Decahomenatge a Baudelaire

Enguany es commemora el bicentenari de la naixença del messies poètic Charles Baudelaire. Què es pot afegir sobre la transcendència de la seva obra que no sigui un reble? Vam obrar guiats per aquell altre guru: callar respecte a allò de què no es pot parlar. Sigui com sigui, calcàrem el capteniment dels polítics d’ofici: emmudir quan calgui i parlar del que vulguem. I és així que vam ordir el present recordatori homenatge al dandi maleït, demanant a deu entesos un text a tal efecte. Ens vam limitar a gent del nostre rodal, enduts per l’afinitat i pel reconeixement. Deu foren les persones convocades i deu les contestes. Vagi, doncs, el nostre agraïment –en nom d’aquesta discreta i perseverant Revista– cap a:

 

• Biel Ferré Puig (Reus, 1962), filòleg i polític, professor a l’institut Gabriel Ferrater, de Reus.
• Dolors Sugrañes (Reus, 1962), publicista i professora de secundària, que ha estat bibliotecària del Centre de Lectura.
• Pere Rovira (Vila-seca, 1947), escriptor i traductor, que ha esta professor de la Universitat de Lleida i ha traslladat Baudelaire al català.
• Isabel Ortega (Tarragona, 1955), filòsofa i poeta, que va treballar com a professora de llengua catalana a l’ensenyament secundari.
• Magí Sunyer (Reus, 1958), assagista i poeta, professor a la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona.
• Glòria Coll Domingo (Riudoms, 1988), violoncel·lista i poeta, que denuncia els territoris inhabitables sense pèls a la llengua i que ha imaginat Dionís entrant a les nostres ciutats.
• Joana Garcia Adell (Tarragona, 1978), traductora i intèrpret d’arrel riba-rogenca. Docent d’aquestes matèries i poeta.
• Rosina Ballester (Les Borges del Camp, 1949), infermera i poeta, que en els dos oficis ha indagat sobre el dolor.
• Adam Manyé (El Morell, 1967), escriptor i assessor lingüístic, que ha ocupat alguns càrrecs en l’administració pública.
• Ferran Garcia (Tortosa, 1982), escriptor i professor de secundària arrelat a Reus, que treballa en el camp de la fenomenologia husserliana.

I, sense més preàmbuls que aquesta encongida explicació, vet aquí els escrits que ens han fet a mans. Posarem davant, seguint la lògica particular, els dos textos de pretensió crítica, presidits per l’assaig amb què Biel Ferré relaciona Ferrater i Baudelaire, seguit de l’exposició de Dolors Sugrañes sobre la modernitat de l’homenatjat. I vindran després vuit poesies. La primera és la canònica «L’albatros», del mateix Baudelaire, acompanyat de la magnífica traducció de Pere Rovira, que ens ha autoritzat a reproduir-la. Finalment, talment l’esclat superb que tanca les festes, les altres set poesies ―d’Isabel Ortega, Magí Sunyer,  Glòria Coll, Joana Garcia, Rosina Ballester, Adam Manyé i Ferran Garcia― , totes elles alhora contemporànies i plenes de ressonàncies i d’inspiracions baudelairianes. Cada poeta ha resseguit l’ombra del mestre amb la seva petjada personal i, igual que el diamant refracta la llum amb iridescències diverses, les seves paraules ens transporten a través de llums multicolors als jardins malalts on arrelen els versos.

 

El gat de Baudelaire i la cigarreta de Gabriel Ferrater[1]

Biel Ferrer Puig

 

Vaig descobrir
Les Fleurs du Mal, i això volia dir
la poesia, certament
Gabriel Ferrater, «In Memoriam»

 

L’esment entusiàstic de Les Fleurs du Mal al decasíl·lab sisè de la primera narració en vers del poemari inaugural de Gabriel Ferrater,[2] talment el xiscle d’un falciot al cel estival de Reus, és una confessió que obre un ampli ventall de possibles anàlisis filològiques. Jo només intentaré, com a humil lector, de contestar un parell preguntes (més, no les sé pas) mitjançant certes reflexions que són fruit d’experiències i de lectures personals: quina mena de poesia descobreix l’adolescent jo poètic del poema «In Memoriam» de Gabriel Ferrater amb Les Fleurs du Mal de Charles Baudelaire i fins a quin punt aquesta descoberta influeix en l’obra i el tarannà del savi reusenc? Certament, les lectures de Ferrater ja són, de ben jove, diverses i variades, com ho documenta Ramon Gomis mitjançant diversos testimonis recollits en entrevistes,[3] però l’autor de Les dones i els dies en destaca, de totes, el poemari de Baudelaire, en versió original francesa atesa la facilitat d’aprendre llengües del jove Biel Ferrater de Reus.[4] Que va ser un lector precoç d’obres literàries per a adults, a més de clàssics juvenils, ho corroboren els coetanis citats per Gomis: Verne i Salgari, però també Stendhal i Flaubert. Tanmateix, també és ben cert, com ha indicat Pere Ballart,[5] que Gabriel Ferrater valorarà l’encert de molts altres autors tot i presentar, fins i tot, estètiques allunyades de la que practica ell. D’altra banda, Núria Perpinyà, que ha aplegat les diverses valoracions sobre les relacions entre Ferrater i el simbolisme de Baudelaire en un capítol del seu extens estudi sobre la recepció de l’obra gabrielferrateriana,[6] constata que no hi ha unanimitat.

Per començar, podem afirmar que hi ha certs trets que la poesia d’ambdós autors comparteixen: el caràcter eminentment urbà de la seva poesia, per exemple. París és l’escenari implícit a tota la poesia de Baudelaire; Reus, Barcelona, Cadaqués, Kensington (però també paratges naturals) es troben en la poesia de Ferrater. Un altre dels trets que he trobat que els acosta és, per exemple, la reticència a publicar prefacis a les seves obres per raons diverses: els diversos projectes de pròlegs de Baudelaire a Les Fleurs du Mal mai no es van arribar a publicar, però els recull la primera edició bilingüe francès-català a cura de Xavier Benguerel i Joan Tarrida;[7] el requeriment que d’un pròleg per al primer poemari de Ferrater, Da nuces pueris, va fer-li l’editor Josep Pedreira no va obtenir resposta positiva de Ferrater fins després d’una lluita aferrissada contra l’oposició de l’autor i encara al final no fou pas un pròleg sinó un epíleg o postfaci.[8] Tanmateix, ultra aquests dos detalls que he esmentat i que poden arribar a ser significatius, em sembla que hi ha una poètica i una actitud que tal vegada els fa prou semblants.

Per tal de mirar d’esbrinar-ho en relació amb la poètica, en relació amb certs aspectes estètics, faré una marrada per tal de trobar una analogia entre l’experiència de Ferrater i la meva personal, modesta, però que em serveix per il·lustrar la idea que en tinc (oi que d’haver paït lectures, d’haver-ne fet experiències, d’haver-ne aplicat el sentit a les seqüències que hom viu, de tot això plegat se’n diu llegir literatura, interpretar-la i aprofitar-la per reinterpretar i assentar coneixements?). I diré que, quan jo tenia catorze anys i dos mesos, no va esclatar pas cap guerra a l’Espanya del 1976 (al 1936, sí: una rèplica, al cap i a la fi, de la del 1640 i de la del 1701) perquè la guerra feia anys que durava i encara dura ara, adés amb els espetecs de les bales i les bombes, adés amb la repressió dels invasors i l’autocensura dels col·laboracionistes. Aleshores, jo encara no havia descobert la poesia de Baudelaire, sinó que al davant dels ulls hi tenia Mercè Rodoreda perquè la Coia Cabré Monné, l’amiga del replà de casa que tant enyoro perquè ja no hi és, en aquest món, me n’havia aconsellat de llegir La plaça del Diamant i jo li havia fet cas i me la feia meva, aqueixa novel·la històrica, aquest estiu adolescent, en aquell autobús tronat i articulat que anava i venia de Reus a Salou i viceversa: un amic meu que ja és mort i enterrat i amb qui havia rigut molt i molt m’havia dit de treballar amb ell de grum explotat, sense contracte de cap mena, en una cadena d’apartaments turístics de la vila costanera que Josep Pla ja va albirar que s’enlletgiria tant i tant que faria fàstic d’anar-hi a fer-hi res.[9] Llegir Rodoreda volia dir endinsar-me en la literatura de la meva llengua, que encara no sabia gairebé ni escriure i em va fascinar per la veu narrativa en primera persona i estil indirecte lliure de la Colometa que et parlava a cau d’orella. Fou potser per això, per l’impacte que tingué aquella lectura jovenívola però adreçada a un públic ja adult, la raó per la qual sempre he preferit narracions amb aquesta mena de narrador? Talment Ferrater amb el llibre fundacional de la poesia moderna de Baudelaire i per això trobem en tots dos una voluntat renovadora? En el cas de Baudelaire, l’inici de la fi de la poesia romàntica a favor d’una nova sensibilitat basada en la crueltat de veure i de dir el fons més despietat de les coses; en el cas de Ferrater, la fi de la poesia social realista i l’inici de la poesia moral de l’experiència personal. Aquesta és la possible analogia que volia plantejar: determinades lectures juvenils poden marcar tant la manera d’afrontar l’experiència futura de la literatura? Potser sí i ja diré fins on ens pot dur l’admiració crítica de Ferrater per Baudelaire que explicita al seu primer poema narratiu i, més tard, en altres al·lusions. Per cert, sort que, un d’aquells estius, sa germana de la Coia, la Teresa Cabré Monné, me’n va ensenyar les beceroles, de l’ortografia i la gramàtica catalanes, amb veu clara i generosa, al menjador de casa seva, al tercer primera del número 9 de la plaça de la Farinera. En acabat, l’Helena Piqué, la Glòria Sardà i fins i tot la Rosa, la germana de la Coia i la Teresa, a l’institut Gaudí. I així he pogut llegir altres autors en català, com aquell Huckleberry Finn de Mark Twain, traduït per Joan Fontcuberta l’any 1979 i glossat per Gabriel Ferrater al poema «A l’inrevés» (per això vaig fer amistat amb Holden Caulfield, en acabat), i ara provo d’escriure aquest breu assaig nostrat i comparat.

Pel que fa a l’actitud i a certs elements ètics similars d’ambdós autors, del francès i del català, faré una segona marrada i diré que, en aquella mena de primer capítol del Bildungsroman gabrielferraterià del començament de Da nuces pueris (1960), al poema «In Memoriam» (el segon capítol en serà «Poema inacabat»), el jo poètic reconeix que la por dels grans per l’esclat del conflicte bèl·lic contrastava amb la felicitat dels joves perquè l’edat de la revolta personal els pesava més que no pas la revolta i la contrarevolta dels adults. Entesos: la felicitat dels joves versus la por dels grans. Parlem-ne, doncs. Si no ho recordo malament, més o menys a la mateixa edat, jo vaig començar a militar al MJSC (Moviment de Joves Socialistes de Catalunya), que feia de joventuts del PSC del Joan Raventós, que en deien Congrés, un partit que aleshores defensava que Catalunya era una nació i, doncs, tenia dret a poder exercir l’autodeterminació, però que amb els anys ha esdevingut un dels partits polítics espanyolistes, lerrouxistes i falangistes que patim a casa nostra i que fa el galdós paper de policia bo de l’Espanya constitucional i que actua d’acord amb el policia dolent (la dreta oficial i satèl·lits) i anar fent… De fet, al MJSC, no m’hi van ensenyar mai història de Catalunya, però sí que em van omplir el cap de marxisme i d’ideologia esquerranosa per parar un tren. Potser si hagués anat a petar a l’altre PSC, el del Josep Pallach, que en deien Reagrupament, la meva incipient formació política hauria estat més equilibrada. Tant se val perquè ni l’un partit  ni l’altre no van ser res de l’altre món nacionalment parlant: al cap i a la fi, només eren federalistes de pa sucat amb oli, com si no fos prou sabut per tothom que això del federalisme a Espanya es va acabar amb la guerra de Successió per la força de les armes, però això no m’ho van explicar mai, aquells pseudosocialistes pseudocatalanistes, i ho vaig haver de descobrir jo mateix llegint el Resum d’Història dels Països Catalans, de Ferran Soldevila. De fet, ara ja sabem que tampoc no són res de res els partits dits independentistes majoritaris d’avui dia atesa la traïció amb què ens van deixar tirats en acabat del referèndum d’autodeterminació vinculant del Primer d’Octubre. Vet aquí la gris realitat en què ens trobem i que hem hagut de constatar, desenganyats. I per això cal donar la raó al clarivident Gabriel Ferrater quan, en una entrevista que li fa Roberto Ruberto l’any 1969, hi afirma que «mai no hi ha hagut un moviment separatista propi i autèntic».[10] I vull destacar que, a la mateixa conversa, Ferrater fa una confessió que és rellevant: «l’escriptor està sempre intimidat, i es necessita un cert coratge ―jo el tinc, i n’estic orgullós― per escriure sense parar compte a les reaccions, ni als atacs». I, tot seguit, hi explica les crítiques dels uns i dels altres, dels dretans i dels esquerrans ortodoxos («marxants de certituds»), en relació amb «In Memoriam», que no considera raonables i el reafirmen en la seva independència de criteri (una experiència semblant a la que s’explica en relació amb l’estàtua del general Prim a la plaça que duu el nom d’aquest militar reusenc a Reus).[11] Cal recordar que l’efecte de la publicació de Les Fleurs du Mal és que a Baudelaire el porten als tribunals en acusar-lo d’obscenitat? Jo trobo que la seguretat, la llibertat i la profunditat amb què Ferrater parla de certes coses poden tenir relació directa, entre altres fonts, amb la lectura de Baudelaire, que serà un dels primers autors que li proporcionarà una determinada manera d’entendre la literatura i de veure el món: a contracorrent. Baudelaire ho farà de manera descarada a El meu cor despullat. Escrits íntims i correspondència, on, mitjançant aforismes, breus relats i pensaments expressats cruament, hi dirà, per exemple, que «El sacerdot és immens perquè fa creure en una munió de coses sorprenents. Que l’Església vulgui fer-ho i ser-ho tot és una llei de l’esperit humà. Els pobles adoren l’autoritat. Els sacerdots són els servents i els sectaris de la imaginació. El tron i l’altar, màxima revolucionària» o «L’amor pot derivar d’un sentiment generós: el gust de la prostitució; però és aviat corromput pel desig de propietat.»[12] També Ferrater: «No és pas complicat de fixar-se normes per a tractar amb la gent religiosa. N’hi ha prou amb imposar-los un pacte de no agressió. Deixar-los en pau, però corregir-los amb energia sempre que provin d’estendre el regne del cel» o «Complicar l’amor amb la resta de la vida, o fer-ne una festa. Són les dues escoles.»[13] No hi són prou evidents les semblances?

