A propòsit de la presentació del llibre de Lluís Pasqual De la mano de Federico al Centre de Lectura.

 |   |  Twitter

Resum
Dolors Juanpere dóna les seves impressions sobre el llibre que Lluís Pasqual ha dedicat a Federico García Lorca i que va ser presentat a la sala Miquel Ventura de la Biblioteca del Centre el 13 de maig de 2016: “el director, es psicoanalitza ell mateix relatant-nos anants i vinents, ens planteja interrogants que tenen resposta i altres que no en tenen, estímuls, entrebancs, dubtes, acompanyaments que ha viscut durant la seva trajectòria amb el poeta. Se’ns parla de com el pensament, l’expressió i la sensibilitat d’un poeta han afectat a un home de teatre, un ésser humà que es dedica a un ofici, un art, tan fràgil, tan efímer, tan lligat a la naturalesa humana com és el de explicar històries, contes, als nens per ajudar-los a dormir… o a despertar-se. Pasqual ens diu que això ho fa de la mà d’un poeta”.


img-article 05De la mano de Federico. Aquest és un llibre que fa dies que camina. No li hem demanat a Lluís que el vingui a presentar – ho està amb escreix – sinó que ens el vingui a explicar. Com, quan, perquè…? A una servidora se li ha proposat que en faci la introducció i només puc transmetre – segurament amb poca traça –el que el llibre m’ha transmès a mi, el que m’ha dit, el que m’ha descobert. De la mano de Federico és com una llarga conversa entre dues persones que un bon dia es van agermanar, i que malgrat que només una de les dues pot parlar-nos físicament, sembla com si fossin totes dues les que es comuniquen amb el lector.

Lluís ens parla de Federico Garcia Lorca, millor dit, ens agafa d’una mà, mentre li dóna l’altra al poeta i tots tres – Federico, Lluís i el lector- fem camí.

A través d’aquest llibre sabem moltes coses de Federico – no és una biografia – i també de l’autor – no és una autobiografia. Se’ns dóna noticia de com s’estimen i perquè. De com l’obra i la personalitat del poeta ha influït poderosament en l’ofici i les emocions del director de teatre. Aquest, el director, es psicoanalitza ell mateix relatant-nos anants i vinents, ens planteja interrogants que tenen resposta i altres que no en tenen, estímuls, entrebancs, dubtes, acompanyaments que ha viscut durant la seva trajectòria amb el poeta. Se’ns parla de com el pensament, l’expressió i la sensibilitat d’un poeta han afectat a un home de teatre, un ésser humà que es dedica a un ofici, un art, tan fràgil, tan efímer, tan lligat a la naturalesa humana com és el de explicar històries, contes, als nens per ajudar-los a dormir… o a despertar-se. Pasqual ens diu que això ho fa de la mà d’un poeta.

img-article 01En una llarga entrevista publicada en forma de llibre l’any 1993 – Camí de teatre – Pasqual deia que “Dante escull Virgili per fer camí a la Divina Comèdia. Cadascú, diu, pot trobar el seu poeta per fer-li companyia”. I el seu poeta ha estat entre altres, però molt especialment, l’andalús Garcia Lorca.

En aquesta minuciosa i atractiva confidència que ens fa l’autor, desvetlla els lligams que l’uneixen a un poeta descobert en plena joventut, gairebé en la infància – la mare, la Paquita, li cantava cançonetes populars sense saber qui les havia recuperat i harmonitzat -. Un poeta que li projecta a Pasqual un univers, una musicalitat, una intenció, una respiració, un concepte vital que peta damunt l’home de teatre com un zenital, s’apodera d’ell i el fascina per sempre.

