Nomen, Antoni (2022). Ja no és ahir i encara no és demà. La Pobla Llarga: Edicions 96.
Imagineu-vos un llibre on Carles Riba dialogui amb els matemàtics Cantor i Kronecker. On surtin junts el pintor Monet, l’avinguda del Carrilet i Antonio Machado. Imagineu-vos, en 40 pàgines, 14 poemes que continguin expressions en 7 llengües diferents; 18 referències a científics, artistes, personatges literaris; i almenys 8 localitzacions (Sicília, Munic, Praga, Viena, París, Königsberg, Barcelona i Reus). Aquest llibre es titula Ja no és ahir i encara no és demà, del poeta reusenc Antoni Nomen Xatruch (Edicions 96, 2022), Premi Ventura Gassol 2014.
Nomen ha publicat dos llibres de poesia més el 2022: Si això ha de durar (Cossetània) i Esquerpes o bucòliques (AdiA). Però el seu treball literari no s’acaba aquí. Ha estat marmessor dels papers de Miquel Escudero, poeta català i gitano, del qual n’ha estudiat la vida i editat bona part de l’obra (Miquel Escudero: Terres de llum. La vida i l’obra d’un poeta desmesurat. Onada, 2023). També va aprofundir en el poeta i prosista Xavier Amorós (Xavier Amorós o el temps recuperat. Arola, 2017). En aquest sentit, els reusencs li devem no només la seva poesia sinó també la tasca de recerca i revalorització dels nostres autors.
IMG_1
Centrant-nos en el llibre que ens ocupa, en el «Comentari de l’autor» ens diu que s’emmarca en «una concepció agra de l’existència, en què l’anorreament i el desengany només subsisteixen apuntalats per l’arquitectura de formes i colors que forneixen les convencions de la viu-viu social, maldant per superar la incomunicació interior». Proposo no prendre’ns aquestes paraules com la declaració intimista d’un individu especial, únic i inefable. Si ho féssim així, llegir poesia seria un acte de voyeurisme intel·lectual o de culte a l’aura del poeta; com si la seva personalitat fos superior a la resta de mortals. Però no crec que aquesta sigui la posició del nostre autor. Més aviat, quan un poeta parla d’ell mateix, ressalta un aspecte propi que és comú a moltes d’altres persones. Parlant d’ell, parla de nosaltres. I per això la seva poesia ens pot interpel·lar i il·luminar.
Perquè el consumisme, les violències, la manipulació mediàtica, el cinisme, l’addicció a les pantalles, la cerca de fama i de likes, l’ansietat i la depressió…, tot això no s’emmarca també en una «concepció agra de l’existència»? No són símptomes «d’anorreament i de desengany»? Formes d’ocultar una profunda «incomunicació interior»? Enfront d’aquestes convencions bàrbares hi hauria altres convencions que podríem anomenar il·lustrades: la fe en el progrés, en l’art com a mitjà de creixement espiritual, en la capacitat de les ciències i de la filosofia per comprendre el món…
Precisament Nomen ha estat professor molts anys i, per tant, portantveus de la ciència davant la joventut. Però el que ara ens està dient, poema a poema, és que també la fe il·lustrada té les seves paradoxes. El llibre parla de la tensió entre la vida quotidiana i l’alta cultura, entre allò concret i allò abstracte, entre allò local i allò que a vegades anomenem «universal». Nosaltres, els moderns globalitzats, pertanyem als dos àmbits, no podem renunciar a cap dels dos. I el problema és que aquests dos àmbits no acaben d’encaixar entre ells, no poden fer-ho.
El resultat és una poesia exploradora, oberta, distanciada, objectivadora. D’una ironia subtil i dissolvent, que ens deixa cara a cara amb el nostre anorreament i el nostre desengany. Ara, el dilema ja no és barbàrie o il·lustració, frivolitat o intel·lectualitat: les dues vies són sense sortida i les dues són alienadores de forma diferent. La poesia de Nomen, doncs, assumeix lúcidament aquesta aporia de la nostra època. Però ho fa sense dramatismes: la ironia, que destrueix les convencions i ens desenganya, també ens pot ajudar a assumir el desengany. És una forma d’il·luminació profana, molt apropiada per als nostres temps nihilistes.
Entrant ja en el cos a cos amb els textos, crida l’atenció la gran quantitat de referències històriques i culturals, com dèiem al principi. Sembla que el llibre ens parli del passat, però es titula Ja no és ahir i encara no és demà. Què vol dir això? Què hi ha entre l’ahir i el demà sinó l’avui? És que l’autor utilitza el passat per referir-se al present?
