Que Eulàlia Amorós (Reus, 1925 – Barcelona, 2020) tenia fusta d’escriptora, ho posen en evidència les paraules que li va adreçar, amb aquella minúscula lletra que tenia, Salvador Espriu en una carta del 7 de maig del 1951 en què li encomanava la tasca de «continuar la veu de les grans dones del nostre país: vostè ja té des d’ara aquesta obligació».
És evident que tenien una relació més o menys estreta ja que n’hem trobat (arxiu Montserrat Amorós) altres cartes (19-IV-1950, 24-IV-1950, 28-IX-1950) de caràcter anecdòtic, però que deixen palès que estaven en contacte no només epistolarment.
És en aquells anys que Eulàlia Amorós va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Quan estava al 2n curs, Joan Reventós ens la presenta com una noia: «Baixeta, fresca i agradable de cara, molt viva i comunicativa, malgrat la timidesa, té la sinceritat dels qui provenen de comarques.» (Reventós, 1984: 100) i ens explica que intervé en la confecció d’una senyera de seixanta metres de llargada que es va desplegar, com a símbol de la identitat nacional, prohibida, en l’acte de cloenda del Congrés Eucarístic Internacional (1952). Es va comprar la tela groga per una banda i la vermella per una altra, i després ella i una companya d’universitat n’havien de cosir les tires. Una jornada que acaba amb una sessió de crítica literària i un passeig en barca pel port; i, és clar, el dia en qüestió, amb l’estesa de la bandera.
A la Universitat de Barcelona –on va tenir com a professors Martí de Riquer i Antoni M. Badia i Margarit– va coincidir i establir amistat amb Albert Manent, Aina Moll, Antoni Comas i Joaquim Molas, així com, especialment, amb Joan Triadú. En aquells moments esdevé molt activa en diferents àmbits, va participar, per exemple, en la vaga de tramvies (1951), però sobretot va esdevenir reivindicativa en la recuperació del català i, per això mateix, s’involucra ja l’any 1949 en els primers projectes escrits en llengua catalana que es van establir des de la mateixa UB: projectes de vindicació de la literatura i de la llengua catalanes.
Eulàlia Amorós, a més, com el seu germà –Xavier Amorós–, escrivia poemes. En va publicar a revista universitària i clandestina Curial –un projecte de Joan Ferran Cabestany, Antoni Comas i Pujol, Albert Manent i Segimon, Joaquim Molas i el mateix Miquel Porter, que es va publicar entre el febrer del 1949 i el maig/setembre del 1950–, en el número 3 de la qual, corresponent al novembre del 1949, hi escriu «Tankas»:
Per un miracle
es féu real el somni.
I ara em pregunto
què m’omple més la vida,
tenir-te o enyorar-te?
Oh, com t’estimo,
record d’una tendresa,
en l’hora amarga!
Jo estimo l’amarguesa
que va poder crear-te.
El títol prové del fet de versificar a través d’aquesta composició poètica, les tankes, que consten de 31 síl·labes de versos que segueixen aquesta distribució (comptant les síl·labes fins al final): 5-7-5-7-7; una proposta que va arribar a Catalunya de la mà de Carles Riba i que també van cultivar altres autors com Salvador Espriu o Màrius Torres. I hi tracta una qüestió antitètica, però no del tot: el record d’allò que va ser i va tenir.
En el número 2, corresponent a l’abril de 1949,[1]
ens expliquen des de les paraules introductòries de la revista que «Ens fa
estremir l’imaginar-nos només que la cultura catalana pugui escolar-se i la
nostra generació en sigui responsable.» Per això, doncs, fan realitat i
escriuen a la revista, per tal de contribuir a cultivar la cultura en llengua
catalana amb l’objectiu d’aportar en aquest sentit i no quedar-se de braços
plegats veient com el règim dictatorial aposta i aconsegueix justament el
contrari.
