Som un grup de mestres jubilades, al qual pertanyia l’Àngels Ollé, que anem per les escoles que ens ho demanen a explicar contes i ho fem sota el suport de Rosa Sensat que ens ofereix la possibilitat de contactar amb les escoles que demanen la nostra actuació.
Vam iniciar la nostra tasca a partir del 2009 quan un petit grup de mestres jubilades van començar a anar per les escoles a explicar contes. Avui al grup ja som disset mestres jubilades provinents majoritàriament de Barcelona i el seu entorn però també de les comarques d’Osona, del Gironès, del Segrià, del Baix Camp, del Maresme i de Lleida.
Totes tenim com a fons educatiu un pas per les escoles de pedagogia activa, de lluita per l’escola catalana, per les Escoles d’Estiu i per les activitats i cursets que des de fa molts anys ha organitzat i organitza Rosa Sensat. Creiem que tot aquest bagatge conté a més a més de la part pedagògica una clara visió de voler donar a conèixer la nostra manera de fer país, de col·laborar i posar el nostre granet de sorra dins d’aquest context tan important que és l’educació dels nostres infants. És evident que allò que uneix el grup és aquest, podríem dir, parentiu ideològic.
Explicar contes, per a nosaltres, és fer allò que tants anys havíem fet en els centres on treballàvem. El que ara passa és que ara quan entrem en una classe ho fem no com un especialista, sinó com unes àvies i avis que volen que els alumnes gaudeixin de la narració d’un conte i que, a més a més, aporti aquella capacitat de poder imaginar, cadascú, aquells espais, aquells personatges, de manera totalment particulars.
Avui dia la imatge de l’àvia amb els nets a la falda i explicant contes a la vora del foc ha canviat. Pensem que com a vells i velles, com a membres de la societat, tenim la nostra responsabilitat. No volem creure que les limitacions de l’edat ens excloguin necessàriament del paper educatiu que com a avis i àvies ens correspon. Aquella capacitat de poder imaginar, cadascú, aquells espais, aquells personatges, de manera totalment particulars.
No és determinant ser àvia o avi, però creiem que explica que ja som persones grans. Al grup no tothom és avi o àvia. La tasca de tenir cura dels més petits ha canviat perquè avui dia la imatge de l’àvia amb els nets a la falda i explicant contes a la vora del foc ha canviat. Pensem que com a vells i velles i que com a membres de la societat tenim la nostra responsabilitat.
És per tot això que des d’un inici hem tingut clar que l’oralitat ha de ser sempre la nostra màxima. Són els contes, les rondalles, els mites… lliçons que s’aprenen sense memoritzar, sense avaluar i que, generalment, interessen a tos els oients i permeten ser seguides cadascú al seu ritme. Perquè sabem que per molt que parlin els mestres o expliquin moltes vegades una lliçó, per aprendre cal comptar amb la nostra responsabilitat o almenys el que han fet tradicionalment els vells de les cases: explicar històries a la vora del foc, una i mil vegades, de manera que cada infant ha tingut temps d’anar recreant, en el seu imaginari, les històries escoltades amb aquelles paraules i amb aquelles paraules tan properes que, gairebé sempre se les fan seves.
Aquest és l’objectiu del grup MARC: recuperar una manera d’explicar, amb la veu, la mirada, el gest… deixant relliscar les paraules al ritme dels oients, sense cap pressió del temps ni dels objectius didàctics. També volem recalcar, curs rere curs, la fidelitat dels centres que ens demanen que hi tornem i, també, comprovar la diversitat de nous centres que s’han afegit a la llista. Hem tornat a les escoles fent servir un recurs didàctic força antic: explicar lliçons de vida amb fets de vida aliena; abans en deien exemples.
La nostra tasca de recuperadores de contes va ser el de recuperar la manera tradicional d’explicar contes: amb la veu, la mirada, el gest. Per això les imatges, els objectes, les disfresses i altres materials complementaris no entrarien en les nostres narracions. Som conscients que les noves tecnologies han incidit en les nostres vides i estan variant la nostra manera de relacionar-nos, però creiem que les paraules que escoltem ens obliguen a fer representacions mentals d’objectes o conceptes molt particulars i engrandeixen la nostra pròpia creativitat. Tota narració utilitza un vocabulari específic, unes estructures sintàctiques genuïnes pròpies de la nostra llengua i la inclusió en moltes narracions de frases fetes, rodolins, cantarelles… poc usades en la llengua actual.
Els contes són les primeres eines que tenen els infants per començar a entendre el món, els comportaments humans, els valors, les formes de vida, així com també la conscienciació dels seus propis sentiments, alegries i frustracions. En aquest punt també hi hem d’incloure les moixaines i els jocs de falda.
L’espai universal dels contes populars és universal. Moltes vegades creiem que de Patufet només hi ha el nostre, però això no és cert perquè, com hem dit, el conte és universal en el sentit que cada poble, cada col·lectiu humà, té la seva versió d’una història que surt d’un mateix context: les relacions humanes.
Tots els contes provenen d’uns models bàsics, tenen un tronc comú, s’han expandit per migracions i relacions culturals i han estat modificats per tal d’ajustar-los a cada època o cultura. S’han originat històries semblants arreu del món i en indrets diferents perquè l’home, sigui d’on sigui és bàsicament igual en les seves passions i necessitats. Els contes populars formen part del Patrimoni Cultural de la Humanitat.
Altres articles
-
Portada
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus