Visibilitzar les dones que ens han precedit és un deure inexcusable de tots plegats i, molt especialment, de les dones d’ara. Quan parlem d’història no ens podem quedar només en l’inventari dels grans fets històrics, cal reescriure la història de la vida quotidiana, conèixer com vivien els homes i les dones, què menjaven, com vestien, com es relacionaven, treure a la llum els i les protagonistes anònimes que ens han precedit. I aquí és on les dones han estat doblement invisibilitzades. Dones que bé de manera anònima o en diferents llocs de responsabilitat, mestres, infermeres, botigueres, cantaires, artistes…, han quedat en el més absolut anonimat.
Si repassem la història del Centre que s’ha escrit fins ara ens trobarem que els seus protagonistes, a primera vista, són tots homes, una llarga llista d’escriptors, artistes, polítics, homes de negocis que han anat desenvolupant càrrecs directius o han estat socis actius organitzant xerrades, col·loquis, debats…
Però realment les dones no participaven de la vida de l’entitat? Com diu la periodista Isabel Martínez en la seva xerrada «Una història (des)coneguda. El Centre de Lectura amb ulleres de color lila», «és urgent determinar el moment precís d’incorporació de les dones a l’entitat, en quin nombre, com ho van fer, amb quines responsabilitats» (https://www.centrelectura.cat/revistadigital/donescultura/).
Ens trobem que, des d’una època molt primerenca, la presència de les dones hi havia de ser perquè el 1861 hi ha un acord del Consell Directiu per admetre sòcies, encara que la primera no la trobem fins al 1911. També comencen ben aviat les col·laboracions a la revista, així el 1883 tenim un article i dos poemes de Martina Castells, considerada la primera metgessa de l’Estat espanyol, que si bé ella no n’era, de sòcia, sí que ho era el seu marit. Aquest era un costum habitual a l’època.
No és difícil d’imaginar que en aquella societat controlada pels homes i en la qual les dones tenien un paper secundari, elles mai figuraven com a sòcies, la qual cosa en dificulta conèixer els noms i la seva participació. Sabem per testimonis actuals que les seves mares i àvies assitien a cursos de costura i art floral, però malauradament no es pot documentar. D’altra banda, el 1921 ens trobem amb la primera bibliotecària titulada de la casa: Francesca Farró i Lorella.
Si repassem els consells directius ens hem de remuntar al 1936 quan la Maria Pascual Pellicer esdevé responsable de Patrimoni. Ho serà durant dos anys. El 1948, quan el Centre reobre les portes de la mà del Sr. Enric Aguadé, es crea l’Escola de Dansa amb set alumnes i una directora. Enguany tot just en celebrem el 75è aniversari. Elles eren sòcies i participaven de cursos i xerrades conjuntament amb els seus companys. Per tant, és versemblant creure que les dones han estat presents de manera activa des dels inicis a l’entitat.
Treure a la llum, crear referents femenines és el que ens ha portat a organitzar l’exposició «Dones al Centre» que vam inaugurar el 8 de març i que volem recrear en aquesta revista. Hem volgut fer un repàs de les que des del 1921 al 1975 han tingut un paper significatiu en l’organització de l’entitat.
Unes han format part del Consell Directiu, altres han estat membres d’alguna de les seccions, i d’altres han estat col·laboradores de la revista i alguna d’elles ha participat en tots els àmbits.
Recuperar-ne el nom i la imatge és important per anar fixant referents en les generacions més joves.
Si fem una anàlisi de les dones que trobareu veureu que:
- Al Consell Directiu del 1921 al 1938 només tenim una dona: Maria Pascual Pellicer.
- Del 1948 al 1968 no n’hi ha cap, de dona.
- A partir del 1969 les dones es comencen a incorporar tímidament i a partir del 1975 ja són presents en totes les juntes.
És també interessant fixar-se en el perfil: 6 són professionals de la docència, 4 són artistes: pintores i escultores, i 9 tenen professions molt variades.
Menció a banda mereixen les bibliotecàries que des de bon començament han estat dones, tret d’alguna excepció com la de Plàcid Vidal, i sobretot a partir del 1934, quan es professionalitza la tasca: Francesca Farró Llorella, Dolors i Elisa Pujol Solanellas, Regina Figuerola Rebull, Dolors Xatruch Cugat i Maria Martorell Gurrera en són els noms.
La inauguració de l’exposició va ser un èxit. Van venir, filles, netes, germanes, nebodes d’algunes d’elles. Fins i tot des de fora de Reus, i entre totes es va produir un espai de sororitat necessari per seguir avançant en la investigació. Perquè com diu Elisa Rosselló Forteza —filòsofa i neta d’una de les nostres bibliotecàries, Elisa Pujol Solanellas— en el seu llibre Les Dones i Mallorca (2022): «la Història de la humanitat s’explica des d’una visió, la dels homes, que només els dona protagonisme a ells i que es considera l’única veritat possible. La Història dona per fet que les dones no compten».
En aquest número trobarem una aproximació més aprofundida a algunes d’elles. La voluntat és continuar en aquesta tasca de descoberta del lideratge femení.