Sra. directora de la Revista del Centre de Lectura,
Permeti’m, en primer lloc, que li dirigeixi la present missiva a títol d’una «carta al director» o, millor dit, d’una «carta a la directora». I permeti’m, en segon lloc, que m’adreci a vostè i als distingits lectors d’aquesta publicació emparant-me en l’anonimat, tal com va fer l’amic AHP al número corresponent al 1r quadrimestre d’enguany, no pas perquè cap dels dos ens vulguem amagar de res ni de ningú sinó per un pèl de la timidesa que ens és comuna i per la voluntat de no voler incomodar, a més dels mateixos autors dels escrits, alguna lectora o algun lector que potser se sentiria molesta o molest amb les nostres benintencionades paraules, que podrien trobar impertinents. De manera que, amb el degut i merescut respecte, signaré amb les inicials BIQ. Fetes aquestes consideracions, passo al motiu de la present carta.
Em voldria referir a l’article «La teoria d’Amorós sobre el cafeter Leo», de Xavier Filella Fargas, publicat al darrer número de la Revista. La història fa que de vegades calgui remenar la brutícia. Certament, el comissari Maigret, pietós pel que fa a les febleses humanes, ho entendria i alhora seria respectuós amb la memòria infausta del «cafeter Leo», al qual, per no haver d’esmentar aquest nom de record ingrat, anomenaré d’ara endavant només amb la inicial L. El titular del nom l’utilitzava precedint uns vagues cognoms referits a la Casa de Alba, qui sap si només atribuïbles a la impostura. Procediré igual per l’altra gent a qui calgui al·ludir, i l’anomenaré sistemàticament amb la inicial del primer cognom, afegint-hi, si cal, la del segon.
Doncs bé, a l’inici del mandat de l’expresident E, la persona que llavors abanderava el cineclub, LJ, es va postular com a cafeter, amb la proposta d’oferir diversos espectacles de petit format, musicals o teatrals, al cafè de l’entitat. Era l’època posterior al Maig del 68 i el final del franquisme, i imperava un ànim sovint proper a l’acràcia benèvola o a les propostes lúdiques alternatives de l’època. L’expresident E, assessorat per V, que comercialitzava en benefici propi els quadres que els artistes exposaven a la Sala Fortuny, va preferir, usant l’autoritat que el càrrec li conferia, contractar L com a cafeter i restaurador.
Segons el testimoni documentat de FF: «Amorós, després de dubtar de les qualitats culinàries del cafeter i recordar les discussions que sovint mantenia amb la clientela, explica la seva teoria sobre Leo», a les quals em referiré. El cafeter L era tot un personatge, fantasiós i megalòman, hiperactiu i muntanyista. Explicava molts sopars de duro: que havia servit, a París, al restaurant Maxim’s, on havia conegut, entre d’altres, Mitterrand i Carrillo; «quan vosaltres no sabíeu ni qui eren», afegia sorneguer mentre es picava el pit amb la mà plana. Es declarava estudiant de matemàtiques. Primer, deia que havia començat la carrera d’Exactes. Lluny de la Facultat, aviat assegurava que ja feia el tercer curs, que ja havia acabat la carrera, que ja exercia de professor, i al final, si creia que l’oient no estava gaire versat en els tecnicismes acadèmics, assegurava que havia arribat a degà.
Efectivament, com diagnosticava Amorós, no girava rodó. En l’àmbit familiar era un reconegut maltractador i exercia la violència de gènere. Adulador amb qui li convenia, mostrava una agressivitat ferotge quan creia amenaçada la seva parcel·la de poder a l’entitat. S’enfrontava, per exemple, amb factòtums del cineclub per competències domèstiques nímies, i focalitzava la fúria en diverses persones, entre les quals les dues víctimes que Amorós esmenta. Era coneguda la seva connivència amb agents de la temuda brigada politicosocial i cal tenir en compte el que exposa en relació amb les detencions arbitràries de l’hivern del 82.
L anava curt de calés i trafiquejava amb prestamistes. Li rondava la idea de tenir un restaurant propi. Va passar el temps i, separat de la dona, va entrar en contacte per Internet amb una gatamaula dels Balcans. El va ensarronar explicant-li que allí, al seu remot país, per quatre rals podrien muntar un bon restaurant i viure plegats com a reis. Total, que el va convèncer. Va arreplegar els quartos i cap allí hi falta gent. L’esperaven uns galifardeus i el van convèncer d’acompanyar-los. No va arribar enlloc. A mig camí va sofrir una emboscada. Hi va deixar els bitllets i la pell. La policia, finalment, va identificar el cadàver. Va costar localitzar algú perquè el reconegués. Un conegut seu, amant com ell de l’excursionisme, fou requerit judicialment perquè s’hi desplacés i examinés les despulles. Hi va anar i les va reconèixer. L’assassinat no es va resoldre, i el que acabo de referir són conjectures sobre els fets més probables. L’episodi es pot constatar fàcilment als arxius. Tant de bo l’Innominable l’aculli en la seva immensa glòria!
Fins on sé, dono fe que tot el que he explicat és cert.