El 7 de febrer del 2012, dins el cicle «Testimonis» organitzat per Carrutxa i l’Arxiu Municipal de Reus es va dur a terme la conferència de M. Àngels Ollé Romeu: «Molts petits granets de sorra podien fer grans platges: Llibres infantils i renovació pedagògica». Ara, gràcies a les dues entitats, reproduïm aquí aquella xerrada, presentada per la llibretera Maria Pallach. És clar que no podem reproduir la tonalitat de les seves paraules, aquella veu dolça i melodiosa que captivava en escoltar-la, però sí el contingut del seu discurs; un discurs, de fet, amb voluntat de transcendència, d’ensenyar a les noves generacions allò que s’havia fet amb l’objectiu de continuar construint. Llegim, doncs, atentament aquelles sàvies paraules, reflexionem-hi i agafem el relleu que ella ens passa amb la consciència ben tranquil·la, de saber que ha deixat el camp llaurat, ben llaurat; de les noves generacions, serà responsabilitat que doni més o menys fruit, un fruit més o menys sucós. Com diu ella, al final de la xerrada: «A la feina!»
Maria Pallach:
Bona tarda. Em fa molt de goig fer la presentació de l’Àngels Ollé i Romeu. Nascuda a Sant Sadurní d’Anoia, pedagoga, directora d’escola, professora universitària, col·laboradora de les revistes Infància, Faristol, Perspectiva Escolar, Comunicació Educativa, Cavall Fort. Mare i àvia. Té molts llibres publicats, més d’un centenar, quasi tots dedicats a la canalla.
L’any 1963 va arribar a Reus i junt amb altres mestres que també tenien voluntat d’escola activa, catalana i pública van crear l’escola Mowgli. L’any 94 li va ser atorgat el premi crítica Serra d’Or de contes pel llibre: Un conte sense cap ni peus.
Àngels Ollé i Romeu per a mi i per a molts dels aquí presents: la senyoreta Àngels. Parlaré d’ella com a mare de tres filles educades a la seva escola.
Quan nosaltres [l’Isidre i jo] vam arribar a Reus, a finals del 64, encara no ens havíem de preocupar per l’escola, però a mitjans del 65 ja ens vam començar a bellugar, per saber a quines mans havíem de posar els nostres fills.
No érem de Reus, érem tots dos de poble: l’un de la Selva del Camp i l’altra de Tarragona, i no sabíem com estava la qüestió escolar aquí. Crec que va ser la família Correig qui ens va posar en contacte amb la Mowgli. Ens van parlar d’una escola nova, amb gent amb moltes ganes de treballar, gent jove que semblava que volien fer una escola com l’enyorada del temps de la república i en català, és clar, això per damunt de tot.
Ens vam estrenar com a pares de l’escola el curs 65-66 i el març del curs següent vam marxar de la ciutat per motius que no fan al cas, però ens vam tornar a incorporar el curs 71-72 i fins al 93, ja que el 79 ens va néixer una altra filla.
Soc mare de la Mowgli, de les més veteranes, coses que tinc com un honor. Les meves dues filles grans van viure uns anys extraordinaris d’escola, totes dues en tenen molts bons records. Són nenes de la Mowgli.
No tot era fàcil en aquells primers anys. Sé molt bé que hi havia mesos que els profes no podien cobrar amb puntualitat. I també sé que nosaltres a vegades havíem d’anar a dir a la Carme, la secretària, que aquell mes no podíem pagar, que ja ho faríem després de Sant Jordi, perquè això acostumava a passar cap allà al març. I que quedi clar que no em fa cap vergonya explicar-ho, és més crec que això ajuda a comprendre com n’era de bona i excepcional aquella escola.
Com que l’escola es va crear, com he dit, amb voluntat d’escola activa, catalana i pública, es van trobar que no tenien eines. I per això la senyoreta Àngels va idear la col·lecció «A poc a poc» sembla que a partir del mètode Montessori, aquests llibrets són una meravella, que no ha pogut estar superada, tot i que està molt limitada. Els «A poc a poc», il·lustrats pel reusenc Pere Prats Sobrepere, han ajudat a aprendre a llegir a moltíssimes criatures del nostre país.
És que no tinc paraules per dir el que van representar per a tants i tants infants que es van trobar llegint sense saber com n’havien après. ¿Quina criatura es pot resistir a la sonoritat de la erra després de llegir: El rei, la reina i el ratolí? ¿I la delicada poesia del Conte de la lluna callada per aprendre la doble ela?
La senyoreta Àngels va renunciar a escriure contes per dedicar-se a l’aprenentatge dels més petits, i que consti que escrivia uns contes preciosos: Una cullereta a l’escola; El meu pardal; Tula, la tortuga; Tres avions amics; El vaixell bromista; Brillant, el tren que va salvar una vaca; El gat i el lloro, alguns d’aquests il·lustrats per l’aleshores desconeguda Pilarín Bayés. I aprofito per dir que El gat i el lloro és el conte predilecte d’una de les meves filles.
La meva neta petita m’ha dit que si petia per llegir massa de pressa pensés en la col·lecció i anés «a poc a poc».
