sortit tres cops per omplir rebost i nevera i, dia per altre, havia baixat la brossa al vespre. Després de sis novel·les que tenia pendents llegides de cap a peus, unes vint sèries devorades gràcies a la subscripció de la seva germana, les juntes de totes les rajoles de la cuina blanquejades amb bicarbonat i un total d’un centenar d’skypes amb familiars i amics que per fortuna estaven tots bé, necessitava alguna cosa més. No estava avorrida, era ben capaç de trobar ocupacions durant tot el dia i encara faltar-li temps, però necessitava una proximitat de pell. Sobretot, des que el James, amb quinze dies de retard, li havia respost el WhatsApp on li preguntava si ell i la seva família seguien bé. Havia plorat tota la tarda en saber que s’estava tranquil·lament a la seva idíl·lica casa d’estiueig a Stanton envoltat dels turons verds i els pobles de conte de fades de Cotswolds. Això dit tard i amb poques paraules, ni una de carinyosa, per demostrar-li que havia passat pàgina i estava gaudint tranquil·lament de la meravellosa ruralia anglesa en plena pandèmia mundial. Només un «care yourself a lot» per acabar. Tan impertorbable, tan britànic, tan James.
Seguint amb la mateixa analogia de les illes que li rondava constantment pel cap, havia recordat el programa de ràdio de la BBC que ell escoltava sempre. Una cita ineludible probablement perquè, en quedar orfe de mare de petit, havia idealitzat les estones al voltant d’un aparell antic durant els pocs anys que va poder compartir amb ella. Sempre deia que no en tenia records gaire vívids, però sí aquella sensació de seguretat i felicitat absoluta amb veus radiofòniques de fons. Desert Island Discs havia començat a emetre’s l’any 1942 i ja l’escoltava la seva àvia Ashley la qual ho havia convertit en un costum familiar. Quan entrava una persona nova a casa dels Dagger, la sotmetien a un qüestionari semblant. «Només pots endur-te tres coses a una illa deserta: un disc, un llibre i un objecte de luxe. Quins triaries?» Amb les respostes ja pots començar a conèixer algú.
Va agafar una llibreta de notes i en va arrencar un full. Va arrencar a escriure amb la seva millor cal·ligrafia.
«Soc la Laura, mil·lennista i la teva veïna confinada més tafanera. Només pots endur-te tres coses a una illa deserta: un disc, un llibre i un objecte de luxe. Quins triaries?»
Va doblegar la nota i la va enganxar amb una agulla d’estendre roba perquè pesés. Havia sentit la desconeguda traficar pel seu balcó un parell de cops, protegida pel mur de falsa vegetació. Per sort, la missiva no va caure al carrer sinó que va superar la bardissa amb força punteria i es va sentir el soroll de la fusta en caure a terra.
Aquella petita incursió en territori ignot li havia provocat una considerable emoció. Va haver d’esperar un dia i mig eterns per obtenir resposta. Quan va trobar la nota amb l’agulla al seu balcó, de tornada, el cor li va fer un salt. L’aventura continuava.
«Hola! Soc la Mia. També mil·lennista i tafanera. Out of noise de Ryuichi Sakamoto. La Pesta d’Albert Camus. Unes ulleres de sol Rigards (perquè l’illa és tropical, oi? ).»
La Laura va riure una estona i després va seguir somrient durant hores cada cop que recordava aquelles respostes intel·ligentment intencionades escrites amb una lletra d’impremta perfecta. Tenia sentit de l’humor la Mia i allò era prometedor. Per fi una mica d’aire fresc a la seva existència completament desastrosa des que havia tornat a la seva ciutat natal. A més, no li havia donat el seu número mòbil –hauria resultat molt decebedor– i semblava voler seguir amb aquell joc a l’antiga usança.
La següent pregunta a fer-li era obligada tot i la informació extraoficial que en tenia.
«Estàs “atrinxerada” sola?»
Aquell cop la missiva va estar a punt de no arribar a destí. Per sort, va quedar penjada a la bardissa d’una forma que esperava fos prou visible per a la Mia. S’havia confiat i no havia afinat prou el llançament. La resposta va tornar a trigar més d’una dia mentre ella, durant aquell seguit d’hores, no va gosar sortir a espiar si la nota encara era al mateix lloc o ja ens mans de la veïna.
