Carta a la Teresa Pàmies

Estimada Teresa,

Espero que no et sorprengui la meva entrada afectuosa i pensis que li falta veritat. Ens vam conèixer tan poc! Podríem dir que quasi gens, però, en canvi, ho penso i sento així, per a mi tu has estat un referent, part de la tradició literària i personal, la de la generació anterior, justament, amb qui hauria d’haver tingut uns lligams més forts si la nostra història hagués gaudit d’aquella calma que cal per passar la veu, la paraula, sense tallar-ne la continuïtat.

Totes dues venim de la terra ferma, de les comarques de Lleida. Tu, de la plana, aquest Balaguer que, geogràficament, queda a prop de la Lleida capital i de la Tàrrega d’economia competitiva. Jo, trempolina, d’aquest Pallars que apareix després de travessar el formidable estretament de Terradets, venint de la Noguera, per la tan desitjada carretera del Doll. D’alguna manera, totes dues som de zones que han tingut un protagonisme discret en la història del nostre país per raó que l’economia no és tan puixant com a la costa mediterrània. Penso que el teu exili va significar una formació cosmopolita. Estada en uns quants països, contactes amb persones conscients, preparades; vas aprendre diverses llengües, a enfortir i matisar idees. El retorn a Catalunya devia suposar decisió i valentia, segurament assumida pensant també en els fills.

Recordo l’impacte de Testament a Praga, que ara rellegeixo i redescobreixo, però encara recordo més la teva vivacitat en les ocasions que ens vam trobar. Et torno a veure menuda, ràpida, enjogassada. Repassant la teva trajectòria té una subratllada rellevància el teu compromís polític des de tan jove, encara que tenies un gran mestre en el pare, la teva actitud decidida i fonamentada és extraordinària. Quan, anys més tard, vaig llegir Va ploure tot el dia, se’m va ampliar la teva imatge amb la figura de la mare.

Intueixo que una de les teves qualitats ha estat la sinceritat, segurament en tu era, a més a més, un principi. M’agradava escoltar-te a la ràdio; llegir els teus articles als diaris; encara que no ens trobéssim sovint, m’acompanyaves, i jo sabia que el fil de la tradició em lligava a tu, de manera particular, per venir de família treballadora i ponentina. Admirava en tu l’orgull de la senzillesa. No lluïes vestits elegants, ni joies, ni adorns. Em va arribar que valoraves les meves novel·les, era al final dels anys vuitanta o primers dels noranta. En un article a la premsa recomanaves que es fes una sèrie televisiva de Càmfora, em va fer contenta i ho estic encara perquè estava convençuda que ho feies perquè ho creies adequat.

A Barceldones, vas triar l’espai en què tothom, particularment les dones, se sol trobar. «Vine al mercat, reina!» I sí, en aquell projecte d’Edicions de l’Eixample, vas gaudir de fer colla amb altres autores; algunes, com jo, que tot just començàvem. Era el 1989. Per sol·licitud meva vas dedicar-me el teu capítol del volum: «A la Maria Barbal, amb el goig de participar en una obra comuna. Teresa Pàmies.» Per a mi, era un regal gran trobar-me amb tu, la Maria Aurèlia Capmany, la Montserrat Roig, la Maria-Mercè Marçal i d’altres. Era enfilar el lligam de la tradició, encara que jo no n’era llavors gaire conscient.

Després et trobaria en els llibres que anaves publicant i en els espais de memòria que, molt lentament, anaven desvetllant-se. Acompanyant el grup de Dones del 36, i encara, fa poc, en les fotos del front del Segre, ara s’ha descobert que són fetes pel joveníssim Francesc Boix. Allí se’t veu joveníssima en una desfilada de les Joventuts Comunistes.

Recordo que em va interessar el llibre Jardí enfonsat, sobre la família Panero i sobre Castella. També ara l’he rellegit i una altra perspectiva se m’ha obert per qüestió del temps que acostuma a perfilar els fets. Jo m’apropo a l’edat que tu tenies en escriure’l i entenc bé els comentaris, sovint irònics, divertits, que fas sobre el viatge, la calor, els restaurants… A més, em plantejo un dubte, de bona gana t’ho preguntaria si ara fos possible: la història de la família Panero, que també et va impressionar en la pel·lícula El desencanto, dirigida per Jaime Chávarri, tenia per a tu un vessant personal? M’ho ha fet pensar una frase que escrius a l‘inici de Jardí enfonsat: «Era la decadència (…) d’uns principis tan inconsistents que no havien suportat la prova de l’adversitat… esperonava la meva curiositat de dona, de mare i d’escriptora.» Tu eres les tres coses i, a més, tenies una clara trajectòria política. Et preguntaves com veurien la figura pública de pare i mare els teus fills? El que per a mi és ben clar és el fet que, en el teu cas, els principis no havien estat «inconsistents».

Sigui com sigui, els teus comentaris em semblen rics en anàlisi de cada un dels membres de la família Panero, tenen comprensió per a cada un d’ells, amb una mirada especial cap a Soledad Blanc, la mare, d’origen català. L’anàlisi és profunda i la literatura no en queda pas exclosa.

Estic contenta que aquest any el teu record ens acompanyi d’una manera especial i serveixi per difondre l’interès dels teus llibres, dels teus articles, o per convidar a la relectura. Opino que quan llegim dos cops una llum nova es posa damunt de les paraules per millor aproximar-les i estrenar-hi pensaments.

Amb gratitud, admiració i simpatia,

Maria Barbal