Crec que Reus li deu molt a l’Àngels Ollé i a tota la colla de la Mowgli.
I per acabar deixeu-me ser criatura:
Mal al peu Pep; si sí, mal al meu peu.
Si us plau, sal i oli al meu ou.
De nit i de dia el meu nen té tos.
Cada matí em diu adeu des del balcó i mou la cua a poc a poc: és el meu amic.
Ni rei, ni Pere, ni no, ni res, el ratolí i prou!
El sol a la cara de la… Maria.
Gràcies.
Àngels Ollé:
Moltes gràcies, Maria.
Maria Pallach:
De res, reina. Gràcies a tu.
Àngels Ollé:
I també gràcies a tots, amics i coneguts, per ser aquí.
Quan em van demanar això, que expliqués una mica, si volia, com havia anat tota l’aventura de l’escola Mowgli, de seguida vaig dir que sí. A mi m’agrada xerrar, m’agrada explicar històries. Però quan em vaig trobar sola que havia d’organitzar els meus records, vaig pensar que la feina era difícil, per dues raons: una perquè la meitat de la gent que sou aquí d’aquella època recordeu segurament moltes més coses que jo, molts més detalls. De l’altra perquè el que jo vull que quedi aquí és el millor, allò que per a mi em va semblar que havia sigut –o que ara ho veig– com unes petites batalles guanyades. Per tant, jo us explicaré com van succeir els fets, una mica a l’estil d’un relat, perquè m’és més fàcil, ja que jo amb aquest estil m’hi sento més bé.
Abans de començar, però, us vull demanar permís perquè els que heu tingut la sort de tenir aquesta, jo diria, deliciosa invitació amb aquest dibuix del Pere Prats del llibre de l’«A poc a poc», a darrere heu llegit una frase d’un text que jo vaig escriure. Precisament em van demanar, quan jo vaig dir que sí, que fes unes paraules per encapçalar la presentació, i d’aquestes paraules en van agafar un tros –que ja vam quedar així, que si era massa llarg l’escapcessin–, però pertany a un text una mica més llarg que a mi m’agradaria llegir. I el dedico especialment als més joves. Explico als més joves que sou aquí, quan jo era jove, què pensàvem, la gent:
Els anys 60 van ser uns anys de fe, la joventut creia que molts petits granets de sorra podien fer grans platges, i que l’esforç de tots podia canviar i millorar el país. El clan de l’enseyament, tot i la seva modesta situació social, també va jugar fort en la recerca i amplicació i aplicació de metodologies pedagògiques que renovessin l’escola per millorar els futurs ciutadans. La història de la feina de molts mestres d’aquells anys és la lluita contra una pràctica escolar, molt generalitzada, que es basava en la informació memoritzada, la disciplina militar, la catequesi obligatòria, la separació de nens per la seva classe social i tot sota el monolingüisme espanyol, aquesta era la nostra fe.
Amb els anys algú dirà si aquesta fe que ens va donar força per començar a fer aquestes aventures tan estranyes –perquè, és clar, no era sol l’escola Mowgli, eren moltes escoles i molts mestres que lluitàvem pel mateix– ha servit per alguna cosa. Vosaltres en donareu fe als més joves.
Per començar –la Maria ja ho ha explicat i els que sou aquí ja ho sabeu–, jo no vaig néixer aquí, vaig néixer a Sant Sadurní d’Anoia; vaig venir aquí l’any 63. El fet de venir a Reus no va ser pas una raó ni rumiada ni molt sospesada, era el que tocava fer. Les noies quan es casaven anaven allà on el seu home trobava feina.
Jo vaig estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona, allà vaig conèixer el Ramon Marcer, el meu home, i ell per mitjà d’un oncle meu que era advocat i que havia sigut del mateix curs que l’advocat Aragonès li va oferir –es veien molt cada setmana– fer de passant. I ell va venir a Reus a fer de passant. Ens vam casar. I jo vaig venir a Reus. Aquesta és la raó per la qual vaig venir aquí.
Quan preparava això, pensava com era el Reus de l’any 63. D’entrada, a mi la ciutat –és clar, era una noia jove, il·lusionada, enamorada…–, en aquella època –no sé si amb la Maria hi estaríem d’acord, totes dues forasteres–, em va semblar una ciutat emmurallada. Estava closa aquella ciutat, estava closa i la gent no es movia, seguint uns codis que jo, si no sabies els codis, no entenies. Per què aquells eren amics d’aquells i no ho eren d’aquells altres? Amb el temps vaig descobrir que eren unes etiquetes que la mateixa comunitat havia anat creant i havia creat uns grups de gent segons les idees polítiques, la situació econòmica, la feina…
Quant a les escoles, en aquella època jo vaig descobrir tres tipus d’escoles: escuelas nacionales, que evidentment estaven amb una situació de molta precaritetat, semblava que acabessin de sortir de la postguerra, amb mestres forasters, amb uns edificis molt poc, diguéssim, mimats o respectats; els col·legis, i les acadèmies. Els col·legis podien ser religiosos o no religiosos, laics, però si eren col·legis és que tenien un edifici. I les acadèmies eren en pisos, pisos en què es feien classes. Això era el que hi havia quan jo vaig venir a Reus. L’institut tenia un gran paper, un gran predicament. Hem de recordar que l’institut de Reus –com altres instituts de Catalunya– es va beneficiar de grans personalitats que van venir a Reus per qüestions polítiques, que van ser depurats. Aquesta era la situació.
