El País Valencià – Història, present i futur

 |   |  Twitter

Hi ha raons i arguments fonamentals que fan del nostre poble un territori complex i difícil, tal com assenyalaria el nostre sociòleg Josep Vicent Marqués en el seu llibre País Perplex. Fins i tot des del moment del seu naixement com a poble.

L’any 1237, la batalla del Puig va obrir el camí a la definitiva conquesta de l’anomenada Perla d’Al-Àndalus. En aquest fet està l’origen del naixement del nostre poble.

El dia 9 d’octubre del 1238, Jaume I va entrar a la ciutat triomfalment. Aquest fet representarà un esdeveniment decisiu de la nostra història, i serà commemorat pel valencianisme des de l’any 1915. 

La conquesta de València fou una empresa personal de Jaume I amb la qual va mantenir diversos conflictes polítics amb la noblesa d’origen aragonès. Hem de considerar que la conquesta de València tingué el segell de croada, en ser beneïda i comptar amb el suport del papa Gregori IX. 

Durant i després de la conquesta, Jaume I va anar creant un codi legislatiu propi que està reflectit dins dels Furs de València, que assenyalen el usos i costums d’una nova societat, on conviuran cristians, jueus i musulmans. Així mateix va crear unes Corts.

Cal remarcar que en crear una xarxa de ciutats amb mercats al llarg de tot el regne, va donar al territori conquerit un gran impuls econòmic i una consciència de poble. Sens dubte, Jaume I ha estat una de les figures més cabdals que ha tingut el poble valencià, si bé aquest no ha sabut crear un imaginari col·lectiu i un senyal d’identitat en la seua persona.

 

1400-1500. El segle xv, el Segle d’Or al País Valencià

Posteriorment, els valencians coneixeríem una època de prosperitat. Al segle xv la Corona Catalanoaragonesa llueix amb tota la seua esplendor. El Regne de València actua com el seu floró i la ciutat de València se situa com la capital cultural i econòmica de la Corona, sent una de les ciutats més importants d’Europa en aquest segle.

El Segle d’Or valencià o Segle d’Or de les lletres valencianes correspon a un període històric que abasta gairebé tot el segle xv, i que aporta les millors obres literàries en valencià de l’època. Entre els escriptors podem destacar: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Sor Isabel de Villena i Joan Roís de Corella.

Volem remarcar també que Alfons de Borja, de la Torreta de Canals, Xàtiva, des de la cort reial d’Alfons el Magnànim, va accedir durant els tres últims anys de la seua vida (1455-1458) a la dignitat pontifícia com a Calixt III i el seu nebot Roderic de Borja va ser papa amb el nom d’Alexandre VI (1492-1503).


1520-1522. La guerra de les Germanies

Va ser una rebel·lió armada que es va produir en el Regne de València i a les Illes Balears durant el segle xvi, amb el regnat de Carles I. S’emmarca dins d’una sèrie de convulsions europees que marquen la primera crisi del sistema feudal.

Els agermanats volien controlar el sistema municipal per desenvolupar un millor govern, exigien una ciutat lliure, exclusivament governada per la justícia popular, com moltes altres ciutats italianes, que es regien com a repúbliques. Els gremis tractaren d’imposar a la força les seues reivindicacions. 

La virreina Germana de Foix –vídua de Ferran II– va ordenar 800 sentències de mort i una sèrie de multes astronòmiques per als gremis, en concepte d’indemnització pels danys produïts durant la guerra. A més, en el marc del seu regnat, es va imposar la llengua castellana i es va escriure el primer document oficial redactat en castellà.

Altres de les conseqüències que va tindre aquesta guerra va ser un increment del procés centralitzador i autoritari monàrquic, la progressiva pèrdua de poder de l’oligarquia nobiliària valenciana en pro del poder reial, una forta reducció dels drets del poble valencià i l’inici de la castellanització lingüística i cultural. A més, l’any 1525, la conversió forçada al cristianisme dels mudèjars encetà i engrandí el problema, la dèria unitarista contra els moriscos.

