Aparador New Age
Àlvar Calvet
Des de l’aparador
Rosa Pagès Pallisé
Des d’aquí on soc puc veure el parc que hi ha al final del carrer, just a l’altra banda de la vorera que gira cap a la dreta i no sé on va a parar. Només en veig la llenca de gespa que voreja la tanca exterior, els jocs infantils que simulen un circuit d’acrobàcies i el banc de fusta on mares, pares i avis esperen que els nens acabin de jugar amb les bosses del berenar a la mà. És el paisatge que em distreu quan la botiga està tancada i a penes passa gent pel carrer, quan ningú no s’atura a l’aparador a observar el vestit que porto: una combinació per al primer dia de classe a l’institut, per al dinar de Nadal, per anar de casament, per aprofitar les rebaixes. Sempre a la moda, a punt per a cada ocasió, amb aquestes agulles diminutes enganxades a la roba perquè les peces se m’ajustin al cos sense formar ni una arruga. Un cos perfecte, les mides ideals. Nenes, noies, adolescents. La Mari sempre col·loca les etiquetes de manera que no es vegi el preu, i per aconseguir-ho de vegades entra i surt de l’aparador tantes vegades que al final li sento la respiració agitada i els batecs del cor accelerats. De tant en tant ens pentina, a mi i als meus germans, ens passa un drap humit amb aigua i sabó pel damunt abans de posar-nos el vestit nou o ens canvia de posició perquè el que portem posat llueixi bé. Jo sempre estic en primer pla, una passa davant dels altres.
M’agrada veure la gent, les cares que fan els que s’aturen davant de l’aparador, imaginar-me quina vida duen i per què els interessa el vestit que porto, si el compraran o no. M’agrada la gent que ve i torna, de vegades molts dies seguits, que mira i remira, que fa llambregades fugaces cap a l’interior, on hi ha el taulell on feineja la Mari, com si esperessin un senyal que els ajudés a decidir-se. Però fa dies que no s’atura ningú. El carrer va quedar desert de sobte i la botiga a les fosques, com si tots els dies s’haguessin tornat diumenge, un únic diumenge llarg i estrany sense criatures passejant pel carrer, sense parelles agafades de la mà, sense compradors matiners amb bosses de pa i croissants acabats de sortir del forn. Tot encabit en una corda de temps mort que s’estira com un xiclet tan mastegat que ha perdut el gust. Fa dies que sembla que hi ha més moviment, algú que surt també a fer esport, algú amb uniforme de feina, algú altre que passeja. Tothom amb aquestes mascaretes que tapen la boca mentre l’aire de la botiga, de tan buit, es dilueix en el reflex metàl·lic dels balcons de la casa del davant cada cop que el sol hi toca de ple.
Aquest matí ha vingut la Mari. L’he vista passar per davant dels vidres, empolsinats de tants dies, he sentit com aixecava la persiana, la campaneta de la porta en obrir, les seves passes sobre el terra de fusta i el sorollet de les claus sobre el taulell, el clec de la caixa enregistradora. No ha obert els llums de l’aparador, només els de la botiga. He sentit com feinejava una estona, com entrava i sortia del magatzem. Davant meu, el carrer en silenci, algun vianant tombant la cantonada, i al fons, el parc buit, sense criatures de fa dies, com si totes haguessin desaparegut de cop, com si un flautista inesperat se les hagués endut més enllà de la carretera. La Mari s’ha tret les sabates i ha entrat a l’aparador. Ens ha arreglat una mica els cabells i la roba i ens ha posat aquesta visera de plàstic, amb l’etiqueta amb el preu aquest cop ben visible, ha netejat els vidres i ha enganxat un paper amb uns números ben grans que suposo que són els del seu telèfon mòbil. Després ha marxat, i tot ha tornat a ser com era, com ha estat aquesta pila de dies idèntics els uns als altres.
Els meus germans també duen la visera, veig el reflex dels seus nous rostres al mirall. Fem una fila estranya, amb aquests vestits que quan ens els van posar avançaven dies d’estones a l’aire lliure, de festa i de celebracions, i ara ja queden també fora del temps, atrapats en un passat on s’ha escolat el món sencer. Aviat començarà a fer calor. Hauríem de dur ja vestits per a nits de revetlla i banyadors per a la platja. El sol s’ha anat enfortint i l’aire és cada cop més clar, fins i tot des d’aquest racó on soc puc distingir aquesta nova textura del temps que arrenca matisos nous del revers de les fulles de les jardineres del carrer. Al peu de la magnòlia que hi ha al tombar la cantonada han crescut tot de floretes grogues i l’herba del voltant forma un embull de fils recargolats. Al fons, cap a la banda del parc, l’herba és encara més espessa i més verda i hi ha tot de puntets de colors que s’enfilen entre la gespa. Al vidre de l’aparador tothora s’hi aturen ara altres visitants. Algun colom, algun pardal que aleteja sobre el marc de ferro o que descansa a la reixa de l’entrada. Durant una mil·lèsima de segon em veig reflectida en els seus ullets negres, com una miniatura brillant de mi mateixa, i penso com deu ser això de volar, de córrer lliure pels carrers, alçar-se per damunt d’aquest silenci i aquesta calma estranya i fugir. Un colom, un pardal, una abella, una mosca, tots fent el seu camí mentre jo, aquí, amb aquest vestit inservible i aquesta visera encasquetada, presonera d’un cos inútil, fet només perquè se’l mirin, espero.
De nit corren bestioles per l’aparador, moltes més que abans. Han aprofitat que ningú les destorba per ampliar els seus dominis, com si ja no hi hagués motius per tenir por. Campen pels racons impunement. Escarabats, peixets de plata, aranyes de potes llargues, alguna formiga. Aquesta nit una panerola se m’ha enfilat pel braç, però sobre la meva pell de plàstic les seves potes nervioses no han deixat res escrit, ni un lleu pessigolleig. Potser si sentís alguna cosa, sobre la pell o més endins, entendria què passa a l’altra banda, entendria el perquè d’aquestes màscares i aquestes viseres de protecció, el perquè d’aquest silenci i d’aquesta pausa incomprensible tot just ara que la primavera esclata per tot arreu i la llum encén amb colors nous els tombants dels minuts i de les hores que incomprensiblement van caient a terra sense que ningú en faci cas. Un temps preciós que es perd, com les fulles mortes d’una tardor avançada, com la promesa d’aquest vestit inútil que porto posat des de fa setmanes, vestigi d’un passat recent que ara és tan i tan lluny que tothom hi passa de llarg i em deixa fora del món, sense raó ni motiu d’existir, suspesa sobre la corda tremolosa d’un parèntesi sense horitzó ni final.