Els dos mestres. Les «camisas azules» contra Antoni Benaiges

PRESENTACIÓ

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble cabellera
y desamordazarte y regresarte. 

Miguel Hernández, «Elegía a Ramón Sijé»

 

Des de fa dotze anys la memòria d’Antoni Benaiges, un mestre català afusellat el juliol del 1936 a la província de Burgos, forma part de la meva vida. Hi he dedicat més de 10 anys de recerca, divulgació i homenatge a la seva memòria i el seu exemple.

Els primers anys de recerca van ser d´una autèntica obsessió per recuperar la memòria del mestre. El trastorn obsessiu vivia al meu cervell, en algun punt entre l’entrecella i el tàlem. Amb ell m’anava a dormir i amb ell em despertava. En els moments de vigília i, fins i tot mentre dormia, intentava traçar la geografia humana de la seva vida: Per on va passar? Com era la relació amb la seva família? Com va ser el servei militar a Cavalleria a Madrid? I la seva etapa d’estudiant a Barcelona? O el seu primer interinatge com a mestre a Madrid? Com va viure la proclamació de la República en aquesta ciutat? Quins arxius i hemeroteques podrien conservar més articles publicats en premsa o en revistes de pedagogia? Qui i com eren els amics? A qui va influir? Com es deien els alumnes? On es trobaven les memòries manuscrites nomenades en algun dels seus articles? Quin era realment el seu càrrec a la recent fundada Casa del Pueblo de Briviesca? I els seus exalumnes, qui continuava amb vida i podia ser entrevistat? On és el primer número del quadern escolar Gestos, del qual només en conservem la portada? Què va ser de la impremta i del gramòfon de l’escola de Bañuelos de Bureba? On es conserven les fotografies que el retratista va fer el dia que va visitar Bañuelos? Qui era la companya, «la mujer libre que sabe darse libremente», a qui es referia Benaiges en una carta enviada al seu bon amic Patricio? Què va ser de César Ojeda? el nen de Briviesca que vivia amb el mestre i el pare del qual també va ser assassinat pels feixistes? Què va ser dels alumnes de Benaiges en saber del seu assassinat? Què feia el mestre el 19 de juliol a Briviesca, quan el III Congrés de la tècnica Freinet començava el dia 20 a Manresa? Realment se l’esperava al Congrés de Manresa? Per què no ha estat identificat el seu cos entre els 135 esquelets exhumats a La Pedraja? Realment el mestre Benaiges va ser assassinat el 25 de juliol de 1936 a La Pedraja tal com afirma de forma categòrica la carta de Demetrio enviada a l´octubre de 1936? Era el mestre Benaiges aquell de Bañuelos, que recull la crònica del supevivent «Tinito», el que anava el 25 de juliol al camió camí de la fossa de La Pedraja? Com hauria estat la vida dels seus alumnes si Benaiges no hagués estat assassinat? Els alumnes i les alumnes de Benaiges van poder finalment veure el mar? Algun dels seus alumnes va intentar visitar la família del mestre a Mont-roig? Qui va aconseguir el poder a Briviesca després de la revolta? Qui liderava Falange Espanyola de Briviesca? I les milícies feixistes de les JONS? Qui o quins foren els responsables de la seva tortura, execució i posterior enterrament en una fossa? I així el llistat de qüestions es feia interminable…

Amb el temps, gràcies a entrevistes a la família, als exalumnes i a la investigació constant que vaig iniciar d´ençà de l’exhumació, algunes d’aquestes qüestions es van anar desvetllant i van ser difoses mitjançant la seva publicació i divulgació:

La primera exposició fotogràfica va veure la llum l’any 2011, fa 11 anys a Mataró. La producció va anar a càrrec del casal del barri Les Esmandies de Mataró i va ser titulada «Desenterrant el silenci». Al llarg d’aquests anys ha passat per més de 60 sales a tot l’Estat espanyol.

El 2013 va arribar l’assaig i el documental que van ser publicats per l’Editorial Blume. L’assaig es va anomenar Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges el mestre que va prometre el mar i va ser publicat per l’Editorial Blume gràcies al treball de Paco Escribano, Queralt Solé, Francisco Ferrándiz i Nuria Egido, l’editora que de manera magistral ens va coordinar als 4 autors.

El documental El retratista va néixer de l´obra del documentalista italià Alberto Bougleux i va ser produït per més de 200 micromecenes. Aquestes persones ens van ajudar a trobar la memòria d’Antoni Benaiges a l’escola fundada per Patricio Redondo a Sant Andrés Tuxtla, poble de l’Estat de Veracruz, Mèxic. Allà, a 9.000 km de distància, constatem com els nens i nenes d’aquella petita escola mexicana rendien homenatge permanent al mestre Benaiges imprimint el seu nom a la contraportada dels seus quaderns escolars, ni més ni menys que des del 1940 fins avui!

D’aquest documental se n’han fet més de 100 passis, molts a escoles i instituts, i en vam fer milers de quilòmetres per gravar-lo i projectar-lo: va estar 4 mesos en cartellera als Cinemes Girona de Barcelona, ​​després es van realitzar projeccions a Mèxic, Colòmbia, a centres de memòria històrica a Argentina i Xile i moltíssimes ciutats de l’Estat per explicar la història esborrada del mestre Benaiges.

Fruit de la divulgació de la memòria del mestre que es va fer des de l’obertura de la fossa, l’any 2014 es va fundar l’Associació Escola Benaiges, que tenia com a objectiu la recuperació de l’escola de Bañuelos de Bureba, fins aquell moment abandonada. Ara és un espai visitable i molt ben cuidat.

El 2015, després que l’exposició passés per Cerdanyola, el cantautor d’aquest municipi Ramon Sauló, juntament amb Manel Gil-Inglada, dedicaven dues cançons al mestre desaparegut, Lejos queda el mar i I el mar esperant, aquesta última en català.

El 2018, es va presentar al Museu Marítim de Barcelona una nova exposició, que va obtenir el Premi ciutat de Barcelona.

En paral·lel, aquell mateix 2018, juntament amb el mestre freinetià Sebastià Gertrudix publicàvem amb l’Editorial Gregal la novel·la Els vaig prometre el mar. Ara publica la segona edició l´Associació de mestres Rosa Sensat. Pels autors, és un plaer que aquest llibre de memòria i educació arribi als mestres.

Des del 2021 els Tallers d’impremta Freinet són una activitat que acompanya l’exposició. Estan adreçats a nens, nenes i als seus familiars.

El febrer del 2022 es va estrenar l’obra de teatre al Teatre Nacional de Catalunya titulada El mar, visió d’uns nens que no ho han vist mai dels dramaturgs Alberto Conejero i Xavier Bobés. En aquesta obra he participat com a documentalista, aportant tot el meu arxiu fotogràfic, documental i sonor. A la part final de l´obra es mostren aquests materials.

L’estiu de 2022, juntament amb els mestres freinetians Sebastià Gertrúdix i Alfredo López, s’ha preparat una biografia que publicarà el MCEP (Moviment Cooperatiu de l’Escola Popular). Dins d’aquest treball biogràfic s’inclou el present article després de mesos d’investigació titulat «Els dos mestres», un treball que posa focus sobre els caps de Falange de Briviesca al juliol de 1936. A més de confrontar dues maneres d’entendre l’educació.

Durant els mesos de setembre i octubre de 2022 s’ha rodat la ficció. La pel·lícula del mestre Benaiges veurà la llum durant l’any 2023. Així mateix, durant l’octubre d’enguany s’ha publicat el còmic, del dibuixant Javier Martínez Sancho i publicat per Blume, a més de noves accions per continuar divulgant la memòria del mestre, projectant el documental a escoles i instituts, com a Santa Coloma de Gramenet, Reus, Flix, Sant Feliu de Llobregat, Tarragona…

Si bé en els darrers anys havia difós i divulgat la vida i l’obra del mestre de Mont-roig, res d’aquest contingut feia referència a la responsabilitat última del fatal destí del mestre. I com ja he apuntat des dels inicis de la investigació, algunes preguntes, com la que afecta els perpetradors de la barbàrie, eren per a mi una autèntica fixació. L’absència de testimonis identificant els responsables feia molt difícil avançar. Semblava que s’havien oblidat dels seus noms i els càrrecs que ostentaven i les culpes requeien de manera genèrica en la seva organització feixista. «Falange, Falange, Falange…» repetien els testimonis. Però a l’expedient de depuració un testimoni afinava la punteria a l’anomenar a les milícies de Falange Española: «Este maestro el día de la iniciación del movimiento fue sorprendido por las milicias de F.E en la casa del pueblo de Briviesca con varios más.»[1] Però Falange no era res més que una organització composta per homes i dones. Calia recopilar les suficients dades per trobar els seus líders locals, noms que només trobaria en hemeroteques en haver estat destruïts, durant el tardo franquisme, tots els documents oficials de la pròpia organització emmagatzemats en arxius públics.

A les entrevistes que vaig fer als familiars de desapareguts durant els dos treballs d’exhumació de restes d’assassinats que es van fer a les fosses de La Pedraja, em va sorprendre que alguns fessin recaure el motiu de l’assassinat del seu familiar a «las envidias de los pueblos», quan el desaparegut havia estat relacionat amb la política del Front Popular i havien estat assassinats per les seves idees polítiques. També em va sorprendre l’absència total de simbologia i/o banderes republicanes durant les dues exhumacions. El lament i la resignació van ser les reaccions majoritàries que vaig percebre a les entrevistes que vaig fer als familiars, així com l’espant i la por que encara avui els acompanyava a molts. Volien, senzillament, recollir els seus morts, deixant de banda qualsevol sentiment de revenja.

Les atrocitats com les que es van viure a Briviesca i a tot l’Estat, es poden amagar durant un temps imposant el silenci, utilitzant el terror i una por que salta de generació en generació. Es pot aconseguir també que els coneixedors de la veritat, fins i tot els familiars de les víctimes, no parlin del que va passar, que hagin oblidat  els noms dels responsables d´allò que va passar. Tot i això, enterrar aquells fets utilitzant la por no fa que les vileses i els assassinats desapareguin i un bon dia surt a la llum una dada, una notícia d’època que fa una pista, que mostra un camí.

Així va ser com va passar. Una crònica publicada a la premsa d’època va actuar com a desencadenant per iniciar una nova línia de recerca que, després d’un any i mig i encara sense concloure, m’ha permès recopilar prou informació per crear una sòlida i fonamentada base documental que mostra qui liderava políticament i militarment a les milícies de Falange a Briviesca i que ara poso al servei del lector/a, perquè cadascú en pugui treure les pròpies conclusions.

Aquest treball ha estat concebut com un exercici de divulgació, d’exposició pública de dades objectives emanades de fonts històriques que descansen en arxius i hemeroteques públiques i que qualsevol pot consultar. Es tracta, doncs, d’un treball exempt de subjectivitat on l’autor intenta mantenir les seves opinions i conviccions personals fora del relat, fent públiques les dades trobades. Sent plenament conscient, però, que feines com aquesta no tornaran la vida als assassinats, faig meves unes paraules de Michelle Bachelet, expresidenta de Xile, un altre país sacsejat per la violència quan diu: «Sobre el olvido no se puede construir ninguna convivencia. Para poder avanzar hay que conocer todo el pasado y afrontarlo». I aquest és el designi d’aquest treball.

Més enllà d’un conflicte ideològic

Y para evitar que se confundiera la memoria con el resentimiento o los deseos de venganza, se perdonó hasta el recuerdo, renunciando a una imprescindible pedagogía democrática.