Jo, gràcies a l’advocat Aragonès, em va dir: «Home, si vols fer unes classes –llavors no es treballava es feien classes–, pots anar a les monges de la Teula (que ell em penso que hi portava les filles), a la Presentació, a les franceses o a l’institut.» Vaig anar a l’institut, em va rebre el pare Domènec: «Molt bé, molt bé», i no em va avisar mai més. Vaig anar a les monges i sí, em van oferir una classe de llengua a segon de batxillerat. Curiosament jo a a Barcelona els anys que havia treballat, també havia fet classe de llengua a nenes –llavors les classes eren de nens o de nenes, a una escola–, a l’escola Talitha, que en aquells moments ja era una escola una mica diferent. Vaig començar les classes. Els primers dies vaig demanar parlar amb la cap d’estudis, recordo que era una monja que es deia mare Rosa. Li vaig explicar que aquell llibre, allò… És clar, era molt jove i era molt atrevida. A més, com que havia après coses a l’escola Talitha… A la carrera no, però a l’escola Talitha havia après moltes coses. I m’hi vaig enfrontar una mica; enfrontar no, perquè la monja era molt agradable. Li vaig dir: «Home, aquestes lliçons, això…» La veritat és que li vaig comentar que les coses s’havien de fer d’una altra manera. La senyora hi va estar molt d’acord. Mai més em va dir res.
I allò que fan els nenes que expliquen a casa què passa a l’escola, què fan; tens una mestra forastera, qui és, com es diu. Així em vaig posar en contacte, amb la mare d’una alumna, la Maria Esteve, que era la mare de l’alumna: la Coia Blanchar Esteve. Casualment, quan ens vam conèixer ella també descendia de Sant Sadurní per part del seu pare, el senyor Esteve, i coneixia la meva família. Aquelles coses que en països petits com el nostre passen. La nena li havia dit que: «Aquella mestra ho fa diferent.» Vaig explicar com ho feia, d’on venia, què feia. I ella em va presentar altres matrimonis que en aquells moments…. He dit que Reus estava tancat, externament, és cert; aquesta era la primera impressió, però aviat vaig descobrir que per sota d’aquella crosta o aquella muralla, la gent bategava. Bategava en llocs puntuals, si ho voleu vosaltres, i molt de sota mà. Al Centre de Lectura, algú hi ha aquí que n’és testimoni, de les maniobres que es feien perquè la junta directiva que hi havia –que era molt, ara en diríem, franquista, per simplificar– pogués baixar. Hi havia una botiga que es deia Las Américas que hi havia un senyor que t’escoltava i que parlaves de no sé què. A vegades a cal Correig comprant fil i agulles també podies comentar coses que… O sigui que hi havia unes preocupacions. L’Església feia la seva feina en coses al Fòrum Joventut. O sigui que hi havia moviment. I també hi havia una certa preocupació per un grup de pares per l’ensenyament. De fet, aquest bategar de Reus, era un bategar que responia a tot aquest moviment que hi va haver els anys 60 jo en diria de ressorgiment, de tornar a començar: la Nova Cançó, el teatre lliure… Van sortir moltes activitats culturals, molt interessants, aquells anys. Era un bategar, un moure’s de molta gent del país.
Deia que la Maria Esteve em va presentar uns pares. Aquests pares concretament eren dues famílies: la família Vilella Figueras i el matrimoni Sabater Vilella, que estaven preocupats per l’educació dels seus fills. L’any anterior a Tarragona havia començat l’escola PAX, que també volia seguir una línia d’escola activa. Parlant amb aquesta gent em vaig trobar, la gent anava molt embalada, tot i que estàvem sota una dictadura, tot i que la gent no en tenia ni cinc, eren unes altres èpoques econòmiques que les que hem passat aquests últims anys, però la gent anava molt embalada. Doncs, va, no hi ha escoles, en fem una. Sense ni adonar-me’n, ja s’havia de fer una escola. Informar que començaríem una escola. Per començar d’ambientar una mica la gent de Reus, informar que començaria una escola, es va fer un cicle de conferències al Centre de Lectura. Aquest cicle de conferències van ser… Ja us ho imagineu, les classes benestants d’aquell moment i gent de l’ensenyament aposentat. Va venir l’Anton Moragues, l’Artur Martorell, la Marta Mata i alguns més… Va ser un espectacle memorable. Hi va haver plors, crits… Es van prendre les formes. Que algú vingués de fora a presentar que en la pedagogia en aquells moments hi havia uns altres camins per ensenyar els nens que no era el típic, el que es feia, el tradicional, de memorització, de la disciplina absurda, etc. allò era impensable.
