Aquests dies, veig la cara del Dr. Tosquelles a la portada dels llibres, als cartells anunciant xerrades o exposicions, als diaris (fins i tot als de Madrid), i tot mirant-los ha sigut fàcil recordar un Tosquelles amb qui vaig tenir el goig de compartir sopars, calçotades, molts cafès, conyacs i llargues xerrades.
Aquest contacte que vaig tenir amb ell, i també amb la seva dona, fa que no em costi de parlar-ne, que m’agradi i que agraeixi que m’hagin donat l’oportunitat d’explicar la seva relació amb l’Escola Montsant.
Havíem començat un projecte d’escola; una escola que trencava esquemes, que volia ser plural, coeducadora, inclusiva, catalana i democràtica.
Érem un grup de mestres molt joves, animats moltes vegades per Ramon Vilella, i també un grup de pares a qui, malgrat la nostra inexperiència, ens van fer confiança per deixar-nos contribuir en l’educació dels seus fills i filles.
Tirar endavant projectes nous, innovant (com es diu ara), ens portava moltes vegades a haver de buscar assessorament, a discutir les situacions en què ens trobàvem.
Un dels reptes era integrar alumnes amb dificultats psíquiques dins l’aula i en això vam tenir la gran ajuda del Dr. Tosquelles i del grup de psiquiatres de l’Institut Pere Mata.
Recordo perfectament la mirada sorneguera del Dr. Tosquelles, el seu cigarret penjat del llavi, el seu estossec abans de parlar.
Calia estar atent perquè ell no deia mai paraules sense pensar-les. Moltes vegades eren metàfores, comparacions i, fins i tot, paràboles; però tot, tot, tenia una finalitat. Allò que ens deia servia per comprendre millor algun nen o nena o bé per reflexionar sobre la nostra actuació dins la classe o davant dels pares.
Les seves paraules quedaven al cap i et feien pensar. Potser era l’endemà o al cap d’uns quants dies que davant d’una situació ho recordaves i et deies: «Ara ja sé perquè el Dr. Tosquelles em va dir o ens va dir això o allò.»
Així va ser com durant anys, una vegada al mes, es reunia el claustre de l’escola per parlar dels alumnes. En parlàvem davant d’un psiquiatre i amb un casset engegat, per poder escoltar-lo o reproduir-lo als psiquiatres i donar-nos la seva opinió més endavant o en altres sessions.
Van venir a l’escola els doctors Labad, González i García i, esporàdicament, quan tenia les Jornades Psiquiàtriques, vam tenir l’honor de tenir-lo a ell.
Durant un estiu, l’Àngels Vallverdú i jo vam anar a Tolosa a veure com treballaven a la Clínica del Dr. Chaurand, com es reunien i la manera com explicaven allò que coneixien i sabien dels pacients. Vam aprendre a fer-ho i us puc dir que durant anys els mestres en vam estar molt contents d’aquesta pràctica de reflexió perquè ens ajudava a l’hora de fer la classe.
Us preguntareu per què, com és… Doncs molt simple, el sol fet d’haver-ne parlat, d’haver sentit les opinions dels altres, d’haver aprofundit més en el cas, feia que t’ho miressis amb més perspectiva i que fos més fàcil buscar solucions o bé que no et fos tan difícil tirar endavant.
És així com l’Escola Montsant va ser pionera a tenir alumnes en integració. Vam aprendre que era important —tal com proposava el Dr. Tosquelles en la seva teràpia institucional— que tot el claustre es comprometés en l’acceptació i educació dels alumnes que presentaven dificultats.
Llegir el llibre Maternatge terapèutic et fa comprendre moltes coses, perquè, com alguna vegada vaig sentir dir al Dr. Tosquelles, els infants amb dificultats et deixen entendre millor l’evolució dels problemes perquè són més lents a passar d’una etapa a l’altra.
Tot el que us explico és dintre de la meva memòria, són molts records, moltes xerrades interessants amb ell i amb els altres metges, moltes vegades de parlar com i de quina manera podíem millorar l’educació.
I ara, ara que han passat molts anys, que el Dr. Tosquelles el recorda tothom com una persona excepcional, penso —i m’agrada escriure-ho— que no hem acabat, que l’educació segueix un camí i que de segur que hi ha educadors, metges, professors, mestres i escoles que continuen lluitant per innovar i millorar tant com sigui possible l’ensenyament, però voldria que (tot i utilitzar noves metodologies) no oblidessin allò que és més important en l’acció educativa, allò que tot l’equip de l’Escola Montsant va tenir sempre com a element fonamental: la persona, el nen, la nena, amb totes les seves peculiaritats.