Vaig conèixer Teresa Pàmies la primavera del 2007 quan treballava en la biografia d’Antònia Abelló i Filella (Reus, 1913-1984) i en l’edició del seu relat memorialístic La sala llarga.
Havia trobat entre els documents personals de l’escriptora reusenca Antònia Abelló algunes cartes signades per Teresa Pàmies. El to amistós i el contingut d’aquelles missives em donaven indicis que hi havia hagut una relació personal entre aquelles dues dones que admirava. I en volia saber més…
Fou l’amiga Clara Rivas Sugrañes –filla d’Anna Sugrañes i Llorenç Rivas, dos militants del PSUC, amics de l’escriptora comunista– qui em va donar la seva adreça i el seu telèfon. Tot i una trucada per al primer contacte personal, vaig decidir d’escriure-li per carta postal (Teresa Pàmies no tenia correu electrònic en aquells moments) per exposar-li la vàlua del seu testimoni i dels documents del seu arxiu en el meu projecte biogràfic i editorial. Em va donar resposta puntualment en una llarga carta, escrita amb una Olivetti en paper foli i amb la seva capçalera. La disponibilitat que va mostrar-me fou absoluta i em va citar un dia i una hora al seu domicili del carrer Casanova de la ciutat comtal.
Hi vaig anar amb la Clara. Va obrir-nos la porta Gregorio López Raimundo, i recordo amb nitidesa que ens va saludar somrient i amb veu potent va dir: «¡Teresa! Están aquí Clara i Carmen, ¡las de Reus!». Ens acompanyà a través d’un llarg passadís a l’estància del fons de la casa on ens esperava Teresa Pàmies… i de seguida vaig percebre com la mirada entre els dos conservava el respecte i la complicitat de la parella que es manté enamorada. Pocs mesos després, el novembre del 2007, els mitjans es feren ressò de la mort del líder del PSUC.
L’interior del domicili era càlid, confortable, acollidor, ple de llibres, fotografies, cartells i una cambra pròpia, amb molta llum, on escrivia Teresa Pàmies. Vam asseure’ns en una taula rodona i la Teresa va mostrar-se amb gran predisposició i empatia a parlar-me de la seva amistat amb Antònia Abelló: «No tinc pressa, Carme, aquest matí estem per l’Antònia, la meva amiga de Reus. Mira, en tinc aquesta carpeta…» La va obrir a poc a poc, a dins hi conservava les cartes que havia rebut d’Antònia Abelló! Havien passat 30 anys i allí estaven guardades acuradament. Va ser una grata sorpresa, un fet que em parlava de la vàlua que ella atorgava a aquelles missives manuscrites i mecanoscrites i, alhora, em mostrava la qualitat humana de Teresa Pàmies. «Són cartes llargues i substancioses, les he rellegides amb delit aquests darrers anys», ens va comentar.
I era ben cert, ja que l’obra de l’escriptora de Balaguer Cròniques de nàufrags (Destino, 1977) està redactada tenint com a base les cartes que els seus lectors li enviaven. La seva intenció era fer públics testimonis dels perdedors de la Guerra Civil i la forma com van afrontar el context de la postguerra i la dictadura; en definitiva, «donar la paraula als meus lectors perquè parlin de com va transcórrer la seva vida mentre jo era a l’exili. És a dir, he volgut començar a reconstruir la crònica de la postguerra, d’aquells vençuts que es van haver de quedar, de com han sobreviscut (que no va ser gens fàcil) i de com, malgrat tot, no s’han envilit, que és el que hauria volgut el franquisme. Cada una d’aquestes cartes podria donar lloc a un llibre, perquè cada persona podria omplir un llibre amb la seva vida, però per a mi ha estat una manera de comunicar-me amb els milers de lectors que he arribat a fer a Catalunya», manifestava Teresa Pàmies a la conferència que va donar a l’Ateneu Barcelonès el gener del 1978.