 

  1. L’expulsió dels moriscos

L’any 1609 expulsaren els moriscos del Regne de València. Felip II decidí l’expulsió de tots els moriscos de la monarquia hispànica. Aquesta expulsió va representar un triomf evident per a l’Estat espanyol i per a l’Església, sent també un fet transcendental per a la monarquia.

Per als nobles dels País Valencià, va significar un gran fracàs i no podien fer res davant de la voluntat política de la Corona. La noblesa que explotava les terres es va trobar sense una mà d’obra barata, la qual cosa va representar un caos econòmic, un empobriment, una despoblació del camp valencià i molts dels nobles es casaren amb fills i filles de la monarquia hispànica resident a Madrid.

 

  1. La batalla d’Almansa i els decrets de Nova Planta

La batalla d’Almansa tingué lloc el 25 d’abril del 1707 en el context de la guerra de Successió Espanyola. Les tropes de Felip V, net de Lluís XIV de França, derrotaren les de l’arxiduc Carles d’Àustria, cosa que comportà que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta. Així es perderen tots els furs concedits fins aleshores i li foren imposats els Decrets de Nova Planta. Al País Valencià, avui en dia encara perdura la dita «Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança», recordant aquesta derrota.

Els Decrets de Nova Planta són un conjunt de decrets promulgats entre el 1707 i el 1716, pel rei Felip V de Borbó, vencedor de la guerra de Successió espanyola (1701-1715), pels quals van quedar abolides les lleis i institucions pròpies del Regne de València i del Regne d’Aragó el 29 de juny de 1707. 

 

  1. El mestre Gaietà Ripoll i l’últim crim de la Inquisició

El mestre Gaietà Ripoll i Pla (Solsona, 22 de gener de 1778 – València, 31 de juliol del 1826) va morir penjat el dia 31 de juliol de l’any 1826. Fou un mestre de Russafa i morí condemnat a la forca per promoure l’ensenyament laic durant la Dècada Ominosa.

Gaietà Ripoll havia lluitat contra els francesos en la guerra de la Independència i el 1810 va ser fet presoner i traslladat a França on entrà en relació amb grups de pacifistes quàquers i lliurepensadors francesos. L’Església catòlica, concretament «Las Juntas de Fe de la Inquisición», presidida a València pel canonge Josep Maria Despujol, el van condemnar per heretge i maçó, sota l’acusació de no impartir la doctrina cristiana als seus alumnes. Fou un escàndol a tot Europa.

 

  1. La divisió de les províncies

El 27 de gener del 1822, durant el Trienni Liberal, fou creada la província de Xàtiva. Amb la restauració de l’absolutisme, aquesta divisió territorial es va revocar l’1 d’octubre del 1823. La reforma de Javier de Burgos el 1833, va portar a terme la formació de les províncies i va recuperar la divisió anterior, del 1822. En aquesta nova divisió, el territori de Xàtiva va quedar dividit entre les províncies de València i Alacant. L’organització territorial que va portar a terme la monarquia castellana va ser artificial, imposant tres províncies: Alacant, Castelló i València. D’aquesta manera estaven davant d’unes noves identitats col·lectives provincials en detriment de la identitat valenciana històrica.

La província de Xàtiva representava el que es coneix avui per les Comarques Centrals Valencianes que representen un gran pes en la població, l’economia i en la riquesa del País Valencià. El govern valencià, que durant la transició tenia com a un dels seus objectius crear una divisió comarcal, no s’ha fet oficial fins ara.

 

1873-1874. La Primera República

Al País Valencià, el republicanisme va ser una força política exclosa del poder públic fins a l’any 1868. Els anys anteriors van ser anys de crisi social, política i econòmica. Els eixos d’aquests republicans eren bàsicament la defensa del sufragi universal masculí, l’oposició a les quintes i als impostos del consum i la voluntat d’establir a l’Estat Espanyol una República Federal junt amb una ampla carta de drets, entre d’altres, els de reunió, impremta i associació.

