Antoni Benaiges Nogués va néixer a Mont-roig el 1903. Cap al 1925, amb vint-i-dos anys, comença els estudis de magisteri. L’abril del 1932 és nomenat mestre interí a Vilanova i la Geltrú. El juliol de 1933 el creador de la Tècnica Freinet (el francès Célestin Freinet) dona unes conferències a Barcelona, on hi assisteix Antoni Benaiges. Aquesta tècnica es basava en l’aprenentatge cooperatiu dels alumnes. Aprenien utilitzant les seves pròpies experiències i amb la innovació de tenir com a eina de treball una senzilla impremta amb la qual elaboraven plegats i publicaven els treballs. Després, Benaiges anirà a França a aprendre’n.
A la Gaceta de Madrid[1] número 153 (02-06-1934) hi ha l’assignació a Benaiges de la plaça de mestre del poble de Lamela[2] (Lugo). En el del dia 10 hi diu:
Queda anulado el nombramiento… para la escuela… Lamela (Lugo), pasando a ocupar… Bañuelos de Bureba (Burgos), que la pidió en primer lugar…
Hi començarà el curs 1934-1935. Hi estarà dos cursos. L’aixecament feixista del 18 de juliol de 1936 el troba a Briviesca, la capital de la comarca de la Bureba, a nou quilòmetres de Bañuelos. Estava a punt de viatjar a Mont-roig. Tenia trenta-tres anys. El fill (Rafael Martínez Martínez) d’un amic seu (Rafael Martínez Moro), militant socialista de Briviesca, escriurà:
El día siguiente, 20 de julio… llegamos a la cárcel (de Briviesca)… llamaron a mi padre… y él nos contó… como la tarde del día anterior, domingo 19 de julio, al maestro de la escuelas de Bañuelos de Bureba, que también le habían detenido por la mañana, le dieron una terrible paliza que sangraba por todos los sitios y que por la noche se lo llevaron y nunca más se supo de él. Se supone que lo asesinaron en la Machacadora, un paraje que hay a la entrada de la carretera de Santa Casilda [als afores de Briviesca]…[3]
Antoni Benaiges Nogués procedia d’un entorn familiar impregnat per la passió pedagògica com a element de dinamització social i, alhora, amb arrels fortament republicanes i de justícia social.
ANTONI BENAIGES A MONT-ROIG
Fins no fa massa anys, poc o res sabíem d’aquest mestre, del conegut com l’Anton de cal Reverter. El primer a citar-lo fou l’historiador i home de lletres Albert Manent Segimón que, des del Mas Segimón de l’Aleixar, ha estat un fervent estudiós de diversos temes relacionats amb el Baix Camp. Citava Antoni Benaiges en el text «La Guerra Civil i la repressió del 1939 a Mont-roig del Camp», publicat a Ressò mont-rogenc.[4] Deia:
Conten a Mont-roig que a la zona nacional, concretament a Bañuelos de Bureba (Burgos), assassinaren un mestre… Anton Benaiges i Nogués, de cal Reverter i idees republicanes….
El 10 d’abril del 2010, en la presentació del llibre Guspires (de la història de Mont-roig)[5] vaig fer una abrandada reivindicació de la recuperació de la memòria oral de fets socials i polítics de la història del poble. En finalitzar l’acte se’m va apropar el Jaume Roigé Benaiges, amic dels meus pares, dient-me que coneixia el cas d’un oncle seu assassinat als pocs dies de l’aixecament de les tropes franquistes contra el govern de la República. Vam quedar per parlar-ne. Entre ell i fonamentalment el seu nebot, Jaume Aragonès Benaiges, més l’àmplia recerca que vaig iniciar, pogué recaptar una molt valuosa informació sobre aquest mestre que es va anar publicant a la revista Ressò mont-rogenc en 8 capítols (del 2010 al 2012).[6] Fou el primer extens treball publicat sobre Antoni Benaiges Nogués.
Dèiem que Antoni Benaiges Nogués va néixer a Mont-roig el 1903. Era fill de Jaume Benaiges Just (dit «Jaume Reverter» o també «Jaume de l’Escoda»), i de Teresa Nogués Sardà. Tenien un dels dos estancs que hi havia al poble, era al carrer Major núm. 6 que també era botiga de queviures. Quan aquell xiquet, Antoni Benaiges, tenia vuit anys, al pis de damunt de la botiga, hi havia L’Obrera.
El primer local social… estava al pis de la casa del Jaume de l’Escoda, a cal Reverter. Hi havia uns balcons que donaven al replà de l’Abadia, uns altres al carrer Major…[7]
Quan l’Antoni Benaiges Nogués tenia dotze anys, el 1915, va morir el seu pare d’una pneumònia. Des d’aleshores, junt amb el seu germà gran (Jaume) i un jornaler es va dedicar a conrear les terres de la família. La seva mare, Teresa Nogués Sardà, serà la «Vda. de Benaiges» d’aquelles famoses postals antigues de Mont-roig.[8] A les postals 13 i 14 (horitzontal i vertical, respectivament) s’hi veu l’inici del camí antic empedrat que puja a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca i, enmig d’aquells xiprers, un grup de persones. En la primera, el que està assegut a terra, al davant, acompanyat d’un nen, és l’Anton de cal Reverter. En la segona fotografia, la vertical, està sota una ombrel·la fosca.[9]
Antoni Benaiges se’n va adonar que la terra no era el seu futur i va decidir que tan aviat com pogués estudiaria per ser mestre. Era gairebé una tradició a la família. La seva mare Teresa Nogués Sardà era neboda de l’important pedagog i polític republicà Agustí Sardà Llaberia.[10] Aquest, fou membre de la junta de la Institución Libre de Enseñanza des del 1888 fins la seva mort el 1913. Antoni Benaiges tan sols el va conèixer de xiquet, durant els viatges que, des de Madrid on vivia aquell, feia a l’estiu a Mont-roig. Va morir quan ell tenia deu anys. Amb els que tenia més contacte era amb els seus oncles Nogués Sardà, els germans de la seva mare. Dos d’ells, l’Agustí i la Dolors, es varen dedicar també a la pedagogia.[11] Tots eren uns significats republicans.
Quan l’Agustí Sardà i les seves filles, Mercè i Sara Uribarri, estaven a Mont-roig, a cal Vermell, sovint baixaven a banyar-se a la platja de Les Pobles. Feien estada al mas familiar conegut com la Caseta del Rellotge (a la carretera de València). Baixant pel camí cap a la mar, un cop passada la via del tren, a mà esquerra, i a prop, hi havia la Pobla del Reverter, on treballava l’Antoni Benaiges. Mercè i Sara Uribarri eren cosines germanes de la seva mare.
Aquella contrada, amb el pas dels anys, es convertiria en un rellevant nucli, un hub de pedagogia, dirien els moderns. A més dels Sardà Uribarri i els Nogués Sardà, a partir del 1941 hi estiuejaria Maria Moliner Ruiz, la creadora de l’important Diccionario de uso del español(1966).[12] Estava casada amb el mont-rogenc Ferran Ramon Ferrando, un dels introductors de les teories de la relativitat d’Einstein a Espanya. Maria Moliner aprofitava els estius, a sota del gran eucaliptus de la Pobla Oriola, per complimentar fitxes del seu diccionari. Es publicaria el 1966. També cal citar el matrimoni Juan Benimeli Navarro i Maria Nogués Vidiella (aquesta era filla de Manuel Nogués Sardà i cosina germana d’Antoni Benaiges), que tenien una casa davant de la Caseta del Rellotge. Aquests serien, influenciats pel mestre assassinat, els precursors del Mètode Freinet a Barcelona (1937 i 1938).
ANTONI BENAIGES NOGUÉS, MESTRE
Antoni Benaiges, amb vint-i-dos anys, cap al 1925, va començar els estudis a l’Escuela Normal de Magisterio. Al Diario de Tarragona, del 18 de maig del 1927, hi ha l’article: «Una excursión a esta provincia», dedicat als alumnes de la Residencia d’Estudiants Normalistes de Barcelona que van visitar Mont-roig i el Castell d’Escornalbou.