Cal recordar que Teresa Pàmies havia retornat del seu llarg exili –iniciat el 1939– l’any 1971 gràcies a un visat per a rebre el premi Josep Pla pel llibre Testament a Praga, escrit conjuntament amb el seu pare, Tomàs Pàmies. Des d’aquest moment, instal·lada a Barcelona, comença a escriure tot un seguit d’obres sorgides de la seva experiència i del seu record personal i donant veu a altres testimonis de la seva generació, sempre amb una òptica posada en el context històric de la Segona República, la Guerra Civil i l’exili, i amb una mirada sincera, no exempta d’autocrítica, lluny de dogmatismes, així era la seva honestedat ideològica, la seva integritat i el seu compromís amb la història. També exercí el vessant de periodista i de comunidora nata durant 30 anys en diversos mitjans de comunicació catalans. Confesso que vaig ser seguidora incondicional de la secció radiofònica de Catalunya Ràdio que portava la Pàmies amb el títol Coses de la vida a ritme de bolero, on cercava un tema o un fet, molts cops d’actualitat; llegia una narració escrita expressament per al programa, i ho feia amb gran lucidesa expressiva, coherència amb les seves conviccions i ull crític. I, finalment, triava un bolero que hi encaixava perfectament.
Però retornem a les Cròniques de nàufrags. Efectivament les cartes que Antònia Abelló va escriure a Teresa Pàmies entre el 1976 i el 1977, donaren peu a l’autora a dedicar-li tot un capítol dins l’obra. Una correspondència que seria el punt de partida d’aquella amistat epistolar, iniciada per Antònia Abelló en una carta manuscrita datada el 26 de febrer del 1976 on, a tall de presentació, comentava diverses de les obres de Teresa Pàmies amb paraules d’empatia i d’admiració sincera. Les que seguiren, anaven aprofundint en anotacions en fragments de llibres i també dels articles més recents de l’autora, amb expressió de moltes coincidències de vivències i sentiments viscuts durant la Guerra Civil que Antònia Abelló exposa de manera ordenada i amb separació de paràgrafs força marcats per a cada tema compartit. L’actualitat, ja fossin fets de rellevància en el context polític i social que posava fi al franquisme, ja fossin fets quotidians preocupants (atur, incivisme, masclisme…) sorgien espontanis, també els records d’infantesa, amb topants molt propers i concordants, traspuen en la correspondència.
Teresa Pàmies i Antònia Abelló es van conèixer personalment quan la militant del PSUC va fer una conferència al Centre de Lectura de Reus dins un dels diversos cicles temàtics que l’entitat organitzava periòdicament des de 1975, ja que es volia donar veu pública als principals líders i representants dels diferents partits polítics i a persones rellevants en diferents sectors. Antònia Abelló vivia activament aquests moments conscient de la importància i del significat de cada reunió clandestina, de cada míting, de cada conferència, de cada manifestació ciutadana.
Ens hem de situar en un context en què les formacions polítiques no estaven legalitzades, per bé que havien anat reestructurant-se internament i guanyant afiliats, a més d’incorporar-se en plataformes unitàries antifranquistes com l’Assemblea de Catalunya, que agrupava l’oposició catalana política i social contra el règim dictatorial. Fets que van generar un ampli moviment de conscienciació i d’acció ciutadana que clama canvis en tots els àmbits i que malda per accelerar el procés de normalització política i de recuperació d’institucions democràtiques. En aquella conjuntura de reconstrucció del país, Antònia Abelló se sent reviure i vol compartir i ser partícip de l’esforç col·lectiu per assolir un estat democràtic. Ella, fidel a la seva militància de joventut, participa entre l’any 1976 i 1977 en l’estructuració d’Esquerra Republicana de Catalunya a Reus, junt amb antics militants i la nova saba de joves que s’incorporaven a la vida política.
Les dues escriptores i militants polítiques es van trobar de manera expressa el setembre del 1976 a Reus, i voltaren per la ciutat i feren cap a les dues llibreries de la ciutat, La Tronada i la Gaudí. La visita acabà a casa d’Antònia Abelló, davant les prestatgeries que aixoplugaven la seva rica biblioteca –que Teresa Pàmies em va descriure com «una biblioteca magnífica, ordenada, on vaig veure una exquisida selecció d’autors de la literatura universal en traduccions al català editades per la [editorial] Proa, en edicions del 30 i en edicions d’ara! Tenia escriptors catalans de la generació dels 30 i també em vaig fixar en la seva preferència per la literatura d’exili i obres de caràcter biogràfic i memorialístic, com [Xavier] Benguerel i els relats de captiveri en camps de concentració nazis… com [Joaquim] Amat-Piniella i tenia molts volums de la Bernat Metge [es refereix a la col·lecció iniciada el 1922 amb la finalitat d’incorporar autors grecs i llatins a la llengua i cultura catalana amb traduccions de qualitat i aparell crític rigorós], i totes les obres de Pedrolo! D’autores femenines, recordo que tenia diversos llibres de la [M. Aurèlia] Capmany i gairebé tots els llibres que he publicat. Ah! Sí! I molts volums de literatura negra de Georges Simeone i molta poesia.»
I la correspondència va continuar, en tenim constància fins al 1979, i cada cop és més empàtica, més íntima. Teresa Pàmies s’interessa en una de les cartes per si Antònia Abelló ha escrit la seva experiència, el seu testimoni com a dona que es va forjar en la Segona República, que s’hi va implicar militant a ERC i que va acabar jutjada i empresonada per la dictadura franquista… I és precisament la carta en què hi dona resposta, datada el 7 d’octubre del 1976, la que Teresa Pàmies reprodueix gairebé sencera en el capítol V de Cròniques de nàufrags. Es tracta d’una carta molt explícita de la seva vivència, del seu relat testimonial a la presó de les Oblates, on revela el títol del relat testimonial que ja tenia escrit en aquella data La sala llarga i on manifesta que «de la repressió franquista sobre les dones no s’ha escrit res».
Aquí teniu el text complet del capítol V de Cròniques de nàufrags. [PDF]
En la signatura A., heu de llegir Antònia, que era la forma com signava les cartes la corresponsal reusenca de Teresa Pàmies. I en la darrera línia del text, veiem com es referma la relació amistosa trenada entre elles.
I és que la seva fou una amistat perdurable i sincera, forjada i alimentada a cop de cartes on traspuaven amb fluïdesa vivències del passat de cada una d’elles al costat de comentaris i opinions al voltant dels moments més actuals i bategants que vivien en aquella etapa de Transició. El PSUC, partit on militava Teresa Pàmies, fou legalitzat l’abril del 1977 i el seu marit Gregorio López Raimundo en fou elegit president, dos fets que es reflecteixen en la correspondència.
Diem que fou perdurable perquè a la mort d’Antònia Abelló, l’11 de març del 1984, l’amiga, l’escriptora, la columnista Teresa Pàmies va anar personalment a acomiadar l’amiga amb un pomell de violetes amb una llaçada de cinta quadribarrada que deixà sobre la bandera estelada que cobria el fèretre. I, a més, li dedicà un adeu públic en forma de tendra crònica de comiat publicada al diari Avui del 6 d’abril del 1984, que va titular «Fidelitat d’Antònia Abelló», una fidelitat al ideals republicans i democràtics que «li va permetre mantenir-se com ella volia ésser contra aquells qui maldaven per posar-la de genolls i fer-li perdre l’estima pròpia». Aquesta columna fou editada en el llibre Crònica de comiats (Empúries, 2000) on Teresa Pàmies aplega petits homenatges pòstums a personatges estimats, tan públics com anònims.
Reprenem les paraules de l’escriptora en la presentació de Cròniques de nàufrags: «Cada una d’aquestes cartes podria donar lloc a un llibre, perquè cada persona podria omplir un llibre amb la seva vida.» Tenia molta raó per bé que, en el cas d’Antònia Abelló, haurien de passar 30 anys. El seu mecanoscrit «de més de 200 folis», del qual parlava a Teresa Pàmies en una carta, va romandre en l’oblit. Fou l’any 2007, quan vaig emprendre la seva biografia per al llibre Miralls de lluna. Dones als espais urbans de Reus (Ajuntament de Reus, 2008), que vaig connectar amb la seva família i vaig saber que el conservava íntegre. No m’ho vaig pensar dues vegades… vaig proposar-ne la publicació a la Regidoria de Cultura de Reus, al capdavant de la qual hi havia Empar Pont. La sala llarga i altres escrits es va presentar l’abril del 2009 en una acurada edició de la qual vaig tenir el plaer de redactar l’estudi introductori i la recopilació i selecció dels escrits periodístics. Acomplíem, així, un desig íntim de l’escriptora i posàvem a la llum el seu valuós testimoni com a deure de recuperació de la memòria històrica dels silenciats durant massa anys.
Teresa Pàmies va ser una dona apassionada, compromesa, lliurada i coherent, lúcida i honesta, un tarannà que traspua en la seva obra escrita, d’estil directe i net, veritable document testimonial de la guerra civil i l’exili, com ha dit Vicenç Riera Llorca: «Una història social i política detallada del nostre poble no pot prescindir de records com els de Teresa Pàmies.»
Així mateix, jo diria… tampoc podem prescindir del testimoniatge i del llegat memorialístic immens de la reusenca Antònia Abelló vessat en La sala llarga i en les seves columnes periodístiques. Un llegat que ens parla d’ella mateixa, del context i d’altres veus quan escriu des de la militància i l’activisme dins de Foment de Reus (adherit a ERC) des dels 18 anys, que ens revela la periodista integral en l’etapa republicana, on la coneixem com a lluitadora amb la ploma durant la Guerra Civil… i on ens dona el testimoni de com, per tot això, fou represaliada i empresonada a les Oblates de Tarragona pel règim franquista que no va aconseguir anorrear cap dels seus ferms convenciments ideològics.
Amb aquest relat memorialístic, Antònia Abelló fa un exercici de catarsi necessari i d’efecte balsàmic en la seva ànima malmesa per uns fets que marcaren la seva trajectòria. Constitueix un desafiament personal per a entendre’s a si mateixa i per a intentar ser compresa, per no oblidar. El paper en blanc esdevingué el seu espai de llibertat en un marc polític que la negà a tothom. Escriure les vivències, els records, era l’únic conjur de què disposava per a defensar-se contra la destrucció de les traces personals dels republicans que volia el règim de Franco. Com va escriure Teresa Pàmies: «Aquesta dona de Reus és d’aquella gent que deixaren de lluitar sense desmobilitzar-se mai; vençuda, però d’ànima lliure.»
A Teresa Pàmies i Antònia Abelló les va unir un vincle d’amistat singular al qual donava solidesa un lligam que els era comú: ambdues havien adquirit un compromís ètic: el deure del testimoni, de la memòria contra l’oblit dels vençuts.
Encapçalament de la primera carta que Antònia Abelló va adreçar a Teresa Pàmies. 
Verso de sobre amb la remitent Teresa Pàmies. 
Antònia Abelló en els darrers anys de la dècada dels 70. 
Teresa Pàmies al seu estudi a finals dels 70. 
Coberta de Cròniques de nàufrags (Destino, 1977). 
Antònia Abelló al balcó de la primera seu d’ERC a Reus, al carrer Llovera [1977-1978]. 
Encapçalament de la columna que Teresa Pàmies va dedicar a Antònia Abelló arran de la seva mort el març del 1984. 
Coberta de Cròniques de comiat (Empúries, 2000).