La Revolució Gloriosa del 1868, tenia un ampli suport i protagonisme dels sectors populars i dels grups progressistes i republicans. L’any 1869 va ser l’any dels pactes federals. El primer va ser el de Tortosa, signat el 18 de maig a iniciativa de Valentí Almirall, amb representants d’Aragó, Catalunya, el País Valencià i les Illes.

La Primera República va ser proclamada per les Corts Generals l’11 de febrer de 1873 fins al 29 de desembre de 1874. Les Corts espanyoles, de majoria monàrquica, decidiren proclamar la República per tal de conjurar la revolució democràtica i la instauració de la República Federal. Tant a les eleccions generals de maig com a les municipals del juliol del 1873, sortiran guanyadores les candidatures republicanes conservadores.

Proclamada la República, tingué lloc un ampli moviment cantonalista que triomfà entre altres ciutats a Alcoi, València i Torrevella.

La Primera República va representar que el valencianisme prengués un gran impuls. Hi havia personatges, publicacions, iniciatives, entitats, que començaven a reivindicar els trets identitaris del País Valencià.

 

Cap al futur

Els països que s’ignoren, sobretot si no tenen estat propi i en tenen un d’hostil, estan condemnats a entendre’s, internament, per tal d’alliberar-se de l’opressió. Perquè poden ser anorreats, a no ser que refacen una densa xarxa de relacions. Advertia, Vicent Pitarch, si fa no fa, que el PV, sense la resta del domini lingüístic se’n va a pastar fang. Tan important com reflexionar, repassar el passat i fer un diagnòstic el més acurat possible sobre el País Valencià d’ara, les desestructuracions internes, com s’analitza a País Valencià present i futur (Gustau Muñoz i Vicent Olmos (ed.), ed. Afers, Catarroja, 2021), ha de ser interrogar-nos «què fer», a tots els terrenys, per reconstruir els Països Catalans. 

Perquè, en manllevar el títol de Tony Judt, referit al nostre món català: el nostre món no se’n surt. Hauríem de fer un tractat sobre els malestars del present; ara, quan ha començat la invasió d’Ucraïna per banda de la Rússia de Putin, enmig d’una pandèmia que s’allarga massa dolorosament i quan tots els informes sobre l’estat del planeta adverteixen, com fa Ernest Garcia al seu darrer llibre sobre afers ecològics titulat Ecologia e igualdad. Hacia una relectura de la teoria sociológica en un planeta que se ha quedado pequeño (Tirant humanidades, Valencia, 2021), en denunciar que la situació és d’una translimitació insostenible, que situa les societats humanes en un procés de resiliència i adaptabilitat a condicions crítiques. Avisa, Garcia, en castellà: «els rebosts de reserves estan gairebé buits». Les guerres per les matèries primeres (petroli…) es feren amb la invasió d’Iraq i d’Afganistan, la invasió d’Ucraïna (pel liti…) accelera el saqueig de la Terra. Davant l’acceleració de les crisis ecològiques, cal defensar, més que mai, el dret a l’autodeterminació, el respecte a la integritat de les nacions davant els imperis que es reparteixen el saqueig del món com un botí de guerra; també la possibilitat d’una cooperació internacional i si fos possible a escala mundial, com a espècie en risc.

El 1909, a l’Exposició Regional de València, com a la Renaixença, des de finals del segle xix a principis del xx, semblava que catalans, valencians, balears, rossellonesos i provençals, encara érem «germans». En l’assaig Llorente i Blasco: Entre la política i la literatura (a propòsit, sobretot, de la guerra de Cuba) (Antoni Ferrando, Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis d’Investigació, 2021) s’analitza la competitivitat política entre Llorente i Blasco per tal d’ofrenar noves glòries a Espanya perquè Cuba i Filipines continuaren formant part de la nació espanyola, mentre subordinaven el PV als interessos espanyols.