Su finalidad fue el estudio geológico de la interesante comarca… En Montroig fueron… hospedados por las distinguidas familias de los alumnos residentes Josa, Benaiges y Boronat… realizaron, durante los dos días que duró la estancia… excursiones… al pantano de Riudecañas, Argentera y al castillo de Escornalbou… A continuación visitaron, las estaciones prehistóricas inmediatas, especialmente la Cueva Josefina.[13] A las minas de galena argentífera El Porvenir[14] presenciaron el laboreo del material… Visitaron también el Santuario de Nuestra Señora de la Roca y el Areny,[15] típico depósito de tierra rojas….
Aquells «alumnos residentes Josa, Benaiges y Boronat» de Mont-roig eren: Jaume Josa Savall, de ca l’Amadeu, i pare de Jaume Josa Llorca,[16] Antoni Benaiges Nogués i, el darrer, Frederic Boronat Benaiges. Aquest surt citat en el Diario de Tarragona de l’1 d’octubre de 1929. Havia sol·licitat a la Dirección General de Primera Enseñanza l’autorització per obrir un col·legi per a xiquets a Mont-roig.
A La Vanguardia, del 8 d’agost de 1929, a la pàg. 9, hi podem llegir:
En la Escuela Normal de Maestros de Barcelona, se han recibido los títulos de maestro para… don Antonio Benaiges Nogués…
Anteriorment, en el mateix diari, del dia 5 de febrer de 1929, a la pàg. 16, trobem que el cita com a tresorer de la nova junta de l’Asociación de Alumnos y ex-Alumnos Normalistas.
El context social i polític d’Espanya en aquells anys finals del vint i inicis dels trenta estava a punt d’esclatar. Des del 1923 hi havia la dictadura del General Primo de Rivera. El 1930, aquest, es veu obligat a dimitir i el succeeix l’anomenada Dictablanda del general Berenguer. La majoria de forces polítiques s’uneix en el Pacte de Sant Sebastià fent un front comú i s’arriba a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 que es convertiran en un plebiscit sobre la monarquia. El 14 d’abril es proclamarà la Segona República. Tot d’una, Espanya ha deixat enrere aquell passat fosc que venia del segle xix. A tota Europa feia anys que hi havia vents de llibertat, modernitat i d’industrialització, i aquí encara estaven governats per polítics que procedien de la rància tradició secular i dels latifundis rurals.
A La Vanguardia, del 28 d’abril de 1932, hi hem trobat el nomenament de Benaiges com a mestre interí a Vilanova i la Geltrú.
Cuando nosotros llegamos a Villanueva y Geltrú, regentaba interinamente la clase Batec… En ella comenzó sus ensayos de la letra Scrip, y… de Técnica Freinet…[17]
A inicis del anys trenta un reduït grup de mestres de la província de Lleida van ser els pioners a Espanya en aplicar la Técnica Freinet. Van adoptar el nom de Batec. Els principals representants eren: José de Tapia (mestre a Montoliu) i aquell Patricio Redondo dit «Paco Itir» (a Puigverd). Antoni Benaiges deuria tenir relació (i conèixer) aquell grup de Lleida doncs bateja la seva classe de Vilanova i la Geltrú amb el nom de Batec. Casualment, a aquella escola de Vilanova hi anirà Patricio Redondo com a director de l’Escola Graduada de Nens.
El juliol de 1933, el creador de la Técnica Freinet, Célestin Freinet[18] va anar a Barcelona, convidat per Alexandre Galí, a impartir les conferències: «Una tècnica nova de l’escola activ» i «El cooperativisme al servei de l’escola». És probable que Antoni Benaiges hi assistís. Benaiges comenta en el text «La imprenta en la escuela»[19] que va anar a França a aprendre aquella tècnica. L’agost de 1934 va anar al congrés Freinet de Montpeller.[20] També deuria anar al primer congrés de la Cooperativa española de la técnica Freinet que es va fer a Lleida l’estiu de 1934. Es va decidir publicar la revista mensual «Colaboración (La imprenta en la escuela)». El primer número sortiria el març de 1935.
Célestin Freinet va elaborar durant el anys vint una proposta de pedagogia basada en l’aprenentatge mitjançant el treball en equip i en el mètode assaig-error. Es partia dels interessos dels propis nens i les seves experiències. La gran innovació pràctica fou que com a eina de treball utilitzaven una senzilla impremta per elaborar conjuntament i publicar els treballs. Freinet comença a utilitzar la impremta a la seva escola de Saint Paul de Vence el 1924.[21]
Aquestes noves idees educatives xocaven frontalment amb el concepte d’escola que hi havia a l’Espanya d’aleshores. Encara hi havia molts nens que en prou feines sabien llegir i escriure, i que des de molt joves (nou o deu anys) treballaven. No interessava que sabessin massa i menys que els hi despertessin la capacitat de pensar i treballar col·lectivament. Era la lluita d’una Espanya rural, ancorada en el passat, amb els nous corrents de la modernitat.
ANTONI BENAIGES A BAÑUELOS DE BUREBA
L’Anton de cal Reverter obté la plaça de mestre a Bañuelos de Bureba, on començarà el curs 1934-1935. Estava a la província de Burgos, a la comarca de la Bureba, prop de Briviesca. Bañuelos, el 1857, tenia 364 habitants i al 1930 sols n’eren 198.[22] Antoni Benaiges havia deixat Mont-roig, que el 1930 tenia 2.374 habitants.
Benaiges, amb l’ajut dels alumnes, va adequar un local que havia estat una quadra. Era una persona d’un gran esperit altruista; els pocs diners que tenia els aprofitava per fer millores a l’escola. Va comprar un llum Petromax; un model de làmpada que s’havia inventat a Alemanya a inicis de la dècada dels anys vint, que feia molta llum. També va comprar una d’aquelles impremtes escolars. El gener de 1935 ja s’editava una publicació a l’escola de Bañuelos: el primer número del quadern escolar Gestos.
A les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 guanyen les dretes. La República serà menys republicana, es produeix un gir a la dreta. El període 1934-35 serà anomenat el Bienni Negre. Serà una etapa de gran agitació social. L’octubre de 1934 es va produir una vaga general a Astúries que tindria repercussions a Catalunya i al País Basc. Es va declarar l’estat de guerra i es van enviar tropes del Marroc a Astúries. El President Companys proclamaria a Barcelona la República Catalana dins de la Federació Espanyola. Seran els anomenats Fets d’octubre que portaran a la suspensió de la Generalitat i l’Estatut de Catalunya. No serà fins les eleccions del 16 de febrer de 1936, quan guanya el Front Popular, que les esquerres retornaran al poder.
Però a Bañuelos aquests fets polítics deurien quedar molt lluny. Dèiem que al gener de 1935 es va publicar el primer número de Gestos. Les reflexions de Benaiges sobre l’inici dels que serien tretze publicacions en dos anys, les farà en el número 4 de la revista Colaboración (juny de 1935), en el text «La imprenta en la escuela», que comença en el que sembla una provocació: «La imprenta en la escuela es una ventura. Libera al niño de su peor enemigo: el maestro…»; després comenta el que entén per educar:
[…] algo complejo. De momento sabemos que no es enseñar ni es conducir… El niño tiene valores propios. Pero son en germen… son valores en posibilidad. Hay que… estimularlos… Honorato ha compuesto su nombre… calca un dibujo en el cristal. Lo pasa al linóleo. Saco las gubias[23] y comienzo yo a trabajar el cliché… Honorato me dice que él sabe hacer eso. Y lo hace… Preparo la página y… ¡la imprimo! Emoción…
Posteriorment treu conclusions, el procés serà:
Se copia el trabajo… en la pizarra y los niños, a su vez, lo copian en una cuartilla… Leído el escrito y visto en su conjunto, pasamos a corregir pensamiento por pensamiento y, dentro de cada pensamiento, palabra por palabra. A medida que corregimos el trabajo, los niños van escribiéndolo de nuevo… Si una vez agotados los recursos no aparece la expresión que buscamos, se la doy yo… Las palabras, al fin y al cabo, no son más que vehículos de las ideas… dar palabras es ilustrar, dar ideas es entorpecer… Dos niños… lo componen… y hecho el cliché se imprime… Los primeros momentos de la impresión despiertan siempre el júbilo…
En dos cursos, fins al juliol de 1936, varen escriure sis números de Gestos[24] (els nens grans), tres de Recreo[25] (els petits) i quatre d’especials: El mar (gener 1936), El retratista (abril 1936), Sueños. Panoramas, vibraciones, existencias, apetencias, maravillas (abril 1936) i Folklore burgalés (julio 1936).
Amb els textos dels nens podem fer-nos una idea de com era la vida a Bañuelos. Tot venia de Briviesca, un poble important que tenia 3.780 habitants el 1930. A Bañuelos hi havia un forn comunal, dues tabernes, i des de feia poc un metge. Durant el Carnestoltes tot era gresca, fins i tot alguns es vestien del sexe contrari. També que, en aquella Espanya, la misèria i el fred intens feia que aquells xiquets tinguessin penellons als peus.
Al número 2 de Gestos (abril 1935) hi ha un narració que ens informa del propi Benaiges. És «Nueva vida» de César Ojeda:
Soy un niño de Briviesca y he venido a Bañuelos para estarme con el maestro. Haré la comida y la limpieza. También estaré en la Escuela con los otros niños… El día que subimos la cama y las demás cosas pasamos algunos apuros. El camino estaba malísimo… Muebles, ropas, vajilla, comestibles… todo lo veíamos entre el fango… Los sábados vamos a Briviesca y volvemos los lunes.
Vivien en una habitació al costat mateix de la sala que feia d’escola.
Pel número 3, juliol de 1935, sabem que Antoni Benaiges havia comprat un gramòfon:
El domingo cuando fui a la Escuela estaban tocando el gramófono y estuvieron bailando… Luego ya no tocaron más y fueron a llamar a mi abuelo Celestino para que tocase el acordeón. (Natividad, «Pagina Baby»).
En aquest mateix número sorprèn trobar un apartat dedicat a «Refranes catalanes»:
A l’abril, cada gota en val mil / Pel maig, cada dia un raig / Pel juny, la falç al puny / Amb palla i temps maduren les nespres / Qui no té pa, moltes se’n pensa.
Però no tot eren flors i violes. En una de les narracions («La visita» de Concepción López) ens assabentem que hi deuria haver alguna denúncia sobre el tipus d’ensenyament. Ja era prou perillós que s’ensenyés a llegir i escriure als nens i nenes, com perquè, a més, aprenguessin a pensar per si mateixos. Era durant el Bienni Negre, aquella República de dretes. Més que una visita era una inspecció:
El otro día vinieron el inspector Sr. Llarena y tres maestros a hacernos una visita. También vinieron el alcalde, un concejal y el cura. El inspector nos mandó que enseñásemos los cuadernos… Después habló con algunos niños y nos hizo leer. Dijo que Severina leía muy mal. Antonio no quiso leer…
Quatre mestres desconeguts més les autoritats locals i el capellà deurien impressionar. Quan el 2011 vaig reproduir aquesta informació, a la revista Ressò mont-rogenc, el cognom d’aquell «inspector Sr. Llarena» no ens deia res. Posteriorment, vaig saber que era Juan Llarena Luna, l’avi del famós jutge, del dit «Procés», Pablo Llarena Conde. Segons informacions publicades,[26] el seu besavi era Toribio Llarena López (Burgos, 1853). Aquest va anar el 1880 –amb vint-i-set anys–, a Ulldecona i es va casar amb una rica hereva, Cinta Luna Pérez. Al cap d’uns anys serà secretari judicial i posteriorment anirà a diversos pobles de la província de Tarragona. Curiosament del 1891 al 1897 ho serà de Pratdip. Acabarà la seva carrera a Torregrossa (Pla d’Urgell), on morirà el 1918. Un historiador local i mestre, d’aquest poble, Ramon Manuel Ribelles, encuriosit per un nínxol del cementiri que duia el nom de Llarena, ha descobert aquesta fascinant història. Un dels fills de Toribio Llarena López, fou aquell Juan Llarena Luna, l’inspector de primera ensenyança que va anar a Bañuelos de Bureba. S’establí a Burgos el 1920. Sorprenentment, era un mestre que estudià amb Rosa Sensat, que tenia idees avançades i va participar en les «Misiones Pedagógicas» de la Segona República. Es va casar amb Lluïsa Chaves i un des seus fills fou Jesús Llarena Chaves. Aquest fou un personatge rellevant del franquisme a Burgos i es va casar amb Carmen Conde. En un treball de Juan Mainer Baqué (2007) s’hi diu sobre Juan Llarena Luna:
Inspector de Primera Enseñanza en Lérida y Burgos. Muy importante artífice de la renovación pedagógica en Lérida… Una vez depurado, continúa en su puesto tras la guerra civil hasta su jubilación en 1952.[27]
El deuria protegir aquell fill seu franquista.
Gairebé al final de Gestos número 3 (juliol 1935), hi la relació de les escoles o persones als quals s’enviava. Són vint-i-tres escoles d’Espanya (deu a Catalunya), una d’Encamp (Andorra) i dues altres de Cardiff (capital de Gal·les, Gran Bretanya) i L’Havana (Cuba). També es va enviar a vuit persones, una d’elles era Juan Llarena. D’altres: Dolors Nogués Sardà, a Ávila, era mestre i germana de la mare de Benaiges; Agustí Nogués Sardà, a Madrid, inspector de primera ensenyança i també germà de la mare del mestre; Mercè Sardà Uribarri, filla d’Agustí Sardà Llaberia i cosina de la mare del mestre; José Ontañón Valiente, a Madrid, casat amb Sara Sardà Uribarri i professor de la Institución Libre de Enseñanza; Esther Antich Sariol, aleshores de l’Ajuntament de Barcelona i més tard, durant la guerra, ocupà càrrecs importants a ensenyament; Herminio Almendros Ibáñez, a Barcelona, del Grup Batec de Lleida i pare del molt famós cineasta Néstor Almendros; i a Niceto Alcalà Zamora, al «Palacio Nacional de Madrid», aleshores president de la República.
Els 20 i 21 de juliol de 1935, Antoni Benaiges va participar en el II Congreso de la Imprenta en la Escuela. Després va anar a Mont-roig. Aquell estiu del 1935 seria el darrer cop que hi estaria. D’aquest congrés hi ha una crònica en el número 6 de la Colaboración (agost de 1935). S’esmenta que Patricio Redondo dit «Paco Itir»[28] no hi ha pogut assistir perquè estava a la presó Model de Barcelona.
El 30 d’octubre de 1935, des de Bañuelos, Benaiges envia una carta al seu cosí germà Francesc Nogués Nogués («Cisquet Vermell»); aquest era fill de Francesc Nogués Sardà. Encara estaven en el Bienni Negre.
Quisiera que dieses a leer la carta a los amigos… Al decir amigos ya supones a quienes me refiero. A aquellos de nuestra relación que son capaces de vibrar por algo generoso que les lleva a un afán hacía una humanidad más justa… La renovación… ha de venir partiendo de cada uno de nosotros, no de la colectividad… Los hambrientos aumentan y las cárceles se llenan y los fusiles funcionan… El desbarajuste social y la vileza de los que oprimen son tan grandes que ya vuelve a cabalgar otro terrorífico jinete del Apocalipsis: la guerra… Mi tarea es la escuela. Vuestra tarea es más ruda: doblar el espinazo y arrancar el jugo de la tierra. Pero también esa tarea puede ser grata, si se deja de ser esclava… No seréis gleba… Arar y pensar… Vuestra tarea es la labranza. Mi tarea es la Escuela. La tarea de todos es hacernos hombres… Esto es la Escuela: ambiente y ocio. Libertad y espíritu… Yo… concibo esta Escuela… entregándome a ella… Se acabó… en nuestras Escuelas lo de la letra con sangre entra…
En el número 4 de Gestos (gener 1936), s’esmenta que n’havien rebut, fruit de l’intercanvi, d’altres de quinze escoles. Aquest gener de 1936, publicarien el primer número de Recreo.