El curs següent, l’any 65, jo ja tenia dues filles, una d’un any i una de dos mesos, la Montserrat i l’Àngels, i amb elles dues i un senalló vam formar l’escola Mowgli. En aquell primer any va col·laborar amb mi algú que està aquí: la Cori Bach, la Conxita Llop i la Gemma Manresa, el primer any. Aquell any mentre nosaltres començàvem aquí. No hi havia diners, això ja ho he dit, la família Vilella Figueras ens va deixar un mas que tenien al camí de l’Aleixar. Ens van deixar un parell d’habitacions a baix i una a dalt. Eren dos grups de parvulari i un d’allà [?].
Aquest primer any, que nosaltres al 65 fèiem aquesta aventura; paral·lelament a Barcelona la Marta Mata –a la Marta Mata, l’havia conegut a l’escola Talitha, aquesta primera escola on havia treballat–, com que es veia la necessitat que si hi havia escoles que volien ensenyar amb mètodes actius els mestres no en sabien perquè a la carrera de Magisteri no s’ensenyava, va idear fer un curs de tarda. Consistia a passar teoria, per dir-ho així, a la tarda i al matí anar a escoles de Barcelona, escoles actives, per veure realment a la pràctica allò que ideològicament s’explicava al matí o al revés. I en aquell curs paral·lelament, mentre nosaltres treballàvem aquí, la Pilarín Plana i la Montserrat Correig van començar a Barcelona. Hi havia altres noies de Reus que van fer aquell curs de tarda, però amb la Pilarín Planas i la Montserrat Correig vam tenir el compromís que l’any següent s’incorporarien a l’escola.
Aquell hivern els caps de setmana ens passàvem apunts. Nosaltres, les que érem aquí, preguntàvem: «Això com ho fan allà?» Era un intercanvi d’informació. Al segon curs, d’aquests dos primers anys, ja es van incorporar la Montserrat Correig i la Pilarín Planas; i amb les que ja hi érem vam ampliar una mica l’escola. Però, coses que passen, hi va haver una sèrie de desavinences, entre uns pares i els mestres, i en van marxar un munt. Sortosament aquell segon any havia vingut a l’escola a treballar com a auxiliar o com a ajudant o voluntària una mestra molt jove de Reus: l’Eulàlia Colom Soto. Ella quan va veure aquesta tessitura va dir que els seus avis tenien un forn al carrer del Roser, on hi havia un xalet que estava tancat, i podríem anar al xalet. I així va ser com un grup, la Pilarín, la Montsant Colet, l’Eulàlia i jo mateixa, vam anar al carrer del Roser, que aleshores era l’avenida 15 de Enero, que era el dia que havien entrat els nacionals.
El mas aquell en aquells moments era l’últim lloc de Reus, allà s’acabava Reus. Hi havia el mas del Magraner al costat i darrere el forn dels Soto. Vam arreglar el mas. Era un xaletet petit. Era molt lluminós. Hi havia un jardí allí. Era molt agradable. Vam tenir tot tipus de problemes, ja us ho podeu imaginar. Era un any que a Reus no hi havia aigua, teníem uns pins preciosos que tenien processionària, Mentre anàvem superant aquestes dificultats, diguéssim, domèstiques, havíem de superar dificultats legals: els papers, els permisos, els inspectors… I un altre, que era com organitzar el nostre coneixement.
Perquè, és clar, fixeu-vos-hi, anàvem incorporant gent jove, però ni els pares, ni els mestres –alguns mestres per experiència pròpia, però la majoria de mestres que s’hi incorporaven no– no tenien referents. En la seva escola, la que ells havien viscut com a alumnes, no hi havia cap exemple, d’una manera d’ensenyar que tingués alguna relació amb l’ensenyament actiu. Per tant, tot allò va reclamar molt treball, moltes reunions, moltes preparacions de classes, formar algun equip, discutir cada problema entre tots, per anar creant ideològicament i metodològicament un corpus teòric i pràctic que tingués relació amb el que nosaltres preteníem: fer ensenyament actiu.
És clar, què era realment l’ensenyament actiu? Què vam haver de salvar? Hi havia el perill que, com que havíem començat amb un parvulari, que hi havia un sorral i els nens pintaven; érem aquella escola que els nens fan servir uns llapis que no coneixem que es diuen DACS, que els nens sempre porten les botes plenes de sorra… Això era els petits detalls superficials del tema. Realment fer un ensenyament actiu va comportar a aquestes escoles –a la nostra i a totes les que s’atrevien a fer aquest tipus d’ensenyament– uns plantejaments que a l’escola tradicional que hi havia (les acadèmies o col·legis i les escuelas nacionales, que és el que hi havia Reus) no tenia res a veure.
D’entrada, què passava? D’entrada, els principis de l’escola activa deien que l’escola ha de representar la societat. El que hi ha a fora hi ha d’haver a dins. A fora hi ha nens i nenes, doncs hem de tenir nens i nenes. La cosa es veia molt simple. Ara somriureu els més joves; l’any 65 estava prohibit que els nens i les nenes anessin a la mateixa escola i a la mateixa classe. Sortosament en aquella època no s’havien fet escoles noves a Reus, faltaven places escolars i la inspecció ens va dir: «Mientras tengan dos lavabos separados…» Allà, al forn de sota, hi havia dos lavabos: un de gran i un de petit. Mai vam posar nens i nenes al mateix lavabo, evidentment. I així ens vam salvar. Un problema resolt: tenim dos lavabos, podem tenir nens i nenes.
Quin altre problema? L’escola hem dit que ha de representar la societat. A la societat hi ha nens que són d’una classe social, tenen unes entrades econòmiques, els altres unes altres. Doncs aquí hi ha d’entrar tothom. Ara ho dic amb tota la simplicitat, senzillesa o modèstia, potser és millor; al començament vam intentar instaurar la que dèiem quota indicativa. Fèiem els números: «Què tenim?: Paguem això de lloguer, de llum, els sous dels mestres, arreglar el jardí, etc. Quants nens tenim? Costa tant: 400 pessetes.» La quantitat que fos. Nosaltres teníem 15 nens o 10 nens, les altres escoles en tenien 40; econòmicament havien de ser molts més diners. Nosaltres dèiem als pares: «Això val això, vostè mateix. Si pot més, si no.» No ens vam sortir. Vam agafar una línia intermèdia, que era –tots els mestres ens vam posar d’acord– el compromís que ningú marxés de l’escola per no poder pagar o que ningú no vingués perquè no podia pagar tant. I llavors fèiem un entesa cordial amb la família: «Ara ho pagaràs o pagaràs això.» A vegades, és cert, se’ns endarrerien amb el pagament; els mestres, a vegades, cobraven un tant; en fi, fèiem les mil i una, però no volíem fer una escola classista. D’entrada també teníem clar que volíem fer una escola sense afany de lucre. Que ens poguéssim treure el sou i les despeses i prou.
Un altre tema que vam veure de seguida que havíem d’abordar era la religió. En les escoles del moment era costum que cada escola –fos acadèmia, col·legi o escuela nacional– preparés a través dels mateixos mestres els nens per la comunió, feien la catequesi. En vam parlar amb el Jaume Fernández i vam parlar amb els pares; i vam veure que ni pels mestres ni pels nens, si volíem ser escola oberta, ¿no podia venir allà a fer de mestre un mestre que pensés diferent a la majoria del país?, ¿no podia venir allà un nen que…? I així vam aconseguir que la religió, que era catequesi, es fes els dissabtes al matí –llavors es treballava dissabtes al matí–, fos voluntari i s’impartís per mares o mestres voluntàries. Totes les mestres no volien fer religió i llavors unes quantes mares van dir sí. Uns anys després amb el Pep Bofarull –no sé si aquí algú el recorda–, es va aconseguir que la catequesi tornés a ser, com abans de la guerra, responsabilitat de cada parròquia i no dels mestres.
Un altre tema era l’aspecte… Bé, tenim nens i nenes… Era la llengua. Teníem clar que havíem de fer una escola arrelada. Com ho farem això? Teníem nens catalans i nens de famílies castellanoparlants. Curiosament teníem nens d’aquell barri, d’allà del carrer de la Muralla, unes cases noves que havia fet el Varmall [?], però a més a més teníem molts nens fills d’oficials de l’aviació; a aquests nens no se’ls deia res, feien castellà. Però als nens catalanoparlants, parlàvem amb els pares i els explicàvem el bo, necessari i just que era fer les classes amb llengua pròpia. Recordo que algú tenia certes pors, i la por era: «Quan vagi a l’institut sabrà prou castellà?, Vol dir que no se li notarà l’accent?» Hi eren aquesrtes pors.
Les classes fixeu-vos en dues llengües, o sigui dos materials, perquè a més a més no fèiem servir llibres. Ho havíem triat, per un tema de formació, pels petits, pel parvulari. Fèiem Montessori, la Pilarín Planas havia treballat aquell any de l’escola de mestres a Ton i Guida, que era l’escola de la Maria Antònia Canals, que va ser una de les que va recuperar aquest mètode per les seves ties –que abans de la guerra ja treballaven a les escoles municipals de l’Ajuntament de Barcelona. Jo la veritat és que mai havia vist aquest mètode. I vam fer mètode Montessori. Pels més grans fèiem Freinet, el mètode natural. Ens anava molt bé, almenys nosaltres pensàvem que anava molt bé, perquè donava possibilitats al treball individual del nen, que el nen pogués progressar cadascú segons el seu treball, amb un pla de treball previ que feia setmanalment. Per altra banda, donava unes pistes o unes normes per organitzar tot el tema de la disciplina o la convivència amb assemblees en reunions de classe on s’apuntava amb votacions, on hi havia tot un aprenentatge democràtic i de la manera d’organitzar-se en grup. Però cap llibre, tot ho fèiem nosaltres. Havíem de treballar molt per fer aquest corpus ideològic, que deia abans, i a més a més havíem de fer molt de material per donar sortida a la feina que crèiem que els nens havien de fer: escoles d’estiu, cursos d’hivern, reunions per prerparar el curs 8 dies fora de Reus tancats tots allà preparant el curs, reunions a coordinació escolar –que era un servei que Rosa Sensat va fer perquè les escoles com nosaltres, totes aquestes que començàvem i que teníem molts problemes–, poguéssim anar aclarint…
Però a més a més, se’ns va presentar un altre problema. En aquella època moltes famílies que tenien nens amb unes certes dificultats i portaven els nens al psicòleg, els psicòlegs els aconsellaven que a aquests nens els aniria bé anar a classe amb pocs nens. Les classes amb pocs nens, quines eren? Les noves, les que fèiem coses en les quals no hi anava massivament la gent. I així ens vam trobar amb nens amb dificultats més o menys lleus, depenia; i vam haver de fer front a això. Com ajudem aquests nens? No hi havia res. Ara tothom sap que hi ha EAPs, ara és molt fàcil, amb totes les limitacions que vulgueu de les EAPs, però hi és; però això no hi era. Una mestra agafava aquests nens quan estaven a la classe fent una matèria que demanava més concentració i, a part, se li explicava, se l’ajudava, el psicòleg escolar, proves, tests… Vam treballar tot aquest camp per poder aclarir una situació que en moltes escoles, potser tradicionals, encara no s’havien plantejat.