Amb un estil literari lleu, suau i dolç però molt intens, Pasqual ens relata tot el que sap de Federico, com ho sap…i que el que no sap s’ho inventa,- com per exemple com devia sonar la veu de Federico,- i tot plegat forma part de la relació que mantenen, relació que el director utilitza a l’escenari i també a la vida.

img-article 02El relat del llibre no segueix un ordre cronològic, no és un dietari. Va d’un temps i un espai a un altra. De la Paquita, cantant Los cuatro muleros, a una conferència a Alexandria; de La oscura raíz a Reus i a Bogotà a la música; dels tiets Lluís, a la correspondència; dels muntatges teatrals lorquians… als actors que els han interpretat, encarnat, millor dit, del pensament polític i social del poeta a La Barraca… Pel llibre passen records, amics, persones, situacions, però sobretot sentiments que tenen un únic argument: la relació amb Lorca, el meu germà, diu Lluís.

Un germà amb el que fa teatre. El teatre és omnipresent en aquest llibre: escenaris, actors – sobre tot actors – textos teatrals, anècdotes molt divertides, obres que ha muntat Lluís i altres que – diu – no farà mai perquè “ja les he vist” (per exemple Yerma). Teatre en diferents llocs: a Barcelona, a Madrid, a París, a Centre Amèrica, a Egipte, a Tòkio, als països nòrdics… per públics diferents… Aquest és un llibre escrit per un home de teatre, adreçat a la gent de l’ofici, però sobretot als “addictes al teatre”. Es llegeix amb golafreria, amb ganes de més.

Una part important del llibre es refereix a El Público que l’any 1986 es va representar per primera vegada. Va ser un espectacle produït pel Centro Dramático Nacional, el Piccolo Teatro di Milano i el Theatre de l’Europe de París. La crítica francesa el va distingir com el millor espectacle en llengua estrangera la temporada 87/88. El Público va ser un muntatge –no, una experiència quasi iniciàtica – que Lluís Pasqual, Fabià Puigcerver, Frederic Amat i Alfredo Alcón, tots ells en estat de gràcia, van lliurar als espectadors, assistents a una cerimònia gairebé reveladora.

Paimg-article 03squal ens diu que no es pot sortir indemne del Público. “Tot i ser un amor a primera vista, no es passa a través d’aquell text sense conseqüències. Que per muntar El Público el director s’ha de posar els dits a la gola…”. Els espectadors també. Ens introduirem en aquell teatre “bajo la arena” verges però no innocents i en vam sortir profanats i alhora purificats. Va ser un abans i un després i en la descripció que fa Lluís d’aquella experiència ens sentim totalment al·ludits. Especialment emocionant és la Carta a un actor utòpic que l’autor del llibre adreça a Alfredo Alcón, un dels seus actors fetitxe, sense el qual, sospito, El Público i altres muntatges lorquians no haurien estat possibles.

No es tracta ara d’explicar les 170 pàgines del llibre. Ja les llegireu, sinó no ho heu fet, encara. Però ja que ens trobem en un lloc molt concret, una casa quin cos central és una biblioteca, en un Centre de Lectura on el llibre és protagonista, voldria acabar aquesta introducció amb les paraules amb les que l’autor acaba precisament el seu llibre. Diu “Federico es un gran compañero de viaje pero cuando tengo su cuerpo en las manos lo que tengo es un objeto extraordinario: un libro. Este hermano que yo me he inventado y que me ha acompañado durante tantos años existe gracias a un libro. Pienso en todo esto y acaricio las tapas de mi viejo ejemplar de las Obras Completas de la editorial Aguilar. Gracias a un solo libro yo he podido vivir y compartir sentimientos con miles de personas en un efecto multiplicador. ¿Cuanta gente, cuantos millones habrán leido a Federico Garcia Lorca al mismo tiempo que yo? ¿Con cuantos espectadores habré compartido sus y mis sentimientos que gracias a la alquimia extraordinaria de la escritura, estan contenidos todos, en ese libro que acaricio entre mis manos?

Així acaba “De la mano de Federico”.

Servidora acaba aquí. Passo el testimoni al director:

Señor, el público!.
Que pase!.