En el seu reconegut llargmetratge, Bernardo Bertolucci concentrava en una de les darreres escenes de Novecento (1976) una idea compartida per bona part de l’esquerra política del segle xx. Ho feia en un registre alternatiu a l’utilitzat en la resta de la trama, dirigint-se directament a l’espectador. A través d’Olmo Dalcò, el pagès conscient i militant que servia d’al·legoria de la classe treballadora del camp, sentenciava:
Els feixistes no són com els fongs, que neixen així en una nit, no. Han estat els patrons els que han plantat els feixistes, els han volgut, els han pagat. I amb els feixistes, els patrons han guanyat cada vegada més, fins a no saber on ficar els diners […] Però sempre paguem nosaltres. Qui paga? El proletariat, els camperols, els obrers, els pobres.
La síntesi de la idea expressada per Dalcò residia en entendre el feixisme com el braç executor dels interessos del capital per doblegar el moviment obrer. Una idea que és habitual trobar-la en la literatura, el teatre o els assajos marxistes de l’últim segle, i fins i tot en els discursos públics d’una part de l’esquerra d’avui en dia. Tot i així, els estudis de les darreres dècades han aportat molts matisos a l’anàlisi del feixisme, amb interpretacions riquíssimes i des de perspectives diverses. Malgrat tot, no han negat la concepció fonamental que n’havia fet el materialisme històric. Per tant, quines van ser les bases del feixisme? Qui li va donar suport? Era un camp per sembrar o ja estava adobat?
Per la seva expressió a Catalunya és comú trobar en llibres de text o narracions periodístiques i memorialistes que el suport al franquisme rarament fou una qüestió clara i formal. I és que la memòria és múltiple i n’hi ha tantes com grups als què cohesiona. A partir d’aquesta idea, la manca de suports es fa extensible a tota la dictadura i té les seves mostres inicials amb la no col·laboració i el fracàs del cop d’Estat del 18 de juliol al conjunt del Principat. Tanmateix, aquesta visió diu més de qui l’articula políticament que del què esmenta. Que no ens enganyin els mapes pintats de blau i roig que il·lustren el conflicte que va derivar del cop. A la Història, deia Walter Benjamin, cal raspallar-la a contrapel. La manca de participació de la societat en la revolta fou un fet comú a tot l’Estat, i no exclusivament de Catalunya. Això no vol dir que no hi hagués civils que hi participessin. N’hi va haver, també a Catalunya, malgrat que no de manera majoritària, però tampoc ens pensem que fou una conxorxa de sobretaula.
Una minoria ben avinguda
Els principals agents de la revolta del 18 de juliol van ser els militars situats en cadascun dels llocs on estaven destinats. Només després del control sobre el territori van començar a aparèixer els col·laboradors. On els militars no van tenir èxit, en canvi, els suports van desaparèixer, bé mantenint-se passius o emboscats, bé perseguits i assassinats, o bé van prendre el camí de l’exili al sud de França, primer, i a la zona nacional, després. Tanmateix, els organitzadors del cop van comptar amb un entramat civil que els donava suport i que s’organitzava a través de formacions polítiques minoritàries al conjunt de l’Estat. D’una banda la Comunión Tradicionalista, que tenia el seu pes principal al territori navarrès i alabès i, en molt menor mesura, a les comarques centrals i meridionals de Catalunya. De fet, la dels carlins, era l’organització majoritària entre els catalans que es van refugiar als territoris controlats pels insurrectes a partir de l’estiu del 1936. Així mateix, al llarg del tram baix de l’Ebre, la presencia dels carlins havia estat notòria des del mateix dia del cop d’Estat quan un grup de la zona es va trobar a Tortosa a l’espera que el capità de la Guàrdia Civil de la plaça els hi entregués unes armes acordades. La temptativa, però, es va extingir quan van arribar les notícies de Barcelona, que van desfer la companyia dels tradicionalistes de la mateixa manera que havia passat amb els concentrats al Camp de Mart de Tarragona. De carlins a la zona només en va quedar visible un nucli a Villalba i els Arcs, el qual es va fer fort, armes en mà, quan arribaren els milicians cenetistes el dia 20 de juliol.[1]
L’altre partit que va participar en l’entramat colpista fou Falange Española de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FE de las JONS). Però compte, perquè no em refereixo a la formació derivada de la unificació amb els tradicionalistes l’abril del 1937 (FET y de las JONS), sinó al partit liderat per José Antonio Primo de Rivera i resultat de la unificació amb la formació d’Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma Ramos el febrer del 1934.[2] Minoritària al conjunt de l’Estat, el febrer del 1936 comptava amb poc més de sis mil afiliats i uns escassos quaranta-quatre mil vots, el 0,7% del sufragi de les eleccions d’aquell mateix mes.[3] Malgrat que el gruix de militants a Catalunya es trobava a les ciutats de Barcelona i Badalona, a les comarques tarragonines, i en especial a Reus i els seus voltants, en destacava un grup marginal que havia fet presentacions i actes públics després de la unificació del 1934. Josep Maria Fontana i Tarrats, cap provincial de FET y de las JONS de Tarragona a partir del 1938, recordava la presència i la feina feta pels falangistes de la zona a l’acte que es va celebrar a la Selva del Camp el 26 de març del 1939.[4] 
Des de la trona decorada amb el yugo y las flechas, situada al pati de l’antiga Defensa Agrària –el local social vinculat als grups d’esquerres de la població i aleshores confiscat pel partit–,[5] Fontana esmentava amb entusiasme els dies de Pasqua del 1935, quan «pasaron camisas azules por las calles de esta villa, entre la sonrisa de unas derechas que nos creían locos y el odio de unas izquierdas que nos creían reaccionarios». El cap provincial es referia a l’acte de campanya que havien organitzat junt amb Robert Bassas i Josep Ribas, cap territorial de Catalunya i cap local de Barcelona respectivament, per ajudar Enric Gomis a assentar el nucli jonsista a la vila després de la unificació. I es que malgrat la dinamització del partit a la demarcació durant els anys de la República, el seu èxit va ser escàs. En alguns pobles existien agrupacions falangistes, bona part d’elles d’origen jonsista, però els seus militants no superaven els pocs centenars en tota la província.[6] Per al cas selvatà, el nucli s’havia constituït el 27 de novembre del 1934 a partir d’un grup de nou joves, d’entre 18 i 37 anys. La seva presència a la vila era més aviat anecdòtica i les seves accions al voltant del 18 de juliol, si és que n’hi va haver, no van deixar cap testimoni que es conegui. En canvi, del seu dirigent, Enric Gomis, en sabem que, gairebé mig any després de la fundació a la Selva, va col·laborar amb la creació del nucli falangista de Reus el maig del 1935.[7] Tanmateix, cal tenir en compte que les dades sobre la Selva van ser registrades a partir del 1939, amb l’entrada en massa de nous afiliats. Per tant, la data, com l’oratòria del falangista reusenc al discurs de la Selva, podria deure’s a la voluntat de distingir i reafirmar els primers afiliats a Falange i dotar-los de pedigrí davant dels nous inscrits una vegada acabada la guerra. No obstant això, i fos quin fos el nombre dels camisas viejas, el cas és que acabada la guerra el nombre d’inscrits al partit únic es multiplicà a tot l’Estat.