I amb tot aquest treball per una part, un treball de formació dels mestres, hi havia l’altre: Com ho expliquem als pares? Ja ho he dit abans, molts pares eren exalumnes d’escoles tradicionals, i es feia així. I, és clar, se sorprenien que a mi em diguessin de tu els nens. És clar, això no és disciplina, això no és ordre; perquè hi havia uns esquemes, no per mala voluntat, tenien uns esquemes interioritzats d’aquesta pedagogia més estàtica, diguem-ne. Vam haver de fer, tot aquest tipus d’escoles, molta feina amb els pares: reunions de pares, assemblees a vegades per decidir o votar certes coses. La veritat és que jo ara aquí voldria donar les gràcies als pares, que hi ha expares de l’escola Mowgli i tots els que no hi són però que ens van ajudar, i això també ho vull passar a la gent més jove, perquè realment no haguéssim fet res aquests mestres sense els pares. Als pares els necessitàvem perquè ens donessin conhort en el dia a dia per la lluita, però a més a més totes aquestes escoles van tenir greus problemes econòmics, pels edificis, els edificis van presentar un problema en el moment que se’ns va fer petit el xalet del forn dels Soto del carrer del Roser, allà no hi cabien els nens. Un amic, el Joan Vernis, ens va oferir una part d’un mas que hi havia a la boca de la Mina, l’antic Mas Gasull, on hi havia un mas antic i, a més a més, molt d’espai per poder-hi fer l’escola. És clar, pagar el terreny (tot i que ens va fer unes condicions a terminis) i fer les obres sense l’aval dels pares, no ho haguéssim pogut fer. Si no s’entén bé que les coses van anar conjuntes, no es pot explicar tot aquest atreviment de fer obres quan ni tens ni un gran sou, ni tens diners per fer-les.
Hi ha una altra part de tota aquesta aventura de l’escola Mowgli que també m’agradaria explicar. I és que el fet de fer, això que us deia, que havíem de fer material per tot perquè no hi havia coses escrites en català i, a més a més, el que hi havia en castellà, tampoc. I nosaltres volíem fitxes i que els nens progressessin cadascú al seu ritme i el dilluns s’apuntaven: «Faré tantes fitxes de no sé què» i el divendres passaven comptes amb els companys de classe i amb la mestra sobre com havien anat les coses. Va arribar un moment que els nens de parvulari que començaven a aprendre les lletres amb el mètode Montessori; els que sou aquí ho sabeu, és un mètode molt lent, els nens toquen les lletres, les ressegueixen, en diuen el so, n’aprenen quatre, després n’aprenen quatre més, és molt progressiu, molt lent, i a mi em va semblar, llavors ho feia la Pilarín –ho recordo–, que, és clar, a aquests nens els faltava, al meu parer, estímul perquè què és llegir? Llegir és agafar una història i fer-te-la teva, això és llegir. Perquè, és clar, tot el material era en cartonets, paraules retallades; tot era paperets, cartonets que fèiem.
Llavors, agafant les lletres Montessori que estaven distribuïdes per blocs i el vocabulari bàsic que ja havia fet la Marta Mata, fent un buidat sortien una colla de paraules. Llavors l’aventura va ser: d’aquesta colla de paraules en pot sortir una història, i així va néixer l’«A poc a poc». És clar, jo recordo que a la classe de la Pilarín provàvem amb els nens que comencessin a llegir, però no hi havia imatges, jo no sé dibuixar; llavors l’Eulàlia Colom va dir: «Jo tinc un amic que dibuixa», i aquí va començar el Pere Prats Sobrepere. Era un noi jove que feia Disseny, i jo li vaig dir: «Mira, jo tinc això, però no et puc assegurar que ho editin o que ho cobris mai». Al cap de pocs dies em va portar El nen té tos; realment si algú ho agafa alguna vegada, veurà que els dibuixos no han passat de moda.
