El 1975 es convocaren eleccions al Centre de Lectura de Reus per triar qui havia de substituir Ramon Amigó, president del 73 ençà. Sorgiren dues candidatures: la renovadora de Ramon Gomis, on s’integraven diversos membres de la redacció de la revista de l’entitat —la Revista del Centro de Lectura, en la quarta època iniciada el 1952, que arrossegava el nom oficial en castellà, tot i publicar-se íntegrament en català—, dirigida per Xavier Amorós i de la qual Gomis n’era redactor; i la continuista de Ramon Oteo, més dispersa i afí a la llavors nomenklatura del Centre. Hi hagué enfrontaments entre partidaris d’una i altra, que s’arrossegaven de feia cinc anys. Les picabaralles s’enverinaren fins a l’estirada de monyos. Escalfà els ànims l’article «Reus: una institució en crisi», publicat amb pseudònim per Pere Anguera a la revista gironina Presència. Ran del clima enrarit, s’acabaren retirant ambdues.
La calma tornà en acceptar-se un tercer candidat de compromís, Jordi Escoda, que no s’havia significat abans dins del Centre, elegit finalment sense oposició. Escoda, un catalanista tot i neòfit polític, era empresari i presidia la delegació reusenca d’Òmnium Cultural, llavors una entitat més tèbia que no pas ho ha estat en temps recents. Ell mateix explica a les seves memòries com es va incorporar a CDC la tardor d’aquell 1975 en una entrevista a Barcelona amb Jordi Pujol: «Ens va demanar què pensàvem del seu ideari polític. […] Jo li vaig respondre que a mi les ideologies no em preocupaven, que jo era nacionalista i independentista, des de molt jove, i que la meva preocupació era Catalunya. Em va respondre “Tu i jo ens entendrem”. Així em va convèncer i em vaig considerar militant de CDC.» Encara que al Centre se’l considerà un candidat blanc, adequat als temps moguts que es vaticinaven, aviat «va entrar en política» i prosperà dintre el partit. En pocs anys seria regidor a l’Ajuntament de Reus i diputat al Parlament de Catalunya.
Fruit del desengany electoral i del cansament, atès que ja feia quatre anys que venien ocupant-se de la Revista, l’equip que encapçalava Amorós va plegar en pes amb la intenció que la publicació quedés desarborada. Al núm. 265, corresponent al desembre del 74 però distribuït l’agost del 75, tots els redactors hi van signar una nota funerària: «Aquest és el darrer número d’una etapa de la Revista iniciada el maig de 1971 i que prengué forma definitiva el juliol de 1972.» Encara van aparèixer en un sol exemplar els núm. 266-271, que arribaven fins al juny del 75, sense cap altre contingut que el final d’un fulletó que havia quedat a mig publicar i que la revista incloïa com a separata. El divorci formal amb tots els ets i uts, trencament de plats inclosos, acabava amb l’abandonament del domicili conjugal.
Desarmada la Revista, se n’obria la possibilitat de la desaparició. Fou la voluntat de Joaquim Mallafrè, sol entre els anteriors col·laboradors, la que va exercir en un primer moment de pont i de coordinador per evitar l’estroncament de la publicació, arreplegant la gent que va poder. Ara, des del primer número de Mallafrè, el 272, corresponent al juliol, però distribuït l’octubre del 75, fins al final de la quarta època de la Revista, al núm. 316, ja del 79, va figurar com a director de la publicació Jordi Escoda en tant que president del Centre, val a dir que sense participar en absolut dels tripijocs. Dono fe que es limitava a un libèrrim laisez faire. Recordo només que el 77, arran de publicar un article del Pep Colomé, notori secretari local del PSUC, m’advertí, dirigint-se’m al marrec lletraferit que devia considerar una mena de babau: «Aquest és del PSUC. Heu d’anar en compte amb els comunistes perquè a la Revista tothom hi voldria clavar queixalada.» Devia ignorar que jo també hi estava afiliat. La Revista, però, malgrat algunes incursions vindicatives es mantingué en una asèpsia prou inofensiva. Així com Jordi Escoda, el president del Centre, «va entrar en política», la Revista, seguint el mandat dels estatuts de l’entitat, es mantingué «al marge» de la contesa política.
