Resum
El nou llibre de Jordi Llavina parteix d’una pujada a peu a l’ermita de Sant Pere del Puig de la Selva del Camp, poble natal de la seva mare, d’on en guarda molts records de les seves estades de joventut. Llavina construeix un llarg poema de 1.400 octosíl·labs al llarg dels quals encadena la mirada del caminant, els records anteriors del lloc i pensaments, reflexions i memòria de l’autor sobre molts altres temes. Editat per Meteora es complementa amb un recull fotogràfic de Josep Massana i un epíleg de Mónica Miró i Vinaixa.
En bona part de les obres literàries, el lloc, els llocs, tenen una importància cabdal, encara que a vegades no ens ho sembli. Com ara, per posar exemples recents, els llocs del llibre de Lluís Foix El que la terra m’ha donat: Rocafort de Vallbona, el seu poble natal, i altres indrets de països diferents on l’autor ha viscut al llarg de la seva vida. Sense Rocafort, de ben segur, la seva mirada sobre el pas de les estacions de l’any, la terra i el paisatge, les descripcions, i les reflexions, els relats existencials de les relacions humanes, seria una altra cosa. És allò que deia Joan Miró parlant de Mont-roig: «Mont-roig és el xoc preliminar, primitiu, al qual sempre torno. En altres llocs, tot ho mesuro en comparació a Mont-roig». En l’excel·lent novel·la de Carme Martí El camí de les aigües els llocs apareixen d’una altra manera, però sense la localització a l’Espluga de Francolí i a les Masies de Poblet, també a Reus i a Barcelona, la trama no s’hauria pogut desenvolupar, hauria de ser una altra. Llocs, a més a més, propers, viscuts o molt coneguts dels autors. Llocs vitals.
Una altra obra recent, molt diferent de les esmentades, en el que el lloc és fonamental, és Ermita de Jordi Llavina. Una obra poètica de 1.400 octosíl·labs, un darrera l’altre sense trencaments, ni epígrafs de cap mena. Tot d’una carrera. Llavina puja a peu en ple mes de juliol a l’ermita de Sant Pere del Puig de la Selva del Camp, el poble natal de la seva mare, lloc i població d’on ell en guarda molts records d’infància i joventut. I a partir d’aquí comencen els versos: «Torno a pujar, tants anys després…». La particularitat d’aquesta obra, sobretot en relació al lloc, no només la dóna el gènere literari, la poesia, sinó seva la concepció de fons. Al meu entendre Llavina no només transforma en poesia el que contempla, que també, ni no només aboca els records que el lloc li retorna, que hi són, sinó que és l’autor mateix el que es mostra en tota la seva dimensió humana. Dit això podríem pensar que el lloc no té tanta importància, que també un altre camí podria ser l’excusa per mostrar-la. No és així, el lloc, el camí a Sant Pere, entremescla la contemplació del cel i la terra, des d’una mirada molt particular, minuciosa i detallista, amb una diversa i personal complexitat existencial. El lloc, en aquest cas, per l’autor ha de tenir potència per desentumir la memòria, però al mateix temps n’ha de tenir per obrir espais de la pròpia vida, travessar les fronteres dels pensaments i les preguntes que aflueixen caminant en solitud per arribar a la materialització poètica. Llavina planteja l‘Ermita com un símbol «que cal mirar en el contrallum de l’esperança». Camina mirant a prop, en format micro i de les petites quotidianitats de la natura n’extreu reflexions de vida: «jau un llagost de color verd / que un negre exèrcit de formigues / ha conquerit, i ara devora / (la vida, sempre afamegada; / la mort, rotant d’estar ben farta!)». Es pregunta, per exemple, per la profunditat de les arrels, compara els petits masos i barraques amb el cards brostats, guaita la perdiu que aixeca el vol cap el cel «que és com un niu / per a ella i els d’igual natura». O també es demana: «¿Per què floreix i es fa més bella, / una atzavara quan es mor?» Qualifica de sagrat el nostre cos tot i que es va marcint. Potser per això, qüestiona amb contundència la moda dels tatuatges: «potser / creuen merèixer-se un cos únic?» Com que «L’home recorda igual que pensa», la seva poesia va engranant records i pensaments amb la roda dentada del camí que al final el condueix a l’Ermita on Llavina manifesta que «Em sento alliberat del feix / llenyós dels anys.» De retorn està convençut que tot el que ha escrit «proposa un viure més senzill». Tanmateix potser aquest anhel és el que li ha permès aspirar al llarg de tot el recorregut a «poder-me afigurar el topall / del que es pot dir abans del no-res», que no és pas poca cosa. Llibre de gruix i fondària, per llegir pausadament i per rellegir sabent que a cada passada hi collirem de nou.