Crisis noves o les de sempre? El cas de les dones al País Valencià

 |   |  Twitter

La crisi sanitària, econòmica i social provocada per la covid-19 ha portat una sèrie de conseqüències que se sumen al caldo de cultiu que ja teníem prèviament, donat que partíem d’una situació socioeconòmica molt desavantatjosa per a gran part de la població. Durant aquesta crisi hem vist que la pandèmia no entén de fronteres, però sí que entén de classes socials i vulnerabilitats.

La situació de la qual partíem no és cap secret i es pot detallar breument. Segons dades de la Xarxa Europea contra la Pobresa i l’Exclusió (EAPN, 2019), el 5,7% de la població de l’Estat espanyol viu en pobresa extrema, és a dir, 2,6 milions de persones; 10 milions de persones es troben en risc de pobresa i exclusió social (21,5%) i el 55,3% de la població tenen dificultats per arribar a final de mes, inclosa la gent amb treball remunerat.

A les dades de pobresa cal afegir les dades d’atur, que el febrer del 2021 ja superaven els 4 milions de persones. Si hi afegim les persones afectades per ERTO —que són 900.000— i les persones autònomes en cessament d’activitat  —500.000 persones—, descobrim 5,5 milions de persones sense feina a l’Estat espanyol, sent major el nombre de dones aturades (57,5%) que el dels homes (42,5%) (SEPE, 2021).

El País Valencià es converteix en la tercera comunitat autònoma on més ha pujat l’atur després de Catalunya i Madrid, parlem del 9,49% més de persones sense treball remunerat, un total de 439.942 persones sense ocupació, de les quals 188.003 són homes i 251.939 són dones.

Per tant, ja partíem d’un mapa desolador en què hi ha sectors amplis de població que viuen en la pobresa, sota el llindar de la pobresa, i amb risc d’exclusió social. Açò no és un tema nou perquè des dels Serveis Socials i les diverses plataformes com la Marea Taronja, la Marea Blanca, Pobresa Zero, l’Aliança per la Defensa d’un Sistema Públic de Serveis Socials, etc., ja anàvem denunciant-ho feia anys.

A principi del 2020 el relator de l’ONU sobre pobresa extrema, Alston, alertava dels índexs de pobresa existents a l’Estat espanyol i de les disfuncions que té el sistema per atendre els col·lectius més vulnerables. En roda de premsa va manifestar que «Espanya ha de mirar-se al mirall»i va situar-la a la cua d’Europa en la redistribució de la riquesa:

Hi ha un percentatge massa alt de persones que viuen en la pobresa, va alertar. Un percentatge, el de l’exclusió social, que en deu anys ha crescut sis punts, mentre que les classes més altes s’han enriquit un 25% i paguen la meitat d’impostos. Han governat per als més rics.

El Periódico, 14-02-2020

Al País Valencià la situació és pitjor que a la resta de l’Estat, com s’evidencia en l’«Informe sobre l’Empobriment al País Valencià» (Decidim Economia, 2020), a causa de l’infrafinançament, al qual cal afegir el deute acumulat i les inversions públiques estatals, que sempre estan per sota de la mitjana. Tots aquests factors fan que tinguem salaris més baixos i pitjors serveis i prestacions. Segons l’informe esmentat, des del 2002 per cada 104,5 euros que disposen la resta de les autonomies del règim comú, el País Valencià només rebem 93,1 euros. Aquestes insuficiències de finançament obliguen la Generalitat Valenciana a augmentar el seu deute per poder fer front a les despeses bàsiques. Actualment aquest deute està xifrat al voltant del 48% del PIB, és a dir, 52.301 milions d’euros al tancament del tercer trimestre del 2021.

Imatge 1: Índex de finançament 2002-2015
Font: Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (2020)

També en aquest sentit la Xarxa Europea contra la Pobresa i l’Exclusió (EAPN) determina que a l’Estat espanyol hi ha comunitats riques i més empobrides, així ho manifesten les dades:

Imatge 2: Pobresa per CA
Font: EAPN 2019

Segons els resultats de l’EAPN a Espanya hi ha dues meitats territorials quan a pobresa es refereix: les comunitats que es troben de Madrid cap al nord tenen més baixa taxa de pobresa o exclusió social (compatible amb l’europea), mentre que les que se situen de Madrid cap al sud tenen taxes elevades entre 4 i 18 punts percentuals per damunt de la mitjana de l’Estat.

