Abans i després de tu

M’he despertat a dos quarts de cinc per anar al lavabo. Com passa habitualment, de nou al llit, no he pogut aclucar els ulls. El cap em barrinava sobre la proposta que m’havia fet l’Agnès per redactar un article sobre la meva experiència com a director de la Revista del Centre de Lectura de Reus. A poc a poc, en aquell son prim, es van anar desvetllant idees, paraules, frases… i algunes imatges de fa uns vint-i-cinc anys; la redacció sortia fluida i ben sola. En aquell mig son també hi apareixia Adolfo Luxúria Canibal (advocat, músic i poeta portuguès, com diu l’enciclopèdia virtual). No sé pas què hi feia, però segur que hi deia la seva. Quan m’he llevat abans de les nou, tot s’havia esvaït.

Mig matí del dia del Senyor rumiant què podia dir sense saber què dir; intentant recordar la meva experiència de fa vint-i-cinc anys i, de pas, és clar, recordant algunes de les coses que m’han passat durant aquest quart de segle, que es diu ràpid i que ha passat ràpid.

* * *

Recordo que la Rosa Pagès em va citar en un cafè per passar-me el testimoni, si el volia assumir. Així vaig passar ─si no em confonc─ de ser-ne membre del consell de redacció a director, i a cavil·lar qui n’havia de formar part.

Aleshores ja coneixia de vista el president, Josep M. Balañá, i ara mateix no em trec del cap el seu somriure tan personal i el seu gran què: per exemple, un dels primers a dir-me que jo sempre estava a la defensiva; aleshores no l’entenia, he tardat massa anys a adonar-me’n. Un gran bon jan, que de tot en sap un niu, sense ostentacions ni dramatisme.

Per molt que m’esforci (i porto mig dia fent-ho), no hi ha manera.

També recordo les reunions de l’equip directiu. El més interessant era veure els budells… no: els cervells del Centre de Lectura. Els noms no em queden mai al cap, però ara mateix els veig a gairebé tots, tots els membres d’aquell equip, asseguts al voltant de la taula de juntes.

Poca cosa més.

Hi vaig passar dos anys, amb el compromís i la responsabilitat de tirar endavant la Revista. No sabia pas el pes que hi tenia, la Revista, en aquest petit país. Algunes notícies m’arribaven per totes bandes, ja no des de Reus i d’alguns socis, sinó per la banda de Barcelona i per la banda de l’Ebre.

De fet, la «direcció» potser era el de menys, perquè l’engranatge rutllava i, malgrat els nervis de tota publicació periòdica per anar complint expectatives, idees i terminis, no tinc pas un record amarg de com van anar passant els mesos. Sí, la «direcció». És del tot evident que sense els membres del consell de redacció, i tots els altres que hi van col·laborar puntualment o de tant en tant, ara mateix el record seria amarg com la fel i insuportable com l’ansietat, i no és pas així.

El que em fot és que després de vint-i-cinc anys i de tenir un cervell de cinquanta-set hi ha algunes coses que no les emmagatzemes i les acabes perdent… Ja em puc haver trencat el cap tot aquest sant diumenge que no hi ha manera de tenir un reguitzell de records, sinó imatges, escadusseres imatges, il·luminades per aquella llum groga de la sala de reunions.

* * *

Gairebé a mitjanit hi he pensat: he recorregut a l’arxiu ─físic, no pas mental─ i he trobat la capsa on guardo les revistes d’aquella època.

M’ha vingut al cap que, a banda de les seccions fixes dedicades a la pròpia activitat del Centre, cada mes intentàvem obrir la Revista amb un reportatge per tal de donar una visió àmplia sobre el tema en qüestió i cercàvem col·laboradors que sabien de què parlaven, i sense cap prèvia intenció d’abaixar el llistó per creure a priori que algun saberut, alguna patum o alguna celebritat ens diria que no. I no crec que ningú ens digués mai un no.

Abans de fullejar aquests exemplars gens esgrogueïts, he recordat alguns reportatges, alguns col·laboradors… Si més no tenia present que aleshores vam fer un número dedicat a les beceroles d’Internet. Qui ens ho hauria d’haver dit. Qui ens hauria dit que seríem on seríem. Un altre número que també tenia present, i que va tenir cert ressò mediàtic, és el que vam dedicar al Reus d’aleshores 50 anys endavant (juny del 2046), tot tenint a la closca el Reus 1973, de Torrell de Reus.

Només cal anar a les hemeroteques o als arxius, i fins i tot ara ja sense sortir de casa: navegar, per repassar aquells divuit números, des de l’octubre de 1995 fins al juny de 1997. Feu-hi un tomb.

* * *

Finalment, doncs, poques paraules però ben agraïdes per als qui van formar part d’aquesta aventura comuna, sense els quals aquesta encara no vintena d’exemplars no estarien ni a les meves mans ni tampoc a les vostres pantalles.

Ben presents els companys del consell de redacció: Francesc Artero, Mercè E. Rovira, Raül-David Martínez i Rosa Pagès, amb alguns dels quals ja havia estat en l’etapa anterior i en la posterior (un sexenni en la Revista!), i un record per a tots els membres del Centre de Lectura d’aquella època i per als serveis de TGP Encaix, mestres del disseny i de la producció de la Revista.

Podem anar tots en pau.