A Pietro Mascagni li fastiguejaren i li amargaren els darrers dies de la vellesa haver compost el 1935 l’òpera Nerone, i sobretot haver acceptat l’afalac de Mussolini i del seu règim feixista. El verista de Caballeria rusticana se’l considera compositor d’una única òpera, però això no és cert ja que en va compondre d’altres, amb evident èxit en el seu moment (Iris, L’amico Fritz, Isabeau, Il picolo Marat o Maschere); malgrat adherir-se al feixisme i morir el 1945, pobre i rebutjat amb 81 anys, ningú pot dubtar de la seva altíssima qualitat musical… Per no sortir-nos d’Itàlia, del nord-americà Ezra Pound podem convenir que era un nazi antisemita i un feixista militant, que varen fer bé després de la guerra mundial de tancar-lo a un manicomi perquè no anés a una presó; però mal que ens pesi és un autèntic i altíssim poeta (només cal citar Cathay o The cantos)… Per equilibrar amb un tercer exemple, que potser per bo és el que més ràbia em fa, només citaré Giuseppe Terragni, la seva Casa del Fascio a Como i el moviment feixista racionalista del Grup 7, fundat per aquest arquitecte feixista i contraposat a un grandiloqüent monumentalisme historicista, també feixista.
A la Itàlia on el futurisme fou instrumentalitzat profundament pel feixisme: ho feu sobretot amb el seu principal autor, Filippo Tommaso Marinetti, i també amb alguns destacats components del moviment futurista italià. Oferí un biaix profusament violent, militarista, irredemptista, com a derivada nacionalista, i masclista… (per si algun amic em diu que en això de l’antifeminista faig presentisme només cal dir que em reafirmo, ja que Marinetti té frases de visió negativa de la dona que fan que depassi fins i tot els paràmetres de la seva època). Contràriament, la lectura dels manifestos futuristes sempre m’ha embadalit, només com a exemple d’aquesta atracció citaré la frase potser més coneguda:
Nosaltres afirmem que la magnificència del món s’ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d’alè explosiu… un cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Samotracia. («Manifest del futurisme», Le Figaro, 20/02/2909)
Crec que s’ha de reconèixer la qualitat artística quan es dona, però que mai ens hem de deixar seduir totalment per ella (nota 1).
Marinetti, ja d’antuvi, es trobà amb noms de futurs feixistes, com Giovanni Papini a la revista florentina Lacerba el 1912 (fou un breu període de la vida d’aquest Papini de tarannà heterodox, però també es deixà portar pel moment) (nota 2), o seguí l’estela feixistoide del simbolista Gabriele D’Anunzio, malgrat distanciar-se’n ben aviat en rebutjar el seu decadentisme. En els seus manifestos futuristes ens deixà perles amb idees com aquestes: «[…] córrer a ensorrar els ponts amb el passat, destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de qualsevol espècie» (malgrat esdevenir ell mateix acadèmic) i cantar «la grandesa de la massa agitada pel treball col·lectiu»; «glorificar la guerra –única higiene del món–, el militarisme, el patriotisme, el gest destructor del llibertador, les belles idees per les quals hom mor i el menyspreu de la dona». I per reblar el clau s’allistà a la guerra d’Abissínia amb 66 anys, i no fou l’única vegada que ho feu. Qui escriu és conscient que tot allò que ha dit és àmpliament sabut, però en un monogràfic sobre el feixisme calia un recordatori d’aquest fenomen.
Anem a una resposta provisional a la pregunta que forma el títol d’aquest article. Primer convenir que, malgrat Marinetti i companyia, no sempre s’ha d’associar futurisme amb feixisme: només cal fer la relació dels futuristes russos (molt lligats al constructivisme), amb personatges del nivell de Vladimir Maiakovski. A Portugal ens trobem amb Fernando Pessoa, que col·laborà amb els futurs futuristes Mário de Sà-Carneiro i José de Almada-Negreiros, a la revista futurista Orpheu (1915). Aquesta fou una publicació introductora del Modernisme portuguès, però el seu nucli fundacional covava i festejava fortament el futurisme (qui va viure més anys fou Almada-Negreiros, i si bé mai va expressar-se en oposició a Salazar, sempre oferí en aquells anys una visió severa de la societat del seu país). És significatiu que l’estil més proper al futurisme és el que adopta l’heterònim Álvaro de Campos, a qui Pessoa significativament fa enginyer especialitzat en vaixells mercants. Sabem que Pessoa mantingué distàncies amb Marinetti, però coneixia la seva obra, la qual cosa, en fer enginyer a Álvaro de Campos, m’ha fet pensar amb el que em va dir el Xavier Ferré sobre que el futurisme, en el fons no deixa de ser la prolongació cultural del taylorisme, en clau revolucionària de les formes del treball.
A Espanya, d’aquest futurisme feixista d’influència italiana, trobem un exemple de llibre amb Ernesto Giménez Caballero, qui per cert comença la seva activitat literària criticant el «desastre d’Annual», del qual ara commemorem el centenari (fou un contradictori antisemita/filonazi que defensava alhora la cultura sefardita).
A Catalunya, els representants més destacats del futurisme són J. V. Foix (nota 3), Joaquim Folguera, Sebastià Sánchez-Juan i Joan Salvat-Papasseit. Cal citar El Manifest Groc, signat per Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, de clares arrels futuristes, però molt més tardà (1928). D’aquest estol, deixant a banda Dalí, d’un futur franquista i monàrquic de tons provocadors i d’antuvi anomenat per André Breton com «l’amant-dolars, tauleta de nit»; només tingué una evolució feixista Sánchez-Juan, que a la Guerra Civil es passà al bàndol franquista i va escriure un poemari en castellà titulat Régimen el 1940, però aquesta evolució fou posterior a la seva vinculació amb el moviment futurista i lligada al seu ultracatolicisme militant (el 1936 va guanyar la viola d’or i la d’argent als Jocs Florals de Barcelona amb un poemari titulat Cinc avemaries). El 1922 fou autor d’un Segon manifest futurista (contra l’extensió del tifisme en literatura), era un poeta de formació autodidacta, tot i que en el seu ofici de corrector d’estil va seguir de prop, atorgant-li la condició de mestre, a Pompeu Fabra. I, per ser justos, als anys cinquanta tornà al català (a la biblioteca del Centre de Lectura tenim la seva poesia en català completa, editada el 1995 per Columna).
No he volgut acabar sense rellegir alguns poemes de Salvat-Papasseit, on més enllà de la força del que anomenaven els futuristes «paraules en llibertat», m’he trobat amb «paraules en guerra» i no he pogut deixar de sentir una certa recança. En alguns versos etziba alguna proclama anticastellana (nota 4). I, en preguntar-me el per què d’aquesta virulència crec que he trobat una resposta: encaixen amb una visió d’Espanya com a estat i societat decadent, una decadència que els futuristes volien superar, just finalitzada la Primera Guerra Mundial i els seus estralls.
De manera directa el futurisme a Catalunya no presentà perfils feixistes i no es deixà tacar per una temptació que fou molt intensa a partir de la fi de la Primera Guerra Mundial i, sobretot, en els anys 20 i següents, quan s’iniciaven uns anys de crisi pregona. No és arriscat afirmar que a Catalunya el futurisme feixista no existí.
Nota 1.- No m’he pogut resistir de fullejar els números de Columna de foc, la revista amb pretensió avantguardista, futurista avant la lettre, que es publicà, en 9 números, a Reus entre el 1918-20, impulsada pel polifacètic activista Salvador Torrell i Eulàlia (el Torrell de Reus). He trobat, entre escrits i poemes futuristes o de la corda d’Apollinaire d’autors com Gabriel Alomar, Joaquim Folguera, Josep Maria de Sucre, Joan Salvat-Papasseit, o cal·ligrames de Bonaventura Vallespinosa, un poema, que vull reproduir, de l’Alfons Maseras titulat «Els rodatges de ferro giravolten…» on es veu que aquest escriptor diguem-ne modernista coneixia les tesis de Marinetti:
Els rodatges de ferro giravolten
i el motors engegats
estan com esperitats.
Tot esbufega com un corser sense brida.
Soroll infernal,
soroll mortal.
I els homes esparracats,
i les dones descalces i suades,
i els bordegassos escabellats
i espolcegats,
i les noies neulides, acabades,
van i venen pels quatre costats
amb els ossos i els muscles fadigats.
La gàbia de ferro els empresona
i el treball els corva i els puny
i la vida s’els esmuny
i la misèria s’els encrostrona
com una llebrosia
que els corca nit i dia.
I la negror
del carbó
dins el forn és or cremant,
rojes brases incendiàries
i és fum i és sutja vomitant
pel morro llargarut de les xemeneies
[atrabiliàries.
Nota 2.- A la revista reusenca, d’un futurisme primerenc, citen explícitament a Giovanni Papini.
Nota 3.- Joan Salvat-Papasseit l’anomena «el Foix de Sarrià» a la seva Lletra d’Itàlia (1919) i, d’ell, diu encertadament: «Aquí a Roma es murmura que per a comprendre En Foix de Sarrià hom deu llegir a Sòfocles primer. La Laieta ha plorat, car haurà de tornar a començar pel Narro… perquè no el sap llegir.» (En Joaquim Molas diu al pròleg a les Poesies completes de Joan Salvat-Papasseit, que amb «un estil dinàmic i deslligat» «Salvat descobreix amb malícia el substrat culturalista i popular que li es propi», propi a J. V. Foix.)
Nota 4.- Per exemple, «Pregó»:
Castella la Nova
Castella la Vella
jou i malvestat.
Les crostes li surten pel front i les celles
i és soberga en mal.
Les crostes li surten pels cims i les planes
i vol dominar.
Castella la Nova
Castella la Vella
la mort al costat.
[…]
Però al mateix poemari s’apaivaga el seu cant combatiu, enamoradís sobtat per la presència llunyana de dues noies i pel pa blanc, candial, de Castella. Reprodueixo un fragment d’«El deixondir-se a Castella»:
[…]
Corre el tren així malastre
car apar que va rodant:
tota la terra que abraça
és sense arbre ni ull humà.
Ara, si; hem vist dues noies!
Duien una gerra al cap
i una faldilleta airosa:
quin amor les hi tindrà,
quin amor – quina dolcesa
sense un magraner al costat.
–Si una terra es veu moresca,
és la del pla castellà.
[…]
Més avant ja hi esmorzàvem
i tot era preguntar:
–Sense senyal d’estimar-se,
¿com mengen tan blanc el pa?