Fer una revista dedicada a l’Àngels Ollé és molt agosarat, perquè no es pot compilar en un sol número d’una revista tot el que va ser i tot el que ens ha llegat. Era petita de cos –de presència física–, però molt gran d’esperit, d’aportació al país; i no només des de la llengua i des de l’escriptura, sinó també des de molts altres àmbits. És molt agosarat, doncs, pretendre acostar-nos-hi amb tota la seva plenitud, per la grandesa que representa, però a la vegada també és un deure aportar la seva petjada per continuar endavant, per seguir-ne els passos i avançar cap a una societat més endreçada, més lliure, més habitable i més justa; tal com ella va esforçar-se per aconseguir.
És, per tant, a partir d’aportacions diverses que ens en parlen des dels seus anys de joventut fins ara, que a través d’aquest número de la Revista del Centre de Lectura ens apropem a tot allò que va significar l’Àngels –com a pedagoga, com a escriptora, com a professora universitària, com a explicadora de contes, com a lluitadora, com a amiga, com a mare…– per contribuir a aquest deure que, com a reusencs i com a persones vinculades amb la cultura, tenim contret amb ella per agrair-li que ens aportés tant. A través d’aquestes contribucions volem deixar constància per escrit de tot allò que va fer i de tot allò que va significar l’Àngels per a la posterioritat. Sabem del cert que generarà interès, perquè ja ho ha fet en vida.
Sens dubte aquesta aproximació –cal deixar-ne constància– no seria possible si no s’hagués comptat amb la complicitat de la família –que s’hi ha abocat plenament, malgrat que encara tot sigui massa latent– i la de tota la gent a qui hem demanat sumar-se a la proposta de la Revista que fàcilment ho han acceptat en la gran majoria de casos; en altres –ja se sap que sempre passa– el moment no era l’encertat i no ha estat possible a desgrat seu. Com tampoc ha estat possible fer-ho extensible a tanta altra gent que també podria parlar-nos de l’Àngels i fer-nos-la més present, ara que ens falta. La seva grandesa –tornem-hi– no hi cap en una simple revista.
I si l’Àngels va donar vida plena a les paraules és a través de les paraules que nosaltres ara li donem vida. Paraules que la defineixen, paraules que l’agombolen, paraules que l’acaricien, paraules que l’amanyaguen, paraules que l’enalteixen… paraules, paraules.
Fins sempre, Àngels!
Altres articles
-
Portada
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus