Quin és el preu de la fama? Què estaries disposat a fer per aconseguir-la? Tot té un preu? O hi ha límits inexpugnables? I quines en són les conseqüències, si fas el pas? Potser per aconseguir fer realitat els nostres somnis podem pactar amb el diable i després ja no ens en podem desempallegar, per més que ens corsequi l’ànima… Aquests i molts altres dubtes més inunden el lector en llegir Les amistats traïdes, 60è premi Sant Jordi (2019). El 10 de març en va presentar el llibre al Centre de Lectura en el marc dels Dimarts de l’Òmnium i el Centre de Lectura.
David Nel·lo, escriptor i traductor, ens ofereix les seves diferents facetes a través dels personatges de la novel·la. El narrador és un traductor, Salvador Togores, que ens parla en primera persona per verbalitzar-nos les seves vivències. Que la novel·la estigui escrita des d’aquesta perspectiva, permet a l’autor mantenir l’enjòlit en tot moment ja que només sabem el que Togores sap, mai podem anar més enllà. El seguim en una residència per a traductors a Suïssa on coincideix amb un cèlebre escriptor (l’altra faceta de l’autor, és clar): Markus Bachtel, l’autèntic protagonista de l’obra.
És aquest reputat Bachtel qui sembla que fa anys va vendre la seva ànima al diable per mor del seu èxit, de la seva fama, i desconeixem per què, aleshores, també va trencar els vincles estrets que l’unien amb la família Togores, sobretot amb el Salvador Togores pare, que era el seu gran amic, amb qui compartia anhels literaris i al costat de qui semblava que havia d’evolucionar artísticament. El silenci que Bachtel imposa, representa una desaparició potser negligent, potser per descuit o oblit, però de manera factual un allunyament incomprensible per part de la família Togores; recordem el títol de l’obra.
Anirem entenent aquest trencament o aquesta traïció –si més no això sembla–, a través del diàleg, pràcticament monòleg, que manté Bachtel amb el petit Togores (que és com ell anomena a Salvador Togores fill); una explicació que el traductor intenta evitar perquè arriba massa tard (el pare ja és mort), però sembla que Bachtel la necessita donar, potser producte de la consciència –entaforada dins d’un abisme insondable, ara ja vell, sol i de tornada de tot, però també amb molt de temps per repassar la seva conducta i potser penedir-se’n– que es lamenta d’alguns passos fets, de no ser prou ètics o de saltar-se la pròpia moral en moments concrets, sense possibilitat ara ja de tirar enrere, de desfer el camí seguit.
D’aquesta manera coneixem millor Bachtel un mitòman, afectat –a més– d’egotisme, que parla de si mateix en primera persona, però a vegades també en tercera –una característica d’un excentricisme molt exacerbat. Un personatge que ens fa pensar en qui és realment cadascú, enllà o ençà de la concepció que en puguis tenir, prenent consciència que hi ha personatges públics (i sense ser-ho potser també) que es fabriquen, que parteixen d’una anàlisi profunda prèvia de com es volen vendre al món. D’aquí tot aquest enrevessament del cèlebre autor i dels girs lingüístics o el llenguatge ampul·lós que empra. Ben distant del petit Togores.
En qualsevol cas, però, captem l’ambició estilística de Nel·lo a través d’una trama enigmàtica cuinada a foc lent que es va retorcent de manera insòlita i un lèxic que t’hi arrossega i se’ns presenta esquitxat d’ironia i d’humor, dels quals Nel·lo sembla no voler prescindir, potser perquè realment toca temes molt profunds, molt filosòfics, molt reflexius (des de la perversió de l’amistat –davant la qual sembla impracticable bastir ponts–, fins a la perversió de l’obra literària –que se’ns mostra amb moltes llacunes d’autoria, però també d’altres característiques, qui sap si impossibles d’escatir–) davant dels quals la distància de la ironia potser és necessària per tal de poder-ho apamar tot millor.
Nosaltres, lectors, avancem, com deia, en la mesura que Togores progressa en aquesta mena de coneixença de la realitat viscuda o potser patida per Bachtel durant tot aquest temps, més de 30 anys. I el progrés és pausat perquè Bachtel no ho acalareix de cop, d’una sola tirada, sinó que talment com si s’hagués ensenyorit del temps que havia privat a Salvador Togores pare seguir establint complicitats i trenant l’amistat que els unia, s’ho pren tranquil·lament i ho explica a petits glops, com si s’hagués de degustar (o analitzar) tot pausadament, tranquil·lament, per abastar-ne tota la profunditat, a l’estil de la Xahrazad (per això es titula així aquesta part) de Les mil i una nits, que hi té la vida en joc. En aquest cas no és la vida, sinó la imatge projectada, potser ni tan sols busca el perdó, però sí una mena d’entesa, de comprensió, malgrat que hi hagi escletxes inextricables.
El present narratiu s’emmarca en l’actualitat, però la narració de l’amistat ens fa retrocedir fins a moments amb un rerefons històric, que no té un pes excessiu, però hi és, perquè les nostres vides s’esdevenen sempre paral·leles a una història política i social determinada viscuda més o menys intensament. I cisellada per la versemblança, la novel·la de Nel·lo no se n’escapa. Així, retrocedim fins a trobar-nos immersos en una Barcelona i uns antres que viuen i pateixen el 23-F (1981), per exemple, el mateix dia que suposarà un abans i un després per a Bachtel i per a l’amistat que manté amb la família Togores. I, després, és justament un any tan remarcable per a la Ciutat Comtal com el 1992, en què Bachtel desapareix de la vida pública.
I tot això en una novel·la que, aparentment, és circular: comença i acaba al cementiri, perquè arrenca amb la mort del pare. Es tanca un cercle perquè entremig el petit Togores (i amb ell le lector) ha pogut entendre certes coses o, segons com es miri, tenir més preguntes encara, però amb un altre tarannà, és clar. Al final tot tindrà sentit, o no, o massa. Cadascú que arribi a les seves pròpies conclusions. Sempre però amb el fil del dubte als llavis, perquè el suspens és el gran conductor de la novel·la. Nel·lo juga amb la intriga per portar el lector cap a la incertesa que el mena a voler-ne saber més, a deborar la lectura àvidament.
Sembla que el premi Sant Jordi en aquesta i en l’anterior ocasió (Digues un desig de Jordi Cabré) s’aferri a la professió d’escriptor i a les peripècies que s’amaguen rere els èxits editorials: l’autoria, la creació literària, l’aspecte metaliterari… Són obres que no tenen res a veure en el desenvolupament i en el tractament narratiu, però sí que de fons hi ha un deix compartit. La millor opció per dilucidar-ho tot, llegir-les totes dues.