A tall d’exemple, a la Selva, dels nou inscrits a finals del 1934, passaren a una vuitantena abans de que es celebrés l’acte del març del 1939. I tres mesos després, a finals de juny, ja se superava els cent trenta homes inscrits. El que en destaca de tots ells és l’edat. Més de la meitat dels inscrits tenien entre 20 i 30 anys, seguits de ben a prop dels que tenien entre 30 i 40. Més grans que ells només n’hi havia una trentena més, entre els quals destacava un veterà tradicionalista de 63 anys. Entre els més joves, n’hi havia una desena de 18 anys que es definien de dretes o no adscrits a cap formació política, mentre que d’altres ja havien expressat simpaties cap al partit abans de la guerra, i fins i tot, en algun cas, s’hi havien afiliat.[8] Un element interessant que s’observa en el registre, és que els inscrits de primera hora tenien una mitjana d’edat més baixa que la dels que es van inscriure al nucli local de Falange després del març del 1939. L’edat és un element important entre els adeptes al nou règim. D’una banda, perquè la joventut lligava amb aquell voluntat del feixisme de construir una nova societat a partir d’homes nous, de l’exaltació de la joventut i la virilitat que redefinissin la identitat de la comunitat nacional.[9] Però també perquè posa de manifest que hi havia hagut un canvi generacional que expressarà el relleu en el poder local a tot l’Estat.[10]
L’experiència contrarevolucionària
Però d’on havien sortit tants adeptes al Movimiento? Eren oportunistes que volien aprofitar l’ocasió per defensar els interessos personals o corporatius, o era una qüestió de resignació, d’adaptar-se a la situació?[11] El que potser es podria descartar és que es tractés d’una qüestió d’enquadrament, almenys en aquest primer moment posterior al conflicte. És a dir, aquell procés més significatiu de la feixistització, el de la iniciació a través de l’adoctrinament dels valors del nacionalsindicalisme entre els més joves i que va tenir el Frente de Juventudes com a institució i a Ramon Serra Suñer el seu principal referent.[12] Els joves enquadrats a les Milicias –alguns d’ells a la força i que van desfilar a l’acte del març del 1939– no coincideixen amb els inscrits més joves a Falange ni tampoc gaudien de carnet ni de la condició d’afiliat, igual que les noies inscrites a la Sección Femenina.[13] Es tractava més aviat d’un exercici de reeducació dels fills i filles dels vençuts. En canvi, les instructores i els excombatents si que tenien carnet. Al revers de la fitxa d’aquests últims hi indicaven el cos d’exercit al que havien servit i les distincions que havien aconseguit al camp de batalla.[14] Doncs les motivacions per convenciment ideològic també hi van ser presents i la voluntat de destacar eren més que evidents.
Amb tot, i malgrat que convé assenyalar que és difícil distingir o calibrar el pes dels factors de col·laboració i d’ingrés al partit, ja que les diferents actituds apareixen entremesclades en els propis individus, la majoria dels elements mobilitzadors al voltant de la defensa de l’ordre, la família, la propietat i la religió van ser significants compartits en el conjunt del conservadorisme.[15] Al cap i a la fi, Falange havia nascut en un context en el que el seu espai polític estava ocupat per altres forces com la Lliga Catalana, Acció Popular, la Comunión Tradicionalista o Renovación Española, la qual cosa explica les seves dificultats per créixer dins un camp tant sembrat, però també les facilitats per aglutinar als partidaris de la dreta política durant la guerra. A més, cal sumar-li la perspectiva elitista que els falangistes tenien de la política, que es distingia amb voluntat de l’extrema dreta espanyolista tradicional tant pel que feia a organització com per ser alguna cosa més que un moviment antirepublicà, antimarxista i antiautonomista. A diferència dels seus homòlegs alemany i italià, Falange mai es va presentar en coalició amb la resta de la dreta en cap comici. Els tradicionalistes, en canvi, i pel que feia a Catalunya, havien optat per concórrer a les diferents eleccions amb la Lliga de Cambó i els resultats es traduïen amb l’exclusivitat de la figura de Joaquim Bau com a diputat provincial per Tarragona.
Entre la dreta, espanyolista i catalanista, l’oposició a la República havia format part d’un mar de fons present des dels inicis del règim democràtic. Convé diferenciar, però, entre aquells monàrquics, catòlics i partidaris del model feixista contraris a democratitzar l’Estat, i la dreta que, malgrat participar en el projecte reformista en un principi, va evidenciar la ruptura de la coalició del primer bienni a partir del 1933, frenant i desfent el camí iniciat la primavera del 1931 i endurint la política laboral i l’ordre públic. Ara bé, les motivacions que van impulsar a la col·laboració al cop, primer, i a la dictadura, després, s’inscriuen en la reacció davant de les reformes republicanes del primer bienni. Uns suports que no es van limitar a l’oligarquia industrial i agrària, sinó també a amplis sectors conservadors de la classe mitjana urbana i rural, des de propietaris i petits pagesos, fins als que veien atacades les seves concepcions de la societat.
