Xavier Ferré Trill ens convida a la lluita antifeixista, prèviament, però, puntualitza què cal entendre per feixisme i d’on prové (de fet, emergeix amb el capitalisme), fins on arriba el del franquisme i en què es transforma: la monarquia.
Exhaustiva radiografia –des de l’anàlisi del missatge periodístic– de les actituds socials i polítiques pel que feia a l’emergència del període 1868-1874. Estudi complementari amb altres recerques d’aquest historiador pertanyents a l’àmbit del Baix Camp. Model analític que mostra com la història local, comarcal, és el fonament de la història nacional.
Encertada, per útil, edició d’articles d’Antonio Gramsci (1891-1937) al voltant de la Revolució Russa. L’interès en transcendeix el fet i situa el lector davant conceptes i reflexions que, ben emprats, esdevenen referents en la present conjuntura nacional (guerra de posicions) i internacional (misèria de l’economicisme). Excel·lent introducció de Joan Tafalla, un dels màxims exponents de la projecció del pensament del filòsof de la praxi sard.
Assaig al voltant de l’evolució de les esquerres continentals. Sota un prisma proper a l’imaginari anarquista, l’autor dissecciona escenaris polítics i preses de posició teòriques que permeten situar-nos en un present quasi desert d’idees dignificadores. Se’ns hi adverteix la reproducció d’estereotips que impedeixen el desenvolupament de fets revolucionaris.
Joan-Enric Vidiella i Bessa recull l’aportació de l’advocat reusenc Ramon Vidiella Balart a través de tres apartats: un de biogràfic, un de documental i un de cronològic, per tal de poder-nos-en fer arribar totes les facetes: la vital, social, cultural i formativa. D’aquesta manera podem imaginar-nos millor l’abast de la seva estratègia política.
El llibre aborda l’aportació ideològica de Pere Vigués i els seus companys del grup d’«Allà baix» en l’articulació del comunisme ‒especialment al Vallès, però d’aquí arreu del Principat de Catalunya‒, la qual cosa passa pel compromís social de l’intel·lectual. S’aposta per una literatura proletària que expressi les tensions fonamentals de l’ambient social i l’estructura política del moment.
El material epistolar és fonamental per a obrir nous camins de recerca i de reflexió. En el cas d’Andreu Nin, l’obra publicada per Laertes, ofereix al lector ambients, contextos i protagonistes, els quals giravolten al voltant de la decisiva conjuntura soviètica dels anys vint, després del traspàs de Lenin.
Tate Cabré ens guia pels cementiris de les comarques que conformen les Terres de l’Ebre i la vegueria del Camp. Ens explica el rerefons de les construccions –i ens les analitza–, de manera que les podem enllaçar amb els esdeveniments històrics i els personatges més destacats.
Alain Badiou aprofundeix en aquest llibre en allò que és i no és el marxisme, i això el porta, entre d’altres aspectes, a reflexionar sobre la manca de sentit de la dualitat entre materialisme històric/dialèctic, el «discerniment» i les seves conseqüències, així com que la unió entre classe i política explica el sentit del marxisme.
Referent teòric i polític destacat pel que fa a la defensa i projecció de la legitimitat revolucionària dels moviments d’alliberament nacional, llur dret a l’autodeterminació (i a la separació), Andreu Nin ofereix al lector interessat i a l’estudiós un conjunt de reflexions i programes que, des dels anys de la Primera pre-Guerra Mundial fins a mitjan anys trenta, influïren en el sorgiment de nous estats antiimperials. Alguns d’aquests plantejaments mostren la historicitat del fet nacional –i la seva vigència–, en el marc actual definit per una conjuntura (cicle?) de revoltes contra la dominació d’elits parasitàries i els estats que les legitimen.
La narració històrica del periodista Juanjo de la Asunción fa un retrat d’època de militants i activistes dels anys setanta al si de les Plataformes Anticapitalistes, d’aquesta manera entenem tot el que van significar i ens incita a pensar on som ara.
La biografia d’Enric Valor que Francesc Gisbert ens ofereix comença per arrelar-lo a la terra que tant li fornirà des del punt de vista lingüístic, acompanyat de la família; després vindrà el sotrac de la ciutat, Alacant, i encara l’estada a la presó Model de València, però sempre amb el neguit lingüístic acompanyant-lo.
Ressenya de Tots els camins de Joan-Francesc Mira, el segon volum de les seves memòries, que ens permet entendre d’on prové tota la seva base intel·lectual; explica les situacions viscudes d’un escriptor, amb el bagatge llatí, romà, com a rerefons. Una època que marcà una trajectòria.
Repassem dos llibres de Juan Carlos Moreno Cabrera que serveixen per constatar les bases culturals i vies de difusió d’un argumentari que, sota l’aparença de reglamentació d’una suposada democràcia lingüística, té per objectiu la jerarquia (darwinisme lingüístic) i cínica demonització de les llengües sense estat. Ens mostren com un model d’organització «nacional» jeràrquic estableix les precondicions d’un model polític glotofàgic configurador de l’hegemonia monolingüe substitutòria.
Ressenya del llibre de Ricard Pérez Casado Ser valencians en què, fruit de la seva competent posició, fa balanç de història que ha portat a la situació actual el País Valencià i, de retruc, analitza la de l’Estat espanyol –una no es pot entendre sense l’altra.
Maite Montagut fa una entrevista panoràmica a un referent liberal del pensament sociològic. A través de la biografia intel·lectual i acadèmica de Salvador Giner el lector té a l’abast diversos contextos i situacions que permeten resseguir el bastiment d’itineraris de recerca i d’estratègies d’organització en l’àmbit institucional.
La rememoració de l’esperit que amarà la medicina preventiva resta ben delimitat i definit en el llibre catàleg editat amb l’avinentesa de la commemoració del centenari de la naixença del científic reusenc. Els textos que s’hi inclouen són, a tall de brúixola de seguiment, il·lustratius d’un model mèdic sense parió i, també, sense continuïtat ètica present.
Xavier Ferré recupera la figura d’Aina Moll, i en fer-ho, també la del seu pare, a partir de la biografia feta per Pilar Arnau que analitza detingudament; un llibre que revaloritza i visibilitza tota la tasca a favor de la llengua feta per la filla de Francesc de Borja Moll.
Xavier Ferré analitza la memòria gràfica de més seixanta anys de lluita independentista que aporta el llibre Difon la idea!; un llibre que recull un imaginari denotatiu d’una orientació ideològica molt clara i que explicita algunes qüestions pendents.
Més enllà d’avançar-nos quin tipus de definicions i de conceptes podem trobar dins del llibre de referències nacionals de Ferran Lupescu, Xavier Ferré n’analitza el que se n’extreu des del punt de vista intel·lectual, ideològic i polític. El llibre connecta amb altres disciplines i està escrit amb voluntat crítica, i Ferré el marca com a referent necessari entre els estudiosos de les nacions.
Pasqual Moreno recull en el seu llibre fets, vivències i concepcions d’una vida a l’exili –en diferents indrets de l’Estat francès– que li permet contactar amb persones de relleu per la nostra historiografia o, si més no, ens permet a nosaltres entendre on som i d’on venim.
Ressenya del llibre d’Albert Balcells: La projecció exterior de Catalunya al món d’entreguerres, situat essencialment entre el 1919 i el 1939, que analitza conjuntures que inclouen mediadors i juristes –Joan Estelrich i Francesc Maspons i Anglesell– i humanistes –Josep Maria Batista i Roca– vinculats a la Mancomunitat de Prat de la Riba i de Puig i Cadafalch a fi d’interpel·lar la Societat de Nacions, avantsala de les Nacions Unides.
Anàlisi de Geografia vital de Francesc Pujols, un llibre de Joan Cuscó Clarasó, a través del qual se’ns descriu el paisatge pujolsià més remarcable, però també el que acaba definint el projecte humà de Pujols.
Ressenya del llibre de Josep Maria Gort: Essenis, cristians i càtars, del qual es poden fer dues lectures pel cap baix. L’«externa», en què es valoren els primers cristians com a moviment social. I l’«interna», que desmenteix per la metodologia inductiva-deductiva fets que teníem per versemblants.
Ressenya deconstruïda del poemari Ja no és ahir i encara no és demà, d’Antoni Nomen.
Amb una lectura historicista i a partir de la crítica textual, el comentarista elabora al seu torn un discurs en què, replicant el text analitzat, s’interroga sobre els límits del jo tant a escala estrictament ontològica com sobre la pretensió d’imaginar una revolta contra el desenvolupament helicoïdal.
Diàleg amb el llibre Independència és revolució. La sobirania en un món en crisi d’Albert Botran, que intenta situar l’independentisme en l’esdevenir de la història catalana per entendre’l actualment i plantejar possibles sortides a la situació actual.
Ressenya d’Els que manen. Vida i obra de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya, un llibre que fa referència a la influència social que tenen i/o busquen eixamplar un conjunt de famílies de l’(alta) burgesia catalana i com, sovint, aquest fet implica un desarrelament en clau catalana.
Ressenya del llibre Entre Orfeu i Plató de Joan Cuscó i Clarasó, en el qual es mostra la necessitat de vincular més la música amb les altres disciplines i, en darrer terme, amb la vida mateixa per tal d’obtenir-ne més aprofitament, més riquesa personal.
Anàlisi de les entrevistes a Joan Fuster que Isidre Crespo ens aporta a De viva veu, tenint en compte el moviment històric en què es produeixen i l’aportació que representen en cada cas tant per conèixer millor Joan Fuster, com el país i nosaltres mateixos.
Anàlisi de l’estudi d’Oscar Diaz Fouces: Entre inspiració i manipulació. El primer galleguisme en el mirall català. Un llibre interessant perquè analitza unes relacions —desiguals— entre el camp cultural i polític galleguista i els homònims catalanistes.
Anàlisi del llibre Nacionalismo, liberalismo e outros temas en què Xesús González selecciona trenta-quatre textos de l’intel·lectual suecà que fou Joan Fuster; uns textos que incideixen, en part, en la denúncia del nacionalisme panespanyol de color ideològic divers: de dreta a esquerra, l’avís dels tripijocs d’una reforma postfranquista, de les seves conseqüències nacionals i la impressió de Fuster després d’haver patit un segon atemptat espanyolista, al darrere de la qual ben segurament hi havia l’Estat espanyol.
El fantasma de Lerroux de Josep Asensio assoleix delimitar, d’una banda, la figura de Lerroux, i l’engranatge socioelectoral que impulsa, i, de l’altra, aprofundeix en allò definit com el «fantasma de Lerroux». Ambdós objectius, però, són definits a partir del fil conductor que mogué el polític radical:desvirtuar les lluites contra el sistema restauracionista enfrontades, doncs, al joc de caciquismes que el vertebraven.
Escrits sobre Noucentisme es presenta com un esplèndid llibre d’història. Suposa un avenç historiogràfic reflectit en quaranta anys de recerca de l’autor: Josep Murgades. Incorpora les recerques més significatives que han anat delimitant la dinàmica del moviment i dialoga amb el lector quant a la versemblança present d’algunes propostes noucentistes.
La memòria dels absents de Vicent Martínez Sancho no és tan sols el que se’n diu un egodocument; és un retrat de grup generacional, alguns actors del qual són troncals a tota la narració. A part, cal destacar-ne el seguiment de la trajectòria de l’autor a través de la qual un intel·lectual tècnic —un físic— va anar prenent consciència del seu entorn i el va dur, finalment, a la intervenció en afers d’interès de Simat. I, en darrer terme, és una gran aportació a la història general del País Valencià des de la història local.
A Notícia del País Valencià hi trobem una cartografia sociològica del país dels valencians, integrada per factors economicopolítics, ideològics i culturals. Una cartografia que hauria de servir de guiatge al moviment de construcció nacional valencianista no sucursalitzat, o satel·lizat. No es tracta d’un enfocament regenerador sinó que capgira la condició de de País com a «perifèria» respecte d’un «centre» aliè (estatal) i estableix, doncs, la «perifèria» com a centre.
Nomen, amb exposició sistemàtica, caracteritza l’evolució literària de Xavier Amorós. Es tracta d’un model de treball útil per a explicar fonamentalment el pas de la poesia a la memòria autobiogràfica que, sota diversos registres, pot arribar a caracteritzar la “generació” que irromp a la primera meitat dels anys quaranta i es projecta als anys cinquanta i seixanta.
Ressenya del llibre d’Eva Serra i Puig, La formació de la Catalunya Moderna (1640-1714), Eumo editorial / IEC, Vic-Barcelona, 2018, 294 p., a càrrec de Xavier Ferrer Trill.
Xavier Ferré ens fa una breu ressenya de la presentació Pompeu Fabra. L’aventura de la llengua que va tenir lloc a la sala Emili Argilaga del Centre de Lectura de Reus el 10 de gener d’aquest any. El relat biogràfic d’aquesta obra permet de conèixer aspectes essencials de la biografia de Pompeu Fabra amb un registre que, fugint de la mitificació acrítica, posa a l’abast del gran públic una manera d’escriure la història que equilibra la visió global amb episodis de microhistòria.
Ressenya, a càrrec de Xavier Ferré, del llibre de Sebastià Benassar: Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, Barcelona: Editorial Meteora, 2018, 125 p. Síntesi contextualitzada de la ‘vida literària’ pedroliana que tradueix, alhora, els batecs de la història contemporània del país. Amb voluntat de definir claus de lectura de l’autor de l’Aranyó, Benassar acobla, amb claredat, distints registres narratius de l’autor de la sèrie Temps Obert.
Fi de la història? L’historiador Josep Fontana aporta en aquest compendi d’articles –ressenyat per Xavier Ferré– un conjunt d’escenaris culturals i polítics que tenen en comú les contradiccions socials del poder. L’assaig aboca el lector a prendre una actitud activa al voltant de la base econòmica i política de l’emergència del feixisme tecnocràtic i, en conseqüència, de l’organització i projecció de vies alliberadores a les societats industrials avançades. El materialisme històric, malgat tot, no és mort.