José María Mendiluce

 

Vaig iniciar la meva investigació assumint, per la indefugible lògica del context històric, que les informacions que anés trobant en les meves indagacions apuntarien a una figura —o més d’una—, afí a una ideologia antagònica a la del mestre Benaiges. Així doncs, he de manifestar la sorpresa que em va produir descobrir que la possible responsabilitat en la desaparició d’aquest mestre no només podia respondre a una qüestió ideològica, sinó també a una rivalitat a nivell personal i professional.

Aquest treball pretén treure a la llum una història no explicada, una història que, degut a la discreció del seu protagonista i al temor que suscitava la seva organització política, va quedar oculta. Mostra, doncs, algú —el nostre protagonista— qui lluitaria juntament amb la seva organització per acabar no tan sols amb la legalitat republicana, sinó també amb el model pedagògic defensat per ella, com s’anirà exposant a les línies següents.

 

ANTONI BENAIGES

Todo se hunde en la niebla del olvido
pero cuando la niebla se despeja
el olvido está lleno de memoria.

Mario Benedetti

 

Després de la boira de l’oblit

A finals de juliol del 1936, just a l’inici de la Guerra Civil, va desaparèixer el mestre català Antoni Benaiges. Dos anys abans havia arribat al poble burgalès de Bañuelos de Bureba disposat a aplicar a la seva petita escola rural la tècnica Freinet, una innovadora metodologia pedagògica procedent de França basada en la participació dels alumnes i l’ús de la impremta.

Durant més de 75 anys el treball i la personalitat del mestre van romandre en la intimitat del record dels seus antics alumnes, els seus companys de professió i la família que a més conservava el desig de conèixer la veritat sobre la seva desaparició.

Va ser l’agost del 2010 quan, gràcies a un testimoni inesperat, la figura del mestre Benaiges torna a emergir a peu de la fossa de La Pedraja (a la província de Burgos i al terme municipal de Villafranca Montes d’Oca). Durant una setmana vaig estar documentant gràficament les feines d’exhumació. Fotografiant les fases d’exhumació, el dol no fet dels familiars dels desapareguts i el buit que els acompanya. Sempre he pensat que els treballs de recuperació de la memòria dels assassinats per motius polítics serveixen les seves famílies per satisfer aquest buit i acompanyar-los en el dol.

La notícia que en aquella gran fossa pogués estar enterrat un mestre català va provocar que iniciés una investigació obsessiva per reconstruir la vida d’aquest mestre de Mont-roig del Camp, entrevistant familiars, exalumnes i recopilant un arxiu dispers en revistes d’educació dels anys 30, treballs ja publicats, premsa i fons arxivístics.

Però… què se m’havia perdut a mi aquell estiu del 2010 en una exhumació de Burgos?

Fa anys que treballo amb el documental social mitjançant la fotografia i la investigació. Havia estat en camps de refugiats sahrauís al desert algerià, havia treballat amb minories ètniques a la regió xinesa de Guizhou, amb l’Amical Mauthausen, els deportats del camp de Buchenwald o seguint el drama dels desnonats a l’Àrea de Barcelona. Tot i això, el 2010 va sorgir dins meu la necessitat de parlar de la injustícia de les fosses del silenci a l’Estat espanyol i del dol, mai tancat, dels familiars dels desapareguts durant la Guerra Civil espanyola. Els treballs, tant els de la recuperació de la memòria com els del poble sahrauí, per exemple, són per a mi pur activisme.

Des de la creació del Memorial Democràtic el 2007, òrgan de la Generalitat de Catalunya, esperava l’anunci de l’obertura d’una fossa a la comarca del Pallars Sobirà, Catalunya, concretament la fossa de l’Hostal d’Aidí. Volia col·laborar en la recuperació dels cossos de 8 desapareguts juntament amb la Natividad Ginesta i Ribó, de 17 anys, violada i assassinada per militars i falangistes. Però aquesta fossa encara avui no s’ha obert. Buscant altres fosses, de forma voluntària, l’atzar va voler portar-me a les fosses de La Pedraja, a la província de Burgos. Volia parlar de les fosses i de persones republicanes assassinades per les seves idees polítiques en una zona on no hi havia hagut front de guerra ni represàlies per part de republicans. Volia aportar el meu granet de sorra a la dignificació d’aquelles persones que no coneixia, però que calia denunciar el seu injust final. Havien estat assassinats per un règim que no deixava els familiars ni recollir els seus morts, a més amb la imposició de l’oblit de tot allò per part de l’Estat, aquest ja democràtic, que ho condemnava tot a la desmemòria. Persones que no havien tingut el dret d’un enterrament digne ni una làpida que recollís el seu darrer crit, el del seu nom, persones a qui havien intentat esborrar la seva existència enterrant-les en una fossa comuna.

Durant la setmana que vaig acompanyar els familiars dels desapareguts, els forenses i arqueòlegs a La Pedraja, la meva tasca va ser la de documentar mitjançant fotografia i amb la meva gravadora recollir els testimonis entre familiars i arqueòlegs.

I allà, a La Pedraja, l’últim dia de l’exhumació, Antonio García, del poble de Bañuelos de Bureba, va testimoniar que en aquella muntanya de 105 esquelets d’assassinats hi havia el mestre del poble. La notícia em va catapultar cap a l’Escola Nacional Mixta de Bañuelos, teixint una teranyina que relacionava la família de Mont-roig del Camp amb la fossa i aquesta amb l’escola, fent aflorar una història, indissociable, d’Educació i de Memòria.

 

Un mestre català en terres burgaleses

Soñad, niños, soñad.
Que tal vez la vida sea sueño,
como dijo el poeta.
Soñad.
Sacad a la vida, vividlo,
lo que vive y acaso no pudisteis gozar,
porque está muy hondo, muy hondo,
tan hondo que no parece vuestro. Pero lo es. 

Antoni Benaiges

Antoni neix a Mont-roig del Camp (Tarragona) el 1903. És el petit de tres germans, els seus pares són Jaume Benaiges Just i Teresa Nogués Sardà, influenciat per la família de la seva mare, estudia magisteri i es gradua a l’Escola Normal de Barcelona el 1929, exercint posteriorment a les poblacions de Colmenar Viejo, Madrid i Vilanova i la Geltrú. El curs 1934-1935 és destinat a una petita localitat burgalesa, Bañuelos de Bureba, la qual amb prou feines comptava amb 220 habitants per aquell temps i, com altres pobles de l’època, era un poble sense llum, sense aigua corrent, sense telèfon, fins i tot sense carretera; un poble perdut, gairebé oblidat per l´Estat, però, això sí, amb una escola. Allí va marxar il·lusionat, deixant la seva classe, la Batec, de l’Escola Graduada de nens de Vilanova i disposat a aplicar la pedagogia de Freinet a la seva aula, una innovadora metodologia pedagògica, ja practicada a Vilanova, basada en la participació dels alumnes i el ús de la impremta.

Durant els dos cursos que va exercir en aquella escola rural es va guanyar l’afecte dels seus alumnes, i el descontent de part dels pares d’aquests i d’alguns veïns qui van desconfiar de les tècniques pedagògiques innovadores aplicades pel mestre, afins al concepte d’educació activa i laïcitat que promulgaven governs d’esquerra de la Segona República. L’arribada d’Antoni va suposar per a aquell poble un xoc entre la modernitat –representada per ell– i la tradició, la superstició i l’immobilisme en les idees del capellà i la majoria dels veïns del poble. En definitiva una autèntica revolució.

Entre les mostres d’afecte que Antoni va professar als seus alumnes durant aquells anys se sap de la promesa que els va verbalitzar el gener de 1936 i que va quedar recollida al quadern El mar, visión de unos niños que no lo han visto nunca  publicat per aquella mateixa escola: conèixer, algun dia, el mar; promesa que quedaria truncada per l’assassinat del mestre en mans dels colpistes pocs mesos després.

Però d’altra banda, sabem de mostres de rebuig de què va ser objecte el mestre, com seria exemple l’expedient de depuració —part del qual es troba arxivat a l’Arxiu Provincial de Burgos— on trobem una nota manuscrita redactada pel secretari de la Comissió Depuradora del Magisteri Nacional de primer ensenyament de Burgos i que té per origen un document escrit per l’alcalde del poble de Bañuelos, Eusebio Hernaez i signat aquest mateix, pel capellà, Manuel Álvarez Ruiz i per altres persones d’ordre, i diu així: «El Alcalde, Cura Párroco y Vecinos dicen que la conducta de este maestro era antipatriótica, antisocial y mal vista por todos los padres de familia.» Un altre veí, Saturnino Viadas i qui seria alcalde franquista en anys posteriors en una de les quartilles de l’expedient de depuració literalment afegia:

Debo decirle de dicho maestro, que existía en este pueblo en el mes de Julio último; mientras las vacaciones del mes de diciembre del año treinta y cinco nos reunimos unos cuantos para obtener de entre los reunidos echar del pueblo. Pusimos una queja al inspector de enseñanza de Burgos del mejor modo posible que acertamos; salimos por las puertas los reunidos para recoger firmas del pueblo para mayor fuerza. Habiendo muchos que se negaron a echarla plausiblemente la mitad. […] El motivo de la queja lo primero es que el crucifijo que había en la escuela retirado le arrojó al retrete [ilegible] de los niños; y ellos llenos de terror al ver tan mala obra le cogieron (el crucifijo) y se le dieron al señor cura que entonces avía en el pueblo. Y como ésta muchas cosas que no tenían nada de moral; también se le ocurría pregunta a las niñas mayorcitas de la escuela de doce años. También ha hecho juegos inmorales con las niñas y fue reprendido una de ellas por una señora.

Durante las horas de clase algunos días distraía a los niños tocando el gramófono y les hacía bailar. También a los niños les tenía varios días más una hora de recreo.

Y a los niños les decía que el si iba a la Iglesia en todo caso era para quemarla de lo contrario no asomaba.

 

La darrera lliçó del mestre Benaiges

Nosotros, que todo lo perdimos: la paz, la vida, el voto, la palabra.
Nosotros, desahuciados para siempre, olvidados, sepultados en la arena del tiempo. […]
Ni perdón, ni justicia, ni reparación… Sólo olvido: olvido de tierra, de ruinas, de museo, de fosa, de piedra, de cárcel, de muro, de guadaña. Nosotros que todo lo perdimos, no tuvimos nada más que la memoria, los recuerdos tejidos hilo a hilo, tapiz inacabado y doloroso legado a nuestros hijos, para que nuestros nombres no se borren del todo de una historia empeñada en no nombrarnos.

Marisa Peña

Era 19 de juliol de 1936 quan és detingut a la Casa del Poble de la ciutat burgalesa de Briviesca per grup de falangistes.^[2] Després de ser brutalment torturat, apallissat i havent-li arrencat les dents, és passejat mig nu i ensangonat en un vehicle descapotat^[3] per ser humiliat públicament a manera d’escarni. Després de passar uns dies tancat a la presó de Briviesca, que recollia presos de tota la comarca de La Bureba, el 25 de juliol amb l’Ajuntament de Briviesca acabat de constituir pels del Nou Ordre, és portat en una camioneta als Montes de La Pedraja^[4] juntament amb altres detinguts de les poblacions de Tormantos i de Leiva. Allà, sense judici previ, són lligats en grups de quatre, assassinats i llançats en un forat que cobriran després amb terra.^[5] Seguidament, un cop eliminat físicament el mestre, els botxins, milícies de Falange Espanyola, es dirigeixen a la seva escola, a Bañuelos de Bureba, i amb una gran foguera intenten acabar amb la seva memòria, cremant els seus llibres, els seus materials d’ensenyament i reduint, a cendres, en pocs minuts, el treball infantil intens de dos llargs cursos escolars.^[6]

Pel que fa a la resta de detinguts i desapareguts durant aquelles setmanes, la gran majoria van passar per la presó de Briviesca, dependències municipals que depenien de l’Ajuntament. Així, detinguts com el mestre Antoni Benaiges, els germans Valderrama de Barrios de Diaz Ruiz o l’exregidor de l’Ajuntament Víctor Gomez van acabar assassinats a La Pedraja. Hi va haver altres, per exemple, que després del seu pas per la presó de Briviesca van ser portats al Penal de Burgos on van ser interrogats, i posteriorment assassinats. És el cas de Rafael Martínez Moro, qui va passar per la presó de Briviesca, sent traslladat el 3 d’agost a la presó central de Burgos i assassinat al mes d’octubre a La Pedraja. Tant les restes de Víctor Gómez com de Rafael Martínez Moro van ser identificades mitjançant l’ADN després de ser exhumades.

La carta de Demetrio

Octubre de 1936. Als afores del poble de Marquina-Jemein, Demetrio Saez, veí i amic d’Antoni Benaiges a Bañuelos de Bureba abandona la seva trinxera, desertant així del Batalló de muntanya Arapiles número 7, Exèrcit Nacional al qual pertany. El seu objectiu: passar-se al bàndol republicà i sentenciar mitjançant el següent escrit el destí del mestre:

Fue asesinado el 25 de julio de 36. Yo me he escapado de las filas fascistas […] Está enterrado en los montes de Villafranca Montes de Oca. […] Para contestar cuando cese el movimiento.^[7]

La carta es va publicar el novembre d’aquell mateix any en un diari local de Catalunya i la seva informació apunta que van assassinar el mestre Antoni Benaiges una vegada constituït el nou ajuntament de Briviesca. Aquesta dada, publicada a la premsa de l’època, és, per als historiadors, la més fiable i rellevant de tots els recollits que parlen del destí final del mestre.

LA INVESTIGACIÓ

Paul Preston lo denominó por su nombre preciso: holocausto, exterminio sistemático.[…]El «paseo» y la fosa común serán los procedimientos predilectos en este plan de exterminio. Que se los trague la tierra, que no quede de ellos ni la memoria, que no se sepa siquiera si fueron o no eliminados, que los familiares no tengan donde velarles.

Manuel Cañada[8]

 

Les cròniques d’El Castellano

Tal com s’ha exposat i gràcies a les informacions publicades a premsa, hem de situar la detenció del mestre el dia 19 de juliol de 1936 i la seva execució sis dies més tard, el dia 25. Assumint aquestes dates, em vaig disposar a llegir tres articles propers als fets tant espacialment com temporal i de valuós significat. D’una banda, dues cròniques publicades pel diari El Castellano —una compartida anys enrere per una familiar d’un desaparegut de Briviesca—,^[9] localitat on, com hem llegit en aquesta obra, el mestre desenvolupava bona part de la seva vida social i la seu activisme polític. D’altra banda, la declaració del que va passar el 19 de juliol de 1936, escrita per un responsable de Falange Espanyola d’aquest mateix municipi i publicada en un altre mitjà, el Diario de Burgos. Els primers eren els escrits no exempts d’una certa eufòria i triomfalisme i, per què no dir-ho, d’una inexplicable ironia.

En el cas de les dues primeres cròniques, aquestes van ser publicades els dies 25 i 29 de juliol de 1936 –dies molt propers a la sublevació– i van ser titulades «El movimiento nacional en Briviesca». La seva autoria corria a càrrec del corresponsal del diari burgalès El Castellano a Briviesca i narraven el període on el mestre Antoni Benaiges va ser detingut i assassinat.

A la primera es relata el que ha passat a la ciutat de Briviesca des del dia 19 a 23 de juliol:

Cuando menos lo esperábamos nos vimos sorprendidos con un bando colocado en la cartelera del Ayuntamiento del Excmo. Capitán General de la 6ª Región señor Mola, viendo que había estallado un movimiento de carácter militar. […] Había sido nombrado don Marino López-Linares, alcalde de Briviesca. […] Más tarde empezaron las detenciones y encarcelamientos sin el menor incidente. […] El domingo (19 de julio), pues, transcurrió sin más novedad, y con gran entusiasmo de las juventudes armadas y gran parte del público. […] (El lunes 20 de julio) Algunos obreros y modistas se declararon en huelga; pero con solo llevar a la cárcel alguno que otro de carácter díscolo, se reintegraron todos al trabajo.[…] (El martes 21 de julio) Tranquilidad absoluta. Todos los días han ingresado en la cárcel nuevos elementos inadaptables. […] (El miércoles 22 de julio) Sin novedad. Por la tarde llegaron fuerzas que venían de recorrido en una camioneta […] El entusiasmo de las tropas que venían mezcladas con los paisanos era consolador y patriótico. La organización de las juventudes fascistas es algo que sorprende. […] Vaya nuestro aplauso al señor Linares como alcalde, y al joven Hermosilla, por el acierto como sabe llevar sus huestes.^[10]

A la segona crònica consultada —aquella publicada el dia 29 de juliol—, es feia un extens relat del que va passar el diumenge 26 juliol:

Por la tarde circuló la noticia de que iba a ser izada la legítima bandera española, la nuestra, la conquistadora, la roja y gualda en el Ayuntamiento, y por añadidura la desaparición de todas las placas (de nombre de calle) que fueron colocadas en el año 31. […] multitud de gentes de todas las clases sociales que no cesaban de vitorear a España única, al Ejército, a la Guardia Civil y milicias de las JONS rompen marcha dirección al Ayuntamiento. […] El señor Hermosilla desde el balcón del Ayuntamiento suplicó guardar un minuto de silencio por los valientes que habían ofrendado su vida y su sangre por la Patria. El público supo guardar ese momento poético y conmovedor. ¡Viva España! Volvió a sonar en el espacio como grito salvador. […] a continuación, un coro que pudiéramos llamar general sin equivocarnos, cantó en la misma tonalidad ¡Que ya es difícil! Y como dirigidos por hábil batuta el Himno de Falange Española. […] En el Centro (Republicano) subieron y arrojaron el cuadro a la calle, arrancando el rótulo que fue pisoteado con las mismas manifestaciones de regocijo. El entusiasmo fue apoteósico, loco, inenarrable. Se borró también el nombre de Juan Abascal que ostentaba el Grupo Escolar.^[11]

Si el lector/a ha estat atent al relat haurà detectat la coincidència d’un nom a les dues cròniques i en el cas de l’última, situa aquesta persona a l’edifici que representa el poder local, l’ajuntament.

En aquest punt val la pena recuperar el treball de l’historiador briviescà José Luís García Nevares qui relata el que va passar el 19 de juliol a Briviesca durant la sublevació:

A las tres de la mañana (del día 19 de julio), cuando en Burgos la situación estaba controlada, (en Briviesca) los falangistas salieron a la calle, profiriendo vivas a España y realizando la misión encomendada, ocupar los edificios oficiales y detener a la corporación y dirigentes locales del Frente Popular.

I més endavant continua:

La represión estaba organizada desde el aparato local de poder que era el ayuntamiento, se usaban sus medios y funcionarios para realizar la labor depuradora. La represión en Briviesca no era un acto incontrolado, estaba perfectamente reglado en su composición, tenía una cabeza que dirigía a los demás elementos y tomaba las decisiones. No existieron en Briviesca grupos incontrolados de patrullas que actuaran por su cuenta, todo fue llevado a cabo por un órgano de poder que dirigía las operaciones.[12]

De la mateixa manera, a l’estudi sobre la repressió feixista a terres de Castella el 1936, l’arqueòleg Juan Montero Gutiérrez coincideix amb l’autor briviescà que les directrius a seguir els dies posteriors a la Sublevació provenien «de arriba», és a dir, dels dirigents dins de la corporació local, és a dir, l’alcalde i el tinent d’alcalde, que també exercien de braç que controlava les milícies i les decisions dels quals havien de ser col·legiades per la resta de regidors. D’allà sortirien les ordres a seguir i les temudes llistes negres.

Y quienes lo idearon y ejecutaron aceptaban la expeditiva y sistemática eliminación del otro como medio lícito, además de verlo como algo sumamente necesario, tal y como dejaron claro a través de los consabidos bandos y arengas radiofónicas. De ahí que la intervención armada estuviese abanderada no sólo por las fuerzas militares sino también por los grupos de milicianos, llamémosles, paramilitares que consiguieron movilizar para que acudiesen al frente, pero también para mantener el orden en muchos pueblos de la retaguardia franquista, donde serían, a la postre, los catalizadores de las acciones violentas. Eso sí, a los más radicales les moverá, más que a nadie, el afán aniquilador bajo el síndrome evidente de una cruel indiferencia, no exenta de cierta dimensión placentera, propia, desde luego, de una patología homicida.[13]

Són molts els autors que afirmen, doncs, que a les rereguardes, lluny dels camps de batalla, a determinats municipis es va executar fil per randa les ordres donades pel General Emilio Mola aquell juliol de 1936:

Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros.^[14]

Per dur a terme l’ordre ordenada pel General es va comptar amb les milícies adeptes de falangistes, requetès i Joventuts d’Acció Popular.[15] Tots ells van ser comandats per un poder local compost per les elits de dretes que havien ostentat des de sempre el poder, així com per elements feixistes, les «camisas viejas» de Falange Espanyola, formació política minoritària en quant a nombre d’afiliats i vots però que durant els primers dies de la revolta contra la República, i mitjançant l’ús de la seva força paramilitar, havien neutralitzat amb èxit els defensors d´aquesta i els simpatitzants del Front Popular a pobles i ciutats.

Aquestes milícies paramilitars van actuar com a forces de xoc en el control de la situació inicial durant la insurrecció i va haver-hi, com s’apuntava amb anterioritat, no només de Falange Espanyola, sinó també de les Joventuts d’Acció Popular, dels Requetès i dels Albiñanistas, legionaris d’Espanya; aquests darrers, bàsicament, a la ciutat de Burgos.[16] Tot i que de trajectòria molt diferent totes elles, responien a una jerarquia i es tractava de cossos disciplinats:

Las milicias de Falange, aún en estado embrionario, empezaron a ser disciplinadas por el comandante de Infantería Luis Arredondo, con la ayuda del teniente coronel Ricardo Rada y del coronel de Estado Mayor Román Ayza; todos ellos retirados voluntarios del Ejército y destacados conspiradores antirrepublicanos desde primera hora.^[17]

En aquest punt del relat i seguint el fil de la investigació a la recerca de noves dades, resultava gairebé de compliment obligat donar resposta a la qüestió següent: qui es trobava, doncs, en aquelles dates a l’ajuntament de Briviesca?

 

Briviesca i l’Ajuntament dels revoltats

Al hoyo los llevaban por parejas; los ponían mirando al hoyo, y les disparaban en la nuca; las balas les salían a todos de la frente. Morían enseguida. Caía una pareja, y otra atrás, y otra atrás. Aquí los mataban de día. En varios días. A éstos los mataban de día y los dejaban aquí. […] Los bajaban, y ahí el que se quería confesar, se confesaba. Los que no, los cogían, los llevaban allí, los mataban; venían, llevaban otros dos, los mataban; y cuando terminaban de matarlos, nos decían: «A enterrarlos!». Y cuando terminábamos de enterrarlos, nos llevaban a casa a nosotros los guardias. Cada vez traían diez, doce, catorce, ocho, según.