Pel que fa a Catalunya, els debats sobre la Llei de Contractes de Conreu i les demandes pageses coordinades des del moviment rabassaire van ser el principal punt de fricció. La Lliga Catalana, i amb ella els carlistes, s’havia posicionat al costat de les queixes de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre sobre la reforma dels contractes agraris, que van recórrer davant del Tribunal de Garanties Constitucionals. Al seu lloc, reivindicaven una suposada distribució tradicional de la propietat, que més aviat tenia una història curta i més complexa que la plantejada i un vincle enormement estret amb el desenvolupament econòmic capitalista.[16] Pel que feia a la mobilització de la pagesia a Catalunya, dins el marc de la vaga general revolucionaria que havia plantejat l’Aliança Obrera el 6 d’octubre del 1934, va posar en alerta als conservadors que percebien la mobilització com una revolució social imminent. Una percepció que podia contenir traces de realitat entre alguns sectors de la classe mitjana que es van veure afectats directament per les accions dels octubristes. Doncs, més enllà d’actuar en contra de la patronal agrària, els actes també anaren dirigits contra els que havien mantingut una posició més intransigent davant de les demandes pageses. Els discursos, inflamats, bastien una realitat un pèl diferent. Malgrat que fou habitual en algunes zones veure pagesos armats patrullant les entrades i sortides dels municipis, les accions violentes a la zona de major conflictivitat, com fou el Penedès, anaren des de l’empresonament de propietaris i administradors, fins a escorcolls de domicilis i requises d’armes i municions. En canvi, el respecte a la propietat privada es va mantenir i els passatges més espectaculars foren les expressions anticlericals quan van cremar algunes esglésies. Només amb la intervenció de la Guàrdia Civil hi hagué els primers enfrontaments armats i els primers morts. Al Camp de Tarragona, la mobilització tingué el seu nucli a les comarques de Valls i Montblanc, i malgrat tingués diverses rèpliques al conjunt de la província, les accions es van limitar a les proclames de la República Catalana, el control dels municipis i alguns sabotatges.[17] Per al cas de la Selva, i tornant a l’exemple anterior, l’Aliança Obrera estava organitzada per Acció Obrers del Camp –el sindicat rabassaire local amb seu a l’esmentada Defensa Agrària– i el Partit Comunista de Catalunya que, des de primera hora del dia 6 d’octubre, havien pres el control del municipi, vigilaven la circulació dels veïns dins i fora de la vila i regulaven els horaris de barberies i comerços. Al vespre, els octubristes seguien els esdeveniments de Barcelona des de la ràdio instal·lada a l’ajuntament. Quan van sentir la proclama de l’Estat català van assaltar la casa de la vila i el campanar de l’església, des d’on van anunciar la notícia a tots els convilatans.[18]
Els Fets d’Octubre van generar una gran impressió entre el carlisme de la zona, i dirigents com Tomàs Caylà no se’n van estar d’ordenar la mobilització del requetès per col·laborar en les tasques d’ordre públic.[19] A partir d’aleshores, es van fer més evidents els posicionaments insurreccionalistes i higienistes entre el conjunt de la dreta d’identificació catòlica sobre la necessitat de la neteja d’Espanya dels enemics socialistes, anarquistes, maçons i catalanistes: l’antipàtria. La resposta falangista als fets d’octubre no fou menys hiperbòlica i es va expressar públicament en una manifestació de suport al govern radical cedista, la qual va agrupar a milers de persones davant del Ministeri de Governació el 7 d’octubre del 1934. Les crides a favor de la unitat d’Espanya i de defensa de la pàtria davant dels separatistes, acompanyaven l’agraïment a Lerroux per la tasca repressiva contra els octubristes allà on s’havien mobilitzat. El problema catalán, com l’anomenaven, era fonamental en el discurs falangista i l’existència d’una nacionalitat pròpia i un règim d’autonomia eren elements a combatre al voltant del concepte de la unidad de destino. La llengua catalana, la literatura, les costums i tradicions, elogiades pel líder falangista, no pertanyien a una identitat singular, sinó que eren constitutives de la nació espanyola. Una unitat nacional que també havia d’acabar amb la lluita de classes, els partits i el sindicats obrers, així com amb les formacions patronals i construir un sistema corporatiu nacional liderat pel partit i el règim que subordinaria els interessos de classe als designis de la Pàtria.[20] Una pàtria «que no es meramente el territorio donde se despedazan varios partidos rivales ganosos todos del poder. Ni el campo indiferente en que se desarrolla la eterna pugna entre la burguesía, que trata de explotar a un proletariado, y un proletariado, que trata de tiranizar a una burguesía. Sino la unidad entrañable de todos al servicio de una misión histórica, de un supremo destino común, que asigna a cada cual su tarea, sus derechos y sus sacrificios».[21] Convé recordar que és precisament en aquest context, el novembre del 1934, després del Fets d’Octubre, quan es va crear el nucli de les JONS a la Selva del Camp.
