Quan et demanen que escriguis una mica sobre la vivència que com alumne vas tenir amb l’Àngels Ollé, t’adones que no saps per on començar, són molts els anys en què vaig gaudir del seu guiatge i mestratge i que m’han acompanyat sempre.
Puc recordar una tarda de començaments de juny de l’any 1978 quan vaig anar a la biblioteca de l’escola nova, els grans teníem les nostres aules a l’edifici del Mas Gasull, però els aularis dels petits i tots els serveis generals de l’escola eren al flamant edifici nou.
L’Àngels, a qui jo havia vist fent tots els papers de l’auca dins l’escola, ara tenia una posició més estable que li permetia centrar la seva feina en les tasques de direcció i en la biblioteca. Aquells darrers dies jo hi acudia amb freqüència a folrar i fer les fitxes dels nous llibres adquirits el dia de Sant Jordi, perquè a l’escola Mowgli, entre moltes altres coses, érem pioners a anar tots plegats a la plaça per la diada on alumnes i mestres triàvem quins llibres adquiríem per a la biblioteca; això em permetia tenir llargues converses amb ella.
L’Àngels va obrir un calaix i em va donar un llibre força malmès: El zoo d’en Pitus, l’havia guardat el dia que el va rescatar de les dents del gos del pagès quan algun company l’havia oblidat al pati, aquell pati immens on no hi havia cap tanca amb l’hort del pagès, el barranc, el canyissar i el pinar… una autèntica jungla.
Em va dir que me’l donava perquè el restaurés; aquell llibre l’havia triat jo a la parada de l’Isidre uns anys enrere i ara que marxava de l’escola entenia que m’agradaria deixar-lo en les millors condicions possibles.
Tots dos asseguts a la taula em va dir: «Demà, a l’hora del pati, aneu fins l’Institut i feu la preinscripció per a 1r de BUP; encara no tenim les notes». A la Mowgli pocs exàmens fèiem, però l’Àngels ens tenia molt ben avaluats a cada un de nosaltres; per tant, sabia qui havia de fer la preinscripció al juny i els que la farien al setembre. Havíem compartit els darrers onze anys, i no només a l’escola, també en activitats extraescolars, estius al mas o qualsevol activitat que es fes a la ciutat. Em coneixia molt bé, tan bé que intentar enganyar-la era pràcticament impossible; sabia que jo combinava l’alegria pel nou repte d’anar a l’institut amb una amagada tristor per deixar l’escola que sentia tan meva.
Aquell primer grup d’alumnes de l’escola Mowgli, els que hi vàrem anar els darrers anys del franquisme i primers anys de la Transició, vàrem gaudir de l’Àngels amb el vigor que et dona la trentena; a més, les seves filles i el seu fill formaven part d’aquest grup, de manera que va afegir una mena de rol de mare de tots. Malgrat que era molt prima, amb una certa aparença de fragilitat, era una dona molt forta que irradiava aquesta força en l’exercici quotidià de l’activitat com només ho fan els que tenen absoluta seguretat en el que estan fent.
En aquells anys la figura del director d’escola estava empeltada d’un caràcter autoritari fins i tot amb un aire militaritzat propi de l’atmosfera de l’època. Els que vàrem tenir el privilegi d’anar a la Mowgli vivíem en una mena d’oasi, aliens a tot això; de fet, jo coneixia aquesta altra realitat pel que m’explicaven els amics d’altres escoles quan ens trobàvem en els àmbits extraescolars com a l’agrupament, al Reus Deportiu, a Anglès… A mesura que passaven els anys i m’anava fent gran cada cop em sentia més privilegiat. La relació que vàrem desenvolupar amb els mestres, i d’una manera molt especial amb l’Àngels, no tenia gaire a veure amb els estàndards de l’època.
De fet, l’Àngels no tenia res a veure amb el que aleshores s’esperava d’una directora; ella anava al davant, encapçalava i liderava el projecte. El seu estil es caracteritzava per la recerca de l’excel·lència d’un model d’escola que havia de transformar el país, molt sovint amb manca de mitjans i en una època on eren molt pocs els que entenien la veritable dimensió del que es feia en aquella petita escola de Reus; de manera que sempre tenia un argumentari molt clar davant de qualsevol situació que sorgís. Mai la vaig veure imposar cap criteri ni tampoc recordo comportament autoritari, sempre tenia les paraules justes que donaven sentit al que s’estava fent o tancaven el conflicte. També utilitzava sovint una bona dosi d’ironia, que en el meu cas li funcionava molt bé, per fer-te veure quan estaves equivocat.
Els darrers dos anys d’escola la meva relació amb l’Àngels es va fer molt més intensa, la meva capacitat per entendre tot el que jo havia viscut a la Mowgli augmentava i tenia un interès especial a preguntar-li el com i el perquè de moltes de les coses que havien passat o havíem fet.
Anècdotes de quan rebíem la visita d’algun inspector del Ministerio i com, per art de màgia, arraconàvem el català per unes hores, o el fet que no tinguéssim assignatura de religió com a totes les altres escoles, o la importància que tothom tingués les mateixes oportunitats malgrat que les capacitats personals fossin diferents, perquè el nois també havíem de saber cosir o fer mitja, que era més important fer propostes que no pas criticar.
Ara tot agafava sentit. A la Mowgli ja s’havia endegat la reivindicació que «volíem ser escola pública», aquelles converses amb l’Àngels a la biblioteca em refermaven el convenciment que aquell excel·lent model havia de ser el referent de l’escola pública catalana en aquella democràcia tot just reinstaurada.
Amb el pas dels anys he escolaritzat els meus fills a la xarxa pública d’ensenyament i he vist amb goig que una part important del llegat de l’Àngels i d’aquells ensenyants valents del tardofranquisme, ara forma part essencial del model públic d’ensenyament. També recordo que, amb motiu del 25è aniversari de l’escola, em vaig acostar a la biblioteca on encara vaig trobar aquell exemplar apedaçat d’El Zoo d’en Pitus.