La dictadura de Primo de Rivera, del 1923 fins al 1930, amb una repressió militarista brutal, va interrompre la llavor i els fruïts de la Renaixença a tots els Països Catalans; la llengua i la cultura catalana foren censurades, reprimides i perseguides.

Durant la Segona República, el 14 d’abril del 1931, el valencianisme al País Valencià reviscolà, però no va aconseguir arribar prou a les masses ni que s’aprovés l’Estatut d’Autonomia, a causa del colp d’estat militar i la guerra del 1936 al 1939, una altra dictadura feixista que va tractar per tots els mitjans genocidiar la llengua i la cultura catalanes, durant més de 40 anys. Com analitza Gustau Muñoz a Valencianisme: història i present (Segle XXI, 2021) el valencianisme «Només el 1931 obtingué representació a l’Ajuntament de València, amb tres regidors. En els agitats anys trenta ja hi hagué diputats valencianistes (adscrits a coalicions més àmplies) i en el marc del Front Popular el valencianisme d’esquerres tingué presència i un paper remarcable (la ponència de Cultura, amb Francesc Bosch Morata) en la Diputació de València». Les febleses del valencianisme al segle xx han sigut més que les potències.

Durant el període republicà hi va haver una tímida recuperació, amb El Camí, Nueva Cultura i intel·lectuals com Emili Gómez Nadal, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Josep Renau, Enric Valor, Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Ignasi Villalonga, Empar Navarro, Joaquim Reig… A la fi de la dictadura la llengua catalana arreu dels Països Catalans estava en una situació de risc, tot i l’embranzida que va suposar la tasca de Joan Fuster, amb la publicació, el 1962, de Nosaltres, els valencians, que marca un punt d’inflexió en el reconeixement de la catalanitat valenciana; un inici prometedor amb la proposta d’una reconstrucció dels Països Catalans que els «transforma», sense el llast d’uns regionalismes provincians i particularistes que són còmplices del nacionalisme espanyolista de l’Estat.

El 1971 Alfons Cucó publica El valencianisme polític 1874-1936, que és un estudi sobre el País Valencià contemporani, que va d’un moviment culturalista a un valencianisme polític, de presa de consciència davant la uniformització de l’Estat espanyol. Sanchis Guarner a La llengua dels valencians desvetlla l’origen català del valencià com una variant. Emili Gómez Nadal a El País Valencià i els altres explicita la catalanitat de la valenciana gent, que formem part d’una mateixa ètnia, en el sentit cultural i d’història d’opressió compartida. Tambét robem les Rondalles, la Gramàtica catalana i les novel·les d’Enric Valor, els poemes d’Estellés, l’esclat de la Nova Cançó (Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Al Tall…).

El Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) va suposar que podíem reeixir d’un atzucac de segles i d’una opressió que continua en monarquies, en dictadures i en «democràcies defectuoses», sobretot, pel que fa a la manca de respecte i de reconeixement de la llengua catalana, des d’un supremacisme lingüístic, cultural i nacional espanyolista que no reconeix el dret a la diversitat, ni el respecte a la llibertat d’expressió, ni un reconeixement equitatiu, ni el pluralisme lingüístic.

El 1977 una manifestació reivindicativa d’unes 800.000 persones va recórrer els carrers de València al crit de «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia», en consonància amb Catalunya, no volia perdre’s l’oportunitat de tenir un Estatut per la via del 155 i la majoria dels ajuntaments del País Valencià així ho van demanar, fins que la UCD va impedir que prosperés amb el crit de «Se rompe España»; en canvi, a Andalusia ho van permetre.

El 1978 van redactar una constitució espanyola anticatalanista, els fa pànic que el País Valencià, les Illes i Catalunya s’uneixen, en defensa de la llengua, la cultura, l’economia, els interessos de la nació catalana al si de la UE i de les Nacions Unides. De fet, aquesta constitució nega el dret a decidir el nostre futur, prohibeix qualsevol federació o confederació de les comunitats amb la mateixa llengua i cultura, adreçat contra els Països Catalans; se’ns espolia fiscalment, no tenim la clau ni en fiscalitat; el castellà s’imposa de manera autoritària, el català és subordinat arreu dels Països Catalans i recula, mentre, cínicament, proclamen que el castellà està el perill.