Desde principio de curso que tenemos la imprenta maternal. Estamos contentos, alborozados… Aún no he comido pero me pongo a distribuir letras: no puedo contenerme. Cuando vuelven los niños todo está en su sitio. Ya no tengo tiempo de comer… Todos se amontonan ante la caja… Tocan las letras… Hice lo siguiente: al mismo tiempo que ellos, componían dos niñas mayores en la otra imprenta… Natividad te ayudará… ¡Esta no es la p! Trae la m… Los unos ayudan a los otros… Los escritos que han de componer los pequeños, una vez corregidos, los escribo yo en una cuartilla con letra grande y clara como la de molde…[29]
Els darrers mesos del 1935, Antoni Benaiges treballa amb els nens de l’escola de Bañuelos un tema especialment interessant i que s’editaria, el gener de 1936, en una publicació especial: El mar (Visión de unos niños que no lo han visto nunca). Aquells nens que mai han vist el mar, intentaven explicar les sensacions que els duia aquella paraula.
El mar será muy ancho y muy grande. Pero sobre todo hondo… Por él pasan los barcos… En la orilla debe haber arena (Anita Ortiz)
Mi hermano dice que lo ha visto en Pamplona cuando estaba en el servicio… Luego mi hermano le ha dicho al maestro que él no ha visto el mar, porque Pamplona no lo tiene (Soledad Palacios)
Yo no he visto el mar. El maestro nos dice que iremos a bañarnos (Florentina Sáez)
La gente se echará a nadar… Habrá mucha arena. El maestro nos ha dicho que nos va a llevar a verlo (Emerenciana Palacios)
Els havia dit que els portaria a veure el mar quan acabés el curs. Anirien a Mont-roig, a la Pobla del Reverter.
Les eleccions del 16 de febrer de 1936 foren guanyades pel Front Popular. Es van deixar enrere aquells dos darrers anys de govern de dretes.
Una altra publicació especial és El retratista (abril 1936). A la portada, hi ha una foto de la classe amb Antoni Benaiges. Són nou nens i vuit nenes.
Un día vino un retratista a la Escuela… El maestro nos dijo que fuéramos a lavarnos y arreglarnos…
Aquella fotografia de la classe, aquell gramòfon que Antoni Benaiges havia dut a Bañuelos, la impremta que els permetia de publicar quaderns amb les seves vivències, el nou mètode educatiu… Tot era nou a Bañuelos: havien arribat guspires de modernitat. Duraria ben poc. Faltaven tres mesos pel «Glorioso Alzamiento Nacional» del 18 de juliol de 1936.
JULIOL DE 1936: L’INICI DE LA FOSCOR
El 17 de juliol, el general Domingo Batet (Tarragona, 1872), cap de la Sexta Región Militar amb seu a Burgos, ordena la detenció de quatre comandaments militars sospitant que estaven conspirant. A l’endemà, un capità va alliberar a aquests i amb d’altres van detenir el general Batet[30] i el governador civil de la província. Aquell mateix 18 de juliol, Burgos cau en mans dels rebels sense pràcticament disparar un tret. A l’endemà, el general Mola assumeix el comandament de Burgos i es desencadena la brutal repressió dels seguidors del govern legalment establert. Cal remarcar que aquesta repressió no va ser conseqüència de la guerra. La Falange tenia una gran presència a la comarca de La Bureba. El cap provincial, José Andino, era de Briviesca.
Al parecer, José Antonio Primo de Rivera debió hacer varias visitas a Burgos y Briviesca, alguna de ellas en las semanas previas al Alzamiento…[31]
Antoni Benaiges estava en una situació compromesa. Normalment a finals de juliol ja estava a Mont-roig. Aquell any va endarrerir el viatge per una conferència que havia de fer i la promesa de portar alguns alumnes a veure el mar, a Mont-roig.[32] M’imagino aquell grup de xiquets esperant que passés ràpidament el llarg i fred hivern de la planura burgalesa per arribar a l’estiu i agafar el tren a Briviesca per anar a un poble de Tarragona, i… traient-se les sabates, córrer per la sorra i posar temorosament els peus a la mar.
Antoni Benaiges, aquell cap de setmana del dissabte 18 i diumenge 19 de juliol estava a Briviesca.
Le cogieron los falangistas… y le llevaron a la cárcel, allí le tuvieron unos días martirizándole, le sacaron la dentadura , le quitaron las uñas, mil judiadas que no se pueden ni contar… Le tenían en cuclillas debajo de una silla. De ahí le llevaron a fusilar…[33]
El document del seu Expediente de depuración diu que el van agafar el 19 de juliol.
El día siguiente, 20 de julio… llegamos a la cárcel… llamaron a mi padre (Rafael Martínez Moro)… y él nos contó… como la tarde del… domingo 19 de julio… le habían detenido por la mañana, le dieron una terrible paliza que sangraba por todos los sitios y que por la noche se lo llevaron y nunca más se supo de él…[34]
A Benaiges li van fer trencar una camisa roja que sempre portava… finalment el van embolicar amb una bandera de la Falange o una bandera monàrquica, i amb un cotxe descapotable el van passejar per Briviesca.[35]
Fou un escarni. Tenia trenta-tres anys.
Per què el van matar?
Era socialista, y muy buena persona… Como no iba a misa no estaba bien mirado por algunos. Pero no hacia mal a nadie al contrario era buena persona y querido por los niños… Después los falangistas quemaron todos los libros y cosas que tenía…[36]
Antoni Benaiges es va convertir en el mestre Freinet assassinat pels franquistes. La publicació L’educateur proletarien, del 10 de juny de 1937, obria amb un article de «Paco Itir» dedicat a Benaiges. Fou un dels molts mestres assassinats pels franquistes. En un dibuix del polifacètic gallec Castelao s’hi veu dos nens al costat d’un cos d’un home mort, estirat a terra, i a sota una frase: «L’última lliçó del mestre».
Del 24 de febrer de 1937 és «una requisitoria» del president de la comissió depuradora que serà publicada al Boletín oficial de la provincia:
Cito y emplazo a D. Antonio Benaiges Nogués, para que, en el plazo de ocho días, se presente o haga conocer su domicilio… previniéndole que, de no hacerlo así, se le seguirán los efectos que procedan.
Feia mig any que l’havien assassinat. En el seu Expediente de depuración, del 19 de desembre de 1939, hi ha una carta escrita a mà (sense data) firmada per l’alcalde Eusebio Hernáez, «el cura párroco Manuel Alvarez» i un parell de veïns. L’alcalde diu:
[…] que en el día de hoy ha sido entronizado el crucifijo y la bandera roja y gualda. La conducta… [de Benaiges] era antipatriótica y antisocial y mal visto por las autoridades y padres de familia…
Aquest expedient consta de les quatre versions que havien enviat les autoritats locals. El primer està firmat per l’alcalde, el segon pel capellà, el tercer i el quart no tenen firma. Tots intenten desacreditar al màxim Benaiges; però sovint hi ha contradiccions. Un diu que: «no respondía a fines de un buen ciudadano español» i un altre que «era indigno de la profesión que ostentaba». Sobre si faltava a classe, un hi diu que sí però altres dos el contrari. De la seva conducta social i política diuen que tenia un caràcter antisocial, que havia inculcat «a los discípulos el odio y desobediencia a los poderes superiores…», que la seva conducta religiosa era «mala, malísima, pésima…». Dos d’aquests informes diuen que no es tenia notícia que hagués fet cantar als nens la Internacional o algun himne semblant, ni que fes saludar els nens amb el puny en alt, en canvi un altre diu el contrari. Tampoc es posen d’acord en la seva filiació política, un diu que era anarco-sindicalista i d’altres que era comunista. Diuen que era un
[…] elemento muy peligroso, hacía propaganda de sus ideas comunistas y antirreligiosa, en especial a las muchachas jóvenes a las que decía que el matrimonio no debía ser para toda la vida, sino como un contrato de un objeto que se arrienda que cuando se termina se deja…
També permeten obtenir informació d’alguns fets passats.