Però a més cal assenyalar que aquesta població en situació de vulnerabilitat i en risc d’exclusió estructural està formada majoritàriament per dones, a conseqüència dels salaris més baixos que tenim, i els treballs més precaritzats com ara els treballs temporals, a temps parcial (el 24% de les dones enfront al 6,8% dels homes), per hores, sense contractes, etc. Les dones som majoria entre els treballs d’hoteleria, empleades de la llar (el 98% són dones), cura de persones dependents, treballadores del camp (el 45% són dones).

Les situacions de precarietat que patim les dones sabem que són fruit de la bretxa social, laboral i salarial endèmica que patim pel fet de ser dones, a la qual cosa cal sumar la bretxa en les pensions de jubilació, que no sols són de menys quantitat, sinó que a més moltes dones tenen més difícil aconseguir els anys de cotitzacions necessaris per poder cobrar-les. S’exigeix 38,5 anys de cotització per accedir a la jubilació al cap de 65 anys amb el 100% de la base reguladora, la qual cosa és impossible d’obtenir per a 2 de cada 3 dones assalariades. La bretxa de gènere de les pensions al País Valencià frega el 37% segons manifesta Dones Intersindical Valenciana (2020) i patim una bretxa salarial del 22,4%, la qual cosa vol dir que les dones valencianes ens passem vuitanta-dos dies a l’any treballant sense cobrar.

Finalment, les dones es veuen abocades a sobreviure amb les pensions més baixes, les no contributives —400 euros/mes aproximadament— de les quals les dones són beneficiàries en el 75% per jubilació i en el 51% per invalidesa, segons l’IMSERSO (desembre de 2019). Moltes vegades amb aquests diners ajuden a mantenir fills i filles, nets i netes aturades.

Taula 1: PNC homes dones 2019

Any 2019 Estat espanyol % País Valencià %
PNC Jubilació    Homes  24,88 23,44
                            Dones 75,12 76,56
PNC Invalidesa  Homes 48,78 46,93
           Dones 51,22 53,07
TOTAL PNC     Homes 34,15 31,92
                          Dones 65,85 68,08

Font: IMSERSO 2019

Un altre punt a tenir en compte quan parlem de situacions de vulnerabilitat en les dones és que el 12,4% de les unitats familiars són monomarentals sustentades majoritàriament per dones, amb el que això suposa de dificultats per compaginar el treball, poder tenir uns ingressos i tenir cura de la llar i els xiquets i les xiquetes.

A escala mundial, sense excepció, les dones realitzen les tres quartes parts de la feina de cures no remunerada. Cap país del món registra una prestació de cures no remunerada igualitària entre homes i dones. Les dones dediquen de mitjana 3,2 vegades més temps que els homes a la prestació de cures no remunerada, és a dir, 4 hores i 25 minuts al dia enfront d’1 hora i 23 minuts en el cas dels homes, segons dades de l’OIT (2018).

Sabem que hi ha moltes dones en pitjors condicions arreu del món, si tenim en compte factors que interseccionen amb la pobresa, com les dones amb discapacitat, les dones migrants i racialitzades, les dones refugiades, les dones que tenen condicions de treball d’esclaves, com les treballadores de les maquiles, les dones mula, les dones recluses i exrecluses, o les xiquetes i dones víctimes de matrimonis forçosos per ser esclaves sexuals o esclaves domèstiques.

L’Associació Por Ti Mujer ha realitzat l’«Informe Covid-19: impacte en les dones migrants a la ciutat de València» (2020) producte de l’enquesta telefònica realitzada a 170 dones migrants valencianes. A València i les seues comarques, hi resideixen 74.447 dones llatinoamericanes (INE, 2020) que treballen en restauració, serveis d’atenció a persones, venedores, netejadores, treballadores d’explotacions agrícoles o ramaderes.