Celestino Mendía^[18]

Segons les actes oficials de l’Ajuntament de Briviesca que custodia l’Arxiu municipal d’aquesta ciutat, en data 24 de juliol de 1936 a la casa consistorial i sota la presidència del delegat d’ordre públic, López-Linares —imposat pels colpistes—, es constitueix el nou Ajuntament. De nou, a l’estiu del 1936 tornaven al poder les dretes briviescanes, però aquesta vegada gràcies a una revolta armada. Alguns eren homes que ja havien estat alcaldes i regidors per les candidatures conservadores en mandats anteriors: com Marino López-Linares, José María García Sagredo, Luis Gómez Martínez, Ruperto Santolaya Sagredo, Esteban Achiaga Aranda i Millán Caño Martinez… Però a més d’aquestes elits locals, hi havia cares noves en aquest nou ordre: els falangistes «camisas viejas», Arsenio Hermosilla Corral, Fernando Moneo Virumbrales i José Cuevas Saez, premiats amb el poder en imposar-se militarment els primers dies de la revolta, per mitjà de les «pistolas y los puños» al legítim Ajuntament del Front Popular.

De la constitució de la corporació colpista que va tenir lloc aquell 24 de juliol de 1936, va resultar elegit López-Linares com a alcalde i Arsenio Hermosilla com a tinent alcalde. Del primer, sabem que va ser alcalde fins al març del 1936. Industrial fariner d’Acció Popular, formava part d’aquella burgesia agrària i caciquil que sempre havia tingut el poder econòmic, i la seva candidatura havia perdut les eleccions legislatives del febrer del 1936, precisament, davant la del Front Popular. Respecte a la seva vinculació amb Falange Espanyola, l’historiador José Luís García Nevares apunta:

 

Si el alcalde Marino López-Linares se afilió a Falange Española debiere ser antes del Golpe de Estado, bajo mi criterio, poquito antes del mismo. En ningún momento ocupó cargo alguno, relevante, en él antes de la guerra, hecho que sí sabemos. Su vinculación familiar, de clase social, histórica le deja más en Acción Popular, de hecho, apoyó la candidatura de este partido para las elecciones locales de abril de 1936 que no se llegaron a celebrar.[19]

D’aquesta manera podem suposar que López-Linares tindria durant els primers dies del cop cert control sobre la Joventuts d’Acció Popular, però no sobre les milícies de Falange Espanyola, responsabilitat i lideratge que recauria sobre una altra figura, la del «jefe de milicias». Tot i això, el senyor Marino López-Linares seria nomenat el mes de setembre de 1937, com tots els alcaldes del moment, oficialment cap local de Falange.^[20]

Pel que fa al tinent alcalde, en aquest cas el senyor Arsenio Hermosilla, aquest posseeix la capacitat legal per substituir l’alcalde. Es tracta d’una persona que ajuda l’alcalde i que participa en totes les decisions importants de l’Ajuntament, i és el segon en ordre protocol·lari. Així mateix, a l’arxiu de la capital burebana trobem una dada relacionada amb el seu lideratge al municipi, datada el 31 de juliol de 1936, on el senyor Hermosilla va signar en qualitat d’alcalde del municipi en càrrec, un document on es recull un llistat de persones que formaran part de la caixa de reclutes. Aquestes dades situen, així, el senyor Hermosilla com el falangista de més poder durant aquells mesos al municipi de Briviesca, i ho seria fins que el gener de 1937, tant ell com els altres dos regidors, Fernando Moneo i José Cuevas —tots ells «camisas viejas» de Falange— són substituïts en els seus càrrecs per la seva destinació al front de guerra com a falangistes i alferes provisionals, deixant d’exercir, llavors, com a regidors.

Segons els testimonis de familiars de represaliats recollits a l’Informe de l’exhumació de la fossa comuna de La Pedraja, la ferotge repressió que es va viure en aquella fossa va durar del juliol del 1936 al gener del 1937. ^[21]A Briviesca, en concret, van desaparèixer 52 veïns, entre ells el mestre Antoni Benaiges.

La responsabilitat de la prefectura

Sobre el olvido no se puede construir ninguna convivencia.
Para poder avanzar hay que conocer todo el pasado y afrontarlo.

Michelle Bachelet

 

Com assenyalen els treballs abans esmentats, després de la Sublevació militar del juliol de 1936, els ajuntaments de les zones dominades pels revoltats van ser els encarregats de controlar i exercir el poder polític, administratiu, control de l’ordre públic i organitzatiu a escala municipal. Sobre aquests ens i, indiscutiblement, en els membres que el componien —que van substituir aquells regidors republicans destituïts—, requeia la responsabilitat última de les decisions i accions d’allò que va esdevenir al municipi. Potser no podrem saber amb exactitud els noms d’aquells que van prémer el gallet contra els seus propis veïns, però sí el nom dels seus caps i responsables jeràrquics d’aquests.

Així, l’alcalde Marino López-Linares, el primer tinent d’alcalde i cap de milícies, Arsenio Hermosilla Corral; el segon tinent d’alcalde José María García Sagredo i la resta de regidors, abans anomenats, configuraven, conseqüentment, com a responsables d’allò que passava a la ciutat durant el temps que van estar al capdavant de l’Ajuntament i que va coincidir amb la repressió d’oponents polítics més brutal que va viure la ciutat de Briviesca, així com les desaparicions i assassinat de veïns. Recordem que només el dia 26 d’agost del 1936, van desaparèixer més de 25 veïns briviescans i el Ple municipal d’aquella setmana no va denunciar cap d’aquelles desaparicions. En canvi sí aplaudia i «felicitaba efusivamente […] el aniquilamiento de las hordas rojas…».^[22]

Tot sembla indicar (tenint en compte totes les informacions i indicis continguts a les cròniques i testimonis de l’època), que els responsables directes de la detenció, tortura i posterior assassinat de veïns de Briviesca es trobarien entre aquells dirigents locals i, particularment, a aquells amb més responsabilitat. En el cas concret del mestre Antoni Benaiges, per exemple, aquest va ser detingut i va ingressar a la presó de Briviesca —una dependència municipal dirigida així mateix per un funcionari municipal, com hem constatat a l’acta de l’Ajuntament— per ser portat i assassinat al paratge de La Pedraja.[23] No hi ha cap dada o indici que apunti que aquesta decisió i la seva materialització fossin ideades per tercers; i fins i tot en aquest improbable supòsit, els ja citats responsables de tot el que passava al municipi, no només no s´hi van oposar sinó que van permetre amb la seva inacció la desaparició i assassinat dels seus conveïns de Briviesca durant aquelles fatídiques setmanes. Com tampoc no hi ha cap menció a les actes de l’Ajuntament que en el període, de 24 de juliol de 1936 al 15 gener de 1937, grups d’incontrolats haguessin pres o assaltat les dependències municipals, ni escrits de preocupació per la desaparició dels veïns. Al contrari, i tal com apunten els estudis i fonts consultades, aquestes decisions provindrien del propi ajuntament i serien executades per milícies de Falange Espanyola i més concretament per les milícies de les JONS (Juntes d’Ofensiva Nacional-Sindicalista), grup organitzat i consolidat a Briviesca, els integrants de les quals, així com les seves milícies, destacaven pel seu caràcter castrense: obediència al comandament jeràrquic, i com no, per ser grups disciplinats. Van ser aquestes forces paramilitars, comandades pel cap de milícies, les que van mantenir «orden público» a Briviesca durant les primeres setmanes de la revolta.

 

Cap de milícies a Briviesca, Arsenio Hermosilla

Tras el golpe militar de julio de 1936, toda la historiografía comparte el fuerte protagonismo de la Falange en la represión de oponentes políticos, ya fuere mediante el asesinato o la tortura.

Joan Maria Thomàs

Després de trobar coincidències entre un nom i cognom publicat el mes de juliol de 1936 a les cròniques de El Castellano i aquells que formaven part de l’ajuntament de la ciutat després de la insurrecció, vaig posar focus en la recerca per esbrinar qui havia darrera d´aquella figura i càrrec.

Sense descartar cap hipòtesi i recorrent de nou a aquest setmanari, el diari El Castellano de Burgos —conservat en microfilm a la biblioteca d’aquesta ciutat— trobo dues cròniques més que aportarien una transcendent informació a la meva investigació. A la primera, datada el 13 d’octubre de 1936, el corresponsal feia una crònica de la Festa del Pilar, concloent el seu article amb un In memoriam:

Hoy se ha celebrado el primer aniversario de la muerte de don Juan Hermosilla, padre de nuestro buen amigo don Arsenio Hermosilla, jefe de Falange Española. Reiteramos nuestro pésame a toda su familia y pedimos una oración a nuestros lectores.^[24]

La segona crònica trobada i publicada pocs dies després, narrava un acte de Falange celebrat a Briviesca el 29 d’octubre de 1936: la festa de commemoració Nacional Sindicalista, evocació a l’acte celebrat al Teatre de la Comèdia per José Antonio Primo de Rivera amb motiu de la fundació de Falange Espanyola tres anys abans. En aquesta crònica es podia llegir:

El desfile fue inacabable. En el pretil de la Iglesia de San Martín, en el paño debajo las campanas, colocaron sobre fondo negro el altar de los caídos. Todas la Milicias evolucionaron depositando sus banderas en el Altar, que pasaban de 25.

Se hizo el silencio, y el jefe de milicias señor Hermosilla, leyó el nombre de los héroes de la Bureba, mártires de la Patria, que si no estamos equivocados hasta hoy son 9. Al pronunciar su nombre se oía un «Presente» formidable de la muchedumbre. Se depositó la corona como vivo recuerdo y el señor Hermosilla dió lectura a la oración a los muertos de la Falange. ^[25]

[…]

Después de innumerables vivas a Cristo rey, Ejército, Guardia Civil, Milicias y todo lo que representa patriotismo, autoridad, y cantarse el Himno de Falange por las muchedumbres, se rompieron filas.[26]

De nou un nom tornava a repetir-se, i aquesta vegada, amb al·lusions clares i determinants als càrrecs que tenia:  Don Arsenio Hermosilla, «jefe de Falange Española» —en Briviesca— y «jefe de milicias señor Hermosilla».

Segons el treball de García Nevares, el 19 de juliol, matinada de la insurrecció a Briviesca:

 

La Guardia Civil de Briviesca se ausentaba de la ciudad, para controlar la situación en los pueblos de la comarca, con lo que se dejaba en manos de Falange el control de la ciudad.[27]

Havia arribat, així, al principal responsable del que va passar a Briviesca a partir de la insurecció del 19 de juliol? El diari El Castellano confirmava que era la persona que comandava les host de Briviesca. Les host són els exèrcits de campanya, milícies armades que respondrien durant els primers moments de la revolta al comandament del seu líder, el cap de milícies, el Sr. Hermosilla?

Posant ja el focus de la meva investigació en aquest nom i cognom, va ser de nou l’historiador briviescà José Luís García Nevares el que em va orientar cap a les actes de l’Ajuntament on es nomenava, de manera clara i rotunda, a Arsenio Hermosilla Corral, la professió del qual em va sorprendre enormement: Arsenio Hermosilla, mestre nacional.

Però qui era el Sr. Hermosilla, cap de la Falange Espanyola de Briviesca en aquells primers moments de la insurrecció contra el govern de la República?