El 1982 es formava la Unitat del Poble Valencià. El 2015, l’actual valencianisme de Compromís, hereu de la UPV, arribaria al Govern amb un pacte amb el PSPV-PSOE i Podem. Encara són al Govern, el 2022, han fet «un viratge important a la política de la Generalitat pel que fa a l’impacte social, la reversió d’algunes retallades i la prevenció de la corrupció», com assenyalava Adolf Beltran el 5 de setembre de 2018 a eldiario.es. El pacte del Botànic és un èxit del qual ningú vol desmarcar-se, però, pel que fa al model fiscal, cal aconseguir més l’autogovern, així com la defensa de la llengua catalana i la cultura del PV. Hi ha queixes per banda dels sectors més crítics, pel «continuisme» amb el model d’Estat del PP, tot i que el PP actual (Ciutadans i Vox) amenaça a suprimir més encara l’autogovern i tot allò valencià/català.

Al País Valencià, durant el referèndum del 2017, hi hagué un augment de l’anticatalanisme, i a la vegada, també, un suport de sectors del País Valencià més conscienciats, tot i que amb escàs accés als mitjans de comunicació de masses. No obstant això, més de 500 persones del País Valencià són, a hores d’ara, membres del Consell de la República Catalana, i Josep Guia és el representant escollit.

Sense els Països Catalans, el PV esdevindria una regió espanyola quasi plenament castellanitzada, com Aragó o Múrcia… De fet, sovint, des de Compromís, es compara i relaciona el PV amb la regió de Múrcia i s’absté de relacionar-lo amb Catalunya i les Illes, tot i que el president de la Generalitat fa propostes, retòriques, d’augmentar les relacions institucionals de les terres de llengua catalanes. Per això, tot i les dues legislatures del Govern de la Generalitat valenciana amb PSPV, Compromís i Podem, encara estem sense poder veure TV3 al PV ni sentir Catalunya Ràdio, no es posa en marxa la reciprocitat mútua televisiva dels mitjans en català a tot l’àmbit lingüístic dels Països Catalans (TV3, À Punt-Media, IB3, RTV Andorra), els partits «sobiranistes» i els que es proclamen defensors del «plurilingüisme» i de l’«Espanya plural», posem per cas, Compromís, Podem, PSPV-PSOE, ERC, JuntsxCat, PSM, etcètera, no exigeixen prou poder expressar-se lliurement al Congrés, al Senat i al Parlament de la UE, així com a totes les televisions de l’Estat, públiques i privades, en la nostra llengua catalana. Al contrari, es conformen amb molletes, mentre donen suport quasi incondicional, bé al PP, bé al PSOE, per mantenir l’estatus de colònies oprimides i espoliades al servei de la Casa Reial del Regne d’Espanya que va llançar el «A por ellos» policial i judicial. Mentrestant, no inclouen el PV en l’Institut Ramon Llull per defensar el valencià-català davant els processos de globalització exterminadora de les llengües, cultures i nacions minoritzades i sense estat propi. Ni es  genera una relació institucional estable i coordinada entre l’IEC, l’AVL, la Universitat de les Illes Balears i la Universitat de Perpinyà.

Xavier Folch, a «Sud enllà. El País Valencià vist des de Catalunya», (Martí Domínguez (ed.). Quaderns d’Orientació Valencianista, 2010, PV Segle XXI), esmenta un llibre de Josep M. Castellet: Seductors, il·lustrats i visionaris, on ens recorda quan Fuster parla del Congreso de Poesía de Santiago de Compostel·la (juliol del 1954): «En algun moment, al llarg d’aquells dies i sempre d’una manera tranquil·la, vaig anar preguntant a alguns congressistes castellans què farien en una situació com la nostra, és a dir, de prohibició de la llengua. La resposta va ser pràcticament unànime, és a dir, que no podien imaginar un món on la llengua els fos prohibida». Josep Benet ho va explicar a L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya, 1995. Encara reprodueix l’estat les mateixes intencions.

El problema més greu, al nostre parer, és que o espavilem o desapareixem a mitjà o llarg termini; i açò significa, esclarir els desconeixements, les ignoràncies mútues, els prejudicis, malentesos, els tòpics, els estereotips, el munt de clixés i els embolics que s’han fabricat per tal de dividir-nos, fragmentar-nos, desfer-nos i anorrear els Països Catalans.

Caldria suggerir la conveniència d’uns mitjans de comunicació centrats en els Països Catalans i desescolonitzats de la dominació i les imposicions espanyoles. A més Caldria descolonitzar les mentalitats dels habitants de tots els Països Catalans d’una dominació espanyola brutal de segles. 

Cal trenar les màximes relacions socials, comunicatives, infraestructurals, culturals, lingüístiques, polítiques i nacionals, entre els diferents llocs dels Països Catalans, per sobre de les imposicions censuradores, retalladores, invisibilitzadores, espoliadores, restrictives i opressives del nacionalisme dels estats, espanyol, francés i italià. Sense la unitat de tots els Països Catalans, sencers i complets, anirem fins a la derrota final. Només els lligams ens poden alliberar d’aquests estats opressors. Joan Fuster, ho advertia el 1982, en una reflexió sobre «Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans», ho manlleve de Josep Gifreu, a Sud enllà, el PV vist des de Catalunya (Quaderns d’Orientació Valencianista, 2010), a l’article  «Contra la deriva: per una federació catalano-valenciana»: «Observo que hi ha una curiosa retracció a emprar el terme “Països Catalans”, respecte al passat i respecte al futur, i per avui urgent, quin recanvi ofereixen?» I advertia:

Tenim els dies comptats, i hem d’espavilar-nos. Ja no es pot ser «regionalista» de Catalunya: o «nacionalista» de la Catalunya estricta. Ho hem de tenir ben present: «la nació catalana», culturalment i políticament, no pot cloure’s en les quatre províncies del Principat. Acceptar això seria renunciar a la proclamació «nacional» […] Cada «regió» dels Països Catalans, al llarg dels segles, ha tingut la seva aventura. De cara al futur, o els Països Catalans, amb aquest nom, recuperem i reestructurem la nostra dispersió «regional», o no serem res.

Cal crear estructures de reciprocitat, de cooperació i de confederació que els estats no puguen impedir. Cal el suport de la UE i de la ONU per concretar aquestes necessitats vitals que vinculen els habitants dels Països Catalans i els defensen davant el risc d’extermini nacionalitari, cultural i lingüístic. No té cap sentit parlar de catalans «estrictes», tots som catalana gent, les que volem ser-ho i defensem, decididament, llengua, cultura, economia, autogovern i nació. Enfront tenim un nacionalisme d’Estat, espanyol, francés o italià, que no dubta en imposar la denominació lingüística, nacional i estatal pròpia i única, uniforme, liquidant les minories minoritzades sense estat. Al nostre parer, no podem fer el mateix. Per tant, és inevitable mantenir algunes especificitats «regionals» del PV, Catalunya, Illes (Catalunya Nord, Andorra, l’Alguer), però actuar, coordinadament, en defensa de les llengües, les cultures, l’economia i les nacionalitats catalanes, que respecten, celebren i reconeixen la diversitat. Perquè les minories tenen dret a existir, poder sobreviure i tenir tots els drets que cal a les societats democràtiques i respectuoses amb els drets humans, dels pobles, socials i ecològics. Per a decidir. El reconeixement de la diversitat, la igualtat de drets i la diferència davant d’uns estats que ni respecten ni reconeixen, és el fonament principal d’uns Països Catalans per al segle xxi.