El tractament de la diferència. Frantz Fanon

Amb el nom de «tirailleurs sénégalais» es coneix els membres d’un batalló que l’imperi colonial francès havia creat el 1857 amb tropes reclutades a les colònies del nord d’Àfrica.  Els vaixells que sortien de Dakar carregats de soldats recordaven els temps de l’esclavatge. Durant la Segona Guerra Mundial, França els va enviar a la primera línia de foc i, un cop acabat el conflicte,  no va complir les promeses i no els va lliurar la soldada convinguda. I això que les recompenses i reconeixements als soldats de les colònies no eren en absolut equiparables a la dels soldats de la metròpoli!

Efectivament, a finals de l’any 1944, tot i que la Segona Guerra Mundial encara no s’havia acabat, l’exèrcit francès va voler «blanquejar» les seves files i va llicenciar anticipadament els soldats de raça negra que, reclutats a les colònies franceses, havien participat en la lluita contra el nazisme. L’1 de desembre de 1944, els «tirailleurs», ja desarmats, que es trobaven concentrats al camp militar de Thiaroye (Senegal), van reclamar al comandament els endarreriments de salaris que se’ls devien, així com la prima de desmobilització. No volien tornar a casa amb les mans buides. Per reprimir la queixa, els generals francesos van donar l’ordre d’atacar el campament en plena nit, amb el resultat de desenes de morts i de ferits. Al centre urbà de Dakar hi ha un mural que ho commemora.

Aquests fets van ser ocultats durant decennis. Fins a l’any 2010 les pensions foren congelades, i no va ser fins al 2014 que la República Francesa va lliurar els «Arxius Thiaroye 44» a l’administració senegalesa. La promesa d’atorgar als excombatents la nacionalitat francesa no es va fer efectiva fins al 2017, quan la majoria d’ells ja havia mort.

L’any 1940, Frantz Fanon, que havia nascut el 1925 a Fort-de-France en el si d’una família criolla, havia sigut testimoni directe del comportament racista i del maltractament que les tropes navals de la França de Vichy establertes a la colònia francesa de Martinica infligien a la població autòctona. Com a reacció a la injustícia flagrant, i com van fer molts altres antillesos,  el 1943, quan tot just tenia 18 anys, Frantz Fanon es va enrolar en la Resistència per lluitar contra l’odi racial de Hitler.

En la decisió del jove Fanon pesava un sentiment bàsicament humanista que va ser el revulsiu de la seva consciencia política: «Chaque fois qu’un homme a fait triompher la dignité de l’esprit, chaque fois qu’un homme a dit non à une tentative d’asservissement de son semblable, je me suis senti solidaire de son acte».

Quan el bàndol dels aliats preparava l’alliberació de París de l’ocupació nazi, els Estats Units li van imposar la política segregacionista nord-americana: entre els efectius que portarien el triomf a París no hi podia haver soldats negres. El general Charles de Gaulle ho va acceptar, i va disposar el «blanqueig» del seu exèrcit: els soldats que no fossin blancs no participarien en les desfilades de la victòria. Encara que li havia estat atorgada una condecoració per la seva actuació a la Batalla d’Alsàcia, Frantz Fanon,  per la seva condició racial, va ser concentrat a Tolon, junt amb els soldats del seu regiment que tampoc eren blancs.

Aquesta segregació, per part dels aliats, dels resistents procedents de les colònies, i també de l’assassinat massiu dels «tirailleurs de Thiaroye» a què m’he referit abans, són exemples de la  prepotència d’una civilització —la dita «civilització occidental»—, que discrimina éssers humans fins i tot quan s’omple la boca d’antifeixisme.

El 1952, acabats els estudis de Medicina i havent-se graduat en Psiquiatria a Lió, Frantz Fanon va iniciar l’exercici de la professió a l’Asil de Saint Alban sota la supervisió de Francesc Tosquelles, amb qui va  compartir les reflexions sobre els efectes terapèutics de l’entorn cultural i la idoneïtat del medi rural per a la socialització dels malalts (valor que ell reprendria en la teorització de les eines per a la descolonització).