Tant Ferrater com Baudelaire jugaran, aplicant-los el sedàs corrector de l’enteniment, amb certs contrastos emocionals i, doncs, abstractes mitjançant objectes i éssers concrets: la por i la felicitat, la joventut i la vellesa, els homes i les dones… En el cas de Ferrater, què hi pesa més: la por o la felicitat, a Da nuces pueris? Ell afirma al postfaci del llibre que el títol (Dona nous als xiquets) parla a favor de la felicitat, però al llibre hi ha molts més esments de la por, com ha estudiat i ha constatat Estrella Massip i Graupera:[14] la noia que pateix a causa del desamor, la beata que viu angoixada per la idea de no poder guanyar el cel, el jo líric que evoca l’angoixa existencial que sent en el moment del naixement del nou dia… A mi em sembla que hi ha l’anhel de felicitat, l’expressió del projecte ètic personal de mirar de ser feliç superant la por de viure, la por a la llibertat. Edgardo Dobry ha sabut veure que «un dels ensenyaments que Ferrater sembla haver tret de la Guerra Civil és la decepció davant tota aposta col·lectiva. […] Justament aquesta pèrdua total de llibertat social, aquesta conculcació de la condició mateixa de ciutadà per tornar a un temps medieval en què les coses semblaven immobilitzades, sense evolució possible, porta Ferrater a plantejar la possibilitat (de tota manera condemnada al fracàs) que l’home exerceixi la seva llibertat en l’àmbit privat, desenganyat per complet de tota aposta pel col·lectiu».[15] Un altre contrast, l’expressarà mitjançant la cigarreta, el vici de fumar, l’acció de donar foc: a «Mecànica terrestre», els joves, en sortint del cinema, llencen amb energia els cigarrets a terra, «durs com la pedra que vol clavar un ocell»; mentrestant, un home madur dubtarà d’«oferir foc / ell mateix a la noia, que ho espera». Aquesta alternança temàtica i aquest contrast emotiu també els trobem en Baudelaire: un exemple paradigmàtic n’és el poema «El gat»,[16] en què afecte i rebuig es combinen mitjançant l’analogia entre gat i dona. La cua, el gat, entremaliat, belluga; talment el fum, serpentejant, de la cigarreta.

Ferrater tornarà a enraonar de Baudelaire al cap dels anys quan la Gran Enciclopèdia Catalana (la GEC) li encarregarà l’entrada sobre aquest poeta[17] i en dirà que «ha expulsat des de fa un segle fins ara, la poesia de la “bellesa” en el sentit grecollatí». És a dir, segons Ferrater, Baudelaire no buscarà pas la bellesa segons els cànons clàssics,  per això serà amb el mal que adobarà les flors que ell regarà, serà pouant del costat fosc del capteniment humà que obtindrà els poemes que ell escriurà. La seva recerca creativa s’adreçarà més a l’expressió d’una veritat que la societat burgesa no vol veure; no pas a l’embelliment de la realitat. Com diu Marina Porras, «Baudelaire havia ensenyat amb cruesa les mesquineses, la brutícia i la lletjor del món als seus hipòcrites lectors, semblants i germans; i aquests s’hi van tornar».[18] És a dir, «introdueix la merda de l’home com a valor estètic», segons les encertades paraules d’Enric Vila.[19] Ras i curt. Ferrater observa que «un poema de Baudelaire es cabdella a l’entorn d’alguna cosa que és emoció i forma a la vegada, i que, tal volta es podria anomenar desemmascarament, el recurs, com a última raó vital del poema, a l’experiència que corprèn perquè és irrefutable i no per la intensitat passional que arrossega o per la bellesa que sedueix.»[20] Ferrater també cercarà la veritat i la dirà. Tot i les preguntes i les incerteses, cercarà la veritat i voldrà que, malgrat la dificultat d’expressar-la, pesi més que res en la seva poesia. Malgrat la por, malgrat el preu que li caldrà pagar per expressar-se amb llibertat, gosarà poder dir-la.

Baudelaire i Ferrater van voler viure i escriure amb llibertat, amb tota la llibertat que van poder per ser feliços, però les limitacions de les societats receptores de llur obra eren enormes. Els enemics, és clar, van reaccionar-hi. Gabriel, que detesta els capellans com Baudelaire, és prou sabedor ―i així ho diu a «Poema inacabat»― que «[…] el país / l’empesten fàstics repodrits / per una por llarga. […] Som tots […] fills de l’espanyol i la seva / muller de sempre, que és la por». Per això Gabriel serà partidari de posar la intel·ligència al servei de la felicitat: «car ser intel·ligent ens denota / un vigor de felicitat». Els impediments que van patir els germans Ferraté i Ferrater van tenir a veure, en part, amb circumstàncies polítiques. Marina Porras ho expressa molt bé: «Si vamos más allá de los tópicos, vemos que no puede estudiarse a Ferrater obviando la situación política en la que vivió, porque esta condicionó su obra mucho más de lo que a nadie le resulta cómodo confessar.»[21] Joan confessa que «he escrito en catalán porque, además de ser esta mi lengua, es la que me resulta más divertido usar. He escrito en la lengua castellana porque se impuso bajo Franco, en los años cincuenta, como expediente obligado para llegar al público.»[22] Gabriel s’expressa en el mateix sentit quan, a la pregunta: «―I d’entre els poetes espanyols, ¿quins han tingut influència damunt teu?», ell respon: «―Ben pocs. Perquè, en general, la cultura espanyola la detesto. Això és típic dels escriptors catalans, però, per una raó o per una altra, ningú no ho diu. I el cert és que, en el fons, si jo escric en català és perquè no vull escriure en espanyol […].»[23] Cap dels dos germans no voldrà ser titllat de patriota perquè detesten les ideologies i els nacionalismes, però això no els impedeix de prendre partit a favor d’elements identitaris essencials de la nació catalana: la llengua i la tradició literària pròpies, a les quals són fidels i que trien per tal de fer la seva aportació creativa.

