Antònia Abelló i Filella i La Sala Llarga. Testimoni escrit de la repressió carcerària franquista

El relat memorialístic d’Antònia Abelló va ser publicat amb edició i estudi introductori de Carme Puyol Torres: Antònia Abelló i Filella. La Sala Llarga i Altres escrits. Reus: Ajuntament de Reus, 2009.

---

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Com va dir Pierre Vilar en referir-se a les claus per entendre la repressió de les presons franquistes: «El testimoni històricament més vàlid, per la seva amplitud, serà el dels captius.»

És per això que sentir la veu d’Antònia Abelló, qui va tenir la valentia d’escriure el seu testimoni de presó en un relat memorialístic titulat La Sala Llarga, ens  aporta una font d’informació de primera mà sobre la repressió carcerària franquista. Es tracta d’un text que constitueix un veritable document  i que per la seva fidelitat esdevé paradigma. Aquest article és també una nova ocasió per tal de recuperar la seva memòria del silenci i de l’oblit d’una transició que després de quaranta anys de dictadura, no fou transparent i feu un exercici amnèsic amb el qual va aconseguir fer invisibles les víctimes d’un dilatat règim repressiu, i va emmudir i posar terra damunt dels milers de crims, de crueltats i d’injustícies que patiren homes i dones per raons ideològiques i polítiques i, per tant, en va negligir el rescabalament material i també moral.

Antònia Abelló i Filella va néixer a Reus l’any 1913 i hi morí el 1984, activa militant de Foment i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i periodista que plasmà en les seves columnes la seva ideologia republicana, feminista i d’esquerres, i que durant la Guerra Civil utilitzà la ploma per defensar la legitimitat del govern que havia sorgit de les urnes el gener del 1936.

Fou precisament aquesta activitat periodística la causa principal per la qual fou detinguda, jutjada davant un tribunal militar en consell de guerra sumari i condemnada a reclusió perpètua. La presó marcà la seva vida, i amb La Sala Llarga, l’escriptora fa un exercici de catarsi necessari i d’efecte balsàmic en la seva ànima malmesa. Constitueix un desafiament personal per entendre’s a si mateixa i per intentar ser compresa. I també hi ha un component ètic: el deure de la memòria contra l’oblit.

Quan Antònia Abelló va sortir de la presó, el juliol del 1941, havia perdut moltes il·lusions forjades, moltes persones estimades i admirades; havia perdut un temps de la seva vida entre reixes. Havia perdut molt. Tanmateix no ho havia perdut tot: conservava intactes les seves idees polítiques, el record viu, la memòria lúcida i les imatges nítides de tot el que havia viscut i anotat en aquells mesos al centre penitenciari de les Oblates. I adquirí un compromís: no oblidar. I la forma més efectiva de fer-ho la trobà en la seva passió més íntima: escriure.

El paper en blanc esdevingué el seu espai de llibertat en un marc polític que la negà a tothom. Escriure les vivències, els records, era l’únic conjur de què disposava per defensar-se contra la destrucció de la memòria que pretenia el règim de Franco.  Ella hi plasmà la seva història i ens deixà La Sala Llarga com el llegat més important i més íntim.

Cal dir que la Guerra Civil no acabà l’1 d’abril del 1939, perquè el nou règim militar assentà les seves bases en un aferrissat afany de venjança sobre els vençuts. Es muntà una sistemàtica i perversa màquina de repressió extensiva que havia de portar la por  i la humiliació als republicans que decidiren romandre en el seu país i els va condemnar al silenci. La dura repressió política sobre  aquells que havien estat fidels a un govern legal i sobre aquells que gosaren qüestionar el nou règim militar fou, per altra banda, la fórmula que va permetre la seva llarga permanència, un llarg hivern, un desolat desert de 40 anys.

El ressort legal dels legisladors del règim franquista fou la Ley de Responsabilidades Políticas. Sobre aquesta llei s’estructurà la maquinària repressiva.

Aquesta Llei conté nombrosos factors contraris als principis essencials del dret, ja que tenia un ampli caràcter retroactiu i podia ser aplicada a tots aquells sospitosos d’haver estat afiliats a un partit polític d’esquerres o a un sindicat, o d’haver estat integrant d’entitats i organitzacions de signe esquerrà, o d’haver exercit algun càrrec o activitat política dins els partits del Front Popular (Front d’Esquerres a Catalunya) des de l’octubre del 1934. Aquella retroactivitat i un text summament ambigu en mans dels militars vencedors feia que pogués ser aplicada a centenars de milers de persones, com així va ser.

Un corpus legal que anà acompanyat de les institucions necessàries per tal de fer-lo efectiu. La creació de tribunals i jutjats especials, que estaven formats per militars, és una mostra de la perllongada situació de guerra i de la militarització de la societat. També foren implicats en els processos judicials la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, la Falange, els rectors de les parròquies i les autoritats locals. D’altra banda, la delació de la població civil era una acció considerada encomiable i de manifesta adhesió al nou règim.

Emmarcats en aquest context, entrem doncs a La Sala Llarga. El títol fa referència a l’espai de reclusió que compartí amb altres 100 dones dins el convent convertit en presó, regentat per l’orde femenina de les Oblates a la part alta de la ciutat, al costat de l’ermita de Sant Magí.

A través de la seva paraula ens endinsarem i desgranarem la realitat quotidiana de la presó franquista. Perquè la vida carcerària que queda plasmada a La Sala Llarga constitueix un veritable paradigma de tantes i tantes situacions similars patides per dones tancades pel règim franquista per raons polítiques. Hem resseguit diversos testimonis orals i estudis publicats i hi hem trobat una plena concordança.

Quant al compromís de no oblidar al qual hem fem referència, Antònia Abelló va escriure:

Faig esment de tot això perquè vull consignar fets per a recordar-me de persones, perquè sé que tot això, si no m’ho explico a mi mateixa, quan seré al carrer oblidaré aquesta bona companya de l’Ebre que dorm travessera als meus peus. I em doldrà, sí, perdre la memòria d’aquestes dones, d’aquestes companyes que, sense conèixer-nos abans, ens hem fet germanes per la dissort.

El relat del seu consell de guerra ens deixa constància de l’arbitrarietat del jutges militars i de la indefensió que patien els acusats polítics. Antònia Abelló fou jutjada per un tribunal militar, en un judici de caràcter sumari que era  d’urgent resolució i, per tant, el procediment s’abreujava i la defensa tenia poques possibilitats d’exposar proves. El judici d’Antònia Abelló durà uns quinze minuts, i tingué un advocat defensor d’ofici de l’estament militar que solament havia parlat amb l’acusada una estona el dia abans i que, per altra banda, havia de defensar onze encausats més aquell matí. Un judici, doncs, amb nul·les garanties de defensa efectiva que vulneraven tota legitimitat i que convertien l’acte en una pantomima judicial. Solament uns quants minuts foren suficients per dictar una severa sentència: reclusió perpètua pel delicte de «rebelión militar».

Les acusacions del fiscal militar s’argumentaren per la seva afiliació a Foment i a Esquerra Republicana, per haver treballat a la Generalitat, i pels seus articles a la premsa durant la República i la Guerra Civil. 