En va fer el dibuix i jo me’n vaig anar a parlar amb l’Andreu Dòria, aquell pare de l’escola Talitha que, parlant amb la Marta Mata i veient que no hi havia llibres per a nens en català, ell era home d’una editorial científica, i llavors aquell senyor: «Podríem fer una editorial…» Tot anava així. I al Dòria i la Marta… jo els ho vaig ensenyar. Jo ja havia fet, quan era al Talitha, uns quants textos d’una col·lecció que es diu «La Galera d’or», que aquí n’hi ha dos exemplars: Tula, la tortuga, i Brillant i El meu pardal que després han editat en una altra col·lecció.
Jo ja havia fet uns llibres a l’època que estava al Talitha perquè la Marta sabia que jo volia escriure o m’agradava escriure i llavors jo ja tenia unes certes relacions. Vaig anar a Barcelona, ho ensenyo als Dòria i a la Marta, i si potser era l’any 68-69, al 70 començaven a sortir els primers llibres d’una col·lecció que en van ser 18. Aquesta col·lecció, que són uns llibrets per començar a llegir amb molta imatge, etc., que va començar als anys setanta, avui encara es ve. Això deixeu-m’ho dir, perquè és una medalla que de tant en tant, quan convé, me la poso.
Aquesta col·lecció, en fer tot aquest treball d’anar buscant grups de lletres, més les que ja coneixíem i anar buscant històries i cada vegada anar ampliant el nombre de lletres, ens va fer descobrir, que ja se sabia, però no s’havia treballat gens, tota la problemàtica entre relació so i grafia. La gent que sou més grans del món del magisteri sabeu tota la feinada de fonètica. Tota la feinada de fonètica que es va fer en aquest país va venir arran de trobar-se a partir el sistema Montessori que realment no cada lletra té un sol so sinó que en pot tenir varis en la nostra llengua.
Aquí va sorgir que amb la Marta a Rosa Sensat vam començar una col·lecció de fitxes de mecànica d’escriptura, que es deia el programa Lletra per Lletra. Tot aquest material del Lletra per Lletra es va treballar molt a les escoles, a les escoles d’estiu… En fi, va ser molta feinada. Tot i això, nosaltres, des de l’escola, teníem la sensació, l’equip de mestres, ja estem als anys 70, del 65 ja estem al 69, que tot corria molt de pressa. En aquells anys, amb el boca-orella es deien les coses, hi havia molta inquietud de mestres joves que sortien de Magisteri a Tarragona: Com ho sabrem això?, Com ho farem?» I vam començar des de l’escola Mowgli a muntar la primera escola d’estiu al Camp de Tarragona, que va ser a Reus, primer al Centre de Lectura i després ens van deixar el local a l’escola Prat de la Riba.
També en aquella època vam assessorar una escola –ara això potser també és una mica xocant– que una empresa molt important estava iniciant a Hospitalet de l’Infant. I França que era la responsable de la central de Vandellòs, com a reclam per a les famílies dels treballadors del nivell pretenia assegurar que tinguessin una escola entre cometes moderna o de qualitat. I durant tres anys anàvem un dia a la setmana a assessorar l’escola de Vandellòs.
Els temps corrien. Mor Franco. I les coses es van situant. Nosaltres, abans, l’any 72 aconseguim que a dalt, a la Boca de la Mina, a part del mas antic, el Mas Gasull, on hi ha tots els nens de primària, es faci una escola amb parvulari, que tots puguem estar junts i els nens descobreixen un mas. Els que teniu masos o nens que han viscut en masos és un paradís, un mas és un paradís. Al cap del temps vam fer un altre edifici, perquè realment l’edifici del Mas Gasull el vam deixar per a biblioteca, però quan aconseguim el reconeixement per part del Parlament de Catalunya –amb tot això, en el moment de la Transició hi ha molts comentaris si aquestes escoles que han començat sense afany de lucre i durant tants anys han donat la pauta per marcar unes línies de treball en defensa de la llengua catalana; si aquestes escoles es mereixen algun reoneixement–; i el reconeixement és passar a la xarxa pública aquelles que vulguin. I és tot el moviment del CEPEPC –aquí algú potser en recordarà més bé les dates que jo. Així l’escola Mowgli arriba un moment que vam discutir amb els pares nostres –com es va discutir amb els pares de moltes escoles–, reunions, discutir-ho molt: «Què fem?, Passem, no passem?» I, finalment, vam passar a escola pública.
Abans, però, a mi m’havien vingut a buscar per unes raons, l’Enric Valls, d’aquí, de Reus, treballava a la Normal de Tarragona i hi havia un grup de gent de Tarragona de la Normal que volia actualitzar l’ensenyament i em van dir: «Àngels, hauries de venir unes hores a la setmana a explicar als alumnes…» I així vaig començar a anar a la Normal de Tarragona.