«Soc professora i he començat enguany a impartir classes a la Rovira i Virgili. La meva parella encara treballa a Girona, fins que trobi alguna cosa aquí. El meu pis anterior tenia humitats per tot arreu, em vaig traslladar just a temps. Ara, sense sortir de casa, estaria plena de fongs com un formatge rocafort! I tu, Laura? Vius sola també?»
Li va agradar molt la seva actitud tan planera i confiada. Va dubtar si respondre de seguida o deixar passar unes hores com fins llavors per no trencar l’encanteri. D’altra banda, si responia ràpid potser la seva interlocutora també veuria la pinça missatgera immediatament i li seguiria el ritme. Podrien agilitzar la seva relació epistolar que estava florint amb una naturalitat inesperada. De totes formes, com li explicava de forma breu i ràpida que feia set anys se n’havia anat a Londres a fer de cambrera per millorar el seu anglès i allí havia conegut un home increïble al qual havia acabat deixant perquè necessitava posar-lo a prova i l’havia espifiat totalment? Havia començat a tenir la sensació d’haver anat al seu terreny en tot; el seu idioma imbatible, la seva ciutat megacosmopolita, el seu loft privatiu a Lime Street, els seus amics i familiars esnobs, les seves tradicions sagrades, les vacances innegociables a Stanton, la seva ironia cada cop que li plantejava la possibilitat que visquessin a Reus, si més no uns anys, com si li parlés de Burundi. Feia projectes d’enginyeria per a clients d’arreu del món i treballava des de casa, podria haver viscut a qualsevol indret, però cap altra ciutat no era prou bona per a un londinenc nascut al barri de Hampstead. A banda d’això, era perfecte. Atent, generós, lleial, apassionat i, malgrat tot, passats cinc anys, havia sentit la necessitat de reafirmar-se i fer-li un ultimàtum. Viure un temps a la «seva ciutat» o deixar-ho. I el James havia escollit deixar-ho al·legant que no entenia quin era, de sobte, el seu problema. Ella mateixa feia temps que es preguntava si la seva patologia mental tenia algun nom? La por a ser massa afortunada? Ho havia buscat a Internet i havia trobat un psicòleg que parlava d’una nova tipologia de depressió anomenada la «depressió del paradís». La sofreixen els jubilats europeus acomodats que, procedents de climes tristos, arriben a països mediterranis. Poc acostumats al bon clima i a la vida regalada són incapaços d’assumir tanta felicitat, es deprimeixen i han de tornar als seus llocs d’origen.
La seva variant particular de «depressió del paradís» no li resultava gaire còmoda d’explicar. Malgrat tot, finalment, va trobar la forma de resumir-ho i ho va escriure de seguida darrere la mateixa nota que acabava de rebre emprant una franquesa que no s’havia permès mai ni amb els pares, els germans o les amistats. No li havia confessat a ningú el seu neguit perquè tots la consideraven una dona forta i despreocupada, amb les idees molt clares. Per fer-ho, va utilitzar la mateixa expressió d’en James quan li havia dit que no es podia permetre continuar una relació ni molt menys imaginar-se tenir fills amb algú que es comportava com una criatura. A continuació havia afegit, amb la seva lògica habitual, que si cometia l’error de flaquejar i complaure-la ja no pararia de fer criaturades. Havia emprat concretament la paraula «tantrums», que significa rebequeries.
«Jo també visc aquí sola des de fa un any. Vaig viure a Londres set anys, cinc d’ells amb un anglès. Ell era perfecte i això em feia sentir insegura constantment. Sempre pensant que no estava a la seva altura i que tothom opinava exactament el mateix («Jackpot winner» em va dir una vegada un cabronàs amic del seu pare), esperant el dia que em deixés per alguna coneguda seva de la Royal Ascot. Vaig fer una rebequeria en forma d’ultimàtum per marcar paquet i em va etzibar: «Doncs, ves.» Per dignitat, vaig haver de marxar. En part, va ser un descans. Es va acabar la por de perdre’l, ja l’havia perdut. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.»