Antònia Abelló narra la visita a la presó de l’advocat, el dia abans del consell militar, i explica el contingut del judici amb perplexitat ja que percep amb clarividència que la nova justícia que s’imposa conté unes grans dosis d’absurditat, de revenja, d’indefensió, d’arbitrarietat i d’ofuscació ideològica.

«Si demà al consell li demanen l’última pena, no s’espanti, que li serà immediatament commutada per reclusió», em digué l’advocat el dia abans del consell, quan vingué a veure’m a la presó.

Estúpids! L’última pena a una dona que escrivia d’acord amb la política governamental –i d’acord amb els meus pensaments, és clar.

El fiscal digué que els meus articles «envenenaban a las masas». No ho féu fort, això, aquell home? I per això, per aquest «envenenamiento» meu, que jo feia, segons ell, m’imposaren reclusió perpètua. Perquè els meus articles «incitaban a la rebelión del 18 de julio» –segons aquest senyor, els que ens rebel·làrem fórem nosaltres–, quan els articles a què es referia foren publicats bastant més tard del 18 de juliol i, per tant, «el envenenamiento» ja estava fet!

    –Els intel·lectuals són castigats durament, com a promotors del 18 de juliol, i Vostè entra en aquesta categoria –em digué l’advocat el dia abans del consell. I quina dèria que fórem nosaltres els rebels!

Fou conduïda a la presó de les Oblates, el convent del Portal del Carro habilitat per recloure la població femenina acusada per causes polítiques. S’hi empresonaren les recluses de Tarragona i de les poblacions de la província, i també hi feren cap dones del centre d’Espanya, principalment de Madrid i també d’Andalusia. El primer contacte amb aquella sala llarga ens el descriu així:

Un gran silenci es féu quan entràrem a la sala llarga, amb tantes dones assegudes al terra i arrenglerades a les parets que ens miraven, que es deien coses entre elles. I la veu corregué per les altres sales: Ingressos! N’han vingut de noves!

La senyora Dolors restava greu, deixà els seus paquets, girà la vista entorn cercant on seure –cadires i tamborets no n’hi ha ni per salut!–, tot amb els ulls baixos, pàl·lid el rostre. Jo estava atabalada. També vaig deixar les meves coses on ens indicà la «caba» de la nostra sala; també vaig girar la vista entorn, i en veure que la senyora Dolors ja havia trobat lloc al matalàs d’una companya que l’hi havia ofert sense cap cerimonial, em vaig asseure a terra. I de mica en mica, molt cohibida, vaig anar mirant els rostres fits en nosaltres, expectants i amicals.

Quan Antònia Abelló ens parla d’aquella realitat de la presó de les Oblates, ens aporta una informació concreta i propera de la quotidianitat del centre. Ens descriu els espais, revela les condicions de vida i també els estats d’ànim, el sentiments, les angoixes, les rebel·lions, les estratègies de supervivència i de comunicació amb l’exterior, i les dinàmiques de solidaritat. I ho fa en veu pròpia i també donant veu a altres dones que desfilen per La Sala Llarga, amb la plena consciència de formar part d’un col·lectiu al qual se sent estretament unit per la qualitat de gènere, per compartir una situació injusta i també pel nexe comú de fidelitat a unes idees.

La vida quotidiana de la presó de les Oblates estava regida per unes condicions físiques molt precàries ja que l’edifici no presentava uns mínims requisits d’habitabilitat. S’hi afegien a més els factors de massificació, una higiene impracticable, una dieta deficient, una atenció mèdica esporàdica, temperatures extremes, absència de ventilació…, que comportaven unes condicions infrahumanes que, en molts casos, provocaven un progressiu deteriorament de la salut de les recluses.

Alhora, la pressió psicològica tenia també un paper important en el dia a dia de la població reclusa. La sensació d’indefensió i d’injustícia, la incertesa i la desesperança en el futur, l’aïllament de l’exterior, la por dels càstigs, la disciplina gratuïta o el forçat adoctrinament polític i religiós constituïen un llast important en l’equilibri emocional de les preses polítiques. I també el tracte diari de prepotència i humiliació, demostraven un alt grau d’insensibilitat i un nivell de menyspreu per la persona reclusa. Eren unes actuacions portades a cap, en molts casos, per religioses de diferents ordes, i que tenien una base teòrica instal·lada en les mentalitats dels vencedors. Vallejo Nágera en fou l’artífex amb les seves singulars asseveracions plenes de perversitat i d’absurditat científica que afirmaven la inferioritat mental dels dissidents polítics i la transmissió genètica d’aquesta «desviación psicológica». Perquè desproveir l’enemic de condició humana o presentar-lo com a inferior ha representat sempre una justificació per a actuacions inhumanes.  Veiem com reflecteix Antònia Abelló tots aquests aspectes:

 

L’espai vital

El matalàs, just llevar-nos, es caragola, com un pastís de braç de gitano, els llençols i els coixins, encara calents, al mig, i aquest és el nostre seient de tot el dia. Darrere d’aquest seient, entre matalàs i paret, la cistella del menjar, la bossa de la roba bruta, això les que tenim la sort que ens la rentin a casa «al carrer», perquè les que han de fer-s’ho elles, ací, passen el seu maldecap, i no petit.

La progressiva massificació de la presó de les Oblates arribà a uns extrems que feien la vida més dura i insalubre:

I aquesta companya de Garcia, quan la portaren ja no cabia en cap sala i ara «viu» ací, al bell mig de la sala llarga, sense el recolzament de la paret. A la nit, quan hi ha la jaçada de matalassos, les dones han de passar-li per damunt. […] Fa una calor! No sé, no vull amoïnar-me a comptar quants metres pot tenir aquesta sala nostra d’ample i de llarg, però crec que normalment, amb la mida justa d’espai, hauríem de cabre-hi una seixantena de dones: n’hi som cent cinc.

L’adoctrinament i la reeducació ideològica i moral: cants, misses i càstigs

Les presons franquistes no tenien cap objectiu de resocialitzar; solament es pretenia exercir una dura repressió sobre els vençuts, una demostració de força i d’autoritat. L’objectiu era deixar-lo en una posició de feblesa, de subordinació, i anorrear la personalitat i els principis ideològics de l’empresonat.

Les dones de les Oblates tenien l’estigma de «rojas» amb tota la càrrega que el règim atorgà al qualificatiu. Calia retornar-les al «buen camino», calia una reeducació ideològica i amb fortes vinculacions als costums de pràctica religiosa catòlica. Es comptà, doncs, amb l’estreta col·laboració de l’Església en aquella missió.

Al convent de les Oblates, i hem pogut comprovar que també en tots els altres centres, els mètodes per a la reeducació ideològica passaven per un seguit d’obligacions ineludibles. El cant de cançons «patrióticas», com el Cara al sol i altres, contenien tota la càrrega humiliant per allò que suposava d’una diària «acceptació» del nou estat en entonar les estrofes. Tanmateix, la finalitat pretesa no era pas aconseguida; més aviat esdevenia una reafirmació diària de rebuig no exempta de burla irònica:

La cançó diària, la cançó obligada –el Cara al sol. L’estúpida cançó d’ells, en acabar-la la Neus diu un cognom, i nosaltres, l’hem de contestar, aquest cognom. Doncs, en moltes ocasions, comencen les primeres lletres d’aquest cognom, que solament diuen unes; les altres anem aixecant el braç i dient la darrera síl·laba del cognom –co– i ho fem una darrere l’altra, com un joc de peces de dominó que cauen unes darrere les altres, i s’esdevé com un tornaveu de co, co, co, co… i abaixem el braç ràpid, amb menyspreu i amb el puny clos.