Així i tot, el punt de no retorn, el del divorci definitiu de bona part de la dreta amb la República, va ser la victòria del Front Popular a les eleccions del febrer del 1936 i la temptativa de restitució d’algunes de les reformes del primer bienni. Malgrat que els republicans van assegurar el control de l’agenda política i l’oposició a qualsevol mesura que pogués semblar revolucionaria, algunes de les respostes de la dreta van ser la mobilització de la patronal agrària davant d’una hipotètica reactivació de la reforma agrària, la retirada de capitals financers i l’amenaça d’un bloqueig patronal en cas de que s’obligués a indemnitzar als treballadors represaliats pels fets d’octubre del 1934. La derrota electoral de la CEDA, la coalició majoritària de la dreta, havia suposat la fi de la visió accidentalista que tenien sobre la República.[22] Els resultava sorprenent que la democràcia espanyola no caigués pel seu propi pes, basant-se en la suposada naturalesa nacional-catòlica d’Espanya. Entenien que no els quedava marge per revisar el règim republicà sobre unes bases corporatives a través de l’acció parlamentària i, per tant, optaven per mètodes que ajudessin a complir els seus objectius d’una manera més ràpida. El llenguatge integrista i l’apropament definitiu a posicions autoritàries era visible des de mesos abans dels comicis, amb una construcció discursiva basada en el perill d’una suposada amenaça roja quallada en el mite d’un putch comunista. Un conjunt de significants compartits als quals calia sumar la salutació romana i l’uniforme militar, que donaven peu a un marc d’acció col·lectiva que concitava adhesions per una creuada patriòtica que extirpés l’amenaça socialista. El plantejament de reformar en sentit corporatiu la societat i el sistema parlamentari no només anava destinat a beneficiar a les elits, sinó que era un missatge que buscava captar les classe mitjanes per oferir-los-hi la congelació del risc de proletarització i la garantia de la seva representació parlamentaria davant de la incidència del moviment obrer en l’esfera pública que identificaven com un perill.[23] Per als qui tenien la representació majoritària dels conservadors al conjunt de l’Estat, les perspectives més favorables exigien un cop d’estat que propiciés un règim autoritari corporatiu, liderat per Gil Robles, amb el suport de les institucions tradicionals del país, l’exèrcit i l’Església. Per consegüent, el mateix dia de la victòria del Front Popular a les urnes, des d’alguns sectors de l’exèrcit s’engegava la maquinària coordinada i madurada durant els anys anteriors que havia de posar fi a la República.
Camins diversos i final compartit
Els mites de la regeneració nacional i la construcció d’una Espanya nova que deixés enrere les pugnes partidistes i la mobilització social, van accentuar el procés de radicalització i feixistització de les dretes i l’abandonament dels postulats del liberalisme i la Il·lustració entre bona part dels sectors conservadors. L’experiència de guerra a la rereguarda va generar pors i revenges. La violència anticlerical, els escorcolls, els assassinats o la defensa dels interessos concrets que s’havia vist afectada per les confiscacions i les col·lectivitzacions de fàbriques i terres –sí, també a Catalunya–,[24] podien ser elements constitutius de les adhesions, que es van transformar en actes d’oposició interna facilitant informació als rebels i estenent rumors «a fin de desmoralizar el ambiente rojo».[25] Junt amb l’experiència dels excombatents, que jugaren un paper fonamental en la gestió del poder i el suport del règim recordant la divisió entre vencedors i vençuts, la participació en la repressió posterior, amb les delacions i les pallisses, van operar com un altre factor d’adhesió al nou règim i al rebuig a un possible canvi polític. Els excombatents, vinguessin d’on vinguessin, mai van plantejar-se abandonar la Falange per reconstituir els antics partits com la CEDA o la Lliga Catalana. Quelcom semblant passava entre bona part de la militància de dretes que s’havia refugiat o havia mantingut una posició passiva. Doncs durant la guerra, a mesura que s’anaren desarticulant els diferents partits conservadors en favor del partit únic, els seus votants i simpatitzants passaren a ampliar els suports al bàndol insurrecte i part dels seus militants van integrar-se als grups polítics que formarien el partit únic de la dictadura.
