Dona nua, de Pau Gargallo, presideix el vestíbul de la Biblioteca del Centre

No hi ha dubte que la peça de què parlem avui és una de les més ben situades del Centre. Pel seu costat hi passen, cada dia, moltes persones: els que van i vénen de la biblioteca, de la sala Fortuny, de la sala d’actes, de la sala de converses, de la Secció Excursionista, de les aules, etc. Els més habituals de la casa ja gairebé ni la miren, de tant familiar com és, però els que visiten per primera vegada la planta noble del Centre no poden deixar d’admirar les formes classicistes, quasi arqueològiques, d’aquesta bella estàtua de bronze. Les seves dimensions són prou considerables: 82 centímetres d’alçada per 19 de gruix i d’amplada.

El seu autor, Pau Gargallo Catalán, va ser un dels renovadors de l’escultura hispànica de les primeres dècades del segle XX. Nascut a Maella (Matarranya) l’any 1881, es traslladà molt aviat (1888) a Barcelona, amb la seva família. Allí es formà com a escultor i assolí un gran prestigi com a artista professional i com a mestre. A Barcelona mateix, entre 1917 i 1923, Gargallo va dirigir les classes d’escultura de l’Escola Superior de Bells Oficis. El 1923, el primer de la Dictadura de Primo de Rivera, deixà l’Escola –arran de la destitució d’un company seu– i se n’anà a París, ciutat en què es va relacionar amb l’avantguarda artística, tot donant a conèixer la seva obra internacionalment. Moltes de les seves escultures més conegudes, de bronze o de ferro, són d’aquell període, com Autoretrat (1927), Gran bacant (1931), Chagall (1932) o El profeta (1933).

El 1934 va tornar a Catalunya. Al migdia del dia de Nadal d’aquell any, fa poc més de setanta anys, s’havia d’inaugurar al Centre de Lectura de Reus una exposició d’escultures seves (moltes de les quals s’havien vist poc abans a la Sala Parés de Barcelona), organitzada per la Secció d’Art. La premsa reusenca coetània es va fer ressò de l’interès de la mostra de Gargallo, “aquesta internacional figura en el món de les arts”. Desgraciadament, l’artista –que s’hostatjava amb la seva muller i un germà al desaparegut Hotel de Londres, a la plaça de Prim– es va trobar malament i no va poder assistir a l’acte inaugural. Tot i l’atenció mèdica que va rebre, el seu estat empitjorà ràpidament fins al punt de morir tres dies després, a les dues de la tarda del dia dels Innocents de 1934. D’acord amb les cròniques periodístiques, Gargallo –que tenia una salut força delicada– tenia el propòsit  de fer, un cop enllestida l’exposició del Centre, “una temporada de repòs a muntanya i a tal efecte havia escollit el veí poble de l’Argentera”. En conèixer la mala nova del traspàs de l’artista, moltes persones van passar per l’habitació mortuòria per tal de retre-li el darrer homenatge, entre els quals –com és natural– el president, el vicepresident i diversos directius del Centre de Lectura. La senyora Maria Pasqual Pellicer (esposa d’Andreu Ferrater Gili) i l’aleshores jove escultor Modest Gener van procedir a treure una mascareta del rostre de Gargallo, la qual també forma part del patrimoni de la nostra entitat (per donació posterior d’Isabel Rovira). Les restes de l’artista van ser traslladades poques hores després a Barcelona, on fou enterrat el dia 29, alhora que quedava clausurada la mostra reusenca en senyal de dol.

En el darrer número de la Revista del Centre de Lectura de 1934, al final de la ressenya de la malaguanyada exposició, “P.” (Cèsar Ferrater?) deia: “ha vingut la mort a fer-nos encara més indesxifrable el misteri de la Vida per a la definició del qual el gran artista havia lluitat, donant tota la seva ànima perquè les seves belles produccions en fossin un sublim reflex. El destí ha volgut que Pau Gargallo acabés la vida a Reus per a sotmetre el nostre esperit a la prova duríssima de la pèrdua del bon amic, el gran artista que Catalunya plora.”