Anys d’aprenentatge i dedicació al Centre de Lectura

Atenent l’amable petició d’Agnès Toda, he escrit unes ratlles sobre el període en què vaig tenir la responsabilitat de dirigir la Revista del Centre de Lectura de Reus (RCL), amb l’ànim de contribuir a situar l’esperit de la sisena època de la publicació, que va discórrer entre els anys 1993 i 2001.

Vaig estar vinculat amb la RCL durant tots aquests anys, primer com a membre del consell de redacció, amb la direcció primer de Rosa Pagès (1993-1995) i més endavant d’Antoni Mateu (1995-1997), i després ja com a director (1997-2001). Són uns anys que coincideixen amb el darrer bienni de la presidència de Joan Ballester, i amb la totalitat de la segona presidència de Josep Maria Balañà.

L’anotació és purament cronològica, perquè el cert és que la direcció i el consell de redacció de la RCL comptaven amb plena autonomia operativa i de continguts. La presidència de l’entitat mai no va interferir, en cap sentit, en la tasca del consell de redacció. L’únic espai que es reservava per reflectir l’opinió i el sentir del Consell Directiu del Centre era l’editorial, que es publicava a la pàgina 3. La resta de continguts obeïen als criteris exclusius del consell de redacció de la RCL, i les relacions amb els presidents sempre foren exquisides.

Estem parlant d’uns temps que encara eren analògics, però coincidents amb el moment d’esclat i extensió de les noves tecnologies (popularització d’Internet, primers telèfons mòbils…). La RCL s’editava exclusivament en versió paper, i es repartia a domicili entre els socis i altres destinataris. Però això no treia que les col·laboracions locals encara s’escrivien en disquets i es recollien manualment, i les col·laboracions externes encara les rebíem per fax (sí, aquell invent efímer de finals del segle xx, del qual actualment només se’n pot observar la funcionalitat en les pel·lícules protagonitzades per Harrison Ford i altres artistes de la seva quinta) i s’havien de transcriure de nou.

Això implicava una sistemàtica quasi professional, que els membres del consell de redacció dúiem a terme amb plena convicció. La veritat és que durant tota la sisena època vam mantenir una dinàmica de treball molt horitzontal. Fèiem una reunió mensual, decidíem els temes a tractar en els propers números, i en conseqüència ens repartíem les tasques que havia de dur a terme cada persona. I el sistema funcionava. Fins a tal punt que mai, durant els 8 anys en què hi vaig participar, la RCL es va deixar de publicar i distribuir puntualment, entre els mesos d’octubre i juny de cada curs acadèmic.

La nostra personalitat i formació eren variades i complementàries. Durant la meva direcció ens aplegàvem al consell de redacció filòlegs, artistes, docents i juristes. Per cert, cap periodista professional. I tot i així, malgrat aquest amateurisme, aconseguíem tirar endavant cada número. En el primer bienni de direcció (1997-1999) m’acompanyaven en el consell de redacció Mercè E. Rovira, Raül-David Martínez, Ester Ferrando i Antoni Mateu. En el segon bienni (1999-2001), la Mercè fou substituïda per Elisabet Velázquez. De totes aquestes companyes i companys, en guardo un magnífic record, per la seva qualitat humana i intel·lectual, i pel seu ferm compromís amb la RCL.

La nostra generació no presentava signes de compromís i lluita com les que ens havien precedit, perquè en el nostre període la democràcia i l’autogovern s’havien anat, més o menys, consolidant, i ja no existien les èpiques anteriors. Tampoc no buscàvem la brillantor o el lluïment personal. Simplement ens comprometíem a recollir el batec del Centre de Lectura de Reus, a difondre continguts culturals en el sentit més ampli del terme, i a garantir que els associats rebien cada mes la RCL a casa seva.

Teníem clar que havíem de cobrir, per un costat, la vida interna de la casa, i, per altra banda, tractar temes que poguessin resultar interessants i coincidents amb la idiosincràsia i l’ampli objecte social de l’entitat.

Les qüestions internes, les teníem molt estipulades. Hi havia seccions amb una agenda mensual molt estructurada, que ens garantien omplir puntualment espais de la RCL amb les seves activitats i l’explicació de les seves fites. I altres seccions ens feien arribar les seves col·laboracions de manera més esporàdica, però no menys eficient. Però, tot i així, mai no fèiem les coses al gust de tothom. Malgrat la nostra bona voluntat i altruisme, sempre rebíem alguna que altra crítica. Però, certament, en aquests casos, en fèiem un cas relatiu perquè, al cap i a la fi, tota la nostra actuació era a fi de bé i per pur voluntarisme.

Quant als continguts més generalistes, fent un repàs als números de la RCL publicats entre 1997 i 2001, érem francament heterodoxos. Tractàvem sobre il·lustres prohoms de la cultura reusenca com els socis d’honor Ramon Amigó i Xavier Amorós (gener 1998), l’escultor Joan Rebull (octubre 1999), l’intel·lectual Pere Cavallé (juny 2000) i el literat Joaquim M. Bartrina (maig 2001). També glossàvem personalitats destacades de la cultura catalana com Antoni Rovira i Virgili (juny 1999) o Maria Aurèlia Capmany (abril de 2001). Per cert, el número dedicat a Rovira i Virgili fou premiat per la Diputació de Tarragona, entre les publicacions locals de les comarques meridionals, per la gran qualitat de les seves col·laboracions

Restàvem amatents i preteníem reflectir realitats socials innovadores que ja apuntaven en aquells temps: el moviment okupa (octubre del 1997), la reivindicació de la continuïtat de l’Escola d’Art de la Diputació a Reus (desembre del 1997), la immigració extracomunitària (febrer del 1998), la nova consciència sobre el medi ambient (maig del 1998), el potencial de la ruta modernista de Reus (juny del 1998), el desenvolupament de la realitat metropolitana del Camp (març i novembre del 1999), els clarobscurs de l’energia eòlica al Priorat (gener del 2000)…

Alguns números, potser més excèntrics, també donaren per parlar en el seu moment. L’edició d’abril del 1999, dedicada a Joan Brossa i la poesia visual, va comportar que ens convidessin a participar en un debat sobre la qüestió que es va celebrar a Vespella de Gaià, al qual va assistir el company Raül-David Martínez en representació de la RCL. El número de març del 2001, que versava sobre «Reus la nuit, anys 70 i 80», va recollir crítiques dels sectors més puristes per la seva presumpta frivolitat, però alhora va aplegar una immillorable acollida entre les persones que havien viscut aquells anys de desvetllament a la ciutat. O és que la vida nocturna i els bars musicals més pioners no eren, també, símptoma de l’estat de la cultura a Reus?

En fi. La mirada enrere proporciona una positiva nostàlgia d’aquells anys d’aprenentatge i dedicació al Centre de Lectura. Un exercici que vull combinar amb l’esperança que el futur depari noves expectatives i fites per a la nostra benvolguda entitat.