Una altra obligació que volia reconduir la moral «descarrilada» de les dones preses era l’assistència setmanal a la celebració religiosa de la missa i altres rituals del credo catòlic. Tot plegat era una mostra més de la imposició ideològica i moral que no respectava qualsevol altra opció religiosa o personal. Antònia Abelló deixa clar el seu rebuig i no amaga la crítica vers les contradiccions entre doctrina i pràctica dels sequaços d’un règim que es manifestava catòlic però que havia oblidat el respecte per la dignitat deguda a tots els sers humans:

Aquests són els que creuen en Déu, segons diuen; aquests són els que van a missa i a combregar i a portar el ciri a les processons! Cosa que no els ha privat, però, de signar una sentència de mort d’una dona o d’un home perquè lloava un sistema de govern que no era el d’ells!

El càstigs als centres penitenciaris eren mesures coercitives per aconseguir l’acompliment de les normes internes d’un caràcter restrictiu inhumà i per mantenir la subordinació i la humiliació física i emocional de les castigades; també buscaven atemorir la resta de recluses.

Estic castigada. Quinze dies incomunicada. Descobriren la trampa de la bossa de l’Escoda on ambdues posem  –o posàvem– «metralla»: ens han castigat a totes dues. […] I em dol per allò que significa de no veure els meus, no tenir menjar de casa, i sobretot pels pares i les germanes sento el càstig, pel disgust que deuen passar, perquè, fins i tot d’aquí estant, els dono trasbalsos.

L’alimentació

El menjar esdevé un factor central en la supervivència i la preocupació dels reclusos. La dieta de les presons era molt pobra en qualitat i escassa en quantitat i, com una manera més de menyspreu, gens apetible i, de vegades, arribava a l’extrem de no ser gens apta per a l’assimilació de l’estómac humà. Les dones que tenien familiars a prop podien rebre menjar portat de casa, cosa que representava una mobilització setmanal de persones vers el Portal del Carro tarragoní. El testimoni d’Antònia Abelló fa contínues referències als pèssims aliments que rebien les preses:

L’arròs el posen en remull, de part de vespre: s’estarrufa; a l’endemà sols cal escalfar-lo i barrejar-lo amb les fulles de col, senceres, no fetes a bocins com fem quan la col és per menjar les persones, sinó senceres, com jo les tirava a les gàbies dels conills; o bé aquest arròs estovat, també és barrejat amb les faves senceres; bé, vull dir amb les tavelles cuites, les beines sense les faves, […] les tavelles? Sí, sí, ai mare, les tavelles i prou! Les tavelles amb borra. […] Hi ha algun estómac de dona que ho resisteixi massa seguit això? «Señoronas que son ellas», diuen les monges quan una dona es caragola pel seu matalàs.

 

La higiene i la sanitat

L’aspecte higiènic de la presó de les Oblates era molt deficient i arribava a unes cotes que atemptaven seriosament contra la salut de les dones i ferien profundament la seva dignitat. La voluntat de mantenir un nivell d’higiene mínim posà en marxa tot un seguit d’estratègies de les recluses. Una dutxa setmanal d’aigua freda al pati de la presó constituïen el nivell màxim que els era concedit:

Per poder anar cada dia a la dutxa he hagut de fingir a les monges que tinc sarna. Allà baix, en aquell fons que no és un soterrani però que és terriblement humit i rònec, on hi ha els safareigs de les monges, i a ple pati, amb parets al voltant i sols cobert per unes persianes posades planes, hi ha una dotzena de dutxes en renglera. […] Però el truc de la sarna l’empraren massa presoneres, i també això se’ns ha acabat. Ara sols podem anar una vegada a la setmana a la dutxa. Aquesta restricció ens ha costat una malaltia de neguit i nervis.

La convivència forçada amb les xinxes esdevenia part de la quotidianitat de la presó:

La pobra Quima passa les nits vetllant. Les xinxes són els seu desesper; quan fa una estona que ens hem ajaçat, s’asseu al matalàs de cara a la paret, com si esperés els insectes. S’esgarrifa de les xinxes; el neguit i el fàstic no la deixen dormir […] N’hi ha pertot arreu i les xicarrones, que no tenen color, són insignificants i ningú les veu esquitllar-se paret avall, i ens cauen del sostre, fins que sents la fiblada, tan intensa i tan desagradable, a la mà, a la cama, al braç; i t’hi veus un punt petit que és la bèstia, que va inflant-se de la teva sang, i va agafant el seu color, el color de la xinxa, repugnant per la seva mala olor.

Antònia Abelló reflecteix com les situacions de malaltia eren mitigades amb cures que les recluses aportaven en forma de remeis casolans o amb intervencions personals:

Quan una dona es caragola pel seu matalàs sens que el carbonat ni l’Aigua del Carme que li porten una o altra companya hi puguin fer res, ja hi va allà la senyora Càndia. Posa la dona estirada, s’agenolla al seu costat, col·loca la seva mà damunt l’estómac castigat, i comença a fer-li massatge, no sé com, ajudant l’òrgan afectat a digerir, fins que la pobra malalta se sent alleujada dels seus dolors.

Les xarxes de solidaritat

A l’interior de les presons, tot i la situació extrema de la població reclusa, tot i l’amuntegament, la gran precarietat econòmica de les famílies dels presos, s’establiren xarxes de solidaritat que feien menys feixugues les dures condicions de vida.   Sentir el suport i l’ajut de les companyes havia de representar un bàlsam reconfortant per a aquelles ànimes aïllades i ferides per la injustícia i la soledat. Significava la supervivència emocional. Els lligams afectius, la solidaritat i l’amistat són els recursos que ajuden a mantenir la dignitat humana davant l’adversitat més crua. Són nombrosos els episodis que Antònia Abelló relata sobre l’ajuda mútua entre les preses.

Compartir «la cistella», és a dir, el menjar que les famílies portaven a les empresonades era habitual entre els cercles més propers, i també es va establir una xarxa solidària per donar aliments a les mares amb fills de les diferents sales en el moment de trobada comuna: l’hora de la missa setmanal. Les dones que queien malaltes també eren objecte d’una especial atenció i se’ls reservaven els aliments més lleugers per mitigar-ne les molèsties. El testimoni escrit d’Antònia Abelló ens apropa al despreniment generós d’allò que era el més preuat en el medi carcerari: el menjar.

Moltes de nosaltres tenim adjudicada una mare, vull dir que ajudem amb menjar una d’aquestes mares. Jo no en tenia cap de determinada, si bé baixava alguna cosa que les dones grans de la nostra sala es posaven entre els plecs de les faldilles i manteletes, i quan restem quietes i atentes (!) a la missa, els paquetets van passant amunt i avall cap a les mares amb l’infant al braç.