De les 170 dones entrevistades, el 34,32% es troben en situació irregular i el 30,18% són sol·licitants d’asil o refugi. Només el 13,6% d’aquestes dones tenen la nacionalitat espanyola. El 61% estan a l’atur i el 16% han perdut la feina a causa de la Covid-19, amb l’agreujant de la impossibilitat de sortir a buscar feina durant el confinament. Només el 8% fa feina amb un contracte. Al voltant del 80% ocupen llocs de treball en neteja, internes, treballadores de la llar i cures. El 43% treballen a temps parcial i algunes no superen les 10 hores setmanals, la qual cosa els genera una inestabilitat laboral difícil de superar. Les que treballen com a internes solen superar les 60 hores setmanals, la qual cosa suposa una clara vulneració dels drets laborals.

En el panorama mundial podem suposar que augmentarà la quantitat de dones dels països més empobrits que sols tenen l’opció de ser prostituïdes per sobreviure, per la qual cosa les màfies de la prostitució, la pornografia, el tràfic de dones i xiquetes veuran incrementat el nombre de dones per explotar i abaixaran els preus per als puters, eixos protagonistes invisibles del negoci de la prostitució. Com diu Rosa Cobo «el tràfic de dones per a l’explotació sexual s’està confirmant com una realitat social global que s’alimenta de les estructures patriarcals, capitalistes neoliberals i etnico-racials». El patriarcat i el capitalisme, socis guanyadors en totes les crisis, és possible que es vegen més enfortits que mai.

Pel que fa a l’eterna pandèmia de la violència de gènere i  a conseqüència del confinament la xifra d’agressions ha augmentat en l’àmbit mundial, segons ha manifestat el secretari general de l’ONU, António Guterres.

També la Delegació de Govern contra la Violència de Gènere a l’Estat espanyol ha comunicat que aquests dies han augmentat les consultes d’emergència al 016 el 286% i, tanmateix, les denúncies han disminuït en el 70%, segons dades de l’Observatori Contra la Violència de Gènere (2020). S’ha produït més violència, però les dones han tingut menys llibertat per poder denunciar. Ni davant d’una situació excepcional com la que hem patit el patriarcat ha pogut deixar de manifestar-se en la seua versió més brutal. Més de 4.000 homes han estat detinguts per violència de gènere durant la situació d’alarma (amb data de 23 d’abril), la qual cosa ens demostra que no hi ha treva per a les dones, ni tan sols en les pitjors de les circumstàncies.

És obvi que les conseqüències d’aquesta crisi per a les dones —i per a la població treballadora que viu en precarietat estructural— seran pitjors i es veuran augmentades. Si no volem viure una pandèmia social de dimensions gegantines, caldrà que s’implementen a tots els nivells mesures per garantir uns ingressos suficients per viure dignament. El 2018 únicament el 7,6% de les persones en risc de pobresa van percebre una renda mínima.

Font: «Informe de rentas mínimas de inserción», 2019. Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, Dirección General de Política Social, de las Familias y de la Infancia

Cal tenir en compte que el Sistema de Serveis Socials atenia en l’àmbit estatal 6 milions de persones (a data de febrer de 2020) abans de la pandèmia, i en tot aquest temps no han deixat la seua activitat diària a més de la sobrevinguda. És previsible que, amb el que estem comentant, aquesta demanda augmentarà amb persones que estan en situació d’exclusió, i que ara ho estaran més encara, així com les que quedaran a partir d’ara en situació de vulnerabilitat per la pèrdua de treball.

Respecte a l’Ingrés Mínim Vital (IMV) que va posar en marxa el govern d’Espanya, únicament el 8% de la població que viu baix el llindar de la pobresa se n’ha pogut beneficiar segons denuncia l’Asociación de Directores y Gerentes de Servicios Sociales (novembre de 2021)

Font: Asociación Directoras y Gerentes de Servicios Sociales, 2021

A mitjà i llarg termini és obligat que des de l’administració es treballe per eliminar les desigualtats que ens mantenen en situacions de vulnerabilitat i d’opressió i s’aposte decididament per reforçar el sector públic, que és el que ha demostrat que sap donar resposta davant situacions de crisi. Decidir quin model de societat volem a partir d’ara és urgent, si és que hem entés alguna cosa.