Antoni Mas abril 2020 confinament
Foto: Estela Mas
El colom de filferro
Eduard López Mercadé
Dins dels tombs que ha donat la meva vida professional, m’han sorgit nombroses ocasions de meditar sobre la influència de l’atzar. Aquests atzars en els quals, a força de repetir-se, un acaba no creient, et fan que de vegades et recordis de fets singulars. O de persones. És el meu cas amb el Hans Schuster. El fet que el seu cognom coincideixi amb el del llegendari jugador del Barça –oblidem que va acabar jugant amb el seu màxim rival de la capital espanyola–, i un altre fet que ara contaré, me’l van fer recordar de bon principi, tot i que han estat les altres dues trobades casuals amb ell les que em fan explicar-vos ara la seva història. O, vaja, més modestament, el que jo n’he pogut esbrinar.
El primer fet és la primera entrevista, en la que ell no va parlar, però sí la seva acompanyant, la seva mare. Jo feia poc aleshores que treballava a l’oficina del Servei d’Ocupació, i el vaig inscriure perquè, segons la seva mare, ell volia estudiar. De seguida vaig veure que, en realitat, volia saber si inscrivint-lo com a demandant de feina podia obtenir algun subsidi, però no és això el rellevant. El que ho va ser va ser l’aspecte d’ella, una dona que podríem dir d’edat indefinida, però que no seria gaire gran, tot i que tenia l’aspecte deixat i poc endreçat, fins i tot higiènicament parlant, que de tota manera havia arribat a considerar prou general dins la colònia alemanya que habita la nostra costa. No era això, doncs, el que em va fer recordar-me’n, sinó la visió de la seva dentadura, que en el moment que va obrir els llavis de bat a bat no recordo per quina expressió, si de joia o de sorpresa, se’m va aparèixer com la més desastrosa que he vist en ma vida. Em va recordar la descripció de les dones esquimals que adoben les pells de foca amb les dents, com havia llegit en un famós llibre, i més tard me la faria evocar en la que en fa en Christopher Isherwood al seu memorable Adéu a Berlín del personatge de Mr. Norris. No em vaig quedar amb el seu nom, però sí amb el cognom, ja que era el mateix que el del fill, i no vaig saber aleshores si era perquè no hi havia cap Herr Schuster o perquè les dones alemanyes casades adopten el cognom del marit.
Com dic, ell no va obrir boca. No vaig poder així copsar l’estat de les seves dents, ni saber quin era el seu accent, i per descomptat quines eren les seves reals aspiracions. El que vaig retenir d’ell va ser la difusa imatge d’un adolescent esprimatxat, de cabell ros però d’aspecte poc saludable.
El vaig tornar a veure mesos, potser un any, més tard. Va venir sol aquest cop, i va acudir de dret a la meva taula, però no sé si em recordava. Jo sí a ell, pel nom, no pas per la seva cara. El vaig veure més sa, més fet, sense aquella magresa gairebé escanyolida amb què el recordava. També em va semblar loquaç, amb un posat enèrgic molt diferent a l’aire esvaït i esmaperdut amb què l’havia desat al meu calaixet de personatges memoritzats, al costat de la seva mare de dents d’esquimal.
Volia anar-se’n a Grècia, em va dir, a fer de voluntari en algun camp de refugiats sirians. Vam parlar força estona perquè ell tenia la veta garlaire que la seva mare havia exhibit a la nostra primera trobada, i perquè jo no tenia tampoc cap pressa. Crec que em va quedar la impressió que tenia tot de pardalets al cap, però li vaig donar un grapat de fulls amb adreces i instruccions i se’n va anar tot content.
La casualitat, o el seu altre nom, el fat, me’l va fer tornar a trobar fa unes setmanes, en ple confinament, però aquest cop no en una trobada física sinó virtual. Vaig ensopegar-me amb el nom de la seva mare en un correu electrònic a la nostra bústia d’oficina. Havia sol·licitat la renda de subsistència i ens enviava la documentació requerida. Vaig reconèixer la seva cara a la còpia del passaport, i també la del jovenet Schuster al seu, tal qual l’havia conegut anys enrere. Hi havia també la d’un Hans Schuster més gran, el pare de la dona. Una cara teutònica, de mirada plana en la borrosa fotografia de passaport, però que tenia uns trets on podies trobar-hi tot el que tenien en comú les cares de la mare i el fill.
La darrera trobada casual va produir-se just ahir. Jo passejava en solitari, desvagadament, pel passeig marítim, i m’apropava a la fireta d’artesania que tornen a intentar posar en marxa, ara que sembla que el virus ha donat una treva. Vaig veure de lluny la dona, rere un dels petits estands. No n’estava gaire segur que fos ella, ni tan sols quan em vaig posar al seu davant. En tot cas no em va reconèixer. Em va saludar amb el castellà amb fort accent alemany que em va fer sortir de seguida de dubtes, tot i que la seva boca mostrava ara una regular i perfecta dentadura. Li vaig dir Frau Schuster amb to interrogatiu, i em va passar a mirar aleshores entre desconcertada i curiosa. Però no va tenir temps de tornar a badar boca, que ja tenia allí el Hans materialitzant-se al seu darrere.
–Hola! Et recordes de mi? –li vaig dir.
–I tant que sí! –va respondre ell.
Vaig examinar el simple però interessant material que venien, sempre el mateix però en diverses formes, totes realitzades en filferro amb el que semblava un sol traç. Cavalls, bicicletes,ballarins…
–És molt bonic –vaig fer–. Les fas tu, les figures?
–Les fa mon pare –va replicar ella, precipitadament, tot just quan ell anava a obrir la boca–. És un gran artista.
Em va mostrar amb un gest de la mà l’home que, una mica enretirat, feia filigranes rapidíssimes amb el filferro entre les seves mans.
El vaig mirar. Un ancià assegut sobre un parell de coixins a l’ombra poc clement del tendalet. Aquell ancià no tenia res a veure amb la cara que havia vist feia uns setmanes a un passaport. Era baixet, una mica encorbat, bru, d’ulls foscos concentrats obsessivament en els dits que sostenien el filferro i les alicates amb què s’ajudava delicadament per crear formes estilitzades però perfectament recognoscibles.
–És ton avi, l’artista? –vaig adreçar-me al jove Hans, tot assenyalant l’ancià.
El Hans es va girar, va semblar vacil·lar.
–No, ell és l’artista però… –va començar a dir.
Sa mare va intervenir cridant alguna cosa en alemany, però ell li va tornar en la mateixa llengua i va continuar cap a mi:
–És l’artista, però no és el meu avi. El vaig conèixer a Grècia, al camp de Moira.
–Oh, i l’has aconseguit dur fins aquí… –vaig fer.
–Sí, vaig usar el passaport del meu avi. Ell no el necessita ni viatjarà mai fora de la residència on viu, a Oranienburg. Ara es diu com jo, Hans Schuster –em va etzibar tot d’una correguda, com si pretengués que sa mare no el pogués entendre.
Però crec que sí, que el va entendre, i fins i tot el fals Hans Schuster. Ara vaig sentir tres parells de mirades cap a mi. Inquisitives i expectants.
–Crec que em quedaré aquesta –vaig dir, assenyalant una figura d’entre les que s’exposaven al taulell que ens separava.
Ara la tinc al meu despatx. Un impecable colom, amb la seva branqueta d’olivera al bec i tot. La tinc al davant meu, mentre escric això. I penso si ve de l’exasperant infern d’un camp de refugiats grec o, encara més lluny, de l’horror i la devastació de la guerra.