Hi ha sentències de Baudelaire o de Ferrater que, a manera d’epifonemes de textos poètics o com a formes larvals d’assaigs, són veritables epifanies i permeten veure’n l’essència radical, punyent, tant del pensament com del capteniment. Baudelaire: «I els verms et corcaran com els remordiments» o «Si la religió desaparegués del món, és en el cor d’un ateu que la trobaríem». Ferrater: «La veritat ens sembla més interessant perquè ens porta nosaltres dintre» o «Un poble que no té policies ni agents del fisc ―tots espanyols―, que no té governants, és un poble ocupat.» L’aforística catalana té, doncs, d’ençà del foll pensador Ramon Llull o l’erasmista heterodox Joan Lluís Vives, prolífica producció i il·lustres representants que han sabut condensar, com Baudelaire i Ferrater, idees amb una verticalitat sorprenent. Amb els mots, Baudelaire i Ferrater van saber afirmar-se i ser independents: «Serà el meu tema, justament, / el dret a fer-se independent», sentencia el de Reus des de Cadaqués a «Poema inacabat». Van fer-se forts davant dels enemics que els assetjaven. Hic et nunc, «Una de les coses que de sempre he admirat als nostres enemics és la seva descarnada mala llet», afirma el filòsof Bernat Dedéu a «La rendició».[24] Jo, també.  En canvi, aquí, a Reus, del qual Ferrater diu que «és un poble cínic» i que «tenint-lo lluny, el dic magnífic», l’un president, funcionari arribista, no gosa poder plantar cara a un batlle botifler que incompleix promeses electorals i l’altre president, polític possibilista, rep amb els braços oberts el ministre jacobí que, escortat pels falangistes del poble, és de visita cultural a la colònia. Vet aquí el nou oficialisme poruc, rendit i col·laboracionista.[25] Perquè la guerra continua i la farsa, també. Com bé deia Tucídides, aquell historiador grec, autor de la Història de la Guerra del Peloponès entre Esparta i Atenes, que es considera el primer text historiogràfic científic sense cap presència divina: «El secret de la felicitat està en la llibertat, i el secret de la llibertat està en el coratge».[26] Baudelaire va gosar poder. Gabriel Ferrater, també. Un dels versos que prefereixo del reusenc i que trobo que hauria pogut signar també el parisenc és el que fa 572 de «Poema inacabat»: «i és a ser lliure que em vull hàbil».[27] Efectivament, el poema (seguint Cristià i Byron) era aleshores inacabat; ara (seguint Baudelaire i Ferrater) encara és així.[28]

 

Petits poemes en prosa (L’Spleen de París, 1869)

Dolors Sugrañes

 

Charles Baudelaire neix a París l’abril de 1821 i va créixer a la capital francesa combinant la veneració cap a la seva mare amb l’odi cap al seu padrastre, el militar Jacques Aupick.

Un dels primers poemes que va escriure és «A una dama criolla» (1841), escrit mentre era a l’illa de la Reunió: el padrastre l’hi havia enviat perquè creia que portava una vida «escandalosa».

Des de la seva tornada a París, Baudelaire va combinar l’escriptura literària amb la crítica d’art i la traducció de l’obra d’Edgar Allan Poe, autor a qui admirava i que exercirà una gran influència en la seva obra.

Tot i que el 1842, en complir els vint-i-un anys, va rebre l’herència del seu difunt pare –equivalent a uns 250.00 €– l’escriptor no deixarà d’endeutar-se durant la resta de la seva vida.

Durant la Revolució del 1848, Baudelaire clama per l’afusellament del general Aupick, el seu padrastre, encarregat de la repressió a París.

Després d’anys de trencaments i reconciliacions amb Jeanne Duval, d’amor per la seva mare i d’odi pel padrastre, les seves conviccions s’afermen. Així, el 1855, en un article sobre la Segona Fira Universal, escriu: «L’artista no promet als segles futurs més que les seves obres. No dóna garanties més que per si mateix. Mor sense fills. Ell ha estat el seu rei, el seu sacerdot i el seu Déu.»

El 1857 publica la primera versió d’un dels seus millors llibres, el poemari Les flors del mal, obra per la qual és acusat d’immoral i jutjat. Però Baudelaire no tem l’escàndol, al contrari: fa poc que Madame Bovary ha estat jutjada i absolta, i el judici ha contribuït a l’èxit de l’obra. Les flors del mal és jutjada per la mateixa cambra que havia absolt Flaubert, però Baudelaire és condemnat a pagar una multa de 300 francs i a eliminar sis poemes. L’autor, que esperava la seva consagració, és condemnat. El rancor ja no l’abandonarà.

Serà precisament en aquesta obra on trobarem el nucli temàtic que desenvoluparà en obres posteriors. És el tema de l’aparició de la ciutat moderna i contemporània habitada per una burgesia decadent, la del Segon Imperi, que és precisament el tema central de l’obra de la qual n’escoltarem avui uns fragments: Petits poemes en prosa (L’Spleen de París) que va ser publicada l’any 1869, dos anys després de la mort del seu autor.

I és que l’Europa posterior al 1848 es caracteritza per una sèrie de transformacions produïdes per la incipient societat capitalista: un ràpid creixement demogràfic, especialment urbà, l’expansió econòmica centrada en l’avenç de la industrialització per la intensificació del comerç i un notable progrés tècnic: extensió del ferrocarril, el telèfon, el vaixell de vapor… I tot presidit per la consolidació de la burgesia, classe social dominant preocupada per augmentar la productivitat i caracteritzada per la seva posició conservadora per tal d’assegurar els seus privilegis enfront la creixent pressió del proletariat industrial urbà que, inspirat per les teories de Marx, s’organitza en sindicats per reivindicar els seus drets. Aquesta tensió social, que enfronta obrers i burgesia, provoca l’aparició dels primers governs autoritaris conservadors: Napoleó III a França i la reina Victòria a Anglaterra, potències conservadores que es caracteritzaran pel seu colonialisme imperialista i la seva burgesia capitalista.

El mite del progrés està arrelant a Europa. L’únic ideal que es persegueix és el del progrés i aquest es fa evident en la ciència, la tècnica, l’arquitectura del metall, el ferrocarril… Les exposicions universals se succeeixen i canten les lloances de l’irremeiable  progrés cap a la felicitat i el benestar. El progrés és la nova religió. És evident que el progrés científic i tècnic portarà progrés econòmic, però no progrés moral i aquest fet explica el malestar general de la generació de Baudelaire.

I és en aquest nou context urbà, el París reconstruït pel Baró Haussmann sota el regnat de Napoleó III, on es passeja l’artista, on passeja Baudelaire –el poeta de la ciutat–, on neix un nou heroi protagonista d’obres com els Petits poemes en prosa (L’Spleen de París): el passejant o rodaire (flâneur). Aquest heroi, que Baudelaire coneix a partir de la seva tasca com a traductor al francès de l’obra de Poe i que no és altre que el mateix artista, vagareja ociós pels carrers. I és que l’artista traslladarà el seu escenari de la natura a la ciutat; «m’és impossible escriure versos elogiant la natura», diu Baudelaire. Per als romàntics, el paisatge poètic que permetia a l’ànima elevar-se cap a la bellesa era essencialment la naturalesa. El paisatge mític de la poesia moderna no pot ser sinó la ciutat. Amb Poe sorgeix, efectivament, un home nou, un nou heroi que desapareix a voluntat entre la massa que ocupa les ciutats. És, però, un producte mal arrelat, certament marginal en aquest formiguer anònim que comencen a ser Londres o París. Un heroi que en paraules de Poe «es nega a estar sol» i que es rabeja en les multituds. És «l’home de les multituds». La massa és així una mena de recer per al marginal, per al perseguit, i això constitueix el principi fonamental de la novel·la de detectius que esbossa Poe. En aquesta ciutat «formiguejant i plena de somnis», segons Baudelaire, les empremtes de l’individu s’esborren, ningú no sap on va ningú, tot és imprevisible i possible alhora. Ciutat dels somnis, els seus carrers permeten d’entreveure meravelles, atrocitats, cites frustrades, grans miratges…

Baudelaire fa un retrat memorable d’aquest flâneur com l’artista poeta de la moderna metròpoli:

 

La multitud és el seu element, com l’aire per als ocells i l’aigua per als peixos. La seva passió i la seva professió el porten a formar una sola unitat amb la multitud. Per al perfecte flâneur, per a l’observador apassionat, és una alegria immensa establir el seu estatge al cor de la multitud, entre el flux i el reflux del moviment, enmig del fugitiu i l’infinit. Estar lluny de la llar i tot i així sentir-se a casa a qualsevol part; contemplar el món, ser al centre del món i, no obstant, passar desapercebut. Aquests són els petits plaers dels passejants, esperits independents, apassionats, incorruptibles i difícils de definir mitjançant paraules. L’espectador és un príncep que, vagi on vagi, es complau en el seu anonimat. L’amant de la vida fa del món sencer la seva família tal com l’amant d’imatges viu en una societat màgica de somnis pintats sobre un llenç. Així, l’amant de la vida universal penetra en la multitud com un immens cúmul d’energia elèctrica.

 

L’artista modern, doncs, viu i escriu per a la ciutat. Una ciutat en la qual homes i dones són descrits com a esperits que sofreixen, que treballen i que sobreviuen enmig de la misèria quotidiana. I és en aquest context que Baudelaire dona veu a la marginació en qualsevol de les seves formes: els miserables, els borratxos, els assassins, les prostitutes…

I és en aquest nou marc que neix un nou estat de l’esperit: l’esplín. El passejant que decideix fer un tomb per la ciutat, experimenta l’esplín quan arriba el moment en què la realitat que observa ja només l’avorreix; quan atrapat en la rutina i el sense sentit se sent en un estat difícil de definir i que és proper al tedi. Un avorriment moral que afecta els esperits privilegiats, els artistes. És l’anomenat mal del segle. El DIEC el defineix com a «malenconia que produeix tedi de tot». El tedi, afecció de naturalesa urbana, seria la malaltia pròpia del passejant (flaneûr); causa i conseqüència al mateix temps d’una profunda crisi de la sensibilitat moderna.

I per expressar aquesta nova sensibilitat de l’home modern, Baudelaire trenca amb les normes del vers, de la forma poètica. D’aquí el nou concepte de poemes en prosa. El poeta defuig així la necessitat de subjectar-se a les exigències del ritme i la rima. El poema en prosa sorgeix així com una forma nova tan híbrida i complexa com la vida de les ciutats i caracteritzada per una barreja de sensacions diverses que no es pot expressar mitjançant el vers clàssic. A més, el llibre no té l’estructura tancada de Les flors del mal, sinó que convida a deambular-hi amb llibertat, a passejar-hi com per una ciutat, sense rumb. Els lligams temàtics s’entrellacen: la realitat i l’ideal, la fantasia i l’art, l’artista i la solitud, la bellesa i el plaer. No són, doncs, textos ordenats segons les regles de la retòrica, sinó que busquen la febre, el somni, l’enlluernament. Resulten, així, subversius i tendres sense deixar de ser irònics.

Baudelaire és, en definitiva, un escriptor modern; el primer que pren com a rerefons la solitud i les misèries de la ciutat.

Novembre 2017

(Aquest escrit reprodueix la intervenció per presentar la lectura de poemes de Baudelaire, feta pel col·lectiu En Veu Alta, amb motiu del 150è aniversari de la mort del poeta.)

 

L’albatros

Charles Baudelaire / Pere Rovira

 

Souvent, pour s’amuser, les hommes d’équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.

 

À peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l’azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à côté d’eux.

 

Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu’il est comique et laid!
L’un agace son bec avec un brûle-gueule,
L’autre mime, en boitant, l’infirme qui volait!

 

Le Poète est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l’archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l’empêchent de marcher.

 

* * ** * *

 

Sovint, per divertir-se, els homes d’equipatge
capturen els albatros, grandioses aus dels mars,
que segueixen, companys indolents de viatge,
el navili lliscant sobre els avencs amargs.

 

Els prínceps de l’atzur, porucs, amb passes ranques,
de seguida que els llancen sobre l’empostissat,
deixen penosament les ales grans i blanques
arrossegant com rems que els pengen al costat.

 

Aquest viatger alat, com l’ajup la feblesa!
Que ridícul i lleig, tan bell que era volant!
L’un li ha esmussat el bec amb una pipa encesa;
l’altre, alacaigut, l’imita coixejant.

 

El Poeta s’assembla al rei de les altures
que es burla de l’arquer i amb la tempesta va;
exiliat a terra, entre aücs i censures,
les ales de gegant no el deixen caminar.

 

 

Flegetont[29]

Isabel Ortega Rion

 

Els ionquis passejaven com fantasmes
pels carrers dels vuitanta. Circumdaven l’infern
amb lava a les venes i cendra als ulls.

