El setembre del 1978, jo era el cap de l’equip per a la posada en funcionament de l’especialitat de Preescolar a l’Escola de Mestres de Tarragona (llavors, Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB). Vaig assumir l’encàrrec d’organitzar el consegüent pla de formació i de preveure professorat per impartir-lo i vaig pensar de seguida en l’Àngels Ollé com a persona idònia per a impartir matèries relacionades amb la formació inicial de mestres dels més petits. La seva tasca com a mestra d’escola i la seva trajectòria de renovació pedagògica foren l’aval de la proposta, des del convenciment que qui ha de formar preferentment mestres són persones que n’exerceixen la professió. Al llarg dels anys, ella em recordava infinitat de vegades aquesta invitació que li vaig fer, amb agraïment, com si participar en la formació de futures mestres fos per a l’Àngels un immens regal.
Durant els primers anys seguí fent de mestra a l’escola de Reus que dirigia, compaginant-ho amb la docència a l’Escola de Mestres de Tarragona, amb el que això suposava d’anar i tornar corrents d’un lloc a l’altre.
Foren temps engrescadors per a tots els que participàvem en la consolidació de l’especialitat de Preescolar –estudiants i professorat–, que es demostrava, per exemple, en el munt de reunions que es feien per revisar el funcionament de la docència, en el recull i l’elaboració de materials didàctics per a l’etapa, en l’organització de seminaris, jornades, intercanvis amb professorat i estudiants d’altres escoles de mestres, en les visites a centres escolars per observar i aprendre directament, i d’altres. En aquest sentit, a l’Àngels sempre la vaig considerar una persona crítica i exigent amb el que portava entre mans. En la formació de mestres, sovint demanava que tothom hi poséssim més sentit comú, més apropament a la realitat escolar, més consideració de la pràctica escolar com a objecte central de coneixement, d’anàlisi i de reflexió. Recordo, com a anècdota, que una professora em va etzibar que si el que volíem amb les nostres propostes de renovació era «egebeitzar» la universitat. Quan ho vaig comentar a l’Àngels, ella em va contestar que per què m’ho havia pres com un retret, quan en realitat m’ho hauria d’haver pres com un elogi.
Si pregunteu a la gent d’aquells temps per alguna contribució «espectacular» de l’Àngels Ollé segur que els vindrà al cap de seguida la dedicació als famosos tallers de contes que dissenyava per a les Jornades de Preescolar, oberts a la resta d’estudiants de mestre i als centres escolars que hi volguessin participar.
L’any 1986guanyà una plaça de titular d’escola universitària a l’àrea de Didàctica de la Llengua, fet que comportava la dedicació en exclusiva al centre universitari, tot i que no perdé mai el contacte amb les escoles.
En relació amb la gestió acadèmica, va formar part del grup que l’any 1987 dissenyà els primers Erasmus de l’Escola de Mestres, concretament com a coordinadora de l’especialitat de Preescolar, encara que no pogueren iniciar-se de seguida «per manca de pressupost econòmic». També, des del curs 1986-87 fou coordinadora i professora del Pla Especial per a la Formació com a Mestres de personal educador de llars d’infants, del qual guarden un grat record les participants.
El 2 de març del 1989, l’Àngels Ollé entrà a formar part de l’Equip de direcció de l’Escola de Mestres, que exercí fins que es creà la Universitat Rovira i Virgili el 1992 i l’Escola passà a integrar-se, juntament amb altres centres, a la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia. L’Àngels es va jubilar a la URV l’any 2007.
Però ajudar a la formació de persones no depèn tant del fet de posseir un complet currículum acadèmic, o unes determinades qualitats humanes, o un ric repertori de recursos pedagògics, que de tot això en gaudia l’Àngels Ollé. Què és el que crec que hi compta com a més decisiu? Crec que el focus cal posar-lo en la interacció comunicativa que s’estableix entre mestres i estudiants, a partir, sobretot, d’allò que els dius com a docent, de com ho dius i de per què ho dius.
Lògicament, no soc qui per parlar del mètode o l’estil de fer les classes de l’Àngels, de com es relacionava en definitiva amb el seu alumnat, perquè jo no hi assistia. Però, si es posa el focus de l’eficàcia docent en l’establiment de relacions comunicatives potents entre estudiants i mestres, anant més enllà dels simples recursos verbals que utilitzes per controlar o regular el funcionament normal d’una classe, llavors no em costa gaire imaginar alguns pensaments profunds de l’Àngels que suportarien les decisions sobre què deia a classe, com ho deia i per què ho deia, amb la intenció que l’alumnat aprengués més i millor.
Coneixent-la, m’atreveixo ara a aventurar alguns d’aquests pensaments:
– Si asseguro cordialitat, naturalitat, delicadesa en el tracte, estar bé a classe, potser l’alumnat se sentirà més predisposat a l’aprofitament.
– Si m’expresso amb entusiasme, empenta, veu segura i tranquil·la, potser donaran més credibilitat a allò que els dic.
– Si parlo dels mestres sempre engrandint la seva figura, potser augmentaran les expectatives de qui estudia per fer de mestre.
– Si no paro de dirigir mirades particulars a cadascun dels estudiants de la classe, o si els parlo sempre en primera persona del plural, potser se sentiran més convidats a implicar-s’hi.
– Si deixo idees en l’aire, o els proposo que triïn entre opcions, o animo a la crítica, o mantinc oberta una qüestió, o no vull avançar la resposta, o els sol·licito la pròpia explicació o la pròpia experiència, potser l’alumnat se sentirà més interpel·lat a fer-se responsable dels aprenentatges.
– Si poso molt en relació la teoria amb la pràctica, si els presento exemples o situacions reals en les quals aplicar els coneixements, potser l’alumnat adequarà millor les seves decisions respecte a casos semblants que es plantegin.
– Si els amoïno demanant-los per què diuen el que diuen, com ho saben, què és el que volen dir, si ho han comprovat alguna vegada, si se’n recorden de…, potser s’assegurarà més reflexió, més raonament, més argumentació.
I d’altres.
Valgui aquesta proclamació en veu alta de pensaments ocults de l’Àngels, punt de partida de la seva acció docent –que ja m’hauria agradat saber enunciar-los de manera més entenedora, precisa, polida!–, com a sentit record i homenatge a la companya.
Altres articles
-
Portada
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus