Informació del contingut d’aquest número de la revista centrat en la covid-19. Inclou informació sobre el mateix Centre de Lectura i sobre persones que s’hi han vinculat i ens han deixat enmig d’aquest context. Però també un apartat creatiu en què s’estableix una mena de diàleg entre artistes i escriptors, sempre tenint present aquesta nova realitat que ens ha tocat viure.
El present número acull diferents aportacions sobre tot allò que va ser i va representar l’Àngels Ollé: mestra, narradora, amiga, mare, àvia… La voluntat és deixar-ne constància per tal que qui vulgui, en el futur, pugui aproximar-s’hi a partir d’una base escrita.
Explicació del contingut de la revista, en especial del monogràfic dedicat a celebrar els 100 anys sota el títol de Revista del Centre de Lectura de la publicació, de manera ininterrompuda; per tant, d’ençà que en va començar la tercera època el 1920 –i ja anem per la novena–; tot i que les revistes del Centre de Lectura comencen aquell mateix 1859 en què va començar a caminar l’entitat, aleshores amb el títol d’El Eco del Centro de Lectura.
Repàs breu pel contingut de la revista: les dones que han tingut a veure alguna cosa amb el Centre de Lectura, perquè potser abans no se’ls ha fet prou justícia; l’escriptora valenciana Isabel-Clara Simó, que ens va deixar el gener; informació sobre el Centre; les ressenyes, i informació variada, en aquest cas, però, tota sobre aspectes sanitaris. Aportacions diverses gràcies a gent també diversa que ho ha fet possible.
En aquesta ocasió ens acostem a Teresa Pàmies, aprofitant que enguany se’n celebra el centenari del naixement. Crèiem que una dona ferma i íntegra com ella –en uns moments en què, precisament, ser dona, sense cap altre adjectiu, ja era molt difícil i complicat–, així com per tot el que va significar de convicció, ideals i memòria col·lectiva, entre molts altres aspectes, bé mereixia que la Revista del Centre de Lectura s’hi aturés i se sumés, d’aquesta manera, a l’Any Pàmies.
Us oferim un nou número de la REVISTA DEL CENTRE DE LECTURA en aquest cas amb un monogràfic adreçat a Joan Brossa aprofitant l’avinentesa que enguany en celebrem el centenari.
Entrevista a Montse Barderi, comissària de l’Any Pàmies (amb motiu del centenari del seu naixement), per introduir-nos millor en la nostra coneixença de Teresa Pàmies: qui va ser i quin llegat ens va deixar, però també en el paper de Montse Barderi a l’hora de promoure-la a partir del nomenament de la Institució de les Lletres Catalanes.
Repàs de l’activisme d’Eulàlia Amorós i la seva creació literària que la porta a escriure, primer a la revista clandestina Curial (1949) i a les Antologies poètiques universitàries (1949-50), per desembocar a les Antologies de la poesia reusenca (56-61), que Bonaventura Vallespinosa va dirigir com a president de la Secció de Lletres del Centre de Lectura.
Diferents estudiosos ens ofereixen la seva visió de Joan Brossa a través de 10 preguntes de resposta breu que els hem fet arribar.
Diversos artistes i escriptors s’agermanen per donar presència a un moment, el del confinament, que ens va canviar el dia a dia a tots. Veus diverses i polièdriques, com la realitat a la qual representen i la que n’ha resultat, perquè sembla que la covid-19 no té massa intenció de marxar, si més no, a curt termini.
L’any 1971 Jordi Coca va publicar un llibre entrevista, Joan Brossa o el pedestal són les sabates, que aquest 2019 es reedita i aquí en podreu trobar, com a primícia, el pròleg.
Recuperem les paraules que Xavier Amorós ha escrit sobre Àngels Ollé, amb qui va compartir no només un moment històric convuls amb molta feina a fer, sinó també un cert neguit que els va empènyer a canviar l’estat de certes coses.
Tot i que la figura de Teresa Miquel sí que ha estat prou reconeguda i estudiada, en aquest cas ens centrem en la seva aportació en relació amb l’ensenyament de català en una època en què fer-ho implicava, sovint, haver de moure’s clandestinament. Però ella amant de la seva llengua i conscient de la necessitat de conèixer-la bé, s’escarrassa a transmetre-la contra vent i marea. El Centre de Lectura esdevé important en aquesta tasca.
Una lectura personal i actual de l’obra que Joan Brossa va fer el 1994 amb motiu de la celebració de la 43a edició de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern: Llibres/Lliures.
L’article recull les aportacions de Margarida Aritzeta, Olga Xirinacs i Teresa Pàmies en la taula rodona: «Feminisme i literatura» que es va dur a terme, organitzada per la Secció de Llengua i Literatura, el 17 de desembre del 1985 al Centre de Lectura.
Una recopilació de la poesia visual o objectual que alguns artistes del nostre entorn han volgut oferir-nos com a homenatge al gran mestre Joan Brossa, comissariada pel president de la Secció d’Art del Centre de Lectura: Aureli Ruiz.
Recull d’articles de persones properes a l’escriptora Isabel-Clara Simó escrits amb motiu de la seva defunció el 13 de gener de 2020. Es pretén acomplir un doble objectiu: permetre’ls recordar-ne el contacte i què va significar per a cadascun d’ells i, de pas, fer-nos-la més propera.
El 7 de febrer del 2012, dins el cicle «Testimonis» organitzat per Carrutxa i l’Arxiu
Àngels Ollé ens fa reflexionar sobre els contes, els contes explicats de viva veu, sense cap suport visual, els contes tradicionals: com s’expliquen, per què s’expliquen, què aporten… I ho fa, precisament, recuperant certs contes i explicant-nos-els per al delit dels petits i els més grans.
Agnès Toda i Bonet fa una valoració de la Revista del Centre de Lectura de què ara disposem i exposa com les noves tecnologies faciliten una publicació amb més possibilitats i més oberta al món i, per tant, s’aconsegueix, a la vegada, que sigui el Centre de Lectura qui sigui més present no només a Reus, sinó també més enllà, un entramat que es retroalimenta.
El fill de l’Àngels Ollé, el Ramon Marcer Ollé, ens apropa, a través d’una entrevista, feta per Agnès Toda i Bonet, l’Àngels Ollé més íntima, la del clos familiar: la mare, l’àvia… I ens explica com feia extensiu en aquest espai la seva manera d’entendre la vida, com ho vivien i com han assumit tot aquell bagatge.
Vermell, vermell arreu. I negre. I morat fosc, molt fosc, quasi negre. Negre tacat de violència. I ràbia. Ja no queda espai per al blau cel i el rosa, i encara menys pel blanc, de la meva infantesa. Ja no hi ha prínceps blaus ni rosa que l’amor s’hi posa. Desencís assaonat. Ara només hi ha ràbia. Ràbia.
Eva Vilarrasa ens treu la bena dels ulls amb aquest recull de contes (Sense diagnòstic) per oferir-nos una mirada amable i emotiva davant d’aquells que pateixen malalties minoritàries, per aprendre a entendre’ls i a integrar-los.
Núria Cadenes recupera la història de Guillem Agulló per explicar-nos no només qui va ser i què li va passar, sinó també tot el que va començar el dia que els feixistes van decidir matar-lo a Montanejos l’11 d’abril del 1993 i com, després de morir, malgrat la impunitat dels assassins (o precisament per això) van néixer milers de Guillems.
David Nel·lo ens parla de l’ofici d’escriptor i traductor en la seva última novel·la, premi Sant Jordi 2019, en què tot s’acaba mesclant de manera que aquest sigui el tema latent darrere d’una amistat esllanguida. L’ambició per l’èxit acabarà fent estralls. Tard, se’ns en mostraran els motius, o no tot és tan clar com sembla?
Què passaria si t’han muntat la vida per viure-la d’una determinada manera i tu t’hi avens i ho fas tal com pertoca, tal com t’han ensenyat i saps fer-ho, però de sobte un descuit ho capgira tot i et sents en una vida que no és la teva? Aquest és el cas de Tristany, el protagonista de la novel·la del mateix nom d’Anna Monreal, premi de novel·la curta Just M. Casero 2018.
L’opera prima de Daniel Recasens ens porta des de Reus cap a Londres i des de la infància cap a l’adolescència. En una edat amb molta acció i en una relació entre tres amics que esdevindrà trepidant i amarada per un sentiment de culpa del qual no es podran desempallegar com tampoc dels destins on semblen abocades les seves vides.
Mossèn Josep Asens Huguet (Alforja, 24 de setembre de 1923 – 3 d’octubre de 2015) va ser una persona de tarannà obert, conciliador, dialogant, unitari… La seva paraula i la seva actitud sempre incorporaven un missatge d’esperança i d’esforç per aconseguir una societat més justa que evités el sofriment de les classes més pobres i afavorís una convivència en pau i llibertat.
Els noucentistes reusencs es mobilitzen entorn de la revista Llaç, que es publicarà entre 1919 i 1920, els impulsors de la qual van ser Josep Prous i Vila i Bonaventura Vallespinosa i Salvat. Sortirà amb una periodicitat quinzenal, tot i que a partir del número VII esdevindrà mensual, i se n’allargarà, però, el nombre de pàgines i se n’il·lustraran les portades, que aniran a càrrec de diferents artistes: Joaquim Biosca, Ernest Enguin –al qual es ret homenatge amb motiu de la seva mort–, Xavier Nogués i Lluís Ferré.
El 1911 el nou president del Centre de Lectura, Jaume Simó i Bofarull, funda el primer sanatori mèdic gratuït i promou un congrés d’ateneus i societats culturals, en què s’honra el Centre. Comença, ara, a tenir un pes preponderant el català de manera que és en aquesta llengua que es comencen a redactar les actes. En aquests moments, és quan surt a la llum la desitjada galeria de reusencs il·lustres que, després, serà traslladada del Centre per anar a parar a l’Ajuntament durant el franquisme.
El Centre de Lectura neix arran del retard cultural en què es trobava Reus el
