A l’inici de la primavera es complien deu anys de la creació del Taller d’Escriptura del Centre de Lectura, germen i fonament inicial de l’Escola de Lletres, que s’afegeix al conjunt de disciplines que tenen cabuda al Centre, com les escoles de Música, Dansa, Teatre, Arts Plàstiques o Idiomes.
Les efemèrides tenen molt de símbol, però no deixen de significar el pas d’un temps real, especialment perceptible en aquests mesos travessats d’una amenaça subtil i dels mesos de l’avenir, plens d’admonicions, perquè la vida té de vegades la mateixa mida que un ganivet. I encara que la meva intenció no és donar testimoni dels dies, de les empremtes en el camí, voldria que quedés, que se salvés el camí, no el caminant, si és que el camí existeix, com neguen unes línies que tots coneixem.
Però la veritat és que han passat deu anys des que en un acte gairebé multitudinari s’inaugurés aquell primer taller d’escriptura, i ara sembla un veritable prodigi el temps transcorregut sense que s’hagi perdut la vitalitat inaugural que el va impulsar. Aquestes breus paraules no poden revelar res, perquè no hi ha cap secret per revelar. És inútil discutir sobre els mèrits relatius d’una cosa o d’una altra; les fulles d’avellana no creixen als ametllers. I no obstant això, si l’Escola de Lletres s’ha mantingut durant deu anys és perquè feia deu o vint o més anys que hauria d’haver existit. Potser no és impossible afirmar que estem fets sobretot d’allò que ens falta. Reus i els seus voltants compten amb més vocacions literàries de les que es poden imaginar. Per això, l’Escola de Lletres no és un lloc –encara que hi hagi un segon pis, on se n’han celebrat les reunions periòdiques, que reclama la seva condició de figurat tabernacle– ni tampoc la superstició d’una docència, sinó el conjunt de voluntats que la fan possible. El gust de la poma, declara el Berkeley de Borges, està en el contacte de la fruita amb el paladar, no en la fruita mateixa; també l’Escola de Lletres està en el diàleg entre els seus membres, no en la sèrie d’ornaments que componen el seu blasó, i això és alguna cosa més que només literatura, perquè ja se sap que el que és només literari acaba amb la literatura.
I encara que sempre sembla que el món és més difícil cada dia, que encara un ésser humà és un cas irresoluble per a un altre, també és cert que res extraordinari s’inicia amb la suma de dues coses iguals, i així l’Escola de Lletres ha estat factible per l’esforç de molts i ha progressat gràcies més a les diferències entre els seus participants que a les seves semblances. No és una revelació però sí potser una rebel·lió, una mena de conjura davant aquesta manera de ser que som: una simple possibilitat davant infinites renúncies.
Algú dirà, potser, que estic inventant, corregint la realitat irresponsable no del tot disposada a coincidir amb les nostres conviccions. Només escric sobre coses que ja existeixen. Encara que també podria ser que el món sigui una narració fantàstica recentment finalitzada, com volia Chesterton. Però sobre aquest tema, en parlarem en la propera sessió del Taller d’Escriptura…