«Oracle contra Notu» parla del terratrèmol que va destruir aquest poble de Sicília al segle xvii. Les autoritats temien una revolta a causa de la incertesa de la situació, però finalment van aprofitar tota l’energia per construir una nova ciutat barroca. I diu: «Sabem que la calamitat no va pas atiar focs de revolta / ans va covar contrarevoltes.» Llegint-ho des del present, és que la crisi actual genera inestabilitat, perspectives de canvi, però estan sent canalitzades de forma reaccionària? Al final apunta que «l’art ens parla de les formes; / les cròniques, del sofriment». És a dir, que si anem a les cròniques històriques veurem el sofriment i l’explotació que va caldre per construir tanta bellesa. Però en fer poesia sobre aquestes cròniques del sofriment, l’autor crea bellesa de nou, la qual cosa no deixa de ser irònic. Em crida l’atenció el penúltim vers d’aquest poema, que parla dels turistes que contemplen edificis monumentals i estan «narcotitzats per tots els tocs dels grocs del sol». És un vers tan difícil de dir en veu alta que aconsegueix una curiosa conjunció entre forma i contingut: en mirar enlaire un edifici històric, el sol ens enlluerna; igual que el consum turístic de productes culturals obnubila el pensament crític; igual que l’acte de dir el vers no ens deixa pronunciar-lo bé. Aquest tipus de recursos em fan pensar que la ironia és la substància de la poesia de Nomen, ja que està a tot arreu: en el contingut i en la forma.
«Hortensi Güell ofegat» és una recreació del suïcidi de l’artista modernista reusenc. I aquí veiem una altra característica del nostre poeta: l’ambigüitat, la capacitat de significar coses diferents sense canviar ni una coma, simplement modificant la mirada. Per una banda, el poema podria descriure la mort com un estat de pau: «l’aigua ha dissolt tots els neguits», «et vols immens a l’escenari immens», «t’ha fugit l’angúnia», «t’és dolç el naufragar fatal». És com una idealització epicúria de la mort voluntària, com si morir no fos res, només la fi de les sensacions, un estat neutre sense plaer ni dolor. Per altra banda, el que hem llegit es podria interpretar des d’un estat de desesperació mortal. On certament no hi ha neguit, però no perquè l’haguem superat sinó perquè hi hem sucumbit, perquè un s’ha rendit i ja està gairebé a l’altra banda. La desesperació seria tan intensa que condueix a una mena d’apatia on simplement ens deixem arrossegar. Com considerar aquest poema: un elogi o una elegia de la mort? Una celebració o un lament?
«Retrat de Gretl Wittgenstein» explica com es va gestar el quadre de Gustav Klimt a la germana del filòsof Ludwig Wittgenstein. El nas no acabava d’agradar a la retratada, que el va fer retocar per un altre artista, i amb els anys el quadre va ser venut. Els últims versos diuen: «Signes de llum, matèria dels somnis / són el fluid als reguerons de l’art.» Els reguerons són els canals que hi ha en alguns carrers antics, per on circulava la pluja i feien de claveguera. A què es refereix el vers? Potser a aquesta circulació d’obres i diners on es desguassa el valor espiritual de l’art? Sembla com si el que l’artista posa en l’obra no acabés d’arribar a l’espectador, i al final tot fos un gran malentès: l’artista crea obres per a persones que no les entenen però que les paguen i les compren; i gràcies a això, aquestes obres arriben a persones que no les han pagat però que estan en millor disposició per a entendre la «llum» i els «somnis» que l’artista hi va posar.
Això es relaciona amb els dos poemes sobre Ewald Tragy, que recreen dos moments de l’autobiografia del poeta Rilke. Parlen d’algú que vol obrir-se camí en el món de la literatura però el seu entorn no hi confia. Per això decideix marxar de Praga a Múnic, encara que allí tampoc troba «llavors fèrtils». Sembla com si el que busca el poeta constantment es desplaça a mesura que avança, com un miratge en el desert que, al mateix temps, no pot deixar de perseguir. La poesia és això: un miratge, una aporia, un laberint sense sortida que no podem resoldre ni tampoc abandonar?
Un altre exemple d’ironia és «Wir werden wissen». Allí utilitza un recurs habitual en molts poemes del llibre: el to narratiu col·loquial, fins i tot burlesc. Explica que el matemàtic Hilbert argumentava en una conferència que allò vertader és demostrable i viceversa. I tot seguit parla d’un altre matemàtic, Gödel, que sostingué el contrari: que hi ha veritats que no es poden demostrar. Aquí tornem a la idea d’ambigüitat. Aquestes dues actituds davant la vida són vàlides, però són incommensurables entre elles. Nomen sembla prendre partit per la segona quan diu: «El jonc flexible resistí el sotrac / millor que l’acer dur. / Mai no sabrem del tot.» És així? La convicció de saber, els dogmatismes, són com acer dur, mentre que un cert escepticisme seria com el jonc flexible que resisteix millor els sotracs?