L’escriptora no deixà al tinter el sentiment d’agraïment que l’envaí quan va sentir en la pròpia pell la solidaritat de les seves companyes en els dies que va ser castigada sense visites i no tenia menjar de casa:

Estic castigada. Quinze dies incomunicada.[…] Vaig emocionar-me molt, com mai, fins a plorar, quan vaig veure la sol·licitud amb què vingueren les companyes a portar-me coses per menjar. […] Vaig passar l’esguard per totes, d’una a una, de matalàs a matalàs… Vaig eixamplar els braços i vaig incloure-les totes en aquest gest, en aquesta abraçada simbòlica, àmplia. I vaig posar-me les mans al rostre i vaig plorar molt, molt, llargament, sentidament, per la fraternitat i l’humanisme de què era objecte.

Al convent de les Oblates, com en totes les presons femenines, hi havia mares amb els seus fills. Antònia Abelló ens en dona notícia, se sent commoguda per la seva doble tragèdia, per la seva lluita a dues bandes, per la supervivència pròpia i per la de l’infant. La feblesa intrínseca del petit en un medi absent d’higiene, d’atenció mèdica escassa i amb una alimentació desequilibrada, posava en risc la seva salut i la seva vida. Molts nens moriren de desnutrició i de malaltia als centres de recluses. A més, solament estava permesa la convivència a la presó fins a l’edat de 3 anys. A La Sala Llarga hi havia una dona amb el seu fill, que estava a punt d’arribar a l’edat en què havia de viure fora de la presó. Antònia Abelló ens explica la desesperació de la jove mare en veure a prop una incerta separació, la situació de total soledat i la por immensa que el seu fill fos portat a alguna institució pública o donat de forma il·legal en adopció. Aquest cas concret tingué un final satisfactori, perquè un acte d’altruisme, més encara en una situació econòmicament difícil, deixà l’ànim de la mare confortat:

Hi ha hagut com una petita i íntima revolució nostra, personal, encara que sigui de totes. La Carmeta d’Alcover, que és ací amb la seva mare i el fillet. El nen està a punt de fer el tres anys, i a aquesta edat ja no els deixen ser amb la mare empresonada. I la Guàrdia Civil l’ha de prendre cap un asil de no se sap on, però molt lluny de Catalunya. La Carmeta no té família, ara, al carrer. Tothom és fora: marit, pare, germans, amistats. La jove mare plora desesperada i nosaltres, amb una angoixa d’impotència, no sabem com resoldre aquest problema que ens afecta emocionalment a totes. Però sempre hi ha una llum, una bona llum. Una ex-companya nostra s’assabentà del que passava i s’ha ofert a quedar-se el fillet de l’amiga. Nosaltres hem fet una subscripció per… bé, doncs, perquè almenys aquesta companya del carrer pugui comprar les primeres sabates per a l’infant.

 

Els afusellaments

És sabut que la repressió del nou Estat en els primers anys de govern comportà milers d’afusellaments d’homes i dones per raons ideològiques en una sistemàtica operació depurativa i aniquiladora dels vençuts.

L’edifici de la presó de dones tarragonina es trobava relativament a prop del cementiri de la ciutat, lloc on es portaven a cap els afusellaments. Les empresonades van conèixer ben aviat cada un dels sorolls que acompanyaven aquell tètric ritual; reconeixien cada so en el silenci de les matinades en què portaven els homes a ser afusellats. Antònia Abelló explica aquesta experiència, que fou reiterada al llarg dels dos anys de presó, precisament l’etapa en què les execucions de la pena capital foren exercides de forma massiva. L’escriptora ens transmet el reguitzell de sentiments i emocions que generava entre les dones de la sala llarga: la desesperació, la ràbia, la impotència davant tanta injustícia.

Aquesta matinada, la matinada d’en Miquel, se sentí, com altres vegades, el roncar d’una moto llunyana que ens desperta a totes. Quin fil invisible i directe ve dels que van a morir vers la presó de dones? Hi ha un moviment a la sala. Un moviment quiet, dens, aclaparador, expectant, tens, vibrant. Totes estem despertes sense haver-nos cridat l’una a l’altra. Callem.

La Júlia tenia males noves i, en oir la moto, amb una dolcesa infinita, amb un dolor contingut, amb una serenitat admirable, posà suaument sobre el cap i les espatlles de la Coteta, adormida en la inconsciència, l’abrigall dels seus llençols i flassades per fer més apagat el so fatídic. I aixecant el rostre vers les més properes a ella, amb els ulls, ens pregà silenci per la mare que dormia, i que ignorava el drama que succeïa pocs metres més enllà. Immediatament després de la moto, on va un policia d’escorta, s’oeix un altre soroll, el del camió on van els homes, on van els condemnats.

AIXÒ ÉS HORRORÓS! Això no pot explicar-se. Si quan sóc vella ho llegeixo, com que no ho viuré com ara, que m’hi sento immersa, barrejada, pastada, fosa, llavors, encara ho veuré més gros, més monstruós, més horrible, més inhumà, més criminal, més salvatge.

S’oeix roncar el camió, a poc a poc, pesant, pujant la costa fatigosament. S’allunya i se sent el lladruc d’un gos petit. Passen uns moments. El gosset ja no lladra. Tot està silenciós, quiet, fins la mar, que moltes matinades sentim com mormola en el seu etern besar les platges i rocam, fins la mar deu estar quieta, horroritzada que hi pugui haver homes que fredament, tranquil·lament, sacrifiquin germans seus. […] De sobte, un crit llunyà, un crit que té ressonàncies de rebel·lia, d’impotència, de desencant, de pena, d’odi, un crit apagat, un crit que desfà la quietud, la mortal quietud que estava en suspens. «Visca la República», «Visca Catalunya», sents clarament, nítidament, transparent quasi. […] I al moment, quan  aquelles paraules encara aletegen per l’aire, segueix una descàrrega de molts fusells alhora i es perd per l’infinit. Tot es para. Tot resta en suspens.

És més expectant, el silenci a la sala. No parlem, encara. No ens belluguem. Sembla que ni respirem. Què esperem, doncs? Enmig d’aquesta paüra, d’aquest titubejant i dramàtic compàs d’espera en què la vida s’acaba i la vida es torna a emprendre, un tret sec, tallant, brutal, homicida, va a ajuntar-se al ressò ja perdut.

I al primer tret de «gràcia», en segueix un altre. I un altre. I un altre encara. I un altre… La tensió en què hem viscut aquests minuts es desferma, i un gemec sortit de no saps quin jaç, tant és, un plor contingut que esclata, és com el senyal que la funció, la terrible funció del més horrorós dels concerts, ja s’ha acabat. Els plors de les unes i les imprecacions, les malediccions, les amenaces que diem les altres i no pas en veu baixa –sabem que les monges han sentit també tots aquells sorolls, han vist per mitjà dels sorolls el mateix que nosaltres. […] Criminals, assassins, salvatges! Voleu fer una Espanya gran, lliure! Mentiders, traïdors, parricides, fratricides!

Les famílies. Les visites

L’encarcerament pretenia la submissió de l’encausat polític, però també perseguia la de la seva família. L’estigma que es donava a l’empresonat es volia fer extensiu a les persones més properes i estimades, eres una forma d’ampliar el marc repressiu, de fer-lo encara més generalitzat.