Mientras las vacaciones del mes de diciembre del año treinta y cinco nos reunimos unos cuantos, para obtener… echar del pueblo; pusimos una queja al inspector de enseñanza de Burgos… Salimos… para recoger firmas del pueblo para mayor fuerza; habiendo muchos que se negaran a darla aproximadamente la mitad…
Continua explicant que el motiu era que Benaiges havia tret el crucifix de l’escola i «lo arrojó al retrete». Havíem vist com al quadern Gestos número 3 (juliol 1935) s’explicava aquella inspecció de Juan Llarena Luna. En aquests documents es dona a Benaiges per desaparegut o bé es diu que s’ignora on està, però el quart diu que «según dicen varias personas, ha sido fusilado». Afegeixen que el nou mestre substitut col·locava diàriament la bandera, ensenyava doctrina cristiana i càntics patriòtics. En aquests escrits hi ha tant l’odi polític, com la venjança d’algunes persones i (potser) l’opinió forçada d’algun altre.
En aquest Expediente de depuración, amb data del 19 de desembre de 1939, a l’apartat «Resolución que se propone», hi ha escrit a mà: «Separación definitiva» del càrrec de mestre. Feia més de tres anys que l’havien assassinat i més de vuit mesos que havia acabat la Guerra Civil. La burocràcia administrativa franquista l’inclou en el Boletín oficial de la provincia de Burgos, del 12 de gener de 1940, a la llista de mestres depurats. El 8 d’abril de 1943, quatre anys després d’acabar la guerra i quasi vuit després del seu assassinat la Dirección General de Primera Enseñanza (Sección Burgos) del Ministerio de Educación Nacional emet un document que «certifica» que Benaiges «asciende al sueldo anual de cinco mil pesetas… con fecha 1-1-1940».
LA MEVA VISITA A BAÑUELOS
Fou al setembre de 2011. Primer vaig anar a Briviesca, a uns nou quilòmetres de Bañuelos; aquest era un poble important, on Antoni Benaiges hi anava els caps de setmana i on va tenir una certa vida política. Hi ha l’estació de tren que el permetia retornar a Mont-roig, on haguessin anat aquells xiquets en el seu viatge a conèixer la mar. A Bañuelos, el 2011 hi constaven 34 habitants. A l’arribar, vaig preguntar a algú pel seu record del mestre[37] i em va contestar: «Todas las personas de ley de este pueblo tenían un gran respeto por Benaiges.» Em va fer gràcia allò de «las personas de ley». M’esperava Jesús Viadas García, alcalde de Bañuelos. Ens va dur a l’escola. Fa anys que els pocs nens de Bañuelos van a Briviesca. Pugem per aquella escala que hi ha al fons dels baixos. A dalt, hi ha una sala a l’esquerra que és on feia classe. L’emoció de veure aquest espai esclata quan veig que al costat de la finestra hi ha un pupitre, un altre de mig trencat i una pissarra a la paret. A la dreta, n’hi ha una altra que comunica amb una petita habitació. Em diu Jesús Viadas que la primera era el menjador, cuina i sala d’estar, i que la segona era on dormia Benaiges. Vaig fent fotografies. Mentre, la Glòria s’apropa a un vell armari ple de llibres i revistes, m’ensenya exemplars de la revista Falange Castellana algun amb el dibuix de Franco a la tapa i amb la frase «Forjador de la victoria española frente al comunismo internacional». Tot d’una troba un llibre que li sembla molt antic. El seu títol és Decroly i l’autor Sidonio Pintado, de l’Editorial Magisterio Español, però no du data.[38] Teníem a les mans un llibre que deuria ser de Benaiges, que s’havia salvat de la barbàrie falangista. Uns dies després, a casa i gràcies a Internet, vaig saber que aquell llibre era del 1933 i que Ovidio Decroly (1871-1932) era un mestre belga que s’oposava a la rígida disciplina i defensava el respecte a l’alumne, l’observació de la natura i l’escola activa. La seva primera innovació fou la classe passeig. D’aquesta, naixerien els escrits dels alumnes que s’anirien enriquint posteriorment.[39]
A continuació, vàrem anar a la Fossa de La Pedraja. Aleshores es creia que Antoni Benaiges hi podia estar enterrat. Hi havia un monòlit amb frases del poeta Miguel Hernández :
Quiero escarbar la tierra con los dientes, / quiero apartar la tierra parte a parte / a dentelladas secas y calientes […] Temprano levantó la muerte el velo, / temprano madrugó la madrugada, / temprano estás rodando por el suelo.
També d’altres:
No fue inútil su muerte, fue inútil su fusilamiento.
ALGUNS ESDEVENIMENTS SOBRE ANTONI BENAIGES (2013-21)
El 27 de setembre de 2013, en els actes de la Festa Major de Mont-roig, l’Ajuntament va fer un homenatge a Antoni Benaiges. El pregó el va fer el seu nebot Jaume Roigé Benaiges. Es va fer l’exposició «Desenterrant el silenci» del fotògraf Sergi Bernal i es va inaugurar una placa a la façana de la casa natal. En aquesta hi constava que estava enterrat a la Fossa de La Pedraja. Com veurem després, això no ha resultat cert i ningú ha fet res per esmenar-ho. A més, era una poc lluïda placa, indigne del mestre mont-rogenc.
El 23 de juny de 2017 es va projectar a Canal Reus TV, dins la sèrie «Herois del llamp», el capítol setè dedicat a varis personatges, un d’ells era Antoni Benaiges. Aquesta sèrie estava dedicada a cadascun dels vint-i-set pobles del Baix Camp, representats per una persona rellevant.[40]
El 9 d’abril de 2021, en el programa La Sexta Columna (de La Sexta), i en un horari de màxima audiència, en un programa dedicat a la Segona República, varen fer una crònica sobre Antoni Benaiges. Varen entrevistar l’Elisa Benaiges Freixas, neboda del mestre[41] i varen ensenyar aquell mar de Mont-roig on Antoni Benaiges volia dur aquells xiquets de Bañuelos. El reportatge també ens va ensenyar l’escola de Bañuelos, ara curosament restaurada i convertida en un petit museu.
HOMENATGE A ANTONI BENAIGES A BAÑUELOS (2021)
El diumenge dia 18 de juliol de 2021 se li va fer un homenatge a Bañuelos. L’organitzava la Asociación Escuela Benaiges. Un dels seus membres, Juan Antonio Abella, autor del rellevant llibre Aquel mar que nunca vimos (Ediciones Valnera, 2020), que relata els anys de Benaiges a Bañuelos, va fer la crònica de l’acte per a Ressò mont-rogenc.[42]
Castigaba el sol en Bañuelos, un domingo caluroso del verano mesetario. Es probable que lo mismo sucediera el 19 de julio de 1936… Vinieron décadas de silencio… En febrero de 2010, un archivero destinado en Salamanca… [va publicar] un artículo que habla de la vida y de la muerte de Antoni Benaiges… Es Ignacio Soriano, una de las primeras personas que intervendrán en el homenaje…
Després parlarien, entre d’altres, el propi José Antonio Abella; l’alcalde actual (des del 2019) José María Díez García, net d’un dels nens d’aquella escola; Jesús Viadas, aquell alcalde que m’acompanyà el 2011 i que va copsar que lluïa una mirada apassionada per Benaiges; Enric Aragonés Jové, de la nissaga del mestre; Francesc Escribano, l’autor principal del llibre Desenterrant la memòria. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar (2013); també, com que jo estava convalescent d’una intervenció quirúrgica, es va llegir un text que m’havien demanat i que acabava amb «¡Visca Benaiges! ¡Viva Bañuelos!».
A continuació, en una caixa es van dipositar els documents rellevants existents sobre Benaiges, entre ells els meus textos. La van introduir en un nínxol, casualment el del damunt d’un d’aquells nens de l’escola (l’Eúbulo dit «Buly»), al qual Benaiges tenia una estimació especial. Una emotiva làpida roja tancava el nínxol.
MONT-ROIG HOMENATJA EL SEU PRIMER FILL IL·LUSTRE: EL MESTRE BENAIGES (2021)
El 12 de maig de 2021 el Ple del consistori de l’Ajuntament de Mont-roig va aprovar per unanimitat la concessió de la nominació de fill il·lustre a Antoni Benaiges Nogués. Posteriorment, el 30 de juliol es va fer un acte a la plaça de Mossèn Gaietà Ivern.[43] Després d’alguns parlaments, es va inaugurar un faristol commemoratiu davant de la casa natal i l’exposició «Desenterrant el silenci» del fotògraf Sergi Bernal, que ja s’havia fet el setembre de 2013. En el faristol hi ha dues errades, com explicarem posteriorment: per un costat s’hi diu que va morir el 25 de juliol i per l’altre que està enterrat a La Pedraja. Fins ara teníem una placa poc digna i amb l’errada de la Fossa de La Pedraja. Ara, a més, tenim un bonic faristol amb dues errades, la de La Pedraja i la que diu que fou assassinat el 25 de juliol.
