Tàndems


Construint moments / No ens podrem tornar a banyar més al mateix riu…

Era cap a meitats de febrer que vaig anar amb les amigues a Barcelona a veure l’exposició de Caixa Fòrum, «Òpera, passió, poder i política». Quina passada! Vestits originals de les estrenes, decorats, attrezzo de les primeres representacions, tot plegat com un viatge pel passat i el present, així com també una bona perspectiva de futur en pensar que les obres d’art no tenen data de caducitat. Hi havia una gentada a cada sector, tot i que l’exposició estava oberta des del setembre i ja eren els últims dies que es podia visitar.


confined# / El somni de Pau Alomar

Sol de migdia i calor d’agost. Pau Alomar, un home fornit i ferreny a qui ningú no gosaria molestar, puja a les golfes a fer la migdiada. Les golfes són fosques com una gola de llop, només entra llum de biaix per una finestreta barrada, sobre la màrfega.


Imagina que caus / Imagina que caus…

En la necessitat de la pell.
En el desig incontrolable d’abraçar-la i que els vostres llavis s’apropin un cop més. Sense pensar-ho, simplement t’has deixat emportar per aquest sentit innat que et fa apropar-te a qui estimes. Per una necessitat molt més forta que la por.


Aparador New Age / Des de l’aparador

Des d’aquí on soc puc veure el parc que hi ha al final del carrer, just a l’altra banda de la vorera que gira cap a la dreta i no sé on va a parar. Només en veig la llenca de gespa que voreja la tanca exterior, els jocs infantils que simulen un circuit d’acrobàcies i el banc de fusta on mares, pares i avis esperen que els nens acabin de jugar amb les bosses del berenar a la mà.


Llàgrimes per créixer / Còbits

Queien còbits de punxa i els sentíem tot el dia. Els sentíem com picaven a la barana metàl·lica del balcó, on sortíem algun diumenge, dempeus, perquè asseguts no hi cabíem. Jo aguantava un bol ple d’olives amb una mà, perquè no hi cabia una taula per posa-hi res a sobre. Ell les punxava per menjar-se-les i aguantava un got amb tres dits de vermut i tres glaçons.


Vida

Prova d’orientar-se pels carrers del laberint amb una carpeta de vidre a la mà i sense mirar a terra. Pesa, però importa. El dia travessa les parets com una pinzellada de llum. L’atrapa com qui agafa una papallona i l’atura en l’interior de la carpeta.


Tarda / Massa tard

Tres mesos. Tres mesos tancat a casa. Tres mesos de comunicar-se amb els companys per mòbil i a través de la càmera de l’ordinador. Tres mesos de prendre cafès i refrescos a la terrassa ─més aviat un balcó gran─ del tercer pis d’un petit bloc al centre de la ciutat.


Quadrat verger / L’oasi

La meva mama em va dir que al carrer hi havia un mosquit molt petit, molt petit que picava molt, molt fort. I que no podíem sortir de casa. Ho va dir amb molta pena i jo no ho vaig entendre perquè jo, a casa, hi estic molt bé. Sobretot quan ve la meva iaia. Ara fa dies que no ve i primer li preguntava a la mama per què no venia, però ella es posava a plorar i ara ja no li ho pregunto.


No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure / Ho estem fent realment bé

Era abril, feia bo i ens començàvem a avorrir. No ha passat ni mig any i el record és borrós, de ressaca de viatge lisèrgic o de caparràs de licors ensucrats. Però va passar, i tant que va passar. Van aconseguir tenir-nos tancats a casa fins al llindar de la desesperació –alguns; n’hi ha que només vam sobreexplorar el nostre espai domèstic habitual. Si va servir per res no ho sabem i gairebé ni ens interessa.


Aixopluc

Aixoplugat dins una balma oberta a la pleta de pastors; i protegit d’una persistent tempesta d’estiu, que esclatà al bell mig d’un deambular plàcid i amable per un sender muntanyenc, qui escriu, en contrapunt a la remor de la pluja, demorava ensopit el seu pensament en un agradós i difús record infantil.


Tu, jo, robot / El transport

Les feixugues extremitats del transport feien ressonar el terra amb un udol metàl·lic. Cada passa aixafava l’asfalt desgastat, esquerdant-lo i alliberant pedretes negres que rodolaven esgotades cap al voral. Els peus que sostenien aquell monstre de cinc metres d’alçada deixaven un rastre de petjades profundes que la pluja convertia ràpidament en petits bassals.


Irrupció / De l’omega a l’alfa

Tot passa, com naltrus, llum i ombra. Navegants d’una mar negra de reflexos infinits on la llum sembla contradir-se. Geografia de dins i de fora, explorada i desconeguda. La COVID-19 és capitalisme, és natura, és poder, és aïllament de la nostra gent gran, és haver d’escollir entre menjar o infectar-se, és oblit dels discapacitats, és estupidesa, és solidaritat i és misteri, aresta de la gran pregunta que mai tindrà resposta.


Mixtura 2.0 / La gàbia

La gàbia era allà. Reposava al mig d’un bosc de pins i alzines, catifes de ginesta i marfull. Buida com era, podria haver estat una escultura moderna, un aparell per a jardiners, ferralla i prou. D’allà dalt estant, se sentia la salabror del mar que convidava a pensar en nits d’estiu i talls de síndria, partides de cartes al voltant d’una taula encara per endreçar.


Sèrie Sirenes / Quietud

No m’agrada el blau cel, ni el rosa pàl·lid. No m’agrada el beix, ni aquell verd que, per algun motiu que desconec, anomenen «pastel». Són colors de criatura i jo ja fa anys que no ho soc.


With god’s hands around your neck / Vençuts sense combat

Dràcula, que va caure rodó al divan de Freud, plorava desconsoladament dolls de sang calenta. Mai no l’havien vist en una situació semblant: ell, rei de la nit, estava acostumat a terroritzar viles i contrades senceres. De vegades, només amb el rumor que una nit havia fet visita per alimentar-se d’una o altra bona ànima ja n’hi havia prou…