A partir de l’any 75-76, hi ha tota una demanda al nostre petit país de material escolar. Em vaig trobar enredada, bonament enredada, a col·laborar en edicions de llibres de text. Vaig començar amb l’editorial Casals –que, per cert, és una editorial que eren els Casals que feien a Barcelona llibres religiosos; eren descendents de Reus, són descendents de Reus. Es van posar en contacte amb Rosa Sensat i veient la necessitat que hi havia de llibres, de material nou, seguint aquestes línies d’ensenyament actiu, van demanar la col·laboració a Rosa Sensat, hi ha un llibre: el Foc, pel qual jo tinc una especial tendress, no sé per què, desaparescut, ja no serveix per a ningú, que forma part d’una col·lecció de llibres l’«Escletxa», potser a algú li sona, que l’editorial Casals va fer de llengua catalana. Un fill Casals va obrir l’editorial Onda i també hi vaig entrar amb un grup de gent, que treballàvem fent llibres de text en català, després llibres per a nens d’immersió, per fer català per a nens no-catalanoparlants. I així he col·laborat durant molts anys fent llibres de text. A part, allà, hi ha algun llibre més recent. L’Onda també és l’especial, també va fer una col·lecció per explicar als nens d’aquí com eren els nens de fora; això abans que arribessin tants nens de fora, perquè s’intuïa la necessitat que el que es coneix no fa tanta por. Jo vaig fer nens del Marroc i altres companys van fer altres nens d’altres parts del món. El que sí que es demanava és que hi hagués una experiència directa amb el país que tocava. I jo havia anat molt al Marroc i vaig fer un parell de llibres del Marroc.
Després d’aquests llibres d’Onda, jo feia altres coses i allà veig que hi ha, que tu l’has anomenat [referint-se a la Maria]: El conte sense cap ni peus, és un conte especialment per a mi estimat, exhaurit, no cal que el busqueu. A part del premi, que és un premi de crítica, que és un premi que no t’hi presentes, que és allò que sempre et fa estar una mica més satisfeta. És un llibre que és especial. I jo me l’estimo molt. Per això hi vull fer una mica de referència.
Dit això, ara ja són dos quarts de nou, ja veieu que he xerrat molt, però tinc un epíleg que me’l deixeu dir perquè me l’he preparat molt. I l’epíleg que feia com a cloenda ara no el trobaré, però ja me’n recordo. Més o menys volia dir-vos això:
Tot això que he explicat no ho hagués pogut explicar sense els pares que ens van ajudar molt a l’escola i sense els mestres, amb els quals, la veritat, jo vaig aprendre i vam aprendre. Aquest és el reconeixement primer. I tampoc, i ho diré, certament sense tota aquesta altra gent que en diferents escoles del país i de Reus mateix vam anar ajudant a popularitzar una manera de fer escola diferent; la gent, no només en parlaven quatre, ja hi havia altra gent que parlava del mateix. I això feia com una taca d’oli que ens va afavorir a tots.
A més a més, jo penso que aquesta història com les que vindran després, sempre totes les històries dels vells són petites lliçons de vida. I jo penso que aquesta és una lliçó optimista, penso que és optimista perquè què més hi ha que veure que després de tants anys alguna cosa s’ha fet bé. Ja sé que ara que tothom diu que l’escola va molt malament, que l’escola és un desasatre, que l’escola… el Pla de Bolonya; un desastre tot plegat… Jo també llegeixo la premsa, però a part de llegir la premsa, encara tinc la sort que vaig per escoles, rodo per escoles i veig mestres i parlo amb mestres; si jo comparés cada vegada que avui entro en una escola pública o privada d’avui i pensés, i busco el clixé que tinc, que m’ha quedat a la memòria, de l’escola privada o pública dels anys seixanta, res a veure; res a veure, és que ha millorat molt. Que no ha millorat prou? Ja hi estic d’acord. Però ha millorat molt. Nens i nenes, que ara ens en ve una… Certament, els temps no… Tal com van les coses no… Però, mireu, nosaltres sense diners i sota una dictadura, la gent, cadascú a la seva escola, anar fent feineta feineta i vam anar a crear el que avui dia es diu: renovació pedagògica, que és un moviment dels més importants en aquest país a nivell cultural. Doncs: «A la feina!», jo diria a la gent jove; «A la feina!», us toca el vostre torn; nosaltres ja hem fet el nostre. Nosaltres mentre visquem sempre estarem al darrere donant ànims als joves, als nostres nets, als nostres fills. Endavant a crits! És així, la vida mai ha sigut fàcil per ningú. Les coses són diferents, fàcils mai. Moltes gràcies per haver estat amb mi aquesta nit.
Si algú vol afegir alguna cosa? Alguna data… M’he deixat l’any 1970, ara hi penso: la llei del Villar Palasí. De la llei del Villar Palasí, algú se n’enrecorda? Ningú. Aquest senyor va fer en l’època de Franco la primera llei d’Ensenyament. I diu: «Las lenguas regionales se podran leer en las clases.» L’any 1970. Nosaltres quan vam llegir això, que estàvem amenaçats, la inspecció ens posava multes, per fer-ho en català. Va ser una llei que ens va donar alè a tots. Gràcies.