Dilluns, la Maria, a la visita, i ràpidament, com hem après a parlar per aprofitar el temps, m’explicà un fet que els havia ocorregut aquell matí quan venien amb el tren. Tots els familiars dels presoners: mares, esposes, germanes, tots es coneixen i es posen al mateix vagó; a les xarxes van els paquets de la roba; a terra, els cistells amb el menjar; així van més segurs i no s’aboca res. Amb un cistell ensopega un viatger. Tothom coneix, també, sens conèixer-los de res, els familiars dels presoners. El senyor de l’ensopegada no és dels de la caravana de la dissort, i comença a malparlar contra «els rojos».

–Massa condescendents que som, diu, que encara podeu portar-los menjar! Pel que fan, i pel que han fet, massa que els en donen, de menjar, a la presó!

La visita setmanal era el moment més esperat per les dones preses. El significat de la comunicació personal amb els familiars és un tema reiterat en el relat d’Antònia Abelló.

Però obeïm, perquè el moment és molt important. No cal que ens recomanin silenci; en aquells moments l’única superioritat que impera és el nostre desig, la nostra necessitat de veure els nostres estimats, de veure’ls i parlar-hi cinc minuts, cinc minuts només, però cinc minuts que són tan plens, tan rics són en intensitat emotiva.

L’espai destinat a les visites no permetia cap contacte físic i les preses estaven separades del visitant per una reixa i un passadís ample. Al costat dels patiments inherents a l’estat de reclusió que hem anat apuntant, s’afegia l’angoixa causada pel record dels fills, del marit, dels germans i dels pares, que, en molts casos, no sabien on paraven o que es trobaven en una situació econòmica i social molt precària.

En el cas d’Antònia Abelló, el record i la mort al front de Lleida del seu germà Enric quan tenia 19 anys omple una bona part del seu dolor:

A l’Enric l’encalçà una bomba, una bomba que féu blanc a un infant de dinou anys, bo, treballador, intel·ligent, que els pares i les germanes esperarien endebades allà, a casa seva, al seu mas del Baix Camp.

 

Estratègies de comunicació amb l’exterior: els «miradors» i  la «metralla»

La manca de comunicació amb el món exterior instal·lava les preses en un estat extrem d’aïllament i d’alienació que minava la seva moral. La necessitat peremptòria de tenir una via per visualitzar l’exterior impel·lia les dones a traçar estratègies diverses no exemptes de risc per allò que representaven de transgressió i, per tant, de càstig:

La sala del mig, doncs, té unes finestres que donen a un camp sense edificar. I les companyes de la sala del mig –visca elles!– han anat rascant amb paciència, tranquil·lament, quietament, una de les fustes travesseres d’aquestes persianes fixes, de llistons amples i forts, fins a fer-hi una esquerda. […] El dilluns és una festa per a nosaltres, presoneres, l’hora de veure els familiars per les nostres espitlleres. […] I els veiem a bocins, carrer amunt, bellugant-se ells, tal com són, tal com els recordem, ells parlant normalment sense el bullici del locutori.

La comunicació escrita autoritzada amb l’exterior es reduïa a les poques paraules que s’escrivien en una targeta postal presidida per la imatge del Generalísimo i on es llegia «Viva Franco!» que s’enviava oberta i, per tant, amb un control absolut del contingut. Les dones de les Oblates idearen un sistema per enviar i rebre cartes fora del circuit normal i sense la censura de les monges de la presó. Es tractava d’escriure en petits trossos de paper que es caragolaven formant un reduït rotlle i que s’introduïen a les costures de la roba, en punts concrets del cistell de menjar o en llocs inversemblants per no ser trobats; era la «metralla», en l’argot de La Sala Llarga.

Descobriren la trampa de la bossa de l’Escoda on ambdues posem  –o posàvem– «metralla»: ens han castigat a totes dues.

 

Una companya gran m’ha pregat si li vull escriure una carta per fer-la passar demà de «metralla» amb la roba, perquè ve una coneguda del seu poble a visitar una familiar d’ella i prendria el seu paquet.

Resistència i insubordinació carcerària

La dinàmica del sistema penitenciari tractava de mostrar a cada moment la subordinació i la posició d’inferioritat; els presoners havien de sentir que la seva «sort» estava a les mans d’aquells que els custodiaven. El temor de la repressió en forma de sancions disciplinàries i càstigs, o en l’endarreriment en el seu expedient de redempció de pena o de llibertat condicional, ens podria fer pensar en una total submissió i la passivitat.

No era així. A La Sala Llarga, Antònia Abelló narra episodis d’insubordinació protagonitzats per les dones de les Oblates, i ens demostra que aquella situació repressiva no les havia convertit en una massa anodina i que encara mantenien la capacitat i l’esperit per rebel·lar-se. Una de les protestes, encapçalada per una de les preses properes a Antònia Abelló, s’aixecà contra la negativa a la visita del fill d’una interna en un dia reglamentari que les monges havien decidit d’ajornar. Amb la protesta aconseguiren que la mare pogués tenir l’entrevista amb el fill:

El dia dels Reis no hi hagué visites –les monges les ajornaren per l’endemà–. A una companya de la Terra Alta vingué a veure-la el seu fill. Feia un any i mig que no s’havien vist –el noi té vint-i-dos anys–. Tots aquests mesos s’havia arreplegat els diners per al viatge, cèntim a cèntim. Tots els diners eren per anar a veure els pares –el pare és a la presó de la Punxa–. Tot això ho sabíem perquè la mare ens llegia paràgrafs de les cartes que rebia del fill, on li explicava aquestes eventualitats. El dia de Reis, doncs, era festa, i era un dia de visita segons marcava el reglament, i el noi aprofità per fer les visites; però, com ja he dit, les monges acordaren no donar-ne, i és clar, li fou negada. Vam saber que el noi havia vingut per un tall de sabó que pujaren a la mare –un tall de sabó sols va poder portar aquell fill a la seva mare!–. La dona pregà, plorà: res hi valgué. Li agafà un atac de plors i gemecs, caragolada per terra. 

L’Amanda i jo érem al seu «sofà» parlant. Totes assistírem horroritzades a la injustícia i poca caritat de les monges, al dolor d’aquella companya. L’Amanda tenia el cap baix; em mirà. M’ofego, em va dir –i els llavis li tremolaven–. S’aixecà. Vaig veure-li un rostre i oir-li una veu que amenaçaven tempesta.

–Em pujà una cosa a la gola que m’ofegava –em digué després quan tot va haver passat–. […] No vaig poder callar!, ja ho vas veure. Tu potser recordes què vaig dir i com vaig dir-ho: jo no; sols sé que les dones em seguiren en la protesta.

[…] I un clam unànime, fort, impetuós, s’aixecà de la nostra sala i posà en commoció les altres estances.

L’Amanda demanà a la caba que volia parlar amb la Madre. Vingué la seria, tota dolça, tota manyaga,  i a la reiteració de l’Amanda per la visita d’aquella dona, al·legà l’ensotanada i va respondre que comprengués, que com que no hi havia hagut visita per a cap de nosaltres, doncs, potser alguna de nosaltres podia queixar-se…

–No!, la va interrompre l’Amanda –decidida, però amb respecte–, prenent la iniciativa per totes i fent sentir la veu de totes. No! No ens doldrà gens a nosaltres, hermana Victoriana, que aquesta companya tingui visita avui, que nosaltres en tenim sovint i ella no ha vist el seu fill des que és ací; no, hermana, ningú de nosaltres protestarà. Marxà la  monja, i una estona més tard la mare fou cridada i pogué veure el seu fill.

La resistència podia manifestar-se en diverses facetes, i, a voltes, amb una pàtina d’ironia. Ja hem dit més amunt que l’obligació de cantar determinades cançons afectes al nou règim era una forma més d’humiliació i de sotmetiment de les preses; tanmateix aquell exercici de patriotismo español no sempre acomplia la funció que es pretenia. Antònia Abelló portà a cap un acte de desafiament i d’insubordinació encoberts en una activitat musical que li fou encomanada:

Un dia vingué l’hermana Victoriana i ens donà uns quants papers «a las más listas» on hi havia la lletra d’una cançó, i que l’aprenguéssim, perquè havíem de cantar-la. La majoria de les dones protestaren quan la monja fou fora. Què s’ha cregut! Això és una vergonya! Per cants estem! Que cantin elles! Quan l’aldarull s’hagué apaivagat, vaig dir que jo sí que l’aprendria.

Quin esvalot! Els vaig aclarir de seguida: de nostra, de cançó no en podem cantar cap, cridant, a tot pulmó, desfogant-nos; així doncs aprenguem aquesta, però mecànicament, res de pensar en el que diem, repetim el que diu, com els lloros, i posem-hi tota la força de la nostra rebel·lia continguda, i cridem, cridem força, que la gent que passi sàpiga, recordi, que ací hi ha dones empresonades, i farem empipar la Madre, perquè, atès que és una ordre seva, no ens podrà fer callar!

Fou un èxit!. «Empipem-les», vaig dir; «repetirem tot un dia sencer la mateixa estrofa». Així ho vam fer; ara un xic més fort, no, no, des d’allí es desafina –era una excusa: així podríem repetir-ho indefinidament. […] Com devia maleir-nos la Reverenda Madre en oir aquelles veus estentòries, desafinades,  […] Foren uns dies de divertiment venjatiu, els de l’assaig de la cançó. Aviat ens fou dit que, fins a nova ordre, no calia que cantéssim més aquella cançó. Era una forma d’anar contra les monges, contra l’estat de coses que ens lliga, contra el nostre empresonament.

Els sentiments i les emocions

Dins la crònica del dia a dia escrita per Antònia Abelló a la presó de les Oblates, no hi manca la plasmació de l’estat d’ànim propi, i també el d’altres personatges que desfilen per La Sala Llarga, com a resultat clar d’una empatia entre la narradora i les companyes de vida en comú.

S’exercia maltractament psicològic d’una manera silenciosa sobre les preses. La mateixa reclusió injusta i arbitrària era ja una forma de violència física i moral. I la vida quotidiana immersa en la misèria material, la por dels càstigs, els actes de reeducació contenien factors d’humiliació continuada. Tot plegat minava profundament l’estat emocional de les recluses, despertava sentiments de no acceptació de la injustícia repressora que patien, de ràbia, d’indefensió, de nostàlgia, de tedi, d’anorreament personal, de desesperació, d’odi…

Mantes vegades trobem Antònia Abelló en un estat de perplexitat en reflexionar sobre la circumstància pròpia i la de les seves companyes. En ocasions, sent com un estat d’alienació que ella mateixa defineix com proper a la bogeria.

I m’ho pregunto? Per què? Què he fet per a tenir-me com una fera acorralada?  […] Aquesta manera de viure, aquest estar soterrada en vida, és suficient per a fer tornar boig el més sensat!

I manifesta de forma nítida la innocència de les encausades i l’arbitrarietat del nou règim repressor:

No en tenim cap culpa nosaltres, ni els que són fora, ni la Pàtria, que una colla d’assassins hagin desfermat aquesta guerra infrahumana que ens van fer, a nosaltres, al règim que el poble s’havia donat espontàniament en unes eleccions lliures; no en tenim cap culpa i ací estem, allí estan, exiliats són, tots, tots hem rebut dels seus instints sanguinaris!

 

Per què hi són, aquesta mare, la Coteta, i la Júlia, admirable en aparentar una tranquil·litat que no podia tenir, perquè la mare del seu estimat no sofrís? Per què hi són? Per què!!!

 

Una munió de dones que són ací i en altres presons per no res, per fer por, per establir un sistema d’opressió i de dictadura militar, per a justificar que fan «justícia», per assegurar-se que exterminen la idea roja, republicana, catalana.

Desgrana sentiments de desànim extrem que traspuen en moments de desesperació:

És un sobreviure, no un viure; ací tot és anormal, diferent de tot el que és fora, del «carrer»: és vegetar, és animalitzar-te, és embrutir-te d’ànima, és perdre la dignitat i els sentiments, és perdre la condició de persona per a esdevenir, només, una cosa, un número d’un expedient arxivat a la Policia, és… és morir-te, és voler-te morir, de debò, sí, amb el cos ert, amb la sang espesseïda, morta, ben morta. I tot per què? Per què? PER QUÈ?!!!

A la presó de les Oblates –i  aquest centre no fou cap excepció–, algunes de les dones es trastocaren, perderen la raó, embogiren en no poder fer front a la tensió de la vida aïllada, a la separació dels fills, a la mort dels sers estimats, a la desesperança, i acabaren els seus dies ingressades a l’institut psiquiàtric de Reus. El testimoni d’Antònia Abelló  és escruixidor.

Quan anem al pati, mentre les unes juguem i ens expansionem bellugant-nos i altres passegen i altres fan rotlle i parlen, la infeliç Carmeta, en un espai qualsevol, en una distància de dos metres de llargada només, s’hi posava a passejar. Arribava al final que ella en la seva ment debilitada es devia assignar, i girava fins a l’altre cap, i anant i venint, callada, sola, abstreta, no gaire a poc a poc, i au, anar i venir, anar i venir, sempre la mateixa distància, anar i venir, anar i venir!

Pobra malaurada, pobres noies, doblement víctimes de la injustícia que patim. Boges, boges, s’han tornat boges, boges!!! […] A la Carme la prengueren un dia, junt amb una noia castellana que es trobava igual, vers l’Institut Pere Mata de Reus.

Al llarg del relat hi trobem nombroses inflexions nostàlgiques quan reconstrueix l’etapa de la Segona República, viscuda amb intensitat i que sent dolorosament perduda i irrecuperable. Es manifesta plena de desesperança davant un present demolidor i un futur incert.

Ai, quina tristesa, quina enyorança, quina nostàlgia hi ha als seus ulls i al seu cor i al seu record, ara que rememora el que fou la Pàtria i el que podia haver estat, i la trista realitat d’ara!

 

Ara, quan miro endarrere, m’esborrono i ploro. Què s’ha fet d’aquell camí florit i perfumat, si ara s’ha tornat trist i punxent? Visca la República! Visca Catalunya lliure!!!» […] «Existí alguna vegada un sistema de vida que es deia llibertat? Potser sí. Pot existir una altra vegada?

 

Demà farà deu anys que es proclamà la nostra República. Quantes coses en deu anys! Quantes coses viscudes, sofertes, plorades i perdudes! Qui ho podia preveure? Què s’haurà esdevingut d’ací a deu anys més?

S’han escolat deu anys, els millors, tota una vida.