Per al cas català, cal tenir en compte el paper que hi va jugar la Lliga, que fou perseguida a la zona republicana i menyspreada entre els insurrectes, malgrat que Cambó posés tots els seus recursos a l’abast a favor del govern instal·lat a Burgos, a diferència del que van fer altres formacions conservadores com la dels nacionalistes bascos o la Unió Democràtica de Carrasco i Formiguera.[26] A la Lliga no se li va permetre participar dels organismes del nou règim, però els seus militants, a títol personal, eren ben rebuts quan ingressaven a FET y de las JONS. En aquest sentit, i si estirem de l’exemple de la Selva, entre aquell llistat anteriorment citat de més d’un centenar d’homes, s’hi poden observar la varietat d’orígens dels qui formaven el nou nucli local de FET y de las JONS el juny del 1939. A part de la dotzena de falangistes i una altra dotzena de simpatitzants, també s’hi comptaven trenta integrants provinents de partits de dretes sense especificar; cinc tradicionalistes; cinc de la Lliga; quatre de Derecha de Cataluña, la federació de Renovación Española al Principat; quatre del Partit Radical; dos de la CEDA; i cinc procedents de partits d’esquerres sense especificar. Dels restants, no se’n especifica filiació.[27]
Cal recordar, però, que, a Espanya, l’ascens del feixisme al poder es va fer a través d’una guerra. Una guerra amb reclutament obligatori, però sense l’obligació de militar enlloc. Militar era la manera de fer-se veure. Tot i així, l’experiència de guerra no ho explica tot. També hem de tenir en compte el pes del repartiment del botí, per exemple, amb l’accés a càrrecs funcionarials i administratius fins aleshores ocupats pels represaliats o de nova creació. Una actitud corresposta per les autoritats amb la finalitat de disposar d’un personal fidel en la nova administració. El partit únic, en suma, no va ser una façana on s’emmascarava el retorn de l’antiga elit conservadora, sinó la llera des d’on es va renovar i generar una nova classe dirigent que va alçar i va donar continuïtat a la dictadura.
Amb tot, el feixisme, va ser una de les respostes polítiques de la dreta a la crisi que estava vivint Europa des de la Gran Guerra. Una crisi amb moltes ramificacions però que tenia els seus fonaments en l’emergència de la societat de masses i la seva participació en la política, la qual tensava les costures dels Estats liberals noucentistes. La proposta radical de la dreta anava dirigida a les classes mitjanes i va servir de catalitzador del conjunt dels sectors conservadors i catòlics. Una revolució contrarevolucionària que apuntava directament al moviment obrer i les seves institucions, expressades a través dels sindicats i els partits de la constel·lació socialista, com l’enemic a batre i a la democràcia parlamentària com una hostilitat que havia de substituir-se amb criteris organicistes. Una proposta que, a través de la disciplina social i l’eugenèsia racial, pretenia reorganitzar la societat amb la mirada posada en l’impuls d’un procés d’acumulació de capital al servei d’una pàtria corporativa assimilada com a destino de lo universal.
[1] Sánchez Cervelló, Josep. Conflicte i violència a l’Ebre. De Napoleó a Franco. Barcelona: Flor del vent, 2001, p. 366-369.
[2] Thomàs, Joan Maria. Lo que fue la Falange. Barcelona: Plaza&Janés, 1999.
[3] Marín, Martí. ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977). Vic: Eumo, 2019, p. 43-44.
[4] «Fiesta de exaltación del trabajo», [la Selva del Camp], 26 de març de 1939. Fons Llevat. Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus (CIMIR). Els parlaments de l’acte es poden consultar a la noticia que va publicar el Diario Español [Tarragona], 28 de març de 1939, p. 3.
[5] Puig Vallverdú, Guillem. «La construcció d’un espai d’oposició. Una anàlisi local a través de la Defensa Agrària de la Selva del Camp (1926-1939)», Comunicacions al XII Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. Tarragona-Reus: CCEPC, 2020.
[6] Thomàs, Joan Maria. José M. Fontana Tarrats: biografia política d’un franquista català. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1997, p. 37.
[7] Arxiu Històric Provincial de Tarragona. Fons d’Associacions. «Sociedad Falange Española y de las JONS». Citat a: Navais, Joan; Samarra, Frederic. L’extrema dreta al Reus republicà (1931-1936). Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 2003, p. 230-231. La referència de Fontana a: Los catalanes en la guerra de España. Madrid: Samaran, 1951.