 

Incendis contra les albades negres
del dolor: tres, deu mil·ligrams de foc
per hostatjar-se als llimbs de les ànimes blanques.

 

El cel i les tenebres són germans;
la dosi que els voreja s’assembla a l’horitzó:
com més vols abastar-lo, més s’esmuny.

 

La barca els vigilava per quan queien
sobre l’asfalt anònim, com deixalles.
I Caront duia els òbols als Senyors de la Mort.

 

 

La dama que passa es riu de Baudelaire

Magí Sunyer

 

Oh tu, poeta inflat de vi i haixix
que ens has mostrat com hem de ser moderns!,
albatros trist afeblit pel diable,
sofre i orgull, tempesta i lletania.

 

Ensumes l’hàlit tèrbol de París
–el bulevard no t’esvaeix el tedi–
quan, un llampec i després la foscor!,
la dama passa, riu i t’abandona.

 

T’ha enllaminit el desig d’un instant
i ara comprens que mai no serà teva
i molt pitjor, serà, lluny dels teus ulls,

 

sense ni esment dels teus versos profètics
ni del renec que escups i ella ni sent,
mestre vençut per la dama que passa.

 

 

POEMA DE DIONÍS

Glòria Coll Domingo

 

NOTA PRÈVIA

Per celebrar el bicentenari del naixement de Charles Baudelaire, els companys de la Revista Digital del Centre de Lectura de Reus ens van demanar a una colla d’escriptorxs del Camp de Tarragona si volíem homenatjar-lo amb un text. La casualitat va fer que en aquell moment estigués treballant un text, l’objectiu del qual era ser recitat, al voltant de Dionís, encàrrec que m’havia fet l’artista Marcel Rubio Juliana i la comissària Margot Cuevas arran de l’open studio que es va celebrar al barri de Sarrià, a l’estudi del pintor, el passat 28 i 29 de maig. Tenint en compte que Dionís-Bacus és el déu del vi, la bogeria i el misteri, de l’embriaguesa i el deliri a què s’arriba a través dels paradisos artificials, per dir-ho amb Baudelaire, no és estrany que aquest déu impregni l’obra del poeta de la modernitat.

El poema que segueix no dialoga directament amb Baudelaire, però em sembla que li pot fer un bon homenatge; d’altra banda, voldria esmentar que pren expressions directes de F. Nietzsche (El naixement de la tragèdia), de M. Detienne (Dionis a cel obert) i versos de Les Bacants d’Eurípides, tant de la versió de Carles Riba com de la de Joan Casas. La part final, «L’adveniment», és un intent d’imaginar Dionís actualment, entrant a les nostres ciutats malaltes, i té de fons imaginaris potser recognoscibles del que hem viscut els últims anys i també escenes que volen evocar la pel·lícula de Gaspar Noé, Clímax, que em sembla justament una actualització perfecta del mite de les bacants.

Agraeixo els companys de la revista que em permetin de publicar un text tan llarg, i agraeixo també la paciència de la lectora que em llegeix a qui, entre aquesta nota prèvia i la llargada del poema, estic realment posant a prova.

 

 

1. 1. 1. 1. 1. Engendrament

 

Sèmele, el teu desig és massa poderós

per aquest cos de carn i ossos que tens:

encegada d’amor et lliures al teu amant

i li reclames no sols pell, saliva, furor,

sinó que es manifesti en tot el seu foc.

Sèmele, saps que Zeus s’inflamarà en flama,

però tu vols cremar-t’hi tota, en el llit d’amor!

El déu suprem està lligat a una promesa

i no pot negar-se al més terrible dels precs:

el lliri blanc del tàlem se us mudarà en crisantem.

El teu cos de dona serà el camp d’on brotarà

un nou ordre de vinyar fèrtil, regalat,

i a la vegada el rostoll que testimonia

un plaer salvatge, letal:

el dels qui estan disposats a desaparèixer,

a fondre’s fets cendra en la terra i en el vent.

 

Del teu ventre calcinat en ple èxtasi

Zeus en rescata l’embrió a mig formar;

i se’l posa a la cuixa, que se li torna úter,

l’úter mascle d’un déu enamorat.

I la fosa de diví i mortal va traient lluc

com una estaca de parra soferta,

i li circula al nonat un líquid espès a les venes

que és sang de la terra, que és vi del cel.

 

Ell inventarà la humida beguda del raïm

i en farà do pel món: la cosa que

descansa els pobres mortals de pena,

quan els omple la regor del cep.

I el son, encara, oblit dels mals quotidians,

procura; i no hi ha d’altre bàlsam pels fatics.

 

De la mort i l’amor en sorgirà

el déu més terrible i el més dolç.

 

1. 1. 1. 1. 1. 2. Vida

 

Nascut primer de dona i després d’home,

criatura de l’èxtasi i del vi,

Zeus t’adora com un fill predilecte

i et lliura al més gran dels vells sàtirs, Silè.

Sempre ebri però de saviesa incommensurable,

que només revela quan no li’n queda remei.

Mirada de toro, coronat el cap de pàmpols de parra,

va sempre pels boscos i no li falta el beuratge:

d’ell n’aprendràs el feliç art d’engatar-se,

de viure en present, de ser cos que campa i pastura,

que toca la flauta, canta i balla,

que és tot una festa i una orgia i res més.

 

La saviesa, la deixo per als savis,

a mi em plau empaitar uns altres béns,

grans i visibles.

 

Arreu teu sempre hi va un aplec de dones

que són lliures i alegres, i van embogides,

i beuen tothora o bé dormen pels camps.

I quan s’espolsen la son s’aixequen totes dretes, altives, en bon ordre,

les velles i les joves, i al seu costat les verges sense marit encara,

els cabells desnuats, caient esquena avall,

es posen bé les pells de cérvol que estaven descordades,

i per cenyir aquells vestits pigallats es lliguen

cinturons fets de serps que els van llepant les galtes.

D’altres, parides de poc, tenen als braços

cadellets d’una lloba, o d’una cérvola, i els donen

blanquíssima llet tèbia dels seus pits inflats,

coronades d’alzina, de carabassina, d’heura.

Una agafa el seu tirs, pica una roca,

i en brolla tot seguit una aigua fresca;

una altra clava en el soler el seu bastó,

i el déu fa néixer una altra font, però de vi.

Si tenien desig del blanc beuratge

només havien de gratar amb els dits la terra

que en regalava llet. Rius dolcíssims de mel

rajaven de les vares engarlandades d’heura.

 

1. 1. 1. 1. 1. 3. L’enigma

 

Dionís tant és home, dona com nen,

com ara es transforma en lleopard, lleó o brau.

Ell és l’estranger, és igual en quina terra,

irromp a les ciutats vestit de mènada o bacant:

túnica llarga, nèbrida de pells a l’espatlla,

serps voltant-li el cap i tot coronat d’heura…

es confon l’adorador i l’adorat.