Francesc Tosquelles ha explicat[1] que, en conèixer Fanon, el va sorprendre d’entrada la seva diferència racial (diferència que es feia manifesta en el color de la pell), i ha explicat que, en relació amb la proposta que va rebre del jove psiquiatra d’aplicar a Saint Alban una terapèutica específica encarada a la «complexitat de les diferències», Tosquelles li ho va acceptar –estava d’acord amb ell en el fet que sempre hi havia nombroses i complexes diferències en allò que cadascú donava en les seves trobades amb els altres—, si bé li va assenyalar que en tots els homes hi ha moltes similituds, analogies i fins i tot processos idèntics en curs. Com que, per il·lustrar el tema de les diferències, en les discussions sortia sovint el tema del color de la pell, Fanon va regalar a Tosquelles el seu llibre Piel negra, máscaras blancas (1952).

Amb l’experiència adquirida a Saint Alban, el 1953 Fanon es va incorporar a l’Hospital Psiquiàtric de Blida-Joinville, a Algèria, on, com a cap de servei, va introduir noves pràctiques de teràpia social que comptaven amb l’entorn cultural dels malalts.

Un dels principals interrogants que Fanon plantejava era: per què un negre està disposat a arriscar la seva vida per aquells que el menyspreen i abusen? És  una expressió del racisme que ell defineix  com l’explotació d’un grup d’homes per l’altre, explotació que és causa de les malalties mentals. Els malalts són les víctimes del sistema que ells mateixos combaten. Denuncia que és una hipocresia no acceptar veure en el colonialisme i les seves seqüeles de guerra i tortura un conjunt de còmplices que viuen en el nucli, en posar mordassa en qualsevol voluntat de resistència.

A Algèria es va comprometre vitalment amb el Front d’Alliberament Nacional, i el seu nom va esdevenir inseparable de la guerra d’independència d’Algèria i de les lluites anticolonials del segle xx.

Al consultori de l’hospital de Blida, Fanon havia tractat, com a psiquiatra, els francesos torturadors, i després, a casa seva, havia atès els algerians torturats.[2] Aquesta doble experiència va ser fonamental per retratar el fenomen de la colonització. Per a Fanon, ser colonitzat és encara pitjor que ser subjugat físicament: colonitzar és subjugar culturalment. La pèrdua de la llengua pròpia i la necessitat d’absorbir-ne una altra implica, per a la persona colonitzada, haver d’assumir per la força una cultura i una civilització alienes. La seva obra pòstuma Els condemnats de la terra (1961) il·lustra magistralment el trauma colonial.

Els condemnats de la terra es considera un manifest. Fanon no busca fer un repàs exhaustiu dels processos de descolonització sinó donar-los una cobertura ideològica. D’aquesta ideologia en va beure el Partit de les Panteres Negres,[3] Che Guevara i Steve Biko, entre d’altres.

Aimé Cesaire, poeta, polític de Martinica i amic de Fanon va advertir que, en el fons, el que no es perdonava a Hitler és que hagués aplicat a Europa, contra els europeus blancs, els mètodes que, fins llavors, les potències europees només havien utilitzat, a les seves colònies, contra les ètnies de color.

Reproduïm un dels missatges fonamentals de Fanon:

Nous ne sommes rien sur terre, si nous ne sommes pas d’abord l’esclave d’une cause, celle des peuples et celle de la justice et de la liberté.

Nota:

L’any 2018, Mireille Fanon-Mendes va assistir a Barcelona, a la presentació del llibre del qual ha fet el pròleg: Els Esclaus Feliços, en què Aisko Urmeneta fa una paròdia satírica que es desenvolupa a Intzura Haundia, illa situada a la desembocadura d’un riu d’Euskal Herria, on transporta els personatges de la novel·la de Defoe.

Mireille Fanon-Mendes, filla del nostre protagonista, fundà i és la presidenta de La Fundació Frantz Fanon, un lloc de retrobament i de reflexió dels valors que van marcar la vida del seu pare (www.fondation-frantzfanon.com).

---

[1] Francesc Tosquelles (2007). «Frantz Fanon et la psychothérapie institutionnelle», Sud/Nord, núm. 1, p. 71-78; citat a Joana Masó (2001). Tosquelles, curar les institucions. Ed. Arcadia.

[2] Tosquelles, en el dispensari que va muntar al camp de Septfonts, també havia tractat tant els interns com els carcellers.

[3] Panteres Negres no s’identificava amb el discurs  de no-violència de Luther King, i eren seguidors de les teories de Fanon, i van obrir seu a Algèria.