El mateix dia, el Col·lectiu d’Àvies i Avis per la Llibertat dels presos polítics i exiliats de Mont-roig se sumava a l’esmentat homenatge. Es va llegir un text de Miquel Anguera, dit «Beatet».[44]
Si el mestre de cal Reverter, fos viu encara, de ben segur que cada divendres estaria amb nosaltres, aquí a la plaça de Joan Miró, per demanar i exigir al govern espanyol i a la (in)justícia espanyola que cessés la repressió contra més de 3.000 catalans que l’únic que vam fer fou votar en un referèndum l’1-O del 2017, un dret fonamental…
TREBALLS RELLEVANTS DE RECERCA SOBRE ANTONI BENAIGES: FERNANDO JIMÉNEZ MIER I JOSÉ ANTONIO ABELLA
Primer cal esmentar el del professor mexicà Fernando Jiménez Mier y Terán. Aquest havia conegut l’experiència a Mèxic de tres importants freinetistes espanyols: José de Tapia, Ramon Costa i Patricio Redondo (aquell «Paco Itir»). Decideix el novembre de 1989 anar a Barcelona per documentar-se per un treball sobre José de Tapia i la tècnica Freinet a Catalunya; s’hi va estar fins al juliol de 1990. Va contactar amb el matrimoni de mestres freinetistes (mont-rogencs): Juan Benimeli Navarro (1900-1997) i Maria Nogués Vidiella (1909-2008),[45] aquesta era cosina germana d’Antoni Benaiges Nogués. Va ser el seu primer contacte amb el mestre mont-rogenc.
Fernando Jiménez va tornar a Barcelona, de l’octubre 1991 al novembre de 1992, per continuar el seu treball de recerca. Fruit d’això és el llibre: Seis experiencias de educación Freinet en Cataluña antes de 1939. Maria Nogués Vidiella, li va comentar que Elisa Benaiges Freixas tenia alguns d’aquells quaderns. Finalment, el 2012 publicaria Los Gestos de Antón y demás cuadernos escolares, un gruixut llibre que reprodueix facsímils dels quaderns escolars fets a Bañuelos.[46] També s’hi reprodueixen textos de Patricio Redondo, dit «Paco Itir».
El 2011, a l’inici de la meva recerca, vaig intercanviar informacions amb Fernando Jiménez. També ell ha estat una font important del meu treball sobre Antoni Benaiges. Li vaig enviar els meus textos que, per cert, s’esmenten adequadament en el seu llibre. Curiosament, Fernando Jiménez al començament del seu text escriu:
Paulatinamente cobro conciencia de la importancia de publicar facsímiles de colecciones completas de cuadernos escolares Freinet…
Ho acompanya d’una nota on cita el que María Moliner defineix, en el seu famós Diccionario de uso del español, com a facsímil: «Copia o reproducción exacta de un libro, un impreso…». Li vaig preguntar per aquesta citació i em va dir que ell i els seus alumnes utilitzen freqüentment aquells volums de Maria Moliner. Sense saber-ho relacionava María Moliner amb Antoni Benaiges. Un camí celeste mont-rogenc, d’uns cent metres, que va de la Pobla Oriola a la Pobla del Reverter.
També vull remarcar l’exhaustiu treball que ha fet José Antonio Abella. Fou metge de Bañuelos del 1979 al 1983. Em deia:
Nadie en esos cuatro años me habló una sola palabra de Antoni Benaiges, personaje excepcional que al cabo de los años aparece en mi vida…
El febrer de 2018 em va enviar un correu. Li vaig passar tota la informació que tenia sobre el mestre mont-rogenc. Poc temps després venia a Mont-roig (21 i 22 d’abril de 2018) per conèixer l’entorn on havia viscut Benaiges i conèixer els seus familiars.[47] Dinant, ja em va comentar que havia aconseguit noves informacions. Miguel Angel Martínez Movilla, president de l’Agrupación de Familiares de las Personas Asesinadas en los Montes de La Pedraja, net de Rafael Martínez Moro (que està enterrat allà) i amic d’Antoni Benaiges, li havia dit que el seu pare, Rafael Martinez Martínez, deia que l’havien assassinat al mateix Briviesca i que deuria estar enterrat en algun indret d’aquest poble.
Poc temps després vaig rebre un exemplar, curosament editat i dins d’una bonica capsa, amb aquells quaderns escolars de Bañuelos (Escritos de vida). Aquell primer número de Gestos, que s’havia perdut, l’havia pogut recrear partint dels esborranys que havien fet els nens. És un volum que fa goig.
José Antonio Abella ha fet un immens treball de documentació, hi ha dedicat temps, molt temps. L’ha condensat en un llibre extraordinari de 527 pàgines: Aquel mar que nunca vimos (Ediciones Valnera, 2020). Coneixia bé el territori i els seus habitants. A més, és una persona culta i apassionat pel personatge. Hi trobem també la trajectòria de l’autor seguint, perseguint, qualsevol guspira que ens porti a aquell foc vivencial que movia la vida de Benaiges. Finalment, ens permet apropar-nos a la desconeguda companya de Benaiges. Sabíem de la seva existència per una carta seva a Patricio Redondo: «Tengo compañera; amo intensamente a la mujer libre, que sabe darse libremente…»[48] José Antonio Abella va trobar una persona que la coneixia. «Murió hace años… era una chica de allí cerca…» Abella afegeix: «el nombre [del poble] queda anotado en mi agenda…» Secret de sumari. En un correu electrònic m’explicava:
Incluso pude conseguir una fotografía de ella que nunca será pública, valga saber con qué era muy joven y muy guapa…
En el llibre d’Abella hi ha també informacions complementàries no publicades anteriorment. Per exemple, el text «Vivir» publicat a La Voz de la Bureba (gener de 1936). O aquella entrevista seva que s’havia de publicar com a complement de la notícia de la conferència que Benaiges anava a fer a Burgos el diumenge 19 de juliol de 1936, i que el cop d’estat feixista va impedir. Era per al Diario de Burgos. El llibre també reprodueix íntegrament[49] la carta que Antoni Benaiges Nogués va enviar el 30 d’octubre de 1935 al seu cosí germà Francesc Nogués Nogués (el «Cisquet Vermell»), en ple Bienni Negre.
José Antonio Abella sap reconèixer les fonts primigènies (no com d’altres). Escrivia en una crònica de l’homenatge que es va fer el 18 de juliol de 2021 a Bañuelos:
Martí Rom, quien publicó en Ressò mont-rogenc ocho artículos consecutivos que ahondaban en la vida de Benaiges como nadie lo había hecho hasta ese momento. Era el año 2010 y su estudio fue clave para muchas investigaciones posteriores…[50]
CRÒNICA DE LA PERSISTENT FAL·LÀCIA QUE BENAIGES FOU ASSASSINAT EL 25 DE JULIOL I QUE ESTÀ A LA FOSSA DE LA PEDRAJA
A uns 27 quilòmetres al sud de Bañuelos i a 36 de Briviesca hi ha la Fossa de La Pedraja. Anant de Logroño a Burgos, per la N-120, a uns quaranta quilòmetres abans d’arribar a Burgos, hi ha el poble de Villafranca Montes de Oca. Una mica més enllà hi ha el Alto de La Pedraja. Forma part del camí de Santiago. A l’estiu del 2010 s’hi van començar a fer exhumacions. El 27 d’agost de 2010, El Periódico va publicar un article titulat «Memòries de La Pedraja», en el què Miguel Ángel Martínez Movilla, el nét d’aquell amic de Benaiges, Rafael Martínez Moro, explicava l’inici dels treballs. Jaume Aragonés Benaiges s’hi va posar en contacte. Jo ja havia començat la meva re cerca. Sorgeix la possibilitat que Benaiges estigués en aquella fossa. Mentre el fotògraf barceloní Sergi Bernal documentava les exhumacions.