 

L’Olimp no l’interessa, tots aquells déus tan distants,

tan ordenats, no són el seu igual:

juganer i cosmopolita, té per esplai

de presentar-se allà on no se l’espera

sota una màscara grotesca,

contagiar tothom qui es creua al pas.

Desdoblat sempre en un altre,

mirall que reflecteix el trasbals,

transgredeix l’imperi de la raó i dels sentits

contaminant-ho tot amb èxtasi i deliri:

quan s’oculta hi és, quan hi és desapareix.

 

Tal com les roses esclaten en tiges plenes d’espines,

Dionís és la joia nascuda dels dolors:

i és en aquest oscil·lar que viu el Clamorós,

i no és déu d’enlloc i ho és d’arreu.

 

1. 1. 1. 1. 1. 4. L’adveniment

(epíleg)

 

Cremen contenidors, cremen cotxes, cremen carrers:

el nostre bosc de gratacels que desafia els déus

s’anima i s’enruna, que és fet i fet igual;

tot ell guspireja i crepita,

per cada envà l’heura hi va trepant

i de cada brot verd de cada tija

encara en ve més i més verdor.

La terra retruny dins l’asfalt,

cada cosa és vivent i vibra,

es multipliquen obliquament les arrels,

tot es mou, fins la pedra respira.

I tot és un gemec com si la mateixa natura

hagués de gemegar pel fet d’esbocinar-se

en nosaltres, humans.

 

De les ombres en surten salvatgines bèsties,

panteres i guepards, lleons i braus,

senglars travessen carrers i se’n fan els amos,

i és ridícula la pintura blanca sobre l’asfalt

i la llum dels semàfors i els altres senyals:

el temps de Dionís és aquest temps nostre,

s’aboleix l’ordre i la culpa,

no hi ha norma ni pecat.

 

I va tota de llet la terra, tota de vi,

tota del nèctar de les abelles:

i animals i humans bevem tots sense fre

de cada broll que escup la terra.

Tot mena a un frenesí que no té final,

a la bacanal dels cossos mesclats com fang

de braços nus que tot ho abracen,

de torsos bruts que arreu s’aferren,

de boques plenes que res les sadolla;

i de caps buits, que és feliç aquell qui res no sap:

fer el savi no és saviesa,

tampoc ho és no pensar com a mortal.

La vida és breu; per tant, qui persegueix grans coses

ni de les presents no frueix.

 

Una remor de motors brunzeix en baixa freqüència,

les màquines proliferen i se’ns ofereixen opulents:

de cada caixa n’emergeix un batec lent i mòrbid

que és fals i brillant, que és un diamant i un plançó.

I tot el sostre és corcat de neons com petites flames

i són ulls que ens enceguen i que fan veure un altre món.

 

S’esborren les pells de cad’u en un gran cos,

tothom balla un ball histèric, brutal, comú,

embogim fets moviment i so:

retornem-li el que és seu

al déu més terrible i el més dolç:

la sang i el vi, la pulsió mortal,

breguem fins caure exhausts

en la violència de l’amor desfermat.

 

Ens brolla la llet del pit a totes,

i totes som éssers gestants

del goig i el dolor: s’han abolit

els noms del binari

i els de l’esterilitat de cap cos:

de frenesí alletador estem fetes les bèsties,

i som el vas buit i el desig d’omplir-lo,

un pou ofert i la corriola anhelant.

 

La saviesa, la deixo per als savis,

a mi em plau empaitar uns altres béns,

grans i visibles.

La vida ens adreça a la bellesa.

 

Maig del 2021

 

 

Litúrgia

Joana Garcia Adell

 

Llepar a fons
els vicis
la tenebra
enfonsar la barbàrie
gola endins
afluixar els rosecs
i festejar els pecats.

 

 

Homenatge a Baudelaire

Rosina Ballester

 

Ah! Les flors del mal. De no haver existit, quin mal pitjor no haguéssim sofert de tan bella absència. Les flors i els seus rams acompanyen la vida i la mort del nostre pensament. Si són dolentes, molt de bé ens han fet al natural capteniment dels nostres cors encongits. Respiro en el seu nom. Les cerco per arreu i les conreo al meu jardí. Les acarono amb aquell delit, propi dels enclaustrats, que ens ha tocat viure el nostre temps.

Salut!

 

Les Borges del Camp

 

En bau de l’aire

Adam Manyé

 

Ja arriben els navilis

(com els mesos en erra)

on els cucs no recorden.

Porten crespons,

desposseïts dels baus,

de les flors execrables,

mestisses. Sense àncora,

ferra’t en bau,

en bau de l’aire.

Potser la poesia

o la revolta? No.

Era la cara nova

que li han fet al món.

Enmig de la carronya,

si pots, sigues ben hàbil

i lliure entre els cucs

que sopen la bellesa

d’aquelles flors

que ben lluny de marcir-se

fan prematurs aniversaris.

Cap vent nou en farà justícia.

 

Girona, maig de 2021

 

 

L’albatros arrenca el vol

Ferran Garcia Querol

 

Le Poète est semblable au prince des nuées
Baudelaire, L’albatros

 

Si vols una vida clara, lliure de confusió,

aviat t’adonaràs de tot el bé que hi ha en el mal.

Si et captiva la bellesa i renegues la lletjor,

ves no acabis estimant algun monstre abissal.

 

Si el que busques és plaer i defuges el dolor,

algun dia gaudiràs del teu propi patiment.

Si creus que la victòria és el teu únic honor,

sabràs que hi ha renúncies majors que acompliments.

 

Conserva-ho tot igual i tu ets el primer que canvia.

Intenta transformar el món i t’hauràs tornat estàtic.

Qualsevol realitat a qualsevol equivaldria?

 

Però si planeges al cim de la teva ambigüitat,

veuràs mirant avall un espectacle majestàtic:

vent de dalt sobre el mar iridescent i diamantat!

 

En el bicentenari de Baudelaire. Reus, 2021

 

---

NOTES

[1] Aquest és el cinquè de la sèrie de deu articles  «La cigarreta de Gabriel Ferrater». Els quatre anteriors els trobareu publicats a Reus Digital:

(1) https://www.reusdigital.cat/noticia/83598/cigarreta-gabriel-ferrater-10;

(2) https://www.reusdigital.cat/noticia/84071/cigarreta-gabriel-ferrater-10-poema-inacabat;

(3) https://twitter.com/biel_ferrer/status/1409910516059869186?s=20,  

(i 4) https://www.reusdigital.cat/noticia/85491/cigarreta-gabriel-ferrater-10-comparativisme-aula

[2] Vegeu Ferrater, Gabriel. Les dones i els dies. Edició crítica de Jordi Cornudella. Barcelona: Edicions 62, 2018, p. 23.

[3] Gomis, Ramon. El Gabriel Ferrater de Reus. Barcelona: Edicions Proa, 1998, p. 62 (Joan Ferraté), 64 (Xavier Amorós i Ramon Serrat).

[4] Sobre la traducció al català de l’obra de Baudelaire, molt posterior a l’esment que en fa Gabriel Ferrater, vegeu «Charles Baudelaire», per Vicens Pagès Jordà: http://www.visat.cat/literatura-universal-catala/cat/autor/211/charles-baudelaire.html. Tanmateix, l’article no esmenta les traduccions que, amb motiu de la commemoració dels 200 anys del naixement de Baudelaire, han publicat enguany diverses editorials (en versió bilingüe): Baudelaire, Charles. Les flors del mal. Traducció i edició de Pere Rovira. Barcelona: Proa – A tot Vent, 2021; Baudelaire, Charles. Petits poemes en prosa. Traducció de Joaquim Sala-Sanhauja. Barcelona: Adesiara, 2021; Baudelaire, Charles. El pintor de la vida moderna. Traducció de David Cuscó i Escudero. Barcelona: Editorial Flâneur, 2021; Baudelaire, Charles. L’spleen de País. Traducció de David Cuscó i Escudero. Barcelona: Editorial Flâneur, 2021. Però també Baudelaire, Charles. El meu cor despullat. Escrits íntims i correspondència. Traducció de Pere Rovira. Barcelona: Edicions Proa – A tot vent, 2018.

[5] Ballart, Pere. «’Poetes en cinc llengües’: la poètica implícita de Gabriel Ferrater», dins Veus baixes, núm. 0, maig de 2012, «I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater»: http://www.veusbaixes.cat/veusbaixes/ZERO_files/arx5veusbaixes0_ballart.pdf.

[6] Perpinyà, Núria. Gabriel Ferrater: recepció i contradicció. Barcelona: Editorial Empúries, 1997, p. 205-208.

[7] Baudelaire, Charles. Les flors del mal. Barcelona: Edicions Proa, 1998, p. 519-525.

[8] Perera Roura, Anna (Universitat de Girona). «Da nuces pueris de Gabriel Ferrater: gènesi d’un llibre», dins Reduccions, 113. Vic, primavera – estiu 2019, p. 127-128.

[9] Pla, Josep. «Navegació d’estiu» dins Aigua de mar. Barcelona: Edicions Destino, Obres Completes, II, 1966, p. 501.

[10] Ruberto, Roberto. «La cultura del país i altres literatures. Conversa amb Gabriel Ferrater», dins Ferrater, Gabriel. Cartes a l’Helena i residu de materials dispersos. Edició a cura de Joan Ferraté i José Manuel Martos. Barcelona: Editorial Empúries, 1995, p. 137.

[11] Cornudella, Jordi; Perpinyà, Núria (curadors). Àlbum Ferrater. Barcelona: Quaderns Crema, 1993, p. 36-38. L’anècdota recollida en aquest àlbum és explicada per Isidre Pons: «Follies de terrats».

[12] Baudelaire, Charles. El meu cor despullat. Escrits íntims i correspondència. Traducció de Pere Rovira. Barcelona: Edicions Proa – A tot vent, 2018, p. 34.

[13] Ferrater, Gabriel. «Fragments d’un diari», dins Cartes a l’Helena i residu de materials dispersos. Barcelona: Editorial Empúries, 1995, p. 93-94.

[14] Massip i Graupera, Estrella. «’Da nuces pueris’ (1960) de Gabriel Ferrater: a favor de la felicitat?», dins Catalonia, 9 (octubre 2011), p. 1-12. També disponible en línia: <http://www.crimic.paris-sorbonne.fr/IMG/pdf/Massip.pdf>

[15] Dobry, Edgardo. «Gabriel Ferrater i el ‘Poema inacabat’», dins Literatures, 2, segona època. Barcelona-València: AELC, 2004, p. 11-28, consultable a https://www.escriptors.cat/sites/default/files/2019-02/literatures2.pdf

[16] Vegeu la síntesi que Enric Iborra fa del comentari sobre aquest poema a cura de Joan Ferraté: https://sites.google.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/baudelaire-el-gat

[17] Ferrater, Gabriel. «Charles Baudelaire», dins Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 3. Barcelona: Edicions 62, 1971, p. 333: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0008394.xml

[18] Porras, Marina. «La crueltat de Baudelaire», dins El Tribú, 23 de març de 2021: https://www.eltribu.cat/la-crueltat-de-baudelaire-marina-porras/.

[19] Escolteu aquest episodi de les Recomanacions Fonamentals de Patreon d’Enric Vila amb Marina Porras: https://www.patreon.com/posts/baudelaire-rf-47334107?utm_medium=social&utm_source=twitter&utm_campaign=postshare (minut 14.55)

[20] Ferrater, Gabriel. Papers, cartes, paraules. A cura de Joan Ferraté. Barcelona: Quaderns Crema, 1986, p.  181.

[21] Porras, Marina. «Relatos en falso», dins Contexto y Acción del 3/11/2017, consultable en línia a  https://ctxt.es/es/20171101/Culturas/15962/Gabriel-Ferrater-literatura-catalana-poeta-critico-cultural.htm

[22] Ferraté, Joan. «Lo que dijo Laín». El País, 8 d’agost de 1988: https://elpais.com/diario/1988/08/08/opinion/586994407_850215.html

[23] Ruberto, Roberto. «La cultura del país i altres literatures. Conversa amb Gabriel Ferrater», dins Cartes a l’Helena i residu de materials dispersos. Barcelona: Editorial Empúries, 1995, p. 142.

[24] Dedéu, Bernat. «La rendició». El Nacional, 23 de juny de 2021: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-rendicio_622751_102.html

[25] Escolteu el podcast d’Abel Cutillas, «El nou oficialisme». Barcelona: Enric Vila & Casablanca, 3 de juny de 2020: https://www.patreon.com/posts/el-nou-sqp-37844655?l=it

[26] Tucídides. Història de la Guerra del Peloponès, 8 vol. Barcelona: Col·lecció Bernat Metge, 1955.

[27] Ferrater, Gabriel. Poema inacabat. Amb un comentari previ de l’autor, transcrit per Oriol Ponsatí, i una presentació de Jordi Cornudella. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2003.

[28] Vegeu-ne una continuació a cura de: Desclot, Miquel. «Antielegia inacabada», dins Revista del Centre de Lectura, 4a època, núm. 257. Reus, abril de 1974, separata p. 1-7.

[29] El Flegetont, segons la mitologia grega (Φλεγέθων = Flegethon, ‘que flameja’), és un dels cinc rius que porten a l’inframon; el seu curs duu flames i desprèn vapors sulfurosos. S’ajunta a l’Aqueront per anar a parar a l’Hades.