[8] «Relació d’afiliats», 1939. Arxiu Històric de la Selva del Camp (AHSC), Falange, c. 8, cu. 3.
[9] Traverso, Enzo. «Interpretar el fascismo. Notas sobre George L. Mosse, Zeev Sternhell y Emilio Gentile», Ayer, n. 60, 2005, p. 232.
[10] Arco Blanco, Miguel Ángel del. «“Hombres Nuevos”. El personal político del primer franquismo en el mundo rural del Sureste español (1936-1951)», Ayer, n. 65, 2007, p. 237-267.
[11] Cabana Iglesia, Ana. Xente de orde: O consentimiento cara ao Franquismo en Galicia. A Coruña: TresCtres, 2009; Íd. «De imposible consenso. Actitudes de consentimiento hacia el franquismo en el mundo rural (1940-1960)», Historia Social, n. 71, 2011, p. 89-106.
[12] Thomàs, Joan Maria. Los fascismos españoles. Barcelona: Ariel, 2019.
[13] «Relació de milicians»,1939. AHSC, Falange, c. 4, cu. 27.
[14] «Carnets d’afiliades». AHSC, Falange, c. 3, cu. 74. «Carnets d’Excombatents», 1939. AHSC, Falange, c. 8, cu. 36.
[15] Sanz Hoya, Julian. «Los hombres de Franco: Sobre los cuadros locales de la dictadura», a Arco Blanco, Miguel Ángel del et al. (ed.). No solo miedo: actitudes políticas y opinión popular bajo la dictadura franquista (1936-1977). Granada: Comares, 2013, p. 93-96.
[16] L’assumpció de la propietat privada com a propietat absoluta i perfecta forma part d’un procés històric vinculat a la implantació de l’ordre jurídic liberal amb l’objectiu de sacralitzar-la. A Espanya, aquest procés es va desenvolupar especialment durant el segle xix, caracteritzat pel desmantellament de les propietats comunals i els ordenaments feudals. Cf. Rosa Congost. «Sagrada propiedad imperfecta. Otra visión de la revolución liberal española», Historia Agraria, n. 20, 2000, p. 61-93.
[17] López Esteve, Manel. Els fets del 6 d’octubre de 1934. Barcelona: Base, 2013, p. 295-305.
[18] Puig Vallverdú, Guillem. La taula del mirall. L’Ateneu i l’associacionisme cultural i polític a la Selva del Camp, 1878-1979. Catarroja: Afers, 2018, p. 134.
[19] Aróstegui, Julio; González Calleja, Eduardo. «La tradición recuperada. El Requeté carlista y la insurrección», Historia contemporánea, n. 11, 1994, p. 45.
[20] Thomàs, Joan Maria. «Las Falanges de Barcelona entre 1934 y 1940», Historia y Fuente Oral, n. 7, 1992, p. 100-101.
[21] Primo de Rivera, José Antonio. «El fascismo», a: Obras completas. Madrid: Educación Popular FET y de las JONS, 1945, p. 465-466. Es tracta d’una carta de José Antonio dirigida a Juan Ignacio Luca de Tena publicada al diari ABC el 22 de març de 1933, en el que era una columna dedicada a «Cartas abiertas acerca del fascismo».
[22] Casanova, Julián. Historia de España. República y guerra civil. Barcelona: Crítica 2007, p. 170.
[23] Domènech, Antoni. El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista. Barcelona: Crítica, 2003, p. 387-390.
[24] Puig Vallverdú, Guillem. «La terra en comú. La col·lectivització agrària a Catalunya durant la Guerra Civil, 1936-1939», Segle xx: revista catalana d’història, n. 13, 2020, p. 51-72.
[25] «Declaració jurada de Gil Cristià i Arbós», 18 d’abril de 1939. AHSC, Expedients de Depuració de l’Ajuntament, top. 2436 B-C.
[26] Riquer, Borja de. «Joan Ventosa i Calvell, l’home de la Lliga Catalana a Burgos. Les relacions dels catalanistes conservadors amb els militars rebels durant la Guerra Civil». Segle xx: revista catalana d’història, n. 5, 2012, p. 35-61.
[27] «Relació d’afiliats», 1939. AHSC, Falange, c. 8, cu. 3.