Nascut a Briviesca, va estudiar a l’Escola Normal del magisteri primari de Burgos i a la de Palència, graduant-se el 1935. Aquest mateix any, s’ofereix a través del setmanari republicà La Voz de la Bureba a fer classes particulars, ja que no comptava amb una escola assignada. Un dels anuncis diu així: «Arsenio Hermosilla, maestro nacional, se ofrece a dar clases particulares dos veces diarias», «Bachillerato, comercio, cultura general prepara D. Arsenio Hermosilla, maestro nacional. Clases a domicilio como convenga». O aquest altre:

El març de 1934, quan comptava amb només 19 anys, va ingressar a Falange Espanyola^[28] per convertir-se en el seu líder a Briviesca poc temps després. Però la seva militància és més primerenca en pertànyer a les JONS, arribant a comandar-los, eren grups d’acció feixista que l’any 1934 es fusionarien amb Falange Española.^[29]

La Falange, com a partit polític, se situava a l’estela ideològica i organitzativa del feixisme italià i del nacionalsocialisme alemany.[30] Aquests dos moviments havien estat fundats pocs anys abans i els seus discursos insistien molt que els seus plantejaments suposaven una autèntica ruptura amb els corrents ideològics, polítics i socials decimonònics que eren tradicionals. Els afiliats a aquesta organització política estaven marcats per un profund sentit militar, per això es dotaran d’un uniforme que els hi donés caràcter, els distingís d’entre els que no eren falangistes i els recordés les seves virtuts castrenses: disciplina, patriotisme, valor, cavallerositat i honor.^[31] La Falange defensarà l’ús de la violència dins dels seus postulats teòrics, i així ho recollia:  «La violencia puede ser lícita cuando se emplee por un ideal que la justifique».

Al míting d’aquesta formació de 29 de desembre de 1935 celebrat al Teatre Novetats de Briviesca, el jove Hermosilla va ser l’únic orador local i se li atribueix, tal com es pot llegir a l’octaveta difosa per a aquesta ocasió, ser el líder de la JONS (Juntes d’Ofensiva Nacional-Sindicalista) intervenint les primeres espases del partit com Raimundo Fernández Cuesta, secretari general de Falange Espanyola de la JONS; Julio Ruiz d’Alda, president de la Junta política d’aquest moviment i Roberto Reyes González, advocat i líder falangista.[32] Es tractava, entenem, d’un mestre falangista que malgrat la seva joventut va ser un destacat «camisa vieja» a la seva ciutat.

A la primavera del 1936, després de l’intent d’assassinat al diputat socialista i catedràtic Jiménez d’Asua, els principals líders del partit van ser detinguts i el partit il·legalitzat. Així, tant la prefectura provincial de Falange de Burgos —liderada pel briviescà José Andino Núñez—, com la local —amb José Cuevas Sáez a la presidència i Fernando Moneo Virumbrales a la seva secretaria—,^[33] va ser decapitada en ser tots ells detinguts i empresonats a el penal de Burgos per ordre del govern central,^[34] fet que va afavorir encara més el lideratge del Sr. Hermosilla dins de Falange, tal com apunta el diari El Castellano i les actes oficials de l’Ajuntament de Briviesca conservades al seu arxiu municipal.

Tal com he comentat anteriorment, apareixeria un tercer document que cridaria la meva atenció i que trobaria després de posar el focus i esforços a rastrejar tot allò relacionat amb la figura del cap de milícies. Es tracta d’una declaració publicada al Diari de Burgos, concretament a la seva publicació el dia 21 de setembre de 1938. Allí, el Sr. Hermosilla publica una carta escrita des de Briviesca titulada «Camarada Isidro Saez Solas Presente!». Es tracta d’una carta al seu cunyat, el també briviescà Isidro Saez, falangista i «camisa vieja» com ell, mort durant la batalla de l’Ebre. És un article que parla de la trajectòria del seu cunyat com un falangista d’acció, però també es tracta d’una declaració de principis del mestre Hermosilla en el tracte, aquest merescut, que van rebre els seus oponents polítics, que fou el «de las pistolas y los puños». Sembla que aquesta fatídica sentència va ser tristament cèlebre per ser preconitzada el 1933 per José Antonio Primo de Rivera en el seu discurs al Teatre de la Comèdia de Madrid. A més, en aquest mateix text, el Sr. Hermosilla atribueix als falangistes la victòria militar davant dels partidaris del Front Popular a Briviesca:

Desde el año 1933 te diste por entero a Falange. No hubo peligro que tú no corrieras, y si alguna vez hizo falta, en defensa de la dignidad de nuestras Camisas Azules del lenguaje de pistolas y puños —única dialéctica posible contra los que renegaron de su Patria— tu pistola y tus puños dieron adecuada réplica. […] Luchando sin descanso por Falange te amaneció el 18 de julio del 36, y al ser vencidos los enemigos de España de Briviesca por aquel puñado de valientes falangistas te fuiste al frente… […]. Toda la juventud de tus veintiséis años mozos la consagraste a la defensa de la patria y, por ello, en tu vieja camisa azul y junto al yugo y las flechas que nos dio el maestro José Antonio, prendiste la estrella de seis puntas de Alférez provisional […] en nombre de tus camaradas de la Vieja Guardia de las J.O.N.S. burebana, pedimos a nuestro ayuntamiento le sea concedido el título de hijo predilecto de Briviesca.^[35]

El Sr. Hermosilla provenia de la «Vieja Guardia» de les Juntes d’Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS). Les JONS van ser un partit-milícia feixista espanyol. En 1934 s’integraria a la Falange Espanyola de José Antonio Primo de Rivera per crear Falange Espanyola i de les JONS. Aquestes darreres estaven comandades per Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma i seguien els corrents feixistes que assolaven Europa, adaptant alguns conceptes del feixisme italià i del nacionalsocialisme alemany a les peculiaritats de la societat espanyola de l’època, configurant-se com un projecte imperialista espanyol, ruralista, racista i profundament religiós, basat en la reconstrucció moral, política i econòmica per forjar un Estat totalitari que intervingués sistemàticament en una realitat socioeconòmica fonamentalment corporativa.^[36] Segons el catedràtic Eduardo González Calleja, al seu treball titulat «Camisas de fuerza: fascismo y paramilitaritzación»:

Les JONS es van organitzar des d’un principi com a partit-milícia que intentaria, per si mateix o dirigint una aliança de classes cada vegada més improbable, un assalt violent contra la República. Els primers estatuts de les JONS, presentats a la DGS (Direcció General de Seguretat) el 30 de novembre de 1931, van donar la primera ocasió perquè s’esmentés el projecte de constitució d’una organització paramilitar pròpia les «milicias nacionalsindicalistas».

 

L’Ensenyament al punt de mira

Preguntarles todos los días lo que el maestro les ha enseñado,
y si encontráis algo opuesto, contrario a nuestra religión,
arrancadlo, cual si fuera veneno, antes que se filtre.

Arsenio Hermosilla

 

El 14 d’abril del 1931 es proclamava la 2a República, després del triomf de les candidatures republicanes a les eleccions municipals celebrades dos dies abans. La fugida dels Borbons va omplir d’esperances la gran majoria de la població, principalment els sectors més populars, il·lusionats que en aquesta nova etapa que començava es donessin els profunds canvis que eliminarien la pobresa i les desigualtats socials que convertien l’Estat espanyol en uns dels més endarrerits d’Europa. La República decretaria l’ensenyament laic, públic, coeducatiu i gratuït. Expulsant així l’Església de les aules.

Aquesta concepció de l’educació republicana xocava frontalment amb la que fins aleshores havia inculcat l’escola tradicional controlada per l’Església catòlica; eren pedagogies completament oposades, antagòniques. Davant la laïcitat, l’absència de dogmatisme i el respecte a la consciència del nen que defensava l’escola de la República, hi havia el model educatiu nacional-catòlic de l’escola tradicional, on l’educació havia de ser religiosa i patriòtica. Es tractava d’un model que no pretenia ensenyar a pensar les petites i els petits sinó que es fonamentava en l’adoctrinament cap a idees, valors i pràctiques conservadores marcades per un sentiment religiós profund i patri. Amb la República, els alumnes i el poder del saber eren els protagonistes, el seu objectiu era la modernització de l’educació i del país. L’escola donaria forma als ciutadans lliures del demà. Per contra, en el model educatiu basat en el nacionalcatolicisme, l’Església i l’Estat —amb les seves idees encotillades basades en dogmes de fe— primaven per sobre de tot.

Molts mestres, entre els quals hi havia el jove Benaiges, es van unir de manera entusiasta als postulats republicans que, alhora que creaven gran quantitat de noves escoles i biblioteques, dignificaven la professió. Però n’hi va haver d’altres que, encoratjats per l’Església i els sectors més reaccionaris, es van enfrontar des del primer moment amb aquest nous temps i no van cedir fins a imposar per la força de les armes el model educatiu tradicional, el de la bandera «roja y gualda» i el crucifix.

Serveixi d’exemple l’article publicat el 1932 al Butlletí mensual de la Unió local de Joventuts Catòliques de Gijón, titulat «Fuera cobardes» i escrit per l’estudiant de magisteri, el Sr. Hermosilla, que amb només 18 anys expressava amb vehemència la seva visió i el seu descontentament amb el model pedagògic impulsat i practicat per la recent instaurada Segona República. Per sort podem saber la manera de pensar del Sr. Hermosilla ja que va deixar empremta dels seus radicals posicionaments ideològics:

No podemos consentir que algunos, los menos, pisoteen y se rían de lo que más amamos. No podemos tolerar que el estado se apodere de los niños para que los descatolice. ¿Como? Muy sencillamente. Preguntarles todos los días lo que el maestro les ha enseñado, y si encontráis algo opuesto, contrario a nuestra religión, arrancadlo, cual si fuera veneno, antes que se filtre. […] Ayudemos, cada uno según sus recursos, a las fundaciones de escuelas católicas, y, sobre todo, leamos, compremos la verdadera prensa católica, y no la impía, sectaria y judía. Ha terminado ya el tiempo de callar. Demos el pecho y no consintamos que pisoteen nuestros sentimientos católicos. Terminó el tiempo de los cobardes. […] Hombres, mujeres, sonó la hora de que, todos unidos, vayamos contra el laicismo, careta de la impiedad.^[37]

El corresponsal de Briviesca per al Diari de Burgos, en data 6 de novembre de 1936, recollia a la seva crònica un acte on se celebrava l’aniversari d’un important míting falangista al Teatre Novedades. Centenars de Camises Blaves acudien en massa a Briviesca per donar sensació de victòria i d’entusiasme. De tal manera escrivia el cronista:  «Las legiones de Falange, como nuevos ángeles de exterminio, barrerán para siempre el comunismo ruso y aniquilarán a los traidores que arrancaron los crucifijos de nuestras escuelas».^[38]

La repressió contra els mestres de la República va ser ferotge, se’ls feia responsables d’haver inoculat el «virus» republicà a la societat i a les ments dels joves, configurant així una cultura laica i democràtica a la ciutadania.

Es convertirien, doncs, mestres com Antoni Benaiges en objectiu clar de les forces revoltes? Absolutament, sí. Les posicions entre els governs democràtics de la República i Falange eren antagòniques, i aquesta última sabia perfectament de la influència dels mestres a la societat. Veia en aquests la punta de llança de l’Estat republicà i laic a les seves ciutats i pobles.

 

La Voz de la Bureba, espai d’expressió dels dos mestres

La Voz de la Bureba, setmanari republicà publicat als anys 30 a la ciutat de Briviesca, va ser l’espai escollit per Antoni Benaiges —i altres redactors— per publicar els seus poemes, cròniques i pensaments polítics entre l’any 1934 i 1936. Com el setmanari es definia com a apolític i defensor de Briviesca i el seu partit judicial, La Bureba, també va ser l’espai escollit, pel mestre Hermosilla per publicar els seus anuncis oferint-se per fer classes particulars o per expressar el seu pensament polític; malgrat que els seus articles desentonaven per no parlar, en cap moment de Briviesca. Alguns van ser molt criticats per altres redactors per la seva agressivitat i per centrar-se en la defensa del pensament feixista, de l’Espanya imperial o en favor de la guerra, malgrat tot això, Hermosilla va tenir en aquest setmanari un espai d’expressió i rèplica. El setmanari després del 19 de juliol de 1936 va ser clausurat.

Entre els escrits d’Antoni Benaiges hi trobem poemes i cròniques sobre la ciutat de Briviesca o cartes obertes als nens i nenes de la Bureba. Podia escriure, per exemple, als mateixos nens de la comarca recordant-los quins eren els seus drets, com la publicada el desembre de 1935 i anomenada «Carta a los niños de Briviesca»:

Y no son pocos vuestros derechos, los derechos de los niños. Primer derecho vuestro: derecho a nacer. Luego, derecho a alimentaros, a ir vestidos, a tener casa. Derecho a correr, a saltar, a estar alegres, a divertiros. Derecho a ser cuidados si os ponéis enfermos. Derecho a que os ayuden si corréis peligro. Derecho a que se os trate bien. Derecho a ir a la escuela… ¿Os extrañan tantos derechos? Pues aún tenéis más. Ya sé por qué os extrañan tantos derechos: porque muchos no se cumplen o se cumplen mal. Los hombres son así. Los hombrecillos, ¿sabéis? Claro que a veces la culpa no es de un hombre solo, sino de todos juntos. No piensan que cuando ellos eran niños también tenían los derechos que tenéis ahora vosotros. Y que cuando lleguen a viejos y no puedan trabajar volverán a tener muchos de esos mismos derechos. Que os reclamarán a vosotros, porque vosotros entonces seréis hombres y a vosotros os tocará cumplirlos. Y tendréis también que cumplirlos con los niños que haya entonces y que muchos, claro, todavía no han nacido. Y así siempre. Todos vamos unidos por derechos y obligaciones, que hemos de querer que se cumplan, porque cumpliéndolos se es hombre de verdad.

Os he dicho que tenéis derecho a ir a la escuela. Claro que sí. Derecho a ir a la escuela y derecho a estar bien en ella. Fijaos lo que decía un hombre, Francisco Giner de los Ríos, hace algunos años: «La escuela triste, sin sol, sin horizontes, de espaldas al campo; el maestro triste, agrio, iracundo; la enseñanza triste, fría, como una cosa mecánica a la que hay que sujetarse por fuerza, van pasando, pasando… La alegría y el bullicio del niño son cosa divina: haced que duren y animen y calienten por todas partes, como un sol, el mundo». ¡Qué bellas palabras! En ellas estáis vosotros, como estabais en el alma de aquel hombre.^[39]

Un altre escrit d’Antoni Benaiges, aquest de gener de 1936 i titulat «Vivir» donava excel·lent mostra del seu pensament socialista, deia:

Escalofría esta cuestión previa. Que hay humanos, ¡millones de humanos!, que carezcan de lo elemental para sostenerse físicamente, solo puede ser posible en una sociedad como la actual, donde los que no produciendo nada y disfrutándolo todo acumulan tanta riqueza como inferioridad moral. Humanamente es incomprensible; socialmente intolerable; económicamente, suicida y estúpido. Tanto como saben de números y no supieron vislumbrar lo que ahora es un desastre: el desequilibrio económico de su sistema capitalista.

A más perfeccionamiento de los instrumentos de trabajo, más producción y menos hombres trabajando; a menos hombres trabajando, menos jornales y menos consumo; a menos consumo y más producción, desequilibrio. Desequilibrio, claro, cada vez más acentuado a medida que se perfecciona la maquinaria.

Así se dan las paradojas tragicómicas, que sobre pan y la gente muera de hambre, que abunde la riqueza y se promulguen leyes de restricciones, que haya obreros sin trabajo y trabajen otros día y noche.

Y por otra parte, que los obreros para defenderse, tengan forzosamente que recurrir a la huelga y al sabotaje, esto es, agravar el mal, puesto que dejando de trabajar aumentan los sin trabajo y, por tanto, el consumo es menos, y destruyendo maquinaria y producto, reducen la posibilidad de poder trabajar y comer, que es precisamente lo primero que buscan. Éste —el capital acumulado— es el monstruoso tronco; la cabeza es el Salvador de turno y los brazos de la Iglesia y el militarismo; piernas no tiene, porque como parásito que es, no anda —que defienden los del eterno bloque anti-revolucionario, que, si no supiéramos que son los que huelen a incienso de la Inquisición y a crisis del perdón, solo por llevar un anti por programa, ya se definen como aspirantes a padres de lo que ellos llaman patria.

El mestre Hermosilla, en canvi, no escrivia als nens de Briviesca. Els seus escrits sobre la crisi de moralitat que, segons ell, procedia de l’abandó dels valors tradicionals que s’estava vivint amb la 2a República són primerencs, la seva participació s’inicia als primers números de La Voz de la Bureba el maig de 1934. En el seu article titulat «Cosas del día» fa una crida a la concòrdia, però no oferint justícia social, sinó aquelles que emanen de les fonts de la divina moral:

El obrero no tiene pan, el labrador trabaja mucho y nada gana, el industrial y pequeño comerciante teme cerrar de un día a otro su negocio y el capitalista no encuentra lugar seguro en el que esconder su dinero. […] ¿Oh siglo xx! ¿Cómo te juzgará la posteridad? ¿Te admirará o por el contrario te maldecirá? ¿Dejarás tras de ti fulgores de gloria o tinieblas de horrores? […] ¿Qué ha de hacer, pues, esta generación para no oír voces tan acusadores y tan verídicas? ¿Acaso ha de buscar a un hombre que rodeado de cañones y fusiles haga enmudecer los gritos de hambre, de dolor y odio o por el contrario armará a los que sufre para apuntar al corazón de los que ríen? Ni una cosa ni otra solución resolvería el problema, y si tan solo serviría para ensangrentar más las páginas de nuestra historia.

La única solución ¿cuándo nos convenceremos? es volver a las fuentes de la divina moral, que nuestras acciones —públicas y privadas— tengan por norma la moral y sólo la moral. Solo así el odio de unos y el cruel egoísmo de otros desaparecerá, volviendo a brotar en nuestros pechos la Justicia y el Amor, que cual luminosos faros rijan y gobiernen el mundo por los senderos de la gloria y el progreso, de la tranquilidad y el trabajo.

Només uns mesos més tard el seu discurs seria un altre de molt diferent. Així escrivia el juliol de 1934 aquesta acalorada defensa de la guerra en un article titulat «Realidad»:

Así pues, la lucha o en otros términos, la guerra, es propia e innata de la humanidad. Por todo lo cual, me sonrío al leer artículos pacifistas. […] Algún lector, sin duda alguna, pensará que soy un apasionado de la guerra. Y nada más distante de la realidad. Yo soy partidario —y no apasionado— de la guerra, cuando su fin y norte es llevar a pueblos sumergidos en tinieblas de ignorancia, los esplendores de la civilización. Yo soy partidario de la guerra, cuando después de ultrajar el sacrosanto honor de mi Patria quieren poseerla; como tú, lector, serías partidario de matar al malvado que difamara a tu amada madre y la violentara. Entonces la guerra es buena, es justa. Ahora bien, cuando la guerra es movida por intereses criminales, y su móvil es la ambición, entonces no solo debemos renegar y maldecir la guerra, sino también recoger los fusiles que nos dan para apuntar y disparar, como se dispara a un chacal o a una fiera, al corazón de esos seres malvados […] que aun muriendo como una fiera no estarán debidamente castigados esos seres inmundos y asquerosos, cual merecen.

Per a aquest article el mestre Hermosilla es va guanyar una nota de la redacció de La Voz: «Este periódico no se solidariza con los artículos insertados que no lleven la firma de la redacción».

Un any més tard tornava a la càrrega, aquesta vegada a la defensa de la Itàlia feixista de Mussolini en la seva ocupació d’Etiòpia, afirmant:

El mundo entero contempla, para desesperación de las internacionales antifascistas, que la voz de Mussolini no es vacilante todavía; el tifus, la malaria, la sed y las ordas etíopes, no han dado fin de los millares de jóvenes italianos que luchan por la gloria de su Bandera […] Los etíopes, a millares, buscan cobijo a las sombras de las banderas saboyanas y los hacen fascistas, aceptando la realidad de la civilización del cañón y del arado romano. […] Finalizo, pues, votando yo también, no en contra, sino a favor del espíritu imperial, no de Mussolini ni del alemán, sino por el espíritu de la España de Isabel y de Fernando.^[40]

Aquest article d’Hermosilla era la contestació a un altre, al·legat aquest, contra les guerres imperialistes i contra l’expansionisme italià. El mestre falangista, gràcies al seu article, es va guanyar dues rèpliques, també publicades una setmana després, el 8 de desembre de 1935 a La Voz de la Bureba. La més incisiva va ser la titulada «Polémica» de Mariano San Vicente, autor del primer article, titulat «Un voto en contra», un briviescà establert a Bilbao. Deia:

Unas cuantas líneas contra el crimen colectivo de las guerras, motiva una brusca y virulenta réplica de un joven briviescano que siente heridos sus sentimientos fascistas y se resuelve en insultos y diatribas contra personas que están a mil codos de altura cultural sobre la mentalidad fascista briviescana […]^[41]

Una setmana després Hermosilla tornava a la càrrega amb el seu article titulat «Última réplica», una oda als reis catòlics i al feixisme europeu:

¿El fascismo régimen de esclavitud terrorista y criminal? Más vale que el autor de la estúpida frase o San Vicente nos hubieran dado la estadística de los crímenes y actos terroristas cometidos por los que profesan la idea fascista y de este modo se ahorraban inventar tópicas frases.^[42]

 

Antoni Benaiges, un dels enemics d’Espanya vençuts a Briviesca?

Nosotros decíamos: «Lo han fusilado los fascistas», sin darnos cuenta, que los fascistas no fusilan, no saben, ni pueden fusilar: asesinan. ¡Con qué naturalidad y con qué enorme verdad lo dice Demetrio: «Ha sido asesinado por el terrorismo fascista»!

Patricio Redondo

Després de recórrer la biografia del mestre Antoni Benaiges, mestre i activista republicà, que es trobava a Briviesca durant la revolta feixista de juliol de 1936, i després de conèixer la trajectòria i opinions del que fos el líder dels moviments paramilitars en aquesta ciutat que secundarien i defensarien el bàndol del General Mola, sembla més que evident afirmar que el mestre de Bañuelos de Bureba va ser un clar objectiu de les forces reaccionàries a la regió i per tant dels seus líders. Ja que, segons ells seria un d’aquells de «los que renegaron de su Patria». I així ho corrobora la seva desaparició i execució.

A la inqüestionable divergència dels seus principis politicoideològics que fonamentaven les seves accions i que els situava en posicions extremes; podria considerar-se també una possible pugna personal o professional (tots dos eren mestres i escrivien al mateix mitjà sent més que probable que un conegués l’obra i anhels de l’altre, absolutament contraris).

Així doncs, Antoni Benaiges formava part d’aquell grup d’«enemigos de España de Briviesca» que van ser «vencidos por aquel puñado de valientes falangistas» comandats pel líder falangista en ser un dels mestres republicans que va retirar el crucifix de la seva aula:

Las legiones de Falange, como nuevos ángeles de exterminio, barrerán para siempre el comunismo ruso y aniquilarán a los traidores que arrancaron los crucifijos de nuestras escuelas.^[43]

El mestre Benaiges practicava el laïcisme a la seva escola, aplicava mètodes innovadors en ella, difonia els postulats republicans amb les seves publicacions a La Voz de la Bureba que eren tota una amenaça per al poder tradicional, al poble organitzava xerrades per a tractar temes socials, i a més, es va comprometre amb el sindicalisme d’esquerres de la UGT, sent molt actiu a la ciutat de Briviesca i participant en manifestacions, mítings i altres convocatòries de la casa del Poble Briviesca i l’Agrupació Republicana.