 

Històries i veus d’altres dones empresonades. De la singularitat a la pluralitat

Antònia Abelló, a través de la protagonista del relat, Perpètua Reclús, recupera nombroses històries de dones empresonades, dona veu a diverses companyes de la sala. Ens apropa a altres experiències de la repressió que patí la població femenina per raó de les seves idees i del seu activisme polític, o pel parentiu i proximitat amb un home que havia ocupat càrrecs durant la República o havia participat de forma activa en partits i sindicats republicans o d’esquerres. Qualsevol indici es considerava vàlid, es magnificaven i es convertien en proves poderoses d’acusació, judici i reclusió.

L’encarcerament de dones amb les acusacions més lleugeres i les sentències arbitràries no fou una anècdota. A poc a poc es van concretant dades numèriques que oscil·len entre 30.000 i 40.000 recluses entre el 1939 i el 1953. No se les perdonava per la seva condició de dissidents polítiques –de «rojas» o de «republicanas»–, i a més se les castigava per haver transgredit el seu paper, que havia de ser de total passivitat i acatament, sense tenir en compte que la República i la Guerra Civil havien significat un catalitzador per a les dones i els havien obert amplis espais de llibertat i de participació en tots els àmbits de la vida. Es volia exercir una doble repressió i consolidar així el nou model de dona que s’imposava: aliena a la vida política i submisa. 

Antònia Abelló trenca sovint amb la individualitat i es submergeix en altres realitats. Ens narra històries que li aporten les companyes. La Sala Llarga adquireix, doncs, un caràcter coral, que evidencia un sentiment de forta empatia entre la narradora i les altres preses sorgida de la vida en comú i dels nexes ideològics compartits.

Vaig dir que, de la presó, poques coses n’escriuria –i no sé si podrà ser, perquè no és el meu viure, ara, la presó? Vull recordar, ara que el temps vaga. O, encara millor, escoltar, escoltar les expansions de moltes companyes, acompanyant-les una estona en els seus dols. O en els seus quefers còmics i divertits.

Escric vides que sé, que passen pel meu davant o que me les expliquen, coses d’un dramatisme tan intens que si no les sents de primera mà, quasi no es poden creure.

 

Conec totes les persones d’un poble per tot allò que m’explica una companya de prop meu. Són fets, misèries, tragèdies moltes vegades. Per què em conten tantes coses? Jo no sé aconsellar, ni consolar: com és que em cerquen per a esplaiar el seu goig o la seva pena?

 

Moltes coses expliquen aquestes companyes del que van viure elles i del que visqueren altres, en la tràgica, paorosa romeria dels malaurats que marxaven. Ens expliquen fets que ens esgarrifen. Un fet m’ha produït un impacte intens que em sembla que no podré oblidar mai.

Els maltractaments físics als interrogatoris eren una pràctica habitual: mostrar prepotència, humiliar el vençut, tot s’hi valia per treure informació de les persones que es perseguien i per sembrar el terror entre la població. En aquest tràgic capítol, les dones sovint foren víctimes de l’obsessiva repressió i el seu silenci els valgué agressions i empresonament:

I aquesta noia santanderina, per què hi és, ací? Era de les Joventut Llibertàries. Treballava en una fàbrica, als vespres anava al seu centre polític, vivia amb el pare i dos germans. El pare morí en un bombardeig, els germans anaren al front. Quan entraren les tropes rebels, ella no es mogué de casa; per què havia de marxar? No havia fet cap crim, no denuncià ningú, ella només vivia la seva idea política. De seguida hi anaren pels germans. Ella no sabia on eren. La feien anar cada dia a la Falange, preguntes i més preguntes referents a homes i dones dirigents de les Joventuts Llibertàries; ella prou que ho sabia i tanmateix… Ella no tenia feina. Començà a malvendre la poca roba que tenia, perquè un dia es presentaren a casa seva un escamot d’homes armats i li prengueren tot allò que els semblà. Al seu intent de protesta, li contestaren que encara gràcies que «només» li feien això. […] Quan s’hi tornaren a presentar una colla de falangistes, després de molt preguntar-li pels germans i altres persones, com que ella no els «volia» dir res, al·legaren ells, un dels valents visitants l’agafà pels peus i un altre per sota els braços i, donant-se impuls, la llançaren daltabaix del balcó, al carrer. Algú la recollí i la portaren a l’hospital. […] De resultes d’aquella agressió no té ni una dent, i el braç esquerre, tot tort.

Entre el relats que li arriben i aquells viscuts que transporta a l’escriptura, Antònia Abelló també ens dona constància de la tragèdia de l’exili. Amb dues pinzellades, ens descriu el paisatge humà de la fugida incerta, que qualifica com «aquell èxode horrorós», «la terrible marxa de la por» que marcà la vida del vora mig milió de ciutadans que marxaren Pirineus enllà:

I fins que no vaig marxar carretera enllà, el divendres abans de l’entrada, veient aquell èxode horrorós de camions, de carros carregats de matalassos, de roba, amb gàbies d’aviram, amb una cabra lligada, amb homes grans i dones i infants al darrera, l’aviació feixista metrallant-nos criminalment, fins llavors no vaig dubtar del nostre triomf.

 

Han entrat dues companyes noves que marxaren quan hi va haver la retirada. Però allà les coses foren com foren, per a la nostra gent, i elles dues optaren per tornar; les detingueren, i com que són de la nostra província, les han dut ací. […] Una d’elles és alta, cepada, decidida, emprenedora. Però quan parla de la marxa, de la fugida, queda abstreta, absent, mirant fixament a un punt infinit, abatuda, vençuda, aclaparada, i tant pel que patí en el seu cos i esperit com per tot allò que hi va veure.

Amb la transferència sobre el paper de les històries de les companyes que dia a dia discorren en aquella sala llarga, l’escriptora les treu del silenci i ens les lliura amb la ploma escruixida. Ella dona veu a diverses dones que potser mai van tenir ocasió d’explicar el seu empresonament patit immerescudament, perquè aquell parèntesi de la seva vida, un cop fora de la presó, es convertí en un estigma que calia amagar tant com fos possible, i esdevingué un tabú que calia deixar a la reserva més profunda.

La Sala Llarga té doncs un important valor testimonial, ja que ens reflecteix de primera mà l’experiència viscuda durant dos anys a la presó de dones de les Oblates, de Tarragona. Ens apropa al món carcerari imposat als dissidents polítics, l’expressió més genuïna de la repressió que representà l’eix vertebrador del nou règim. La seva memòria de presó esdevé una valuosa font d’informació de caràcter històric de primer ordre, ja que cap document escrit pot aportar el pols de la quotidianitat amb tots els seus components tal i com ho fa La Sala Llarga.

La llibertat

La intensa activitat judicial dels tribunals militars provocà una situació de saturació carcerària. El col·lapse de l’administració de justícia i penitenciària, així com la pressió econòmica i també una conflictivitat creixent, feien cada cop més complexa la gestió d’uns centres amb una massa desbordant de presos. Una mesura per aconseguir la descongestió inajornable fou la creació, entre gener i febrer del 1940, de la Comisión Central de Examen de Penas i de les corresponents comissions provincials. Cal dir que no es revisava el judici, ni les imputacions, sinó solament la pena dictada en la sentència.

Aprofitant aquestes mesures, els pares d’Antònia Abelló iniciaren un expedient en què sol·licitaven la revisió de la seva condemna per tal que li fos reduïda. El procés era lent, però ella tenia la seguretat del suport de la seva família, a diferència de moltes companyes, amb famílies disperses o desaparegudes, que es veien impossibilitades per acollir-se a la revisió i posterior reducció. El seu expedient passà de la comissió provincial a l’auditoria de la regió militar, que confirmà la proposta; aleshores s’adreçà a la comissió central i, finalment, la reducció fou aprovada pel ministre de l’Exèrcit. El resultat fou una commutació a sis anys i un dia de reclusió.

Amb aquest nou còmput de la condemna, Antònia Abelló es va poder acollir a la Llei d’1 d’abril del 1941, que concedia la llibertat condicional als penats de fins a dotze anys. En data 14 de maig del 1941, des de l’administració de la presó provincial es van demanar informes a les autoritats locals de Reus per si volien al·legar alguna causa contrària a la llibertat condicional de l’encausada i per si podia domiciliar-se a la ciutat. La resposta, emesa per l’Ajuntament de Reus (24 de maig del 1941), diu:

No existe razón alguna especial para que le sean denegados los expresados beneficios, pudienfo fijar su residencia en esta localidad.

 

El desig de sortir de la presó, de reprendre la vida se li presenta com un horitzó que té a tocar des del moment en què la legislació permet de fer revisió de les penes i des que els seus familiars li anuncien que li ha estat concedida la llibertat condicionada.

–Hi ha rumors que hi haurà llibertats imminents –ahir va sortir una dona– i que tocarà primer a les que tenim revisió aprovada. Si això fos cert!

Antònia Abelló explica la sortida de les Oblates de forma detallada i també ens presenta tota la incertesa, tota la inseguretat que acompanya els primers mesos de llibertat. Pensem en tot allò que significa aquest parèntesi de dos anys en la trajectòria vital i professional de la jove, una persona que tot i que manté les seves fidelitats ideològiques, tot i el desencís del resultat de l’enfrontament bèl·lic, no ha marxat del seu país perquè el seu arrelament i la seva convençuda innocència li dicten de no allunyar-se de la seva terra, i que és empresonada pel règim dictatorial, que la considera mereixedora de cadena perpètua.

–La periodista también se marcha –digué la Superiora en referir-se a mi. […] Feia un bell dia, aquest dos de juliol. Dia de llibertat! […] No vaig pensar en res camí de casa. I vaig trobar-me a Reus, a la plaça Prim, amb una maleta vella a la mà, tocant amb els peus la terra del meu poble, del meu poble estimat i mig enrunat per l’aviació de la pau (!) i ara vexat per presències estranyes, per presències d’escarni i de crim.

 

La vida després de la presó. La repressió continua: l ’estigma de «la roja republicana»

La presó va deixar una petjada profunda i inesborrable en la vida d’Antònia Abelló. El resultat d’aquest temps de captivitat va significar un aïllament que creà tot un abisme respecte d’allò que ocorria fora. Un cop al carrer, afronta una nova realitat que la instal·la en un gran escepticisme, una realitat que esdevé llunyana, fosca, incerta, imprevisible. Aquell món que li oferia la llibertat li resultava aliè, perquè la instauració del franquisme va representar una ruptura amb el passat més immediat de jove periodista i activista compromesa. Hi ha un abans i un després. Ha de reconstruir la seva vida sobre uns pilars nous, amb unes condicions econòmiques difícils, amb un desarrelament sobtat per aquell estigma de dona empresonada per ser «una roja republicana» enmig una societat en què la por ha pres les regnes de moltes relacions personals.

S’acabaren moltes amistats; els que es deien amics nostres, fins familiars deixaren de relacionar-se amb nosaltres. […] Tanta gent que em gira la cara !

Antònia Abelló no va poder desenvolupar plenament les professions per a les que estava sobradament preparada: periodisme i pianista. Es va guanyar la vida com a secretària en una empresa de fruits secs, com a treballadora als telers d’una sedera i com a dependenta d’una joiera, per bé que per l’aula de piano improvisada a casa seva passaren mainada i joventut que encara la recorden. El seu exili interior no fou estèril, en absolut, i ens va deixar com a preuat fruit La Sala Llarga.

 

La nova etapa política

Persistent i fidel al seu ideari polític, quan la mort de Franco estava a prop i els partits polítics treballen per a reorganitzar-se, Antònia Abelló manté la seva afiliació a Esquerra Republicana de Catalunya i la trobem en la refundació del partit a la ciutat. No debades, en el núm. 1 del  Butlletí Informatiu de la tercera època de Foment, apareix en portada una columna de la seva ploma. L’agost del 1977 Esquerra Republicana de Catalunya és legalitzada com a partit polític. Fou poc després de celebrades les primeres eleccions generals democràtiques a les quals ERC havia acudit en la coalició Esquerra de Catalunya.

L’any 1981 s’acomplia el 75è aniversari de la creació del Foment Nacionalista Republicà de Reus i el 50è aniversari d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’esdeveniment fou celebrat amb diversos actes, i entre els més destacats s’inclogué l’homenatge als militants que feia cinquanta anys es van afiliar al Foment i a Esquerra Republicana i que continuaven fidels en la seva militància. Una de les 34 persones homenatjades fou Antònia Abelló. Una jornada emotiva, plena de records i també de perspectives de futur representades en les Joventuts Locals d’ERC que també participaren en l’acte.

En aquests anys, viu intensament la nova etapa política del país, la trobem present en els actes convocats per les diverses organitzacions polítiques, emocionada davant el retornat President Josep Tarradellas quan visità Reus. També es converteix en usuària de l’hemeroteca històrica de l’Arxiu Municipal de la ciutat consultant el seu estimat diari Foment, o freqüentant la biblioteca del Centre de Lectura; i voltant per les llibreries La Tronada, i la Gaudí per alimentar la seva passió: la lectura de literatura catalana i d’assaig històric; i comprant l’Avui al Campanaret tot compartint conversa amb Josep M. Gort. Alhora, Antònia Abelló continuava escrivint contes i relats curts, els seus gèneres literaris preferits. De la seva amistat amb Teresa Pàmies, conreada a través d‘una intensa correspondència, n’ha quedat constància en dues obres de la popular escriptora: Cròniques de nàufrag (1977) i Cròniques de comiat (2000).

En els darrers anys, amb una salut delicada, mantenia l’enteresa d’ànim i una absoluta lucidesa. A començaments de març del 1984 se sentí molt feble. La seva germana Montserrat se l’endugué a Barcelona on, al cap de pocs dies, va morir tot dormint. El cos d’Antònia Abelló retornà a Reus per descansar al cementiri de Reus al costat del seu marit.

El reconeixement de la seva ciutat

Des de l’any 2001 un carrer de la Ciutat porta el seu nom i l’any 2006, la Regidoria de Polítiques per a la Igualtat de l’Ajuntament de Reus, a través del Casal de les Dones, instituí el Premi de Contes i Narracions curtes per a Dones Antònia Abelló Filella en record i consideració a l’escriptora reusenca. Fou l’any 2009 quan va aparèixer l’edició de La Sala Llarga, gràcies a la generositat de la seva família qui va cedir el mecanoscrit a qui signa aquestes línies, un fet que va derivar en la seva publicació per par de l’Ajuntament de Reus, era el millor homenatge que la seva ciutat podia fer a l’autora ja que era el seu llegat més íntim, més sincer, més valuós.