A més, Eulàlia Amorós també es va implicar en la gestació de la publicació que van tirar endavant sobretot els estudiants de Dret: l’Antologia poètica universitària –ella forma part del grup que es reunia més sovint: Joan Reventós, Josep M. Ainaud de Lasarte, Albert Manent, Enric Gispert,[2] Francesc Casares i Jordi Cots (Ainaud de Lasarte, 1986: 79), que van decidir editar-la aprofitant l’obertura del règim de censura (Samsó, 1995: 202), el mateix 1949–, on també va incloure poemes propis. Només en van poder publicar cinc números: el sisè estava en curs d’edició quan els van retirar el permís de què fins aleshores havien gaudit (Ainaud de Lasarte, 1986: 82). Ella va participar en els dos primers, com veurem. D’aquí que en el fons personal Josep Pedreira (Biblioteca d’Humanitats, Universitat Autònoma de Barcelona), en trobem una carta a través de la qual li demana dos exemplars del segon volum de l’Antologia.
En la introducció a la primera entrega, el 1949, expliquen que amb
la publicació:
[…] no pretenem sinó donar a conèixer una mostra de la poesia, diversa de tendències i de pensament, dels que convivim avui a la Universitat. I a la vegada, una clara prova de vitalitat de la nova generació (Antologia…, 1949: 7).
En estar ordenats els poemes alfabèticament, segons el cognom dels autors, tant en aquesta ocasió com l’any següent, la publicació comença precisament amb els poemes d’Eulàlia Amorós. En el cas del 1959 el seu poema es titula, semblantment a l’aportació a Curial, «Tannkas», perquè torna a cultivar la mateixa composició poètica. El poema d’Eulàlia Amorós d’aquest primer any era el següent (Antologia…, 1949: 9-10):
Fet de silenci,
amor, com jo et volia.
I és que coneixes
l’enyor de moltes hores
de solitud i calma.
Record, no vinguis,
que, si recordo, enyoro
i tinc tristesa.
I avui, com mai, em pesa,
record, la seva absència.
Per tot cercava
ressò de la meva pena.
Mes fou inútil:
com que era primavera,
el Món sencer somreia.
Somriu, no temis
aquesta foscor d’ara.
Pensa que l’alba
s’enduu totes les ombres.
I cada nit té una alba.
Reemprèn la composició poètica de Curial i també el tema que hi tracta: l’enyor d’allò que va tenir, però ara agafant-se a la possibilitat de desfer-se d’aquesta sensació. Al costat d’ella, en aquest primer número, hi escriuen: Francesc Casares i Potau, Enric Casassas i Simó, Mercè Costa i Paretas, Jordi Cots i Moner, Josep Maria Espinàs i Masip, Joan Garrabou i Bigas, Jordi Geli i Aguadé, Enric Gispert i Fabrés, Enric Hernández i Roig, Albert Manent i Segimon, Joan Reventós i Carner, Josep Maria Sabanés i Bada, Martí Suñol i Genís, Joan Vergés i Calduch. Hi havia, per tant:
[…] un total de quinze poetes, una dotzena dels quals, almenys, eren inèdits. I, des d’aquella data fins al 1962, sortiren quatre noves antologies a Barcelona i dues més fora de Barcelona: una que reuní els estudiants del seminari de Vic, i l’altra, els de la universitat valenciana (Molas, 1986: 8).
La intenció d’aquestes antologies, semblant al que podia passar amb Curial, però ara centrant-se en la poesia pròpia, més que literari era resistencial, tot i que ja s’hi albiri:
[…] l’evolució que, al llarg dels cinquanta, realitzà la poesia catalana des del simbolisme més estricte fins a un compromís de tipus humanístic, que, en el seu temps, alguns qualificàrem, amb un cert èmfasi, de realisme històric (Molas, 1986: 8-9).
En el cas del 1950, a la pàgina introductòria se’ns explica que:
Aquesta antologia poètica universitària és una continuació de la que, amb el mateix títol, va publicar-se el curs passat. D’aquella encara resten alguns noms; els altres ja han deixat la Universitat. La majoria, però, són nous.
L’impuls de donar fe de vida, portà a la publicació la primera i ha fet possible la nova. Amb el mateix esperit l’oferim. (Antologia…, 1950: 7)
I Eulàlia Amorós hi escriu, ara ja apartant-se de les tankes, «Ve el dolor» (Antologia…,1960: 9):
Ve el dolor com un vent enemic
a esfullar cada rosa
i l’arbre està cansat de crear noves flors
sobre les branques mortes.
Ja només puc trobar el repòs en el propi silenci,
en la pau d’un dormir, oblidant que hi ha vida.
Però algun dia el sol triomfarà de l’ombra:
em vindrà a desvetllar la paraula del cel,
exigint-me una ofrena.
I el dolor se’m farà una gran rosa
perquè Déu la reculli.
Tot i que canvia la manera de versificar, hi manté les sensacions i les aparents contradiccions, i ara referma la creença en un futur millor en la fe. En aquesta ocasió l’acompanyen: Joan Argenté i Artigal, Manuel Balasch i Recort, Joaquim Bruguera i Clausell, Francesc Casares i Potau, Maria Cinta Català i Poch, Miquel Coll i Palagos, Raimond Cornudella i Mir, Jordi Cots i Moner, Josep Espar i Ticó, Francesc Faus i Pascuchi, Jaume Ferran i Camps, Jaume Forga i Teira, Joan Garrabou i Bigas, Enric Gispert i Fabrés, Miquel Maria Lluch i Ventura, Albert Manent i Segimon, Joaquim Molas i Batllori, Manuel Nadal i Abella, Maria Teresa Nolla i Panadès, Joan Reventós i Carner, Antoni Sala i Cornadó, Martí Suñol i Genís, Agustí Tordera i Cavalleria, Joan Vergés i Calduch. Com hem vist que apuntava Joaquim Molas, hi trobem veus noves al costat de veus antigues.
D’altra banda, amb Miquel Porter, Eulàlia Amorós organitza reunions clandestines als claustres de la Facultat de Filosofia i Lletres per parlar de la situació que patia la llengua. Aquest primeríssim cenacle, apunta Carlos Aragüez Rubio (2006: 83), acabarà convergint en la creació de la Nova Cançó:
Miquel Porter y Eulalia Amorós, empiezan a organizar reuniones en los claustros de la Facultad de Filosofía y Letras de Barcelona para debatir sobre estos temas. A partir de 1953, estas reuniones se establecen los jueves por la noche y en ellas, no sólo se empiezan a cantar y escribir letras en catalán, sino que también se realizan traducciones y adaptaciones de poemas y canciones internacionales.
Seria el gener del 1959 quan a la revista Germinabit –que es convertiria poc després en Serra d’Or–, Lluís Serrahima (1959: 15) va publicar el tret de sortida de la Nova Cançó: «Ens calen cançons d’ara» que acabarà convergint en el naixement d’Els Setze Jutges. El pioner i número 1 del grup serà, precisament, Miquel Porter, que es va animar a cantar en solitari en català per tal d’impulsar la llengua i, així, ajudar-la a normalitzar-la.
La revista Curial i l’Antologia poètica universitària són les primeres publicacions que apareixen estrictament en llengua catalana, com també ho serà, en l’àmbit de les nostres contrades, l’Antologia de la poesia reusenca que el doctor Bonaventura Vallespinosa, com a president de la Secció de Lletres del Centre de Lectura, va dirigir (1956-61). I, tot i que aleshores ja vivia a Barcelona i estava desvinculada de Reus, Eulàlia Amorós també hi participarà, a través del seu germà, que serà qui li demanarà les composicions. En concret en trobem aportacions seves els anys 1956 (p. 18-19), 1957 (p. 12-15), 1959 (p. 11) i 1961 (p. 19-23).
Essent Eulàlia Amorós de grans conviccions religioses, la seva poesia –com hem vist que passava a «Ve del dolor»– transmet aquest fervor. Així, tot i que és lliure i lleugera, també està plenament carregada de referències i símbols religiosos, sempre aferrada a la senzillesa de les coses quotidianes: el cel, les muntanyes, la llum… que alegren el seu imaginari i li donen certa serenor, aconseguida per la llibertat que «ha tornat innocent / l’antiga pols inquieta», com ens indica el 1956, quan també ens parla del miracle de l’alba i ens explica que anhela la imatge de la muntanya que lluny de la malvada humanitat va embellint-se amb el pas del temps. És el despertar de la llum, després de tota la tragèdia passada viscuda en pròpia pell. Vegem-ho:
Ja teniu cel en les ales,
ocells de cor senzill,
perquè estimant-vos
heu tornat innocent
l’antiga pols inquieta.
I ha de captivar el cel
el vostre vol pacífic
com si el somriure de Déu
estés entre vosaltres.
***
Quan arribi el miracle de l’alba
somriu, petita vall.
No saps que són camins:
somriu a les muntanyes que et separen
d’allí on els homes viuen.
T’enyoro al pressentir-te:
només la llum cenyeix la teva forma,
només el cel et sap,
només pel goig de Déu et vas morint, florint-te.
El 1957, se’ns presenta amb un vers més dur, potser perquè també el missatge és més compromès, i aquest compromís ja no s’apartarà de la seva veu poètica. En el primer poema que ens presenta s’amara de nostàlgia i sembla que hagi perdut aquella esperança a la qual s’aferrava fins ara:
CAMÍ VELL
He tornat al camí i no l’he conegut.
Camí polsós, camí ressec, camí perdut.
Vell camí abandonat, de profundes roderes
tapades d’herbes mortes, calcinades pel sol,
herbes que ja no branden al pas del ventijol,
que punxen com espines hirsutes i severes.
Des que l’home no hi passa el vell camí es marceix.
enyora el pas dels carros frisós o trontollant,
enyora els traginaires que hi passaven cantant
i fins els crits n’enyora. El camí vell sofreix!
I ara, orfe de carros, vianants i tartanes
s’ha tornat més estret i fins més pedregós.
El camí solitari contempla consirós
els seus fidels amics: lluerts i sargantanes.
Aquests n’estan contents de l’aspra soletat:
l’home que els espantava, l’home que els perseguia
els ha deixat el regne del camí tot el dia
i ells frueixen a l’ample llur ampla llibertat.
Però el pobre camí és menys camí que mai,
cadàver d’un camí que a poc a poc s’enterra,
cadàver insepult enmig de cel i terra,
pobre caminet vell postrat per son desmai!
Camí, pobre camí, t’ha mort la ingratitud.
Camí ressec, camí polsós, camí perdut!…
En el segon poema, s’apropa a la poesia espriuana d’Inici de càntic en el temple (1965) perquè també, com farà Espriu, vol salvar els mots, i canta la reconstrucció personal i nacional a través d’ells:
Mai més no confondrem els mots;
no direm dolor al que és vida,
no direm ombra al que és llum.
Ha nascut el vol d’un àngel,
–qui sap si al fer-nos senzills–
i creix un món per nosaltres.
Nosaltres, com l’home antic,
posarem nom a les coses.
És un cant a aquell ànim que en el primer poema sembla haver perdut, a la confiança en un demà millor, la possibilitat del qual és a les nostres mans, en els nostres mots, en la nostra llengua: aquesta llengua tan perseguida i pretesament aniquilada, el català. I, per això, doncs, cal arrelar-se a la terra tal com manifesta, després, a «Dual»:
Arbre en la meva terra:
et seré branca i flor,
saba i escorça,
la teva rel en mi.
La meva rel en tu,
terra per al meu arbre.
En aquest poema ella es converteix, simbòlicament, en arbre per poder-se arrelar ben bé; per aconseguir-ho només li cal una terra viva i forta.
Finalment, en aquest número, encara ens presenta «En el silenci»:
En el silenci,
m’arribaran més clares les veus de la fe antiga;
les veus que em parlen de la fidelitat;
que em parlen del meu temps com d’un camí;
que em parlen de l’amor, de puresa i de somni.
En el silenci,
he de sentir la vida com una flor, petita;
i plena d’esperança, com les ales d’un àngel.
Ens parla de la confiança que té en l’esdevenidor, un esdevenidor que ha de tenir en compte la fe en aquesta pàtria i unes veus que li faran mantenir la fidelitat. Es refereix, també, al repòs i a la tranquil·litat del silenci en què la societat està sotmesa, però que al mateix temps també li permet reflexionar més i adonar-se de la possibilitat de felicitat, a la qual només s’arriba a través de la perseverança del volar dels àngels que reitera en els seus poemes.
El 1959, quan la seva veu poètica torna a ocupar les pàgines d’aquesta publicació reusenca –de fet aquell any és l’única veu femenina que apareix en l’Antologia–, Bonaventura Vallespinosa, que valorava força positivament la seva poesia, deixa constància en el pròleg de l’alegria que li ocasiona el seu retorn. I aquest retorn ens mostra una veu esperançadora que ens demana –semblantment a l’últim poema que hi havia aportat– «Fidelitat» a la nostra terra, sempre a través tant de l’aspecte nacional com el religiós. Segons ella, aquesta fidelitat a la terra quedarà refermada amb la fidelitat a la religió i aquesta esperança queda simbolitzada amb un terme anafòric: l’«aigua», l’«aigua viva» que representarà aquesta alenada de llibertat que sembla arribar calladament, però viva.
FIDELITAT
Aigua viva en la font
i aigua viva en aquest córrer l’aigua
calladament i fonda
entre esclats d’arbres joves
o entre un somriure mort de terra desolada.
Aigua viva en el cor. Tu davant meu
i jo sempre corrent d’aigua viva,
en el cor i en el viure,
entre els teus arbres o la teva terra,
oferint-te una fe per cada cosa.
En l’última d’aquestes Antologies, la del 1961, la seva col·laboració és quantiosa, si més no, si la comparem amb la d’anys anteriors. Es tracta d’un sol poema que divideix en distintes parts, sempre fent ús dels mateixos recursos i dels mateixos interessos: l’esperança i la fidelitat a la terra i a Déu –que, per tant, són temes recurrents en les seves composicions–, a través de la humanització d’una «Petita vall» que significarà allò que, sovint, equivocadament, anomenem «petit país», que és el nostre poble. Així, ens presenta la dominació d’aquest territori –anhelant, inquiet i esperançador– per una mala herba que l’esquartera. I ens n’indica tota la fortalesa, però també totes les mancances amb què es troba i que l’han de fer conscient de quins són els seus principals problemes, per poder-los combatre. Continua amb una veu serena i assenyada amb la qual remarca que cal, conscientment, tenir esperança i escampar la veu perquè es materialitzi allò que se cerca, i demanar-ho perquè s’aconsegueixi, sense deixar passar l’albada que s’endu les paraules, que han quedat silenciades. I, arriba a la conclusió que no s’ha de viure d’enyorança –aquella enyorança que en els primers versos tan tenia present–, sinó que s’ha de viure lluitant, perquè encara ens queda aquest afany.
Adjuntem els poemes a partir dels originals que n’hem trobat, que ens fan pensar que els va utilitzar per presentar-se en algun premi, ja que hi ha un lema: Agost. Com es pot observar aquests originals, incorporen també els dos poemes inclosos en la primera entrega d’aquestes Antologies poètiques i el quart poema de la segona; fixem-nos, doncs, que ja en el primers poemes ens parlava d’aquesta «petita vall» a la qual recorre ara per referir-se a la nació, a Catalunya:
Eulàlia Amorós i molts d’aquests companys de resistència activa davant de la dictadura que ens tenallava també van ser assidus a les trobades clandestines que es feien aleshores a casa de Josep Iglésies, al passatge Permanyer; a la de Salvador Espriu. Per això, el 1960 (Camps i Arbós; Veny-Mesquida: 2016) la trobem ben voltada de literatura i de poetes en la sessió IX (corresponent al 12-III-1960) de les lectures, promogudes per Joan Colomines i realitzades al seu pis de l’Eixample, batejades com a Barbolles poètiques (1959-1962), en què va compartir la sessió amb una altra reusenca, aquesta d’adopció: M. Àngels Ollé, així com Salvi Sanpons, Agustí Riu i Solsona, i Lluís Serrahima.
No li devia ser fàcil obrir-se camí en àmbits on sovint la presència femenina era només testimonial, però ho va aconseguir; malauradament no va passar el mateix quan va haver d’afrontar la vida laboral. En acabar la carrera de Filosofia i Lletres, va començar a fer classes a les monges alemanyes i a l’escola Betània de Barcelona i, després de casar-se, el 1957, a les tardes, a més, encara feia d’ajudant del seu marit, l’advocat Frederic de Mallol Guarro –amb despatx a la mateixa adreça on vivien: carrer del Bruc, 68– i el temps ja no devia donar per a més. De manera que podem acabar subscrivint les paraules del seu germà: «[…] a mi m’han agradat molt sempre els poemes de la meva germana Eulàlia i vaig lamentar vivament que deixés d’escriure (Amorós, 2004: 412)».
Bibliografia de les cites
Amorós, Xavier (2004): Temps estranys. Clarobscrus en la llarga postguerra reusenca. Llibre tercer, 1961-1975 (Primera part). Reus: Associació d’Estudis Reusencs.
Antologia de la poesia reusenca, 1956-61.
Antologia poètica universitària, 1949-50.
Ainaud de Lasarte, Josep M. (1986) «1949 : La primera Antologia poètica universitària», Reduccions: revista de poesia, núm. 31, p. 79-83.
Aragüez Rubio, Carlos (2006): «La nova cançó catalana: gènesis, desarrollo y trascendencia de un fenómeno cultural en el segundo franquismo», dins Pasado y Memoria. España en los años sesenta, núm. 5, p. 81-97
Camps i Arbós</span, Josep; Veny-Mesquida, Joan Ramon (2016): Poètiques de viva veu. L’arxiu sonor de poesia de Joan Colomines i Puig. Lleida: Pagès editors.
Curial, 1949. [Consulta a través de la Biblioteca de Catalunya.]
Molas, Joaquim (1986): «Pròleg», dins Antologia poètica universitària 1985. Barcelona: Els llibres de l’Óssa menor, p. 7-9.
Reventós, Joan (1984): Amb un altre nom. Barcelona: Edicions 62.
Samsó, Joan (1995): La cultura catalana entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951), vol. II. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Serrahima, Lluís (1959): «Ens calen cançons d’ara», dins Germinàbit, gener, p. 15.
Arxius personals consultats i converses realitzades (agost 2020)
Lluïsa Amorós
Montserrat Amorós
Xavier Amorós
Recull fotogràfic
Imatges del II Festival de Primavera al Fortuny, de l’any 1948 (el primer va ser l’any 1946), realitzat els dies 20 i 21 de maig al Teatre Fortuny:
Caricatures del dibuixant i escriptor Josep Maria de Martín i Gassó (Berga, 1920-2005), que va escriure a mitges una novel·la amb Gabriel Ferrater –Un cuerpo o dos– i, en aquest cas, s’entreté a caricaturitzar un altre personatge reusenc: Eulàlia Amorós i ell mateix. A Eulàlia Amorós ens la presenta envoltada de llibres i perversa, en el sentit de fer de pionera, de guia introductora de les seves companyes en la clandestinitat, molt treballadora i amb molts fronts oberts. I després es mostra a ell mateix, també envoltat de llibres, però d’un altre tarannà, potser més tranquil i tètric, però sigui com sigui admirador de les tankes d’Eulàlia Amorós.
[1] En aquesta entrega, hi trobem una composició de Xavier Amorós.
[2] Amb Enric Gispert, Eulàlia Amorós havia cantant a la Schola Cantorum de la Universitat (Amorós, 2004: 276).