Mallafrè s’envoltà de catorze a setze col·laboradors que durant un any acomboiaren la publicació. En diferent grau, com acostuma a passar. Els constants no passàvem de mitja dotzena, recordo Joan Abelló, Joan Pàmies i jo mateix entre els més fidels; d’altres com Pere Anguera, Ramon Amigó, Jordi Bacaria o Ramon Ferran hi col·laboraren sense assistir a les reunions. L’impressor Artur Rabassa fill hi venia regularment i també ajudava al grafisme, però en el seu cas sempre vaig malpensar d’un lligam clientelar pel fet que la Revista s’imprimís als seus tallers. Era una clienta interessant i alhora malpagadora, a la que convenia vigilar de prop. La tal morositat feia que sortís sovint amb mesos de retard, a voltes ajuntant diferents números en un de sol, i que sempre hagués de renunciar a tractar l’actualitat més calenta. La pretensió de Mallafrè es traduí en uns butlletins dignes, de simple al·luvió. A partir del número de desembre del 75 inclogué el poemari Sequentia, de Jordi Gebellí, prologat pel mateix Joaquim Mallafrè, en fulletons incorporats a la revista.
Al primer número que coordinà, Mallafrè hi inserí una editorial justificativa sota el títol «Un altre pas». Asseverava: «La Revista del Centre de Lectura es replanteja la tasca a fer, a seguir», i considerava que la Revista no podia plegar atenent el seu historial com a «portantveu de les inquietuds de la casa», perquè «seria més difícil que sortís més tard si ara pleguéssim» i perquè «és considerada de les més importants en tiratge [2.250 exemplars] entre les de casa nostra». Es dona la circumstància que vaig ser l’únic a publicar al darrer número de l’etapa Amorós i al primer de l’etapa Mallafrè, i no fou per pretendre emular aquell literat i polític granadí del xix a qui hom anomenava «doña Rosita la pastelera» sinó senzillament perquè tenia una entrevista pendent de publicació amb l’anterior equip redactor. De fet, gairebé jo tampoc no hi col·laborava i ara em vaig limitar acceptar la invitació de Mallafrè
Va passar un any i es publicaren dotze números, sempre amb alguns mesos de retard, i al final per recuperar el pas haguérem d’ajuntar els núm. 283-284-285 en un. L’abril del 76 es va dedicar un monogràfic al doctor Vilaseca en ocasió del seu traspàs. Vam crear una secció de creació, on captarem col·laboradors de prestigi. Amb el Joan Sendra, col·laborador també, vaig visitar Brossa al seu mític estudi del carrer de Balmes, a Barcelona, aquell que tenia el terra encatifat d’un pam de paperots rebregats i on totes les cadires o balancins estaven atapeïts de piles de llibres o tenien el cul esbotzat. Va caure la tarda i seguírem parlant palplantats a la fosca. Era, sens dubte, una poesia escènica. Ell, amabilíssim, va començar a col·laborar a la Revista. Al número de juliol-agost del 76 li vam publicar un poema visual a la portada i dins la gairebé inèdita «Oda a Francesc Macià», de la qual n’imprímirem una separata
El núm. 286-287 fou un monogràfic dedicat a la biblioteca del Centre. Corresponia al setembre i octubre del 76, bé que distribuït el febrer del 77. A partir d’aquest número es reduí l’equip coordinador, al qual s’incorporaren nominalment Josep Albanell i Josep Murgades, també redactors. S’hi dignificà el grafisme amb la participació de Marcel Pey i Salvador Juanpere, mentre que el pes de la redacció recaigué en Joan Abelló i Antoni Nomen. Aquests dos publicaren un editorial reblant la publicada per Mallafrè un any enrere amb el mateix títol: «Un altre pas». Preteníem que «Un any després, l’etapa-pont es pot considerar acabada. […] El pas d’ara vol recuperar aquella qualitat [de l’etapa Amorós] i ho vol fer a partir d’una inflexió que, en certa manera, l’actual dinàmica social exigeix.» Mallafrè ens cedí, alleugerit, el gruix de la redacció d’ara en endavant. La Revista s’imprimia en linotípia i el muntatge gràfic era del tot artesanal. La feina dels correctors lingüístics i de proves era fonamental, hi treballaren sobretot Teresa Miquel i també Joaquim Mallafrè i jo mateix.
