El jou? Camaleònic

                                                              I

Dreta radical, extrema dreta, nacionalpopulisme, neofeixisme?

El feixisme, com a praxi política contemporània, té un període expansiu molt ben delimitat: el marc d’entreguerres (1919-1939). I té una correspondència, per bé que no pas mecànica, amb la crisi d’acumulació capitalista del crack del 1929. D’altra banda, ideològicament, existeix, coetàniament, l’oposició marxisme revolucionari/feixisme. La primera conclusió, doncs, és que existia el feixisme perquè existia el capitalisme. El feixisme fou consubstancial al capitalisme. Al capitalisme que encara no havia consolidat prou una democràcia liberal burgesa.

Remeto, doncs, a l’obra d’Andreu Nin Les dictadures dels nostres dies perquè, qui hi estigui interessat, pugui establir la relació capitalisme-feixisme als anys vint. D’altra banda, l’obra periodística de Josep Pla i el conjunt d’articles d’Eugeni Xammar –L’ou de la serp– aporten suficient material coetani de política internacional –italoalemanya– per situar-nos en el que era el feixisme com a sistema polític, cultural i militar totalitari sota el poder omnímode de l’estat. Identifico, doncs, el feixisme amb el model italià i germànic dels anys vint i trenta.

                                                                  II

El franquisme era un tipus de feixisme? Només ho fou entorn del període 1937-(1947-1953). (Entre el darrer terç dels anys quaranta i 1953 el règim franquista endegà una etapa de relacions exploratòries entorn de la monarquia de Joan de Borbó i culminà amb la signatura respectiva del concordat amb el Vaticà i del conveni hispoanomericà. L’etapa significà, metafòricament, un principi d’obertura de l’Estat espanyol a l’exterior.)  

Un cop subsumida l’organització feixista Falange Española en la planta del Nuevo Estado, que incorporava tradicionalistes, monàrquics, ultracatòlics, alguns sectors que havien estat de la CEDA i les JAP, el franquisme pren diverses formes camaleòniques d’estat autoritari; però es desprèn de l’arqueologia joseantoniana que sí que permetia de conformar una cultura política feixista (alhora contraposada al personalisme del Caudillo). Tot el període de recomposició del règim (1945-47) és concretat en el fonament jurídicopolític que explica la substitució del franquisme per la monarquia.

En  conclusió, no podem generalitzar, ni identificar, en bloc, franquisme i feixisme. A partir del 1945 la geopolítica internacional instrumentalitza els guardians d’occident anticomunistes en fidels règims nacionalcatòlics, una forma de nacionalpopulisme. Cal no perdre de vista la fixació populista del president Peron i el franquisme al darrer terç dels anys quaranta. Un model d’intel·lectual feixista espanyol molt destacat, que recorre una fase avantguardista prèvia, el tenim en Ernesto Giménez Caballero. Orígens sociològics de Falange, fonamentalment de base agrària, del feixisme castellà i, en conseqüència, la radicalització d’una certa aristocràcia i entorn, encara, de l’Antic Règim.

Dins la xarxa políticament clientelar organitzada pel primer franquisme cal incidir en sectors socials catalans, col·laboradors del franquisme, i en institucions que  legitimaren i legitimen (amb notable càrrega de patrioterisme espanyol) cercles concèntrics (presents) de suport a espais neofeixistes organitzats

                                                               III

A partir dels anys seixanta, el franquisme esdevé gradualista, per bé que conservi tota la màquina repressiva totalitària. Però contra qui?

Un cicle neofeixista internacional important el tenim en la connexió italoargentina.  Entre c. 1969-81. La ressonància espanyola s’explica per l’etapa de descomposició de l’estat tardofranquista i la crisi del seu darrer braç orgànic, la UCD (primera etapa de terrorisme d’estat) i l’emergència de l’estat monàrquic corporatiu  sota hegemonia socialdemòcrata del PSOE (segona etapa de terrorisme d’estat).

En l’etapa dels anys seixanta i setanta el franquisme-nacionalcatolicisme esdevé una maquinària panespanyola, «antinacions» i contra els pobles ibèrics. Si la historiografia més lúcida encara permet identificar el franquisme «blau» amb feixisme és per la política etnocida de l’Estat espanyol practicada contra Vascònia, Catalunya, el País Valencià o Galícia. Dit d’una altra manera: entre el bienni dels anys seixanta i dels anys vuitanta la forma més declaradament antifeixista de lluita contra l’opressió de l’Estat (i em remeto a la denominació de l’època) fou la lluita armada d’ETA (Euskadi). També ho foren les lluites independentistes (Països Catalans, FAC i EPOCA, i Galícia), el MIL anarquista i la lluita antifeixista del FRAP i GRAPO.

La màxima expressió de la lluita contra l’etapa reformista del franquisme (contra, si es vol, una forma de neofeixisme) i la nova etapa del capitalisme monopolista d’estat espanyol l’ha hegemonitzada l’alliberament nacional basc i català i les formes més avançades de lluita revolucionària. I no l’ha hegemonitzat ni la socialdemocràcia ni l’eurocomunisme de planta estatal espanyola. L’esquerra possibilista socialdemòcrata, i les seves constants reconversions (a l’«esquerra» de la socialdemocràcia), han «blanquejat» formes de terrorisme neofeixista.

                                                              IV

Per parlar de «feixisme» cal adscriure’n la forma de pràctica política a la configuració històrica de l’Estat espanyol. No existeix cap feixisme «cosmopolita». El feixisme espanyol, els feixistes espanyols, corresponen a una idiosincràsia identitària pannacionalista d’imperi.

                                                               V

Present. VOX, no és la forma preponderant de dreta radical, ni de neofeixisme. La seva formalització ideològica i el seu tipus de missatge propagandístic remet, més aviat, a una modalitat nacionalpopulista. Certament, el nacionalpopulisme (verbalisme genèric, reduccionista –sense concreció: basat en el tòpic– fonamentat, principalment, en l’«enemic extern») pot tenir vinculacions –presentades com a indirectes, o alienes– amb sectors neofeixistes, però una característica preponderant de VOX és la modulació, instrumental, del missatge en funció de cada àmbit de socialització, de propaganda.

No és, únicament, l’«enemic a abatre». VOX, precisament, ha estat permesa des de dins de l’Estat espanyol perquè, un cop desacreditat el terrorisme d’estat, ha estat una forma molt eficaç de catalanofòbia en la lluita violenta contra els independentistes. La socialdemocràcia d’estat i l’entramat intel·lectual «liberal» (sic) han estat, juntament amb l’aparat repressiu policial espanyol (autèntic ressort feixista dominant al segle XXI), els vehiculadors de l’expansió de VOX a àrees metropolitanes. Aquell (mitificat) «cinturó roig» ha esdevingut «cinturó  (blau) monarquicoespanyol».

Quan VOX no sigui útil a les noves elits dirigents de la dreta radical, de la dictadura del capital, aleshores naixerà un altre «VOX». Ací, reprenem l’origen: la dreta radical, o extrema dreta, és consubstancial a l’etapa present d’acumulació de capital. I el capitalisme estat «reinventa» les cícliques formes polítiques reaccionàries (no únicament equiparables a la dreta radical).

Cloenda. Ara com ara és més adient parlar de «dreta radical», o «extrema dreta», que no pas de feixisme. Encara, però, que pugui existir alguna organització que se’n reclami; per bé que, objectivament, no és dominant. Ni de bon tros. Ni de bon tros perquè qui dirigeix el titella de l’extrema dreta és situat als afraus de l’estat. El mateix estat i les seves freixures repressives: judicatura, policia espanyola, nova elit capitalista –«caps» especuladors i anella mediàtica. Enfoquem, bé, l’objectiu i no vulguem tranquil·litzar consciències amb «enemics» teledirigits, fàcilment identificables, però encobridors de l’ou de la serp real i reial.

Les causes de qualsevol fenomen social són les que n’expliquen el sentit. Desglossar l’expressió retòrica «sistema», analitzar-ne, per contra, els fils –els cercles concèntrics economicopolítics– i derivacions és el que durà a la comprensió del nou feixisme o extrema dreta. L’1-3 d’octubre de 2017 exemplificà, com a lluita independentista, el millor tipus de lluita antifeixista.