Pedrolo, un dels grans novel·listes socials del nostre imaginari literari, concreta a Tocats pel foc uns ambients que hom creu marginals però que acaben esdevenint pólvora alliberadora. Els ambients oprimits, enllà de caure en la decrepitud, acaben esdevenint una égloga al socialisme. Ressenya de Xavier Ferré del llibre de Manuel de Pedrolo: Tocats pel foc, Manresa: Tigre de paper, 2017, 116 p.
El 17 de setembre de 2018 es van presentar a la sala d’actes Emili Argilaga del Centre de Lectura de Reus, els dos primers volums de l’Atles manual d’Història de Catalunya sota l’autoria de Victor Hurtado, que actualment està treballant en el darrer lliurament. Ambdós volums recullen la síntesi d’una part definitòria de la nostra història i la seva finalitat és aportar la cartografia com a instrument per a situar els factors clau: el temps i l’espai.
Una reflexió al voltant de la via cooperativa –com a opció alternativa a les grans acumulacions de capital monopolista– en un context de crisi estructural, sense retorn, de l’anomenat ‘Estat del Benestar’, artefacte socialdemòcrata que en el moment de la seva expansió europea –entre els anys cinquanta i vuitanta– serví, fonamentalment, per a contrarestar l’àrea d’influència economicopolítica del socialisme real. Material de treball que, per la capacitat de síntesi, ofereix un guiatge en el marasme social i polític vigent “devorador de Persones i de Pobles”.
Pedrolo dissenya una situació de revolta contra l’opressió judicial, que esdevé, alhora, una oposició de masses al control de decisions arbitràries de l’estat. Model de narrativa pedroliana gens a veure amb la literatura de l’absurd, i sí, per contra, amb diverses cruïlles decisòries pròpies de la condició humana.
En escaure’s el setanta-cinquè aniversari del traspàs del mecenes reusenc Eduard Toda i Güell (1855-1941), l’Institut de Museus de la ciutat ha editat un catàleg –corresponent a l’exposició que es pot veure a la ciutat fins al 7 de gener de 2017– que sistematitza la trajectòria del senyer diplomàtic i humanista, representant d’una generació que d’ençà del darrer del terç del vuit-cents renovellà, en part, la cultura (local i comarcal) del país.
Diana Palmer, darrera novel·la –amb ressons autobiogràfics– del pensador i activista Manuel Costa-Pau (Garriguella, 1936), exposa l’ambient sociopolític entre Portbou-Figueres i el Rosselló a través dels records adolescents d’un grup d’amics sota la segona meitat dels anys quaranta (1946-1948).
Dins la programació del Campus Extens Antena del Coneixement de la URV que programa el Centre de Lectura, el dimecres 21 de gener vaig tenir ocasió de recordar, a la sala d’actes de l’entitat, el centenari de la publicació de la Història dels Moviments Nacionalistes (1912-1914) d’Antoni Rovira i Virgili.
El 23 de gener la Secció de Ciències de l’Educació del Centre va encetar el cicle de conferències «Els nostres pedagogs», una tribuna oberta a educadors i pedagogs de trajectòria àmpliament consolidada, amb la conferència d’Octavi Fullat, inclosa en la programació de l’Antena del Coneixement de la URV: «Educar: què és?. Biologia, més societat i potser llibertat». Una bona oportunitat per repassar la trajectòria del filòsof.
Pere Cavallé fou president del Centre de Lectura del 1915 al 1922, una etapa que es caracteritzà per la projecció social de l’entitat i per una modernització de les seves estructures, per exemple la instal·lació de l’electricitat. Però el que marcà un abans i un després en la història de l’entitat fou la compra de l’arrendament, i doncs, la cessió de l’edifici del carrer Major per part d’Evarist Fàbregas, que havia estat president del Centre entre 1905 i 1909. L’entitat hi estava de lloguer des de 1897.
Els orígens de la Biblioteca venien definits per l’objectiu de l’entitat sota la tríada de «la instrucción, la moralidad, las buenas costumbres». En el discurs de Gabriel Bofarull, secretari provisional i un dels fundadors del Centre, en la junta general ordinària del 4 de setembre de 1859, destacaven aquests principis, que havien de restar definits amb el progrés del saber, que comportava la lluita contra la ignorància, el no assoliment de la qual equivalia a la marginació social. L’orientació de l’entitat es definia a través de la difusió del saber, del «desarrollo intelectual» i de la propagació de la fraternitat.
De formació autodidàctica, Ramon Amigó començà com a agent comercial en empreses exportadores de fruits secs reusenques i, en la seva darrera etapa laboral, encarregat d’afers exportadors en una empresa gràfica.
