Bonaventura Vallespinosa (1899-1987). Un gran traductor arrelat al Centre de Lectura de Reus

Coincidint amb la Jornada de Traductors celebrada al Centre de Lectura de Reus els dies 12 i 13 d’abril, es oportú parlar, encara que sigui succintament, de Bonaventura Vallespinosa i Salvat (Barcelona, 1899-Reus, 1987) i la seva tasca de traductor, tot tenint en compte que inicia aquest camí quan s’incorpora al Centre de Lectura com a President de la Secció de Lletres.

Bonaventura Vallespinosa

Coincidint amb la Jornada de Traductors celebrada al Centre de Lectura de Reus els dies 12 i 13 d’abril, es oportú parlar, encara que sigui succintament, de Bonaventura Vallespinosa i Salvat (Barcelona, 1899-Reus, 1987) i la seva tasca de traductor, tot tenint en compte que inicia aquest camí quan s’incorpora al Centre de Lectura com a President de la Secció de Lletres.

Des de l’entitat, va treballar com a veritable resistent de la llengua i la cultura catalana,entre 1955 i 1971, amb gran dedicació, convenciment i eficàcia en la organitzaciói coordinaciód’activitats culturals d’una alta qualitat  que tenien com a finalitat revifar el panorama cultural reusenc i mostrar com la nostra cultura, tot i les condicions constrenyedores d’un règim dictatorial, es mantenia viva i que pervivia una voluntat ferma de fer de l’idioma que ens és propi vehicle de comunicació i expressió normalitzada en les diverses manifestacions culturals del nostre país, més enllà dels intents d’anorreament.

I en volem parlar a partir del contacte que vam tenir l’any 2003 amb el seu treball i en ocasió de realitzar la tasca d’ordenació, inventari i conservaciódel Fons Documental donat per a la seva filla Neus al Centre de Lectura de Reus. El procés de catalogació ens va permetre de copsar de quina forma el Dr. Vallespinosa, metge radiòleg de professió, que en la seva joventut, entre 1918 i 1920,  havia intervingut activament en les revistes editades a Reus La columna de foc, de caràcter futurista i El llaç, de caire noucentista, encarà el camí de la traducció l’any 1955, un trajecte que no acaba fins el 1984, tot i que el gruix principal de traduccions se situen entre 1955 i 1970.

El Fons Vallespinosa conté una gran part de les seves traduccions, algunes publicades i altres que romanen inèdites. La vàlua d’aquest fons que conserva el Centre de Lectura rau en diversos aspectes. Els mecanoscrits de les traduccions ens remeten a una de les activitats més prolífiques i rellevants de Vallespinosa a la qual es dedicà amb veritable devoció i rigor: la traducció d’obres de teatre al català. La finalitat que animà Vallespinosa a la traducció fou el seu ferm compromís amb la llengua i la cultura pròpies i la necessitat de posar a l’escena catalana textos dramàtics d’autors contemporanis innovadors d’Europa (Jean Cocteau, Luigi Pirandello, Eugène Ioneso, Ugo Betti, Cesare Pavese, Françoise Sagan, Jean-Paul Sartre) i dels Estats Units (Tennessee Williams o Thornton Wilder), i també de traslladar al català l’admirada obra dels clàssics moderns de llengua francesa com Molière, Jean Racine, Alfred Musset, i de l’italià Ludovico Ariosto; o dues obres d’autors de llengües antigues com Electra, de Sófocles (a partir d’una traducció de Carles Riba) o Xakúntala, de Kalidasa (a partir de dues traduccions al francès i a l’anglès de l’original en sànscrit).

Existia un buit en el sector de la traducció teatral, una mancança que ell va assumir amb tenacitat i intensitat per contribuir a treure el país de l’aïllament cultural imperant. I ho féu per pròpia iniciativa, no pas per encàrrec, i seguint les pròpies preferències. Les seves traduccions publicades representaven una absoluta novetat a Catalunya i foren representades a Reus i a d’altres escenes de poblacions catalanes.

El Fons que conserva el Centre de Lectura també ens revela una de les activitats principals que va dur a terme a l’entitat des de la presidència de la Secció de Lletres: la de promotor i director de teatre. Cofundador del grup Teatre de Cambra,també va ser l’artífex d’esdeveniments teatrals en què exercia de traductor, de creador del muntatge, d’escenògraf i de gestor de la representació. Així, l’escena del Bartrina va oferir l’estrena en llengua catalana de les obres La veu humana, de Cocteau, interpretada per Núria Espert, Figuretes de vidre, de Tennessee Williams, o la Cantant calba, de Ionesco. Per al col·lectiu Teatre de Cambra, del qual n’ha parlat àmpliament Xavier Amorós com a membre component, va començar a traduir, i hi trobem els llibrets amb tot de comentaris i anotacions manuscrites on veiem al costat de cada personatge l’actor que el representà, referències a les llums que havien de regir l’escenari, o també l’esquema d’una escenografia.

El Fons inclou peces de creació literària de Vallespinosa. Hi trobem contes, peces de teatre de la pròpia ploma. No estan signades, fet que ens va portar a una consulta a Xavier Amorós sobre la possibilitat de l’autoria. Després d’una atenta lectura m’assegurà que eren fruit de la seva ploma. També conté les adaptacions que féu per a l’escena i per a representacionsteatrals radiofòniques de diverses obres. Hi trobem també els mecanoscrits originals dels pròlegs a les traduccions i les conferències donades.

Deduïm que aquest fons no constitueix tota la documentació personal que va generar en la seva activitat com a traductor, així dins la sèrie de correspondència trobem una escassa mostra del gran nombre de cartes que devia descriure i de rebre atesa la seves relacions editorials, per posar unexemple.

La significació de la tasca traductora de Vallespinosa en el context en què foren realitzades i la qualitat lingüística dels textos resultants, ha estat posada de manifest per diversos autors  que van tenir ocasió de tractar-lo personalment en plena etapa de creativitat,  que coneixen la seva obra o que la han analitzada.

Xavier Amorós en el llibre segon de l’obra memorialística Temps estranys, ens diu: “Tot el seu abrandament temperamental s’havia traslladat, concentrat i abocat al Centre de Lectura per treballar a favor de la llengua i la literatura catalanes. El seu nacionalisme radical i sense escletxes trobaria així un terreny on actuar i desfogar-se. Les seves enormes energies i el seu abrivament d’alta graduació, indebilitable i inesgotable, l’havien de dur a fer, des de la seva condició d’escriptor i traductor la gran labor que va realitzar des de la Secció, de 1955 fins el maig de 1971, i com a traductor, especialment del mateix 1955 fins a la seva mort… […] – Escolti Amorós. Endavant amb el teatre “da camera”.[…] Traduirem teatre. El doctor estava engrescat, embalat i, sobretot, il·lusionat. […] Per a ell, la idea de traduir al català el teatre més actual, més qualificat, de major audiència –i lectura- en tot l’occident i, a ser possible, representar-lo, ja era el seu objectiu prioritari. […] El temps corria, però Vallespinosa, en aquella etapa difunta, en aquell tram del túnel franquista més desesperançat, quan aquí, quasi ningú no sentia ni el desig de tenir esperança, ell volia córrer més que el temps.”

I el director i crític teatral Frederic Roda va escriure de Vallespinosa que “El gust, la sensibilitat d’un home varen coincidir amb una necessitat cultural. Això no passa sovint. […] La meva adhesió a Vallespinosa va unida a l’amor, a la passió, que l’home de teatre experimenta i conserva envers uns textos que foren seus. […] Ell va posar-nos en comunicació amb textos de teatre contemporani ben notables, i ho va fer perquè conscientment va responsabilitzar-se per se i ante se d’aquesta feina difícil, honesta, dura i absolutament imprescindible.”

El reusenc i reconegut Lluís Pasqual en va fer un retrat de primera mà quan va dir a la Revista del Centre de Lectura del febrer de 1972 que “El Centre de Lectura era abordat per Vallespinosa a tall de combat, a tall de difícil cavalcadura. […] El doctor Vallespinosa se m’apareixia en aquella època com un home indesxifrable, amb alguna cosa de fidelitat, que jo no entenia ben bé a què podia ser, i alguna cosa d’inconformisme, que ja se’ns feia més clar a la gent que començàvem a arrossegar els colzes pel Centre de Lectura. Calia trobar el desllorigador de l’home que, marcat per una plena època de Noucentisme, podia entusiasmar-se amb la rèplica trencada i brutal de La Cantant Calba o sentir-se atret pels possibles ulls verd maragda de la Xakuntala.”

Joaquim Mallafré, traductor reusenc prou conegut, n’ha fet la seva valoració del col·lega: “Bonaventura Vallepinosa s’adscriu al terreny concret de la traducció literària i a una època “pre-tecnològica”, en què l’ús de l’ordinador personal, l’abundància de diccionaris fiables, la mateixa fixació de la llengua catalana, presentava problemes lingüístics i polítics. Era una època en què es tractava de lluitar per posar en evidència la infinita aptitud de la llengua catalana per a tota manifestació cultural, amenaçada, com estava, de minorització.”

I l’abast de la tasca com a traductor, la refermà Francesc Vallverdú en la carta de condol adreçada a l’esposa a la mort del traductor: “La contribució de l’admirat Vallespinosa al redreçament de les lletres catalanes ha estat enorme. La seva feina de traductor, portada a terme amb laboriositat i constància, ha estat una de les més importants que s’hagi fet mai en català. Una sèrie d’autors de primera fila s’han pogut difondre en llengua catalana gràcies a l’esforç i la tenacitat d’aquest home d’una gran sensibilitat literària i lingüística.”

Recentment, Xavier Filella en féu esment en el Dia Internacional de la Traducció de 2010: ” Vallespinosa va marcar el recorregut en un moment molt fosc per a la nostra llengua; ell amb el seu activisme constant va contribuir a normalitzar el català i a equiparar-lo amb les altres llengües vives.”

El nom de Bonaventura Vallespinosa s’inclou en la relació de traductors que remarca Montserrat Bacardi quan parla de la Història de la traducció a Catalunya i el situa entre els millors de la segona meitat del segle XX.

Voldria acabar ambels mots de Joaquim Mallafré quan diu, en acabar el pròleg de l’edició del Centre de Lectura de dues traduccions de Vallespinosa –El mite de Sísif d’Albert Camus i La corrupció al Palau de Justícia d’Ugo Betti-: “Llegiu-les, recordeu l’home que les va traduir, imiteu el seu tremp cultural. Ho necessitem”, i nosaltres afegiríemi signaríem les paraules de Judit Fontcuberta, al final del seu estudi sobre l’obra de Vallespinosa: “Sembla sorprenent que una tasca d’aquesta magnitud i d’una qualitat abastament reconeguda hagi quedat majoritàriament en l’oblit. Són massa les traduccions que romanen inèdites i les que han estat editades encara no han rebut l’atenció que mereixen”.

Homes i dones de teatre: consulteu aquest fons que conserva el Centre de Lectura de Reus amb moltes obres inèdites i -perquè no?- poseu-ne alguna en escena…Segur que Bonaventura Vallespinosa coincidiria amb nosaltres si diem que les obres de teatre solament prenen el seu autèntic sentit quan els actors li donen vida sobre l’escenari.