«Dulce et decòrum» fa una crítica als grans poetes republicans que escrivien versos de guerra heroics i idealistes; però ho feien lluny de l’horror del front, que no és gens heroic ni idealista. A més, en el «Comentari de l’autor», Nomen diu que no fa poesia de combat. I certament la seva poesia no és de combat, ni tan sols és poesia social. Però qüestiona les visions ingènues de l’art entès com a producte de consum («Oracle contra Notu») o com a eina de propaganda política («Dulce et decòrum») o com a simple mercaderia («Retrat a Gretl Wittgenstein»). També qüestiona els discursos del poder («Metamorfosi», «Amnèsia») i els dogmatismes filosòfics i científics («Ítaca, encara» o «Wir werden wissen»). És que aquesta actitud no és combativa? Nomen en sap de ciències, de literatura, d’història, però no utilitza aquest coneixement per generar opinió sinó per alliberar al lector de qualsevol opinió. Això em recorda l’actitud de Sòcrates, que no es posicionava sobre els temes de què discutia (tot i que clarament en sabia molt), però que era capaç de destruir amb la seva argumentació irònica les afirmacions dels seus contertulians. I fent això estava combatent el dogmatisme, la manipulació, els discursos del poder. Nomen fa una cosa semblant amb la seva poesia, i això és molt polític. No en el sentit corrent de la lluita de partits i d’ideologies sinó en el sentit profund de la paraula, entesa com a intervenció en la polis, en la societat.
«Amnèsia» parla de l’afusellament del President Companys. El poeta diu que s’ha trencat el temps, i que «el crit s’ofegarà / a l’oceà cremat de la raó». Podem extrapolar aquest vers a qualsevol víctima de la història? És com si la víctima tingués raó en lamentar-se, però la raó és un «oceà cremat», i no serveix de gaire davant la força i el relat dels vencedors. A més, el poema presenta una cesura després de la quarta síl·laba de cada vers, que visualment fa com una esquerda dins del text. Cosa que es pot relacionar amb el «s’ha trencat el temps», i també amb l’amnèsia del títol, ja que l’amnèsia és com una esquerda en la memòria. Serà que patim amnèsia històrica? Serà que les víctimes tenien raó en el seu crit, però el seu crit es va ofegar i nosaltres l’hem oblidat? I així i tot, el crit oblidat perviu com a cesura, com a silenci, com a esquerda en el discurs.
A «Metamorfosi al cinquè any triomfal» (1941) un policia falangista suspèn un examen, es presenta al despatx del professor i l’intimida perquè l’aprovi posant la pistola damunt la taula. El professor acaba aprovant-lo però en el butlletí de notes especifica que ho fa «por orden gubernativa». És com si davant del poder només tinguéssim tres opcions: o desobeïm frontalment, o obeïm sense resistència, o obeïm des de l’ambigüitat, dient «sí però no». L’ambigüitat no és gaire heroica ni té efectes pràctics, però és una solució de compromís en una posició de debilitat extrema. Permet mantenir la convicció interna, que potser un dia calarà i tindrà més conseqüències, quan les condicions siguin més propícies. Nosaltres estem en aquesta tessitura? El poder polític, legal, econòmic i mediàtic és com el falangista pistoler del poema, el qual té tanta força i impunitat que pràcticament només ens queda l’obediència ambigua? I aquesta actitud podria ser la sortida pròpia dels individus aïllats? Mentre que si ens associem entre nosaltres poden apareixen altres possibilitats d’acció?
Però fins i tot la critica al poder és ambigua en si mateixa, perquè l’autor no apunta cap alternativa. Amb la qual cosa, la ironia pot derivar en escepticisme, i aquest en una acceptació cínica i conformista de l’ordre establert. No dic que ho faci, només dic que és una possibilitat. Nomen deixa que el lector es decanti cap a on la seva sensibilitat el porti. I fent això, permet que el lector es conegui, la qual cosa és una marca de l’art autèntic. De fet, tan és així que en aquest llibre l’autor gairebé no hi surt (excepte a «Convidat a una revetlla»). A què respon aquest ocultament, aquest distanciament amb ell mateix? També em sembla ambigu: és por o és valentia? S’amaga darrera de la seva ironia o es transcendeix a través d’ella? És una forma de protegir el seu ego o de vèncer-lo?
I nosaltres, què? Aprendrem la lliçó de Nomen? Sabrem ser ambigus i irònics amb la nostra vida? Apropiar-nos de les apories del nostre temps i elevar l’absurd al quadrat? És això viure poèticament? Certament, ja no és ahir, però si ho intentem avui, aleshores potser sí que ja serà demà.
Biblioteca Xavier Amorós. Reus, 27 de juny de 2022