Va encalçar la nota amb la pinça i la va enviar amb precisió al bell mig del balcó de la Mia. Aquell cop la resposta va trigar menys de mitja hora. L’univers s’estava accelerant alhora que les seves expectatives respecte a aquell nou actiu en la seva vida. Va sentir el cop sec i va sortir al balcó de seguida. Va treure la pinça i va desplegar la nota ràpidament mentre es preguntava si la seva confident estava vivint aquella experiència amb la mateixa intensitat.
«Ras i curt, el teu home perfecte no deu ser tan perfecte si et va deixar marxar.»
Fou com si li traguessin de damunt el pit aquella enclusa plena de remordiments. Gràcies a una veïna misteriosa acabava d’adonar-se de que si en James l’hagués estimada de veritat s’hauria empassat el seu ultimàtum. Una temporada a Reus convivint amb la seva família i amics per amor, com havia fet ella a Londres, tampoc no era demanar tant, encara menys per a un individu que podia permetre’s viatjar i instal·lar-se on volgués. Potser, previsiblement, només havia estat esperant l’oportunitat de treure-se-la del damunt i no era ella l’única culpable de la mort de la relació. Al capdavall, les històries d’amor entre un milionari i una cambrera només acabaven bé a les comèdies cinematogràfiques.
Encoratjada per les paraules balsàmiques de la Mia, va gosar fer una passa endavant. Aquella correspondència havia començat perquè necessitava alguna complicitat humana que no fos amb una mare de tres nenes sempre atrafegada, un dependent de supermercat o a través d’una pantalla. Volia mirar de veritat dins els ulls d’algú, a ser possible, amb qui tingués coses en comú .
«Què et sembla si ens coneixem en persona? Podríem quedar d’amagat al terrat?»
Trenta segons més tard ja tenia contesta.
«A quina hora?»
«A les dotze, potser? No crec que hi pugi ningú a mitja nit.»
«Avui?»
«Avui mateix!»
La pinça missatgera s’havia convertit, durant uns minuts, en un bumerang. Però li calia calmar-se una mica. Tants dies tancada a casa sola enyorant en James cada segon units a la incertesa de la situació, magnificaven qualsevol perspectiva d’interacció. Va intentar llegir, cuinar, mirar la tele. Les hores no passaven prou de pressa. Per fi, arribada la nit es va banyar i rentar els cabells. Va passar una bona estona allisant-se’ls per fer temps. Després, es va maquillar. Tenia la intuïció de que la Mia era atractiva i carismàtica per les seves respostes força estudiades amb aquella lletra helvètica tan elegant i la seva espontaneïtat de persona sense hipocresies ni inhibicions. Una dona que agradava i ho sabia. Un cop més, inconscientment, temia no estar a l’altura i que la nouvinguda tingués una decepció. Al final, va optar per no canviar-se de roba i pujar al terrat amb un dels xandalls vells que portava per casa tot el dia. Al darrer moment, abans d’escapolir-se al terrat, també es va passar un clínex per la cara per treure’s el maquillatge. Si alguna cosa n’estava aprenent, d’aquella situació excepcional, era la importància, abans que res, d’estar bé amb una mateixa, dins la pròpia illa, per poder habitar dins una altra illa amb més o menys gent i relacionar-se amb altres illes de manera equilibrada i autèntica.
Faltaven cinc minuts per la mitja nit i es va situar en un punt estratègic del terrat, només il·luminat per la lluna, des d’on podia veure la porta i alhora tenir prou temps d’amagar-se si pujava algú que no fos la Mia, si bé, en realitat, no tenia ni idea de l’aspecte que tenia. A les dotze en punt, la portella metàl·lica del terrat va grinyolar en obrir-se i va quedar cara a cara amb la seva cita a cegues. No fou capaç de dir res ni gairebé respirar.
–You are not shaking me that easy, honey –li assegurà en James amb un somrís enyorat i bromejà–. Should I call you «Jackpot winner» from now on?*
(*) No et desempallegaràs de mi tan fàcilment, carinyo. T’hauria de dir «guanyadora del premi gros» d’ara en endavant?