Però la possibilitat de que en els moments de la desaparició del mestre hi hagués com a responsable de la força paramilitar –les hosts– un altre mestre podria resoldre certs enigmes que conté aquesta història. Recordem que hi ha autors que categòricament sostenen que el final d’Antoni Benaiges no estava vinculat a la seva professió com a mestre, sinó als seus ideals socialistes, oblidant que al col·lectiu de mestres republicans se’ls va fer responsables d’inocular la modernitat i els valors republicans a la societat i en les ments dels joves. El magisteri va ser de les professions amb més nombre de represaliats i cal ressaltar que després de la detenció de Benaiges, els botxins van passar per la seva escola per cremar tota la feina feta allà durant dos cursos ^[44]. La retirada del crucifix de l’escola va ser un acte polític i només per aquest fet, molts mestres caurien fruit de la repressió durant les primeres setmanes de la revolta.

Evidentment, és impossible vincular directament el mestre Hermosilla Corral com a autor material de tots aquests abominables fets, de la mateixa manera que és inconcebible considerar-lo aliè a ells, atès el seu rang polític (tinent alcalde del municipi de Briviesca) i militar (cap de la milícia local). Cal afegir dos aspectes, que els militants de Falange, així com les seves milícies, destacaven en el seu caràcter castrense: obediència al comandament jeràrquic, i com no, per ser grups disciplinats. I a més que a Briviesca no hi va haver actuacions de grups d’incontrolats, o almenys no es va denunciar ni als plens ordinaris i ni als extraordinaris que es van celebrar, ni tampoc als jutjats. La gran majoria dels assassinats van passar per les dependències de la presó de Briviesca, on l’encarregat depenia de l’Ajuntament.

Els investigadors que estudiem el destí dels desapareguts a les mans de la repressió ens trobem amb una falta premeditada de documentació sobre Falange Espanyola deguda a la destrucció dels seus arxius. L’autor Francisco Espinosa sosté que entre el 1965 i el 1985 es van destruir a Espanya milers de documents del període 1931 a 1945.^[45] Així els responsables de tots aquells crims —mai jutjats— ja es van assegurar que aquella veritat mai no aflorés i quedés desfigurada per la nebulosa creada pel pas del temps, el temor a denunciar-los i l’oblit. Per sort no tot va poder ser eliminat, les hemeroteques encara conserven dades d’aquells moments, aportant fets, noms propis, càrrecs de responsabilitat i lideratge i declaracions d’intenció.

Tres publicacions del diari El Castellano publicades entre juliol i novembre de 1936 presenten el nostre protagonista com a líder de les milícies de Briviesca, com a cap de Falange o aquell que amb encert dirigeix a les hosts.  En concret, una crònica del 29 de juliol a Briviesca mostra clarament aquest lideratge. La crònica dibuixa una concentració d’adeptes a la revolta a la Plaça de la Constitució, ara Plaça Major. De sobte, les milícies de la JONS trenquen la concentració per dirigir-se cap a l’Ajuntament i, un cop allà, és el Sr. Hermosilla qui des del balcó es dirigeix als concentrats. Realment resulta  tot un símbol que la persona que comandava les hosts s’adrecés als concentrats des del balcó de l’edifici que representa el poder local, l’Ajuntament. Fet normal si havien estat aquestes milícies les que s’havien fet amb el poder la matinada del dia 18 al 19 de juliol a Briviesca:

[…] multitud de gentes de todas las clases sociales que no cesaban de vitorear a España única, al Ejército, a la Guardia Civil y milicias de las JONS rompen marcha dirección al Ayuntamiento. […] El señor Hermosilla desde el balcón del Ayuntamiento suplicó guardar un minuto de silencio por los valientes que habían ofrendado su vida y su sangre por la Patria.

 

Els dos mestres

«—Com es transmet un oblit? Som hereus d’una possibilitat esborrada, fills i filles d’una memòria enfosquida per l’obvietat de la dominació. […] Sempre ha estat així. […]  —Qui ha inventat aquest sempre?»

Marina Garcés, Escola d’aprenents

 

El mestre Arsenio Hermosilla es va jubilar el 1977, ja en democràcia, ostentant el càrrec de cap de 2a classe formant part del Cos Tecnicoadministratiu de l’Administració del Movimento. Molt aviat, el 1942, va abandonar l’escola nacional per ser secretari provincial del «Frente de Juventudes» per Àlaba. Allí va impartir l’assignatura Formació de l’Esperit Nacional (FEN) —obligatòria per al batxillerat i a les escoles de magisteri— a col·legis de Vitòria, anys més tard va arribar a Saragossa per continuar la seva tasca dins del «Frente». Aquesta assignatura tenia per objecte l’adquisició dels valors que s’identificaven amb el concepte nacionalista de «España», propi del Moviment Nacional, comandat per Falange i executat pel Frente de Juventudes.

El mestre Hermosilla va rebre les medalles i condecoracions següents:

• Medalla Vella Guàrdia, atorgada als camises velles de Briviesca
• Medalla de la Campanya (medalla que podia premiar tant els serveis en línia de front com a les rereguardes)
• Dues creus vermelles al mèrit militar
• Creu de Guerra
• Medalla Militar Col·lectiva
• Medalla de Cisneros (Atorgat per Falange Espanyola al mèrit polític)
• Creu d’Or de la Constància (atorgat pel Frente de Juventudes de Falange)^[46]

El també mestre Antoni Benaiges va ser assassinat als 33 anys, el seu cos encara no ha estat trobat i la seva memòria va estar 74 anys reclosa en una fossa comuna, a més de ser separat de la seva plaça de mestre en propietat per la seva suposada «conducta antisocial, antipatriótica y mal vista por todo el mundo». Tot i això, són molts els exalumnes que 80 anys més tard encara ho recordaven. Seria el cas de Felisa Viadas qui deia: «Mataron a mi maestro, y para mí fue un buen maestro».^[47]

Patricio Redondo, mestre i amic de Benaiges li dedicaria aquestes emotives paraules:

Y buscaremos en los montes de Oca el lugar donde han metido tu cuerpo acribillado, le arrancaremos un pedazo y meteremos en él una caja con una prensa metálica Freinet, una póliza maternal futura y un ejemplar de El mar. Si no encontramos el sitio preciso lo haremos en la cima, en la cumbre más alta de los montes, plantando como una bandera la piedra eterna que diga: «Esta tierra ya no es tierra, porque es carne y sangre de maestro». Que cuando pase el tiempo, los años y los siglos, puedan los hombres que nos sigan encontrarse allí una vida, todavía viva y viviendo, un ejemplo que les diga que aún está allí en pie, enhiesto, erguido con la frente despejada, dando plenamente la cara al aire, un hombre, un maestro. Maestro que fue el primero en llevar a aquellas tierras abrasadas de sol, quemadas de frío y esclavizadas de ignorancia, la primera luz de la libertad, sabiendo vivirla.

Salud, pues, BENAIGES^[48]

 

LA INVESTIGACIÓ CONTINUA

I per fi aquella caixa es va obrir… i en va sortir un nom, un cognom i un lideratge. En relació amb aquesta troballa, la investigació continua i, de fet, aquest article és només un breu extracte de tota la informació trobada en el darrer any i mig.

Val a dir que és impossible vincular directament el mestre Hermosilla com a responsable material de tots aquests fets, ja que no s’han trobat documents probatoris, testimonis directes ni cartes auto inculpatòries que el relacionin amb les fosses de La Pedraja i amb la desaparició de veïns, de la mateixa manera que és inconcebible considerar-lo aliè a ells, atès el seu rang en la jerarquia política (tinent alcalde del municipi de Briviesca) i militar (cap de la milícia local) durant les setmanes que van passar tots aquests abominables fets.

Assumeixo que resulta difícil llegir aquest article sense caure en el maniqueisme. Sí, és cert. Però cal dir que no pretenc amb la divulgació de la memòria del mestre Antoni Benaiges beatificar la seva figura. L’Antoni era un home, com tants d’altres, marcat per un fort pensament idealista, tal i com podem veure al seus articles i com la pròpia promesa d’ensenyar el mar als seus alumnes de Burgos. Aquest idealisme l’intentava portar a la praxis assumint totes les conseqüències. Impulsant un tipus d’escola a un poble no acostumat als profunds canvis que acompanyaven el mestre.

L’Antoni Benaiges era un líder, un revolucionari en terres de Burgos que en una ma duia una impremta i en l’altre un gramòfon, un militant polític que no va saber veure l’amenaça de perill que s’acostava, perdent la vida en la defensa d’allò en que creia, portar el progrés i l’esperança a aquelles terres.

Que la nebulosa creada pel pas del temps, la por a les denúncies, l’amnèsia imposada des del poder i els seus pactes de silenci no ens facin renunciar a la memòria, al record; en definitiva, a allò que és un imprescindible exercici de pedagogia democràtica. I si els qui no haurien de renunciar, igualment renuncien per veure en la reivindicació de la memòria desitjos de venjança, que no n’hi ha, aleshores va per a la família Benaiges que sempre va mantenir presa la llum de la memòria del seu familiar i té el dret a saber què va passar i qui, segons la documentació trobada, tenia el poder quan el seu familiar va desaparèixer per sempre per ser enterrat en una fossa comuna.

 

Llistat dels briviescans desapareguts i que van caure víctimes de la repressió feixista

JUAN ABASCAL LOPEZ, ALCALDE DE BRIVIESCA.

VÍCTOR ARNAIZ HERNANDO, OBRER.

PAULINO ASENSIO VILLAHOZ, CONDUCTOR.

EVARISTO BARCINA MARTÍNEZ, CARNICER.

JOSÉ BARCINA MARTÍNEZ, LLAURADOR.

NICOLÁS BEAZCOA ALONSO, OBRER.

BLAS BEAZCOA ALONSO, JORNALER.

ANTONI BENAIGES NOGUÉS, MESTRE.

RAFAEL CASTILLEJOS DIEZ, JORNALER.

JOSÉ CASTRO CALVO, FORNER.

MANUEL CERCA DÍEZ, JORNALER.

PEDRO CONTRERAS CARRANZA, JORNALER.

BALDOMERO CUARTANGO VILLANUEVA. FERROVIARI.

AURELIO FERNÁNDEZ PACHECO, FERROVIARI.

JESÚS FERNÁNDEZ RODRÍGUEZ, INDUSTRIAL.

NEMESIO GARCÍA.

AVELINO GÓMEZ GARCÍA, OBRER.

VÍCTOR GÓMEZ MARTÍNEZ, AGRICULTOR.

BENITO GOROSTOLA PREMARES, MECÀNIC.

NEMESIO LABARGA GARCIA, «BERRULE», COMERCIANT.

FELIPE LABARGA MARTÍNEZ.

TIMOTEO MANRIQUE GARCÍA, TREBALLADOR.

JULIAN MARTÍNEZ AGÜERA, OBRER.

TOMÁS MARTÍNEZ HERMOSILLA.

RAFAEL MARTÍNEZ MORO, INDUSTRIAL.

JOSÉ MARTÍNEZ SÁEZ, FORNER.

FEDERICO MONASTERIO CARASA, OBRER.

ANASTASIO MONASTERIO GARCÍA.

DEMETRIO MONEO MARTÍNEZ, PAGÈS.

