El Teatre no va veure una programació estable de cinema professional mut fins a la seva inauguració com a Teatre Bartrina l’any 1918. Llavors el cinema era alguna cosa més que una simple novetat o atracció, era un dels espectacles més importants de la ciutat i l’empresa d’Evarist Fàbregas, que regentava el Teatre, amb bon ull comercial, no va poder resistir-se a fer cinema de forma regular.
Les primeres sessions habituals de cinema professional al Teatre Bartrina van començar més tard que a les altres sales dedicades únicament a aquest nou espectacle: la Sala Reus i el Kursaal. A més durant la dècada dels anys vint el cinema canvià força, els films s’allarguen i les varietats, amb qui compartien sessió, van desapareixent paulativament. Els xarlatans o explicadors deixen de participar i les projeccions es fan amb acompanyament musical de piano o d’una petita formació musical.
A la pantalla es veien les gran estrelles de Hollywood com Chaplin, Max Linder, Douglas Fairbanks, Raquel Meyer, Jackie Coogan, Gloria Swanson, Mary Picford o Imperio Argentina. Entre la programació destaca la projecció per episodis de Búfalo Bill, el 1920; El Conde de Montecristo, el 1921 i Don Juan conquistador, el 1922. Els grans esdeveniments cinematogràfics són l’estrena de La sardanista, d’Alfons Roure, la primera pel·lícula muda amb subtítols en català, el 1922 i l’estrena d’El Chico, de Chaplin, que aconseguí projectar-se quatre dies seguits (del 7 al 10 de desembre de 1922) amb preus especials. També destacaren Yo acuso, La pecadora, Intolerancia, de Griffith i Los tres mosqueteros, el 1921; Fieras humanas, el 1922, Juana de Arco i Nanouk el esquimal, documental pioner de Flaherty, el 1923; Violetas imperiales, el 1924; Un yanqui en la corte del rey Arturo, part de Los Nibelungos i La pimpinela escarlata, el 1925; Alas de juventud, Currito de la Cruz, Quo Vadis?, El prisionero de Zenda, La dama de las Camelias i Fausto, el 1926; La Malcasada, el 1927; El negro que tenia alma blanca, El circo, Amanecer, El hijo de Caíd i Águila Negra, el 1928 i La Mujer divina, Alas i La hermana San Sulpicio, el 1929. Tot i així encara el cinema estava supeditat al teatre, que era el rei de la programació.
Com a fets especials cal destacar l’estrena del film local Reportaje cinematográfico de Reus, el novembre de 1925, produït per Emerita films. Entre les novetats tècniques cal recordar la de 1924, quan es va fer un primer intent de cinema tridimensional amb ulleres Plastigrams, que va tenir el mateix o pitjor resultat que tots els altres invents del cinema en 3D dels anys seixanta. Tot i que els films en color ja eren habituals al principi del cinema amb el tintat o pintat a mà de les pel·lícules. El 1927 s’anuncia com a novetat la projecció de Miguel Strogoff, com a film amb escenes de color amb el sistema Pathé-color, un altre dels passos per fer les pel·lícules en color que encara tardaria un dècada en popularitzar-se.
El cinema sonor, els anys 30.
El més sorprenent del final dels anys vint al Teatre Bartrina fou l’anunci del Cinefon, el 1928: “Peliculas habladas. Reproducción de los movimientos y palabras o música, impresionados conjuntamente, sin ningún Gramofon”. El 1927 arribà a Espanya Lee De Forest, un enginyer nord-americà inventor del Phonofilm, que incorporava so fotogràfic. Duran un any va presentar per Espanya el seu invent mitjançant la projecció d’una sèrie de petits films i el randatge de curts còmics locals. En un d’aquests viatges presentà l’invent al Bartrina. El 1929 Forest abandonà Espanya després de vendre la patent a un empresari local. L’invent no va tenir èxit per la manca de preparació de les sales. Després vindrien altres sistemes sonors com el Fox Movietone, el Melodion, el Parlophone o el Filmofono. A principi de la dècada dels anys trenta el cinema sonor estava totalment implantat i era una condició important per a la projecció dels films a totes les sales cinematogràfiques.
Al Bartrina la nova dècada comença amb un canvi de direcció que passa d’Evarist Fàbregas a Amadeu Trias, empresari del Teatre Fortuny i el Teatre Circ que implantà el Melodion que no va resultar un dels millors sistemes sonors . Els problemes econòmics s’allargaran fins a la guerra civil. Al final de 1933 Josep Banús i Josep Miquel –molt lligats al món intel·lectual local- tenen l’explotació del Teatre que continua amb pèrdues fins a la seva incautació per la Confederació General del Treball, el setembre de 1936.
El cinema espanyol és el gran protagonista de les pantalles del Teatre. El programa normal de les sessions es consolida amb dos films, noticiari i dibuixos animats i desapareixen les varietats, tot i que en els intermedis encara es fan actuacions musicals.
Amb aquest panorama al Bartrina es veuran films importants: El cameraman, el 1930; El ídolo de Broadway, el 1932; Don Quintin el amargao, Las cuatro hermanitas, El negro que tenia alma blanca i Patricio miró una estrella, el 1935; i La hija de Juan Simón, La dolorosa, La vida privada de Enrique VIII i Currito de la Cruz, el 1936. Una programació, que comparada amb la dècada anterior, és poc destacable com afirmaven algunes crítiques periodístiques el 1932. Els problemes financers de les empreses que gestionaren el Teatre van provocar que durant aquests anys el cinema projectat fos escàs o de poca importància. Malgrat això, la pantalla del Bartrina va veure les últimes actuacions d’algunes estrelles del cinema mut: John Barrimore, Pola Negri, Clara Bow, Emil Jannings, Lionel Barrimore, Buster Keaton, Mary Pickord i Lilian Gish, i les noves estrelles del cinema sonor: Lon Chaney, John Gilbert, Greta Garbo, Barbara Stanwyc, Marlene Dietrich, Gary Cooper, Al Johnson, Claudette Colbert, Carole Lombard, Joan Crawford i Katherine Hepburn.