Fent tàndem, Joan Abelló i jo vam coordinar set revistes, les que corresponen del setembre del 76 fins al juny del 77 –recordem que sovint s’ajuntaven dos mesos en un sol número–. Així com el 75 Mallafrè oferia obrir la revista cap endins del Centre, a proposta meva, proposàvem obrir-la cap enfora, cap a la societat exterior. La secció «Tribuna» donava veu a l’anàlisi política, la secció «Memòria» recuperava la història recent, hi seguia havent espai per a la creació literària, a escala local i nacional. Vam publicar poesies de Miquel Escudero i de Joan de la Rúbia i vam rescatar de l’ostracisme els escrits testimoniaris d’Antònia Abelló. Fotògrafs i artistes plàstics com Ramon Ferran, J. M. Ribas Prous, Joaquim Chancho, J. Hernàndez Pijoan o Josep Branchat ens dissenyaren la portada. Alguns números s’imprimiren en tinta de color per fer-la visualment més atractiva.
El número 295, del juny del 77, fou un monogràfic dedicat a l’agricultura on col·laborà especialment Dolors Capdevila. Les tres revistes que van del juliol del 77 al del 78 foren coordinades en exclusiva per Antoni Nomen, tal com consta als crèdits. L’article lúcid de Josep Murgades «D’indigència imaginativa» –relatiu a unes «pintades àcrates», on uns anarcos despistats tractaven el Centre de Lectura de «condó de la cultura popular»– es va publicar, la tardor del 77, a la Revista i simultàniament a Dolcet verí, un esguerro amb pretensions undergrounds que el Joan Abelló i jo mateix, camuflats rere pseudònims, perpetràvem.
Els dos anys transcorreguts des de la segona editorial «Un altre pas» comportaren un cert cansament i s’imposà el voluntarisme eixorc. La tirada de la Revista pujà a 3.000 exemplars atès que amb el final nominal del franquisme pujà el nombre de socis del Centre, entre els quals es distribuïa de franc, però no es consolidà cap veritable grup coordinador que s’engresqués amb competència a dur enllà la publicació. Cronificats, seguien els problemes econòmics i la manca d’un objectiu programàtic clar. Als directius del Centre la Revista els feia una mica de nosa. Sovint, només la inèrcia era el motor d’aquell paper.
El núm. 297-298, corresponent a l’estiu del 77 no va aparèixer fins el març del 78. La Revista era a prop del col·lapse i l’octubre del 78 me n’havia d’anar a Andalusia a fer la mili. Llavors, amb voluntat testamentària, vaig proposar fer un número extraordinari que inclogués del 299 al 308 per celebrar haver assolit el núm. 300. Vam encabir deu números, arribant fins al juliol del 78, en una única revista de 52 pàgines en comptes de les 16 habituals. L’exemplar ostentava a la coberta només el títol «TRES-CENTS, revista del centre de lectura», per primera vegada a la postguerra, simbòlicament, tot en català. Hi van col·laborar joves poetes innovadors de les nostres contrades, com Marcel Pey o Josep Zaragoza, i escriptors totèmics, com Joan Brossa, o emergents, com Biel Mesquida, Quim Monzó o Josep Murgades. Pel que em pertoca, havia publicat un total de disset col·laboracions d’ençà de l’etapa Mallafrè
Llavors, absent la meva tutela massa absoluta, talment per il·lustrar la dita «Ves-te’n Anton, que el queda ja es compon», emergí un altre equip de realització on s’integraren tres dels col·laboradors del meu equip final –Abelló, Juanpere i Murgades– i dos nouvinguts –Vernis i Vilalta. Van publicar el núm. 309-316, que arribava nominalment al març del 79, amb 20 pàgines dedicades a l’obra del poeta Josep Maria Prous i Vila, molt reeixit, tant formalment com textual. Fou el darrer, i tot i que hi anunciaren el contingut del núm. 317, aquest ja no va veure la llum. Així va exhalar la darrera alenada la quarta època de la Revista del Centre de Lectura. Exhaurides les forces, es produí el decés. El cúmul d’entrebancs que arrossegava la publicació en va fer una víctima colateral de les circumstàncies socials, polítiques i culturals que confluïren al que després hom ha anomenat «règim del 78».
Emulant l’au fènix, va ressuscitar uns anys després. El procés s’ha seguit repetint cíclicament. Fins a la vuitena època es publicà en paper. El 2013 va iniciar l’actual novena, i fins ara darrera, etapa del periple en format digital. Potser sigui la revista degana de la premsa catalana. I aquí som, i per molts anys!