EMETERIO MONEO MARTÍNEZ, PAGÈS.

MATÍAS MOYA MOYA, ESQUILADOR.

ABDÓN NUÑEZ MENDIRE, PRACTICANT.

IGNACIO OJEDA FERNÁNDEZ. COMERÇ DE TEIXITS.

CESAREO ORTEGA DEL CAMPO, OBRER.

ISAÁC PAGAZAORTUNDUA AGUIRRE, INDUSTRIAL.

AMADEO PANGÜE LABARGA.

EUSEBIO PUENTE GUTIÉRREZ, FERROVIARI.

DAVID RODRIGUEZ SOLER, FACTOR FERROVIARI.

VICENTE SAGREDO FERNÁNDEZ, PALETA.

SANTIAGO SAGREDO VILLANUEVA, INDUSTRIAL.

ANICETO SAN JUAN SÁEZ, OBRER.

PEDRO SAN JUAN SÁEZ, FERRER.

PEDRO TORME VEGA, COMERCIANT.

FÉLIX TRESPADERNE MOVILLA, JORNALER.

ANDRÉS VALDERRAMA ARNAIZ.

PLÁCIDO VALDERRAMA ARNAIZ.

DOMINGO VIADAS DIEZ, PAGÈS.

SOTERO VIADAS LABARGA, TREBALLADOR.

FRANCISCO VIRUMBRALES MIGUEL, FERROVIARI.

ROBUSTIANO GOMEZ GARCIA.

ROMUALDO PINO.

JOSÉ GARCÍA SEGURA.

BRUNO NÚÑEZ HERAS.

FRANCISCO ARNAIZ RUIZ.

GERARDO GARCÍA SAIZ.^[49]

 

BIBLIOGRAFIA

Cruz Orozco, José Ignacio (2012). «Falange, Frente de Juventudes y el nuevo orden europeo. Discrepancias y coincidencias en la política de juventud durante el primer franquismo», Revista de Educación.

Escuela nacional mixta de Bañuelos de Bureba. Cuaderno escolar (enero 1936) El mar, la visión de unos niños que no lo han visto nunca. Bañuelos de Bureba.

García Nevares, José Luís (2003). «Élites y poder local en un núcleo semirrural castellano durante la crisis del Estado. (Briviesca 1931-1939)». Tesina no publicada. Consultable Biblioteca Municipal de Briviesca.

González Calleja, Eduardo (1994). «La militarización de la política durante la II República», Camisas de fuerza: fascismo y paramilitarización. Revista de historia contemporánea, núm. 11.

Hermosilla Corral, Arsenio (1932). Fuera cobardes, Boletín mensual de la Unión local de Juventudes Católicas de Gijón.

Mikelarena, Fernando (2015). Sin Piedad. Limpieza política en Navarra, 1936. Editorial Pamiela.

Montero Gutiérrez, Juan, Alberdi Díez, Paula, Albo Basurto,  Sandra; García Redondo, Natalia (2017). «Aterrados, sacados y (des)enterrados: una mirada arqueológica a los paisajes del terror caliente de 1936 en tierras de Castilla, Arqueología del conflicto», Revista Otarq.

Pemartin, Julian (1940). Almanaque de la primera guardia. Editora nacional.

Preston, Paul (2011). L’holocaust Espanyol. Editorial Base.

Ruiz Vilaplana, A. (2012). Doy fe… Un año de actuación en la España nacionalista. Espuela de Plata, Sevilla.

 

ARXIUS CONSULTATS

– Archivo Provincial de Burgos

– Archivo de la Diputación de Burgos

– Archivo Municipal de Burgos

– Archivo de la Universidad de Valladolid

– Archivo Municipal de Briviesca

– Archivo de la Universidad de Salamanca

– Archivo General Militar de Ávila

– Archivo Intermedio Militar del Noroeste

– Archivo General Militar de Guadalajara

– Archivo General Militar de Madrid

– Archivo General de la Administración

– Archivo Municipal de Colmenar Viejo

– Archivo Comarcal del Garraf

– Archivo Histórico de Barcelona

– Archivo de l’Associació de Mestres Rosa Sensat

– Archivo del Pavelló de la República

– Archivo fotográfico de Barcelona

– Archivo Provincial de Álava

– Arxiu Municipal de Mont-roig del Camp

– Arxiu de la Universitat de Barcelona

– Archivo de la Escuela Experimental y Personal de Patricio Redondo en México

– Arxiu de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú

– Biblioteca Nacional de Catalunya

– Biblioteca Nacional

– Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca

AGRAÏMENTS (per ordre alfabètic):

Archivo Histórico Provincial de Álava, Archivo Histórico Provincial de Burgos, Archivo Histórico Provincial de Zaragoza, Archivo Municipal de Briviesca, Archivo Municipal de Vitoria, Archivo Municipal de Zaragoza, Archivo Universidad de Valladolid, Alonso y Gloria, Álvaro Alonso, Beatriz Jiménez, Biblioteca Pública de Burgos, Conrado Vilanou, Delphine Crespo, Isaac Rilova, Javier Martinez, José Luís García Nevares, Laura Fraile, Manuel Yuste, Mon Marquès, Placid Garcia Planas, Pedro Barruso, Santos Sanpedro, Ramón Sauló, Rosa Bartolomé, Víctor Pardo…

---

[1] Junta Depuradora del Magisterio de Burgos (1937-1940). Expedient de depuració del mestre Antonio Benaiges Nogués, Ministerio de Cultura y Deporte. Archivo General de la Administración. Fondo Ministerio de Educación, IDD (05)001.030, caixa 32/12435.

^[2] Junta Depuradora del Magisterio de Burgos (1937-1940). Expedient de depuració del mestre Antonio Benaiges Nogués, Ministerio de Cultura y Deporte. Archivo General de la Administración. Fondo Ministerio de Educación, IDD (05)001.030, caixa 32/12435.

^[3] Entrevista al Sr. R. M., 2010 (aquesta persona va preferir no fer públic el seu nom).

^[4] Sáez, Demetrio. «Barbàrie Feixista», Full de defensa local de Vilanova i la Geltrú (10 de novembre de 1936).

^[5] Gros de Tormantos, Florentino. Carta manuscrita (finals de juliol de 1936). Archivo Militar del Ferrol.

^[6] Entrevista a Jesús Carranza (2010) i Felisa Viadas (2012).

^[7] Sáez, Demetrio. «Barbàrie Feixista», Full de defensa local de Vilanova i la Geltrú (10 de novembre de 1936).

[8] Cañada, Manuel (2018). «Las fosas de la Transición: los pioneros extremeños de la memoria», El Salto diario.

^[9] Aquesta persona ha preferit que el seu nom no aparegui en aquesta publicació.

^[10] El corresponsal del Briviesca. «El movimiento nacional en Briviesca», El Castellano (25 de juliol de 1936).

^[11]  Ibídem.

[12] García Nevares, José Luís (2003). «Élites y poder local en un núcleo semirrural castellano durante la crisis del Estado. Briviesca 1931-1939», p. 117.

[13] Montero Gutiérrez, J. et al. (2017). Aterrados, sacados y (des)enterrados, p. 187.

^[14]  Mola, Emilio (2018). Navarra (1936). De la esperanza al terror. Editorial ALTAFFAYLLA.

[15] Montero Gutiérrez, J. et al. (2017) Aterrados, sacados y (des)enterrados, p. 186.

[16] Ruiz Vilaplana, A. (2012). Doy fe… Un año de actuación en la Espanya nacionalista, p. 130.

^[17] González Calleja, Eduardo (1994). «La militarización de la política durante la II República», Camisas de fuerza: fascismo y paramilitarización. Revista de historia contemporánea, núm. 11.

^[18] Entrevista a un enterrador d’afusellats extreta del treball de Mikelarena, Fernando (2015). Sin Piedad. Limpieza política en Navarra, 1936. Editorial Pamiela.

[19] Aquest document de suport signat per López-Linares al candidat de la dreta Julian González Gómez, fariner i membre de les elits locals de Briviesca es pot consultar a l’Archivo Municipal de Briviesca.

^[20] Archivo Municipal de Briviesca.

^[21] Sociedad de Ciencias Aranzadi (2010). Informe de exhumación de la fosa común situada en la Pedraja. Villafranca Montes de Oca. Universidad del País Vasco.

[22] Actas extraordinarias de los plenos municipales. Archivo Municipal de Briviesca.

^[23] Altres autors sostenen que el mestre Benaiges fou assassinat el 19 de juliol a un paratge conegut com La Machadora al municipi de Briviesca.

^[24]   El corresponsal del Briviesca. «Briviesca», El Castellano (14 d’octubre de 1936).

^[25]  Sánchez Mazas, Rafael. «Oración de los muertos de Falange».

[26]  El corresponsal del Briviesca. «Briviesca», El Castellano (2 de novembre de 1936).

[27] García Nevares, José Luís (2003). «Élites y poder local en un núcleo semirrural castellano durante la crisis del Estado. Briviesca 1931-1939», p. 64.

^[28] Expediente Personal de Arsenio Hermosilla Corral del Frente de Juventudes de Álava.

^[29]  Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Juntas_de_Ofensiva_Nacional-Sindicalista

[30] Cruz Orozco, José Ignacio (2012). «Falange, Frente de Juventudes y el nuevo orden europeo. Discrepancias y coincidencias en la política de juventud durante el primer franquismo», p. 520.

^[31]  Serna, Justo (2007). El Espíritu Nacional: https://www.uv.es/jserna/Elespiritunacional

[32] Pemartin, Julián (1940). Almanaque de la primera guardia, p. 17.

^[33] Historia de las Jefaturas Territoriales. Castilla. (2016). Web:

https://lasmerindadesenlamemoria.wordpress.com/

^[34] «Noticia», Diario de Burgos (17 d’abril de 1936).

^[35]  Hermosilla Corral, Arsenio. «Camarada Isidro Saez. ¡Presente!», Diario de Burgos (21 de setembre de 1938).

^[36] González Calleja, Eduardo (1994). «La militarización de la política durante la II República», Camisas de fuerza: fascismo y paramilitarización. Revista de historia contemporánea, núm. 11.

^[37] Hermosilla Corral, Arsenio (1932). «Fuera cobardes», Boletín mensual de la Unión local de Juventudes Católicas de Gijón.

^[38] El corresponsal de Briviesca. Diario de Burgos (6 de novembre de 1936).

^[39] Benaiges Nogués, Antonio. «Carta a los niños de Briviesca», La voz de la Bureba (8 de desembre de 1935).

^[40] Hermosilla Corral, Arsenio. «Última réplica», La voz de la Bureba (15 de desembre de 1935).

^[41] San Vicente, Mariano. «Un voto en contra», La voz de la Bureba (8 de desembre de 1935).

^[42] Hermosilla Corral, Arsenio. «Última réplica», La voz de la Bureba (15 de desembre de 1935).

^[43] El corresponsal de Briviesca. Diario de Burgos (6 de novembre de 1936).

^[44] Entrevista a Jesús Carranza (2011).

^[45]  Espinosa Maestre, Francisco (2022). La justicia de Queipo. Centro andaluz del libro, Sevilla.

^[46] Expedient personal d’Arsenio Hermosilla (1962), secretari provincial del «Frente de Juventudes».

^[47] Entrevista a Felisa Viadas (2013), Saragossa.

^[48] Patricio Redondo (1 de gener de 1937). Escola Proletària. Òrgan de la federació catalana de treballadors de l’ensenyança.

^[49] Llistat confeccionat gràcies als llistats dels treballs de José Luís García Nevares, Rafael Martínez Martínez, José Antonio Abella i dades pròpies.