Ramon Sicart
Mònica Farré
Ara que tinc noranta anys, i després que cada matí ell em posi de cara a la finestra, em col·loqui la taula de rodes amb la llibreta i el boli davant, i em digui «mare, si et fa falta res, crida’m que jo seré a dalt», fins avui no he sentit el mateix que vaig sentir fa seixanta anys. Després d’agafar el boli, el vent m’ho ha recordat. Quan li he vist la força m’he quedat astorada. No sé quanta estona ha passat perquè l’ensurt m’ha deixat els ulls tan immòbils que eren incapaços de comptar els segons fent anar amunt i avall les parpelles. Veia com el vent empenyia el sembrat com si volgués arrencar-lo del lloc i fer-lo anar endavant, fins que he sentit que els ulls se m’envidriaven. El vent bufava amb tanta força que se m’enduia estant jo dins de casa. Quan m’hi he perdut, quan el vent se m’ha endut sencera, ja no he pogut sortir del paisatge de tant com em parlava. Però no ho he escrit a la llibreta, el boli m’ha quedat suspès a la mà dreta mentre jo anava escrivint dins meu. Només pensava, «com abans». Ha estat el vent qui m’ha recordat que la vella està encastada en una cadira perquè no es pot moure, que necessita la llibreta i el boli, perquè és la seva medicina de després d’esmorzar, i que té el cap ple d’idees que no li paren de fer corredisses.
Com abans.
Recordo l’any 2020 com una mena d’apocalipsi. La gent va entrar en pànic i jo primer no n’hi vaig fer cas. Era de les pseudovalentes, si és que existeix un nom que soni millor que el passotisme-absolut. Tenia 31 anys i la Xina em quedava lluny, igual que el virus. La meva bombolla era volar amb nois d’aquí cap allà, anar amb amigues d’aquí i d’allà, i tenir converses prou egoistes com per no semblar que jo també era part d’aquest món.
Recordo que el virus anava tan ràpid com les meves ganes de llibertat.
Ara que ja no tinc el boli suspès a l’aire i que poso les paraules sobre el paper, m’adono que no soc la mateixa. La dona d’ara té els ulls verds-esperança que tenia fa seixanta anys, però li fan una mirada més intensa sobre les coses; ja no les passa per alt. La dona segueix necessitant recórrer a les paraules, però amb els anys ha anat posant comes dins seu.
Primer em vaig quedar sense feina. Em van dir que amb la pandèmia l’empresa se n’estava anant en orris perquè, qui voldria ara cremes per a la cara? Que adeu a les vendes a domicili. Que em fotien fora, que no hi podien fer res, que prou feina tenien per mantenir-se ells, que ja veurien quina se’n pensarien perquè ara tots ens tornaríem més primaris, i omplir la nevera seria el nostre únic objectiu. «Per què?», encara deia jo. Doncs perquè molts es quedarien sense feina, com tu. Però jo tenia els pares, i un germà, i una iaia, i sent dins la bombolla de sucre no podia veure cap caos mundial.
Vaig deixar el pis, vaig tornar a casa els pares, van venir les mascaretes, i ens van confinar. Tot per aquest ordre. El primer dia que passàvem sense poder sortir, vaig encendre el mòbil i se’m va morir, la pantalla es va quedar negra i no hi va haver manera de salvar-la. De seguida vaig començar a plorar i m’hi vaig estar tot el dia. Em sentia enfadada, com una nena que no pot sortir a jugar perquè l’han castigat sense joguines, m’havia quedat sense amigues, sense nòvios i sense converses egoistes. Així que primer plorava d’impotència, però després plorava perquè em quedava sense persones mentre vivia a casa els pares i tenia una iaia que s’estava sola i ens trucava cada dia perquè sabéssim que seguia viva. Mentre vivia a casa els pares i tenia una iaia que s’estava sola i ens trucava cada dia perquè sabéssim que seguia viva, jo sentia que em quedava sense les persones.
Mentre la pantalla era encesa, la meva vida anava trampejant, però quan el virus em va matar el mòbil, vaig trobar-me amb la meva vida.
Vaig començar per no treure’m el pijama, ni pentinar-me. El dilluns era igual que el dimarts, dimecres, dijous, divendres, i encara era dissabte. Tant me feia tot plegat si no em podia moure.
Amb la pantalla negra del mòbil-vida al davant, la vida em va anar canviant. Les feines, els diners i les persones que jo fins llavors havia vist com a feines, diners i persones, em van fer un tomb.
Les notícies deien que el virus estava matant més gent, que el país estava en estat d’alarma, que no ens moguéssim de casa. Que-no-ens-moguéssim-de-casa. Què havia de fer jo dins de casa si la llibertat la tenia fora? Així que les primeres setmanes vaig convertir-me en una peça de carn que anava del llit a la taula, de la taula al llit, fent parèntesis al lavabo. Però la veritat era que quins nòvios es recordaven de mi ara que tenia la pantalla negra? El meu cap no volia pensar, el mateix cap em deia que si es parava a pensar una mica m’acabaria fent saltar per la finestra. I va ser quan vaig pensar «i si saltés per la finestra», quan vaig veure el que ara acabo de veure per la finestra. M’hi vaig apropar plena de llàgrimes i vaig veure el sembrat que no parava, vaig veure que el vent s’escarrassava per fer-lo moure. M’hi vaig quedar molta estona, se m’escapava el temps entre els sanglots mentre jo deia al cap, «ara no pensis, ara no pensis». Però és quan dius al cap que no pensi quan el cap ja t’ha confessat tot el que no volies saber. I per això em venia, «i si em tirés per la finestra». Què hi feia jo venent cremes per a la cara quan no me n’havia posat mai ni una? Què hi feia tornant a casa els pares i plorant per no poder parlar amb els nòvios? Què feia amb tants nòvios? Per què trobava a faltar les amigues que no es recordaven de mi ara que tenia la pantalla negra? Per què no mirava dins el caliu de casa? Amb tanta companyia em sentia sola. Sola, com la iaia que vivia sola. Era una noia vella i buida que s’havia quedat negra com la pantalla de la seva vida.
Així que vaig començar a mirar per la finestra i vaig veure el que ara acabo de veure: aquell dia d’abril el vent tampoc parava d’empènyer el sembrat endavant. I jo plena de llàgrimes vaig dir-me que mai més tornaria a vendre cremes. Que prou de nois. Que tenia una iaia i jo no l’anava a veure, que tenia uns pares les feines dels quals no sabia com els anaven perquè jo mai els ho preguntava, que feia de germana només de nom. Aquell dia devia treure la força que veia al vent des de la finestra perquè amb un plor imparable em vaig encastar en una cadira, vaig agafar llibreta i boli, i vaig escriure fins que em va sortir tot el que portava dins des de feia molt de temps. No em vaig moure de la cadira i se’m va fer de nit.
Mai m’havia sentit tan lliure estant tan quieta.
L’endemà em vaig llevar, em vaig dutxar, vaig preparar-me un bon esmorzar i em vaig vestir per anar a treballar; hi havia una llibreta que m’esperava.
Com ara.