Xavier Amorós no vol deixar de sumar-se a aquest humil homenatge a l’Àngels a través de la Revista del Centre de Lectura, però ens emplaça a les seves memòries per fer-ho. Anem, tant a l’article que va fer per a la publicació commemorativa dels 50 anys de l’escola Mowgli com a les seves memòries, per rescatar-ne la veu.
Així, posant-nos de ple en el franquisme, es comença a gestar en els pares la preocupació per l’ensenyament que rebien els seus fills:
[…] vingué la dècada dels seixanta –per utilitzar una data només indicativa– i en diverses poblacions de Catalunya algunes persones més preocupades per la gravetat del problema començaren a establir contactes. A Reus algunes d’aquestes persones canviaren impressions i s’aplegaren uns a Acció Catòlica i altres al Centre de Lectura. […] Al grup que tenia el suport o, almenys, el recer del Centre de Lectura i l’Acció Catòlica, comptàvem amb l’assessorament i la presència constant d’una persona singularment preparada per ajudar-nos eficaçent en les accions que volíem emprendre. Aquesta persona era una llicenciada en pedagogia, Àngels Ollé Romeu. Àngels Ollé era de Sant Sadurní d’Anoia; va anar a estudiar i viure a Barcelona i, més tard, per sort nostra, va venir a viure a Reus, el 1960, amb el seu marit, l’advocat Ramon Marcer. Ja sabíem que l’Angels Ollé era una destacada escriptora, tot i la seva joventut, que havia publicat alguns manuals que ensenyaven a llegir als més petits i alguns contes per a infants d’una admirable qualitat. (2016:44)
Sumits en aquest context, el 1964, trobem, al Centre de Lectura:
[…] un tipus de moviment esperançador. Es tractava de la qüestió de l’ensenyament, d’uns primers passos per un moviment capaç de treballar per la renovació escolar tan necessària a Reus i a tot Catalunya. Al darrer trimestre de l’any havíem decidit organitzar un cicle de conferències en què prendrien part els pedagogs més prestigiosos que en aquell moment hi havia a Catalunya, per cert del tot apartats de qualsevol acció cívica per les prohibicions polítiques. Sentiríem parlar d’una escola activa i d’una escola d’acord amb la terra on era, és a dir d’una escola catalana, i ens posaríem en contacte amb els que ja ho començaven a intentar. En el petit grup de persones que mostraren la intenció d’organitzar un cicle de conferències sobre el tema hi havia l’Àngels Olatòlica lé, pedagoga i escriptora de manuals i contes per a infants, que es posà en contacte amb Antoni Correig i Ramon Vilella. Antoni Correig en aquells moments era president de l’Acció Catòlica locali convivia amb la seva filla Montserrrat estudiant o ja llicenciada en Pedagogia per la Universitat de Barcelona. Ramon Vilella, també molt interessat en el tema, era president de la Secció de Ciències Morals i Polítiques del Centre de Lectura a la vegada que Antoni Correig era vocal de la Secció d’Art. Vam fer una comissió per a muntar el cicle. A Barceloona ja funcionava l’organització que s’anoemanava Escola de Mestres Rosa Sensat, encara que no es va inaugurar oficialment (no es va legalitzar) fins el 1965. Ja sabem el que volia l’Escola Rosa Sensat: «recollir la tradició pedagògica catalana d’abans del 36 i adaptar-la a les circumstàncies del moment» –cosa que malauradament, dit sigui de pas, no hem sabut fer, almenys fins al 2004.
Aquest moviment l’encapçalava Marta Mata, que havia estat professora i era molt amiga d’Àngels Ollé (de la qual, per cert, volia dir que era de Sant Sadurní, que va estudiar i viure a Barcelona i que, finalment, per sort nostra, va venir a viure a Reus el 1960,amb el seu marit, l’advocat Ramon Marcer) i amb la qual l’Àngels ens posà en contacte. Com que era qüestió d’anar de pressa –ja feia massa anys que perdíem el temps– la comissió va anar a Barcelona una nit a entrevistar-se amb Marta Mata. Vam reunir-nos a casa d’una companya seva. Hi recordo, a més de l’Àngels, Jordi Sabater, Ramon Vilella, Antoni Correig i potser alguna altra persona que ara no concreto bé. El nostre propòsit, a través de l’ajuda de l’Escola Rosa Sensat, era crear un estat d’opinió que reaccionés contra la mala qualitat de les escoles de Reus: les públiques i les privades, religioses i seglars. Amb les públiques no hi hauria res a fer fins que canviés el règim; amb les privades laiques molt poca cosa i amb les religioses tot fóra inútil. Però calia crear un estat d’opinió, ajuntar el pensament que ja existia d’una manera isolada i intentar, com ja s’havia fet en altres llocs de Catalunya, crear, si no hi havia altre remei, unes noves escoles, d’ensenyament actiu i, fins on fos possible, de naturalesa catalana.
A la reunió Marta Mata ens va aconsellar les persones que podien venir a Reus a encarregar-se de les conferències. Eren personatges de sòlid i resistent prestigi. Dos supervivents de gran nivell intel·lectual: el doctor Jeroni de Moragas i Artur Martorell. […] (2004: 120-122)
[…] Les coses de l’ensenyament van canviar força, a Reus, encara que no seré tan ingenu com per creure que el canvi va obeir al nostre cicle de conferències. Més aviat hem de dir que el cicle, i l’èxit de públic que va obtenir, foren a causa de la inquietud que tenia aquí, com a tot Catalunya, una colla determinada de gent. El cert és que aquell matiex setembre [1965] s’inaugurà a Reus l’Escola Mowgli, dirigida per la pedagoga Àngels Ollé Romeu, i, successivament, centres privats d’educació bàsica tots tres, amb vocació d’escoles actives i en contacte amb l’ideari de l’Escola de Mestres Rosa Sensat. També el Centre de Lectura registrà la inquietud i es començaren les gestions per a fundar dintre el Centre una Secció de Pedagogia que fou convenientment legalitzada l’any 1968 i comptà entre els seus primers dirigents amb la il·lustre pedagoga senyora Cèlia Artiga. (2004: 140)
En concret, en relació amb la tasca de l’Àngels Ollé en aquest sentit, al llibre de l’escola Mowgli, escriu:
Entre les persones que més treballaren en una doble tasca de caràcter fundacional i, a la vegada, de divulgació, fou la pedagoga i escriptora Àngels Ollé Romeu. Ella fundà l’escola Mowgli, que es valgué de la seva immensa voació per adquiri quasi d’immediat un nivell deficàcia i qualitat admirables. (2016: 47)
Retornant a les memòries de Xavier Amorós, fent referència a Diàleg, portaveu de la joventut –la revista del Fòrum Joventut que va aparèixer el juny del 1965 amb caràcter mensual–, recorda el concurs literari que es va convocar:
Van nomenar un jurat presidit pel doctor Vallespinosa i l’hi acompanyàvem la pedagoga i escriptora Àngels Ollé Romeu, el professor Ramon Oteo Sans i jo. Però les coses van anar mal dades. A part de les delacions fetes de boca a orella entre els «fidels autèntics», en direcció a les mitges altures del bisbat, es veu que hi va haver algun altre tipus de denúncia. […] La qüestió és que la parròqui ade Sant Pere va ser expedientada pel Ministeri d’Informació i Turisme per editar una revista sense permís i organitzar, també sense permís, un concurs literari. Mentrestant, jo, com a membre del jurat, vaig rebre la visita a Les Amèriques de dos agents de policia, un d’ells de la brigada politicosocial, reclamant-me els textos literaris que prenien part al concurs convocat des de Diàleg. Jo, veritablement, no els tenia, i em van amençaar –en poc temps em va passar per dos concursos– d’escorcollar l’establiment. Jo vaig insistir amb tota energia però sense cap desafiament que no tenia els textos i que els demanaessin al senyor prior. Aquesta gent, els de la repressió , tenien l’obsessiva mania que els concursos literaris, organitzats per gent sospitosa, eren tallers de reverberacions subversives. Sempre devien tenir grans decepcions perquè el que més hi abundava entre aquest material eren els versets càndids i ingenus, molts d’ells, de temàtica amorosa, confeccionats en un llenguatge de novel·la rosa folquitorrenca. No tardaria gaire a canviar, sense arribar mai al que ells s’imaginaven.
El concurs literari se’n va anar a l’aigua i el darrere número de Diàleg va sortir pel març del 1966. Per l’abril ja no va poder sortir. [2004: 178-179]
Algunes batalles, per tant, es van perdre –com la guerra mateixa–, però altres es van guanyar, com a esglaó que n’havia de permetre guanyar més i permetre’ns desenvolupar en un entorn més lliure i més just, sens dubte gràcies a aquell compromís i aquella constància que va caracteritzar no només l’Àngels, sinó també el mateix Xavier Amorós i, afortunadament, tants d’altres.
Bibliografia
Amorós, Xavier (2004): Temps estranys 1961-1975. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca. Llibre tercer 1961-1975 (Primera part). Reus: Associació d’Estudis Reusencs.
––––– (2016): «De l’escola de pares a l’escola activa (1964-1965)», dins 50 anys d’Escola Mowgli 1965-2015. Reus: Escola Mowgli.
Altres articles
-
Portada
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus