Freya Day
Josep Baiges
–Així doncs que aquest malson l’ha acompanyat des de petit –va deixar anar el psicòleg, aixecant la mirada per sobre de la gruixuda muntura de pasta de les seves ulleres. Era la primera vegada que articulava paraula. Fins aleshores hores m’havia deixat xerrar, anotant, llibreta en mà, les meves reflexions de manera atenta.
Va ser aleshores quan vaig adonar-me de l’estona llarga que havia estat explicant-me. Una evidència que corroborava que feia temps, potser massa i tot, que necessitava buidar el pap. Els de casa, a qui sovint atabalava amb les meves disquisicions hipnòtiques, m’havien insistit que donés aquest pas, que ho expliqués a un especialista per deslliurar-me del trasbals. Que em deixés de converses de cafè amb amigues i amics carregats de raó a l’hora d’interpretar aquell somni recurrent que gairebé, des de la infantesa, m’acompanyava de manera incessant, amb una rèplica dels fets i els moviments gairebé mil·limètrica. La mare, que tantes vegades s’havia llevat de matinada sentint el meu neguit al llit, havia estat temptada de buscar el suport d’un expert en la matèria. Però mai donàvem el pas. Per això, finalment, en plena maduresa vaig demanar hora al psicòleg amb l’objectiu de compartir les meves inquietuds i cercar, potser, una interpretació acurada al perquè de tanta incomoditat.
–Sí, des de petit. I amb els mateixos elements que li he descrit –vaig respondre mentre l’expert repassava les seves anotacions com volent corroborar el seguit de fets que se succeïen en el meu relat.
–Veig que hi ha circumstàncies que es repeteixen de manera constant. Es troba enmig d’una pandèmia, es veu obligat a quedar-se a casa pel confinament que decreten les autoritats, visita hospitals desbordats, la població que l’envolta porta protecció…
–Sobretot les mascaretes –el vaig interrompre–. Aquest element és el que em genera més desassossec. Els carrers de la meva ciutat, que hom sempre associa a un entorn lluminós, brillant, ple de felicitat, de cop i volta es tornen ombrívols, amb la gent oculta rere aquell tros de tela que no deix veure cap tipus d’expressió, oferint un rictus esgarrifós, i amb mirades perdudes i adustes.
–I així és com la seva ciutat dels somriures acaba desapareixent.
–Efectivament. M’agrada dir que soc un col·leccionista de somriures. És el que més i millor descriu la condició humana, la seva capacitat de posar un rictus generós per dibuixar un paisatge agraït als seus iguals.
–Veient el que explica, i com ho explica, diria, per tant, que el malson que tant l’ha amoïnat tota la seva vida s’ha fet realitat?
–Si em cenyeixo als fets, a les imatges, a les sensacions, és evident. Les similituds amb la meva fantasia són increïbles. Però hi ha una cosa que ho fa substancialment diferent.
–Quina?
–Que aquesta realitat no és tan perversa com la que retrata contínuament el meu malson.
–Com vol dir?
–Les imatges són terribles, certament. I les conseqüències que se’n deriven, també. No es pot frivolitzar el que estem vivint. Però paradoxalment la pandèmia ha generat una realitat que en cap cas he vist mai retratada en la meva quimera.
–Hi ha un costat positiu en l’actitud de la gent? Creu que en treu el millor de nosaltres?
–Doncs Sí. Quan tens un malson com aquest penses, tot sovint, que si acabés sent realitat seria trasbalsador, commovedor. I quan t’hi trobes, la nostra mateixa naturalesa, habituada a la resiliència, és capaç d’articular mecanismes de defensa per treure el millor de cadascú de nosaltres, generant una onada de solidaritat i companyonia realment excepcional.
–Per tant, el malson no ho és tant.
–Ni de bon tros. El que reconforta és veure la reacció de la gent.
–Ens ha fet millors?
–Millors i diferents. Perquè crèiem que érem invencibles. I resulta que la nostra innata debilitat és la que serveix, al cap i a la fi, per iniciar junts aquesta nova etapa plena de reptes desafiants. Ens hem retrobat per fer front a l’adversitat.
El psicòleg va tornar a mirar les seves anotacions. Va estar una estona en silenci. I a la fi va reprendre la conversa.
–Sap com reaccionarà si el malson es repeteix?
–M’ho prendré d’una altra manera. Perquè els fets, tan impensables com excepcionals, demostren que els somnis i la realitat acaben sent com dos rius que discorren en paral·lel i que, a la fi, acaben confluint.
El doctor va tancar la seva llibreta guardant silenci. Preguntant-se, possiblement, per què havia cercat resposta en la seva saviesa si jo mateix ja havia tret l’entrellat d’aquella situació. Deu ser que en la vida, com en tantes coses, ens cal donar compte de què fem i pensem. Fins i tot dels nostres aparents malsons que, a l’hora de la veritat, potser no ho són tant.