Hi va ajudar a aquesta hipòtesi el comentari de Patricio Redondo:
Asesinado. Así reza la carta escrita en Arcentales (Biscaia) por Demetrio Sáez de Bañuelos… dice: Nuestro profesor… Fue asesinado el 25 de julio, yo me he escapado de las filas fascistas por lo cual me encuentro en Bilbao. Está enterrado en los montes de Villa Franca Montes de Oca…[51]
També l’opinió d’aquell Jesús Carranza («un niño de Bañuelos que conoció a Benaiges»), del 12 de setembre de 2010: «como otros muchos que les cogían en las casas, les echaban al camión y los llevaban a fusilar a La Pedraja…». Partint d’aquesta hipòtesi, el fotògraf Sergi Bernal es va interessar per Antoni Benaiges. Recordo que a inicis de 2011 va venir a casa a sol·licitar que li passés tota la informació que tenia, que era molta; jo ja havia publicat el primer capítol de la sèrie i tenia els altres preparats a l’ordinador. Aleshores Sergi Bernal va preparar una exposició, «Desenterrant la memòria», promouria el llibre Desenterrant la memòria. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar (2013) i el documental El retratista (2013).
Des de fa temps, s’ha imposat, recolzada per l’Asociación Escuela Benaiges (https://escuelabenaiges.com/) i els treballs de documentació de José Antonio Abella pel seu llibre Aquel mar que nunca vimos, que Antoni Benaiges Nogués el varen assassinar el 19 de juliol i que deu estar enterrat a les afores de Briviesca, a la Bureba.[52] A la làpida que el 18 de juliol de 2021 van posar al cementiri de Bañuelos hi diu: «Bureba, 19-7-1936». També en el web de l’Asociación Escuela Benaiges hi trobem sobre el nostre mestre:
Nació en Montroig del Camp (Tarragona) el 26 de junio de 1903 y le asesinaron en Briviesca (Burgos) el 19 de julio de 1936…
La Pedraja és a la comarca veïna, la de Montes de Oca. Recordarem les paraules que Rafael Martínez Martínez, amic de Benaiges, va deixar escrites:
El día siguiente, 20 de julio… llamaron a mi padre (Rafael Martínez Moro)… y él nos contó… como la tarde del… domingo 19 de julio… le habían detenido por la mañana, le dieron una terrible paliza que sangraba por todos los sitios y que por la noche se lo llevaron y nunca más se supo de él… Se supone que lo asesinaron en la Machacadora, un paraje que hay a la entrada de la carretera de Santa Casilda (a les afores de Briviesca)…[53]
Per si no hi ha prou arguments, en el web de la Real Academia de la Historia (https://dbe.rah.es/biografias/134914/antonio-benaiges-nogues) hi posa que va morir a «Briviesca (Burgos), 19.VII.1936».
Semblava difícil que havent estat assassinat el 19 de juliol el cos del mestre estigués a La Pedraja. Aquelles fosses es varen fer dies després; sembla que es van iniciar cap al 25 de juliol. A més, no s’ha trobat el cos de Benaiges. Com deia aquell Jesús Carranza («un niño de Bañuelos que conoció a Benaiges»): «les cogían en las casas, les echaban al camión y los llevaban a fusilar a La Pedraja…». Sabem, certament, que Antoni Benaiges no el van veure més després del 19 de juliol. No el van poder afusellar a La Pedraja, com a d’altres; entre ells aquell amic seu Rafael Martínez Moro.
Aquell fotògraf Sergi Bernal fent fotografies durant l’excavació de La Pedraja es va topar amb la possibilitat que aquell mestre de Bañuelos pogués estar enterrat allí. La història era interessant, un mestre català assassinat a Burgos els primers dies del cop d’estat feixista. Era una oportunitat per difondre, a bastament, les fotografies. En periodisme diuen, irònicament, que la realitat no t’esguerri una bona història.
ADDENDA
Antoni Benaiges Nogués fou un personatge rellevant, un mestre amarat per introduir i estendre el coneixement a aquells xiquets d’un poblet de Burgos. Va dur una vida sincera amb els seus principis. Diàfana. Però com hem pogut veure en l’apropament a la seva figura hi ha clars i obscurs. Alguns hem intentat difondre la seva figura desinteressadament, però per a algú altre Antoni Benaiges Nogués ha estat un vehicle per als seus interessos.
[1] És el Boletín Oficial del Estado (BOE) de l’època.
[2] Oficialment ara és Santa Maria de Lamela, una parròquia del municipi de Guntín.
[3] Del llibre sobre la seva vida a Bañuelos de Bureba: Aquel mar que nunca vimos de José Antonio Abella (Ediciones Valnera, 2020), pàg. 250.
[4] Ressò mont-rogenc núm. 96 (4t trimestre de 2005). Posteriorment el va incloure en el seu llibre: La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona (Cossetània edicions, 2006).
[5] Guspires (de la història de Mont-roig) de Francesc Rom Serra i Martí Rom (Edicions Marré / Associació de Veïns Muntanya Roja, 2010).
[6] Del núm. 116 (4t trimestre de 2010) al núm. 123 (3r trimestre de 2012). Posteriorment, s’han publicat en el llibre Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat de Martí Rom (Arola Editors, 2019), de la pàg. 317 a la 364.
[7] El Centre Obrer de Mont-roig del Camp (1911-1925) de Francesc Rom Serra i Martí Rom (Cossetània Edicions, 2003), pàg. 31.
[8] Són una col·lecció de vint postals de mitjans de la dècada del anys deu del segle xx. Teresa Nogués Sardà les va encarregar a un fotògraf professional de Barcelona, Joaquín López Bellver, per vendre-les a la botiga. Vegeu el text «Joaquín López Bellver i la col·lecció de fotografies antigues de Mont-roig» del llibre Mont-roig: Esberles d’un mosaic esbocinat de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 573.
[9] Curiosament, hi ha constància que Joan Miró va enviar vàries d’aquestes postals des de Mont-roig a alguns amics. Concretament, aquella número tretze («Camino de Ntra. Sra. De la Roca») l’envia el 26 de novembre de 1922 al seu amic J. F. Ràfols. La primera («Montroig. Vista general») a Picasso el 13 de juliol de 1924. La novena («Portal de la Canal») al crític Sebastià Gasch, el 8 d’octubre de 1925. La onzena («Mina de les Ninas») també a Sebastià Gasch el 8 de gener de 1926. I la divuitena («Montaña de Nuestra Señora de la Roca»), a Sebastià Gasch, l’1 de setembre de 1926. A més, dues d’aquestes postals, la dinovena («Ermita de San Ramón») i la vintena («Montroig. Vista parcial») corresponen exactament a vistes reproduïdes en alguns dels seus quadres, respectivament: «Mont-roig, Sant Ramon» (1916) i el famós «Mont-roig: poble i església» (1919).
[10] Era filla de Francesc Nogués (de cal Vermell) i Juliana Sardà Llaberia, germana d’Agustí Sardà Llaberia (Mont-roig, 1836 – Madrid, 1913). Vegeu el text «Agustí Sardà Llaberia: pedagog i republicà» del llibre Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 149.
[11] Agustí Nogués Sardà va ser inspector de primera ensenyança. Vivia a Madrid i, a l’acabar la Guerra Civil, es va exiliar a l’Argentina. Va publicar diversos llibres. Dolors Nogués Sardà era mestre de l’Escola de Puericultura de Madrid, havia viatjat a diversos països d’Europa estudiant models educatius i també havia publicat ponències i llibres.
[12] Vegeu el text «De la costa de l’Oriola a Maria Moliner» del llibre Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 579.
[13] A la «Cueva Josefina» de Riudecanyes el 1922, cinc anys abans, s’havien trobar restes prehistòriques i de l’edat de ferro: vasos, armes…
[14] A l’Argentera.
[15] La contrada dita l’Areny, del terme de Vilanova d’Escornalbou i de Mont-roig, era un curiós espai extraordinàriament rogenc originat per «l’erosió dels agents atmosfèrics sobre els gresos rogencs del Triàsic (que) hi dipositaren al llarg dels segles les arenes arrencades. Entre el 1940 i el 1950 l’arener fou buidat i la sorra es destinà a la fabricació de vidre…» del llibre Guia de Vilanova d’Escornalbou de Carles Maristany Tió (Els llibres de la medusa / Diputació de Tarragona, 1997), pàg. 18.
[16] Jaume Josa Llorca fou dels principals divulgadors de la teoria de Darwin a Espanya i un rellevant activista cultural. Vegeu el text «Jaume Josa, un savi mont-rogenc (1945-2012)» del llibre Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat de Martí Rom (Arola Editors, 2019), de la pàg. 635.
[17] «Paco Itir» (pseudònim de Patricio Redondo) al Butlletí del Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú (núm. 130, 29 de novembre de 1936).
[18] Célestin Freinet havia nascut el 1896 a Gars, als Alps Marítims, a l’interior de Niça. Des de jove fou militant del Partit Comunista francès i a partir del 1928 mestre a Saint Paul de Vence (també prop de Niça). Va morir el 1966 a Vence, al poble del costat. Casualment a Saint Paul de Vence és on, des de 1964, hi ha la Fondation Maeght, marxant durant molts anys de Joan Miró i on s’hi poden contemplar importants obres seves.
[19] Publicat a la revista Colaboración (núm. 4, juny de 1935).
[20] Ho esmenta a la revista Colaboración (núm. 7, octubre de 1935).
[21] Descriurà aquesta experiència educativa en el llibre La impremta a l’escola que escriurà el 1926 i publicarà l’any següent.
[22] El 1960 van arribar fins a 205; a partir d’aleshores pateix una forta davallada. El 1970, deu anys després, sols en seran 97. Quan hi vaig anar el 2011, eren 34. L’última dada és del 2020: 35 habitants.
[23] Enformador, una eina de tall.
[24] Gener de 1935, abril 1935, juliol 1935, gener 1936, abril 1936 i juliol de 1936.
[25] Gener 1936, abril 1936 i juliol de 1936.
[26] Per exemple, el text «Llarena, avis republicans» de Xavier Miró, publicat a El Punt / Avui del 13 d’abril de 2018, o bé «La nissaga dels Llarena» de Joaquim Montclús, a Ebredigital.cat de l’11 de maig de 2018.
[27] El text «Sociogénesis de la Didáctica de las Ciencias Sociales. Tradición discursiva y campo profesional (1900-1970)», treball de Juan Mainer Baqué (2007) presentat al Departamento de Historia Moderna y Contemporánea de la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Zaragoza.
[28] Patricio Redondo
[…] era una persona molt activa, promotora no solament de les tendències pedagògiques més innovadores, sinó també de l’escola al servei de la revolució i del canvi social… Partidari del comunisme llibertari, el 1935 havia estat detingut i jutjat per propaganda extremista… Estava convençut i predicava que guanyar la batalla de la cultura era tan important com guanyar la guerra al front. Vestia de forma vistosa i original; a l’hivern portava una capa típica de les terres castellanes… (del llibre F. X. Puig Rovira. Vilanova i La Geltrú: 1936-1939. Guerra Civil, revolució i ordre social. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, pàg. 9.)
Havia nascut el 1886 a El Cubillo (Guadalajara). Entre finals dels anys vint i inicis dels trenta havia estat mestre a Puigverd (Lleida); era un dels promotors del Grup Batec. A continuació, el 1934 fou director de l’Escola Graduada de Nens de Vilanova i La Geltrú. Fou assessor en el ministeri de Federica Montseny (novembre de 1936 – maig de 1937) i en el curs 1938-1939 va passar a ocupar un altre càrrec a Barcelona. Es va exiliar, primer a França i després a Mèxic (1940), on va morir a San Andrés de Tuxla el 1967.
[29] «Una impremta maternal» a Colaboración número 10 (gener de 1936).
[30] El general Batet, després d’un judici sumaríssim seria afusellat el 18 de febrer de 1937. Fou un dels setze generals afusellats per no adherir-se al Alzamiento. Sobre aquest general tarragoní, profundament catòlic i republicà, hi ha el llibre El general Batet del monjo i important historiador Hilari Raguer, publicat per l’Abadia de Montserrat (1994).
[31] Informacions del llibre La capital de la Cruzada. Burgos durante la Guerra Civil de Luis Castro (Editorial Crítica, 2006).
[32] S’ha dit que esperava el final de la collita, però no pot ser tal com m’explicava el 2011 Jesús Viadas García (alcalde de Bañuelos), doncs la collita dels cereals (blat i ordi) es comença a finals de juliol i no s’acaba fins al setembre.
[33] Jesús Carranza («un niño de Bañuelos que conoció a Benaiges») el 12 de setembre de 2010.
[34] Ho escriu el fill d’un amic seu, i militant socialista de Briviesca, Rafael Martínez Martínez. Del llibre sobre la vida d’Antoni Benaiges a Bañuelos de Bureba, Aquel mar que nunca vimos de José Antonio Abella (Ediciones Valnera, 2020), pàg. 250.
[35] M’ho explicava Jaume Aragonès Benaiges, fill de l’Elisa Benaiges Freixas, neboda de Benaiges, que li havia dit Rafael Martínez Martínez el fill d’aquell Rafael Martínez Moro.
[36] Jesús Carranza («un niño de Bañuelos que conoció a Benaiges») el 12 de setembre de 2010.
[37] Vaig haver de dir el seu nom de pila en castellà i pronunciant aquella «g» del seu cognom en castellà.
[38] A l’interior s’explica que era de la col·lecció «Cartillas Pedagógicas», que Sidonio Pintado era «Maestro de las escuelas nacionales de Madrid» i que era la Biografía, Ideas pedagógicas, Bibliografía del Doctor Ovidio Decroly. En un apartat, s’hi esmentaven d’altres obres del mateix autor: La Fiesta del Árbol, Las colonias escolares… Tot sembla que deuria ser un llibre d’abans de la Guerra Civil escrit per un mestre progressista.
[39] Aquesta classe passeig és la que feia el mestre Joan Rosales a Mont-roig, a l’escola del Centre Obrer, a la primeria de la dècada dels anys deu. Vegeu el llibre Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 307.
[40] Es pot veure a: http://canalreustv.alacarta.cat/herois-del-llamp/capitol/herois-del-llamp-capitol-7
[41] Els seus pares són Jaume Benaiges Nogués i Elisa Freixas Nogués.
[42] Publicat al web de Ressò mont-rogenc: «Homenatge a Antoni Benaiges a Bañuelos (Burgos)» (20-07-2021). El text de José Antonio Abella és titulava: «Crónica sentimental de un homenaje necesario».
[43] Publicat al web de Ressò mont-rogenc (04-08-2021).
[44] Text «Antoni Benaiges, un mestre avançat al seu temps» publicat al web de Ressò mont-rogenc (30-7-2021).
[45] Els seus pares eren Manuel Nogués Sardà (de cal Vermell) i Maria Vidiella.
[46] Hi manca el Gestos número 1, doncs es donava per perdut.
[47] Em va portar varis llibres que havia publicat. Vull citar La sonrisa robada (La isla del náufrago Ediciones, 2013). És una captivadora història on un poeta espanyol, José Fernández-Arroyo, té una curiosa relació amb una noia alemanya que va haver de fugir de la seva ciutat (Stettin / Szczecin) en ocupar-la els polonesos, a l’acabar la Segona Guerra Mundial. El passat nazi de la seva família enterboleix una joventut emboirada per una estranya malaltia.
[48] Patricio Redondo la reproduïa en un article publicat al Butlletí del Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú del 29 de novembre de 1936.
[49] En el meu text publicat a Ressò mont-rogenc en citava alguns fragments.
[50] Web de Ressò mont-rogenc (20-7-2021).
[51] Butlletí del Comitè de Defensa Local, de Vilanova i la Geltrú, del 24 de novembre de 1936.
[52] A més d’aquest llibre, aquestes informacions es van publicar, entre d’altres, al Correo de Burgos de l’1 de març de 2020.
[53] Del llibre sobre la seva vida a Bañuelos de Bureba, Aquel mar que nunca vimos de José Antonio Abella (Ediciones Valnera, 2020), pàg. 250.