Un repàs a biografies i accions del règim des d’una mirada local
De forma legítima i documentada, Reus sempre ha tingut fama de ciutat majoritàriament republicana i progressista al llarg de les dècades. Malgrat aquesta realitat històrica innegable, durant les gairebé quatre dècades de franquisme hi van haver –necessàriament– persones que per ideologia, convicció o simple interès van contribuir a aconseguir que l’estructura administrativa i repressiva local del règim sorgit de la Guerra Civil es perpetués a la ciutat de Reus, tal com també va passar a la resta del país.
Fent servir la terminologia emprada per l’escriptor Ignasi Riera[1] fa unes dècades es podia parlar dels «reusencs de Franco», part insoluble d’aquell gens menyspreable nombre de catalans que van donar suport al règim guanyador de la guerra. Una classe dirigent que va apuntalar (a la reusenca) la dictadura i va posar el seu granet de sorra en la consolidació del règim a la ciutat.
Alguns reusencs de Burgos
Numèricament, el nombre dels anomenats com a «reusencs de Burgos» (aquells que van fugir cap a la zona nacional) va ser relativament escàs. Segons el peculiar repàs que efectuava el destacat falangista reusenc José María Fontana Tarrats el 1978, entre les persones que van fugir cap a la zona nacional caldria comptabilitzar-hi l’advocat Antoni Pedrol i Rius (1910-1992) i l’economista Romà Perpinyà Grau (1902-1991), personalitats que arribarien a ser Fills Il·lustres de Reus per l’excel·lència en els seus respectius camps professionals.
Una altra deserció destacada del Reus republicà va ser la del poeta i comerciant catòlic Antoni Correig Massó que es va incorporar a les files dels rebels després de fugir a França. El que resulta destacable és que Correig havia format part, l’any 1935, de la cúpula dirigent d’Acció Popular Catalana (APC), partit que –en versió catalana– aspirava a convertir-se en una mena de sucursal de la CEDA de Gil Robles.
Un altre primerenc addicte al nou règim va ser el catedràtic d’agricultura de l’Institut, Josep Caixés Gilabert, que després d’escapar del Reus republicà va dirigir l’institut de la capital dels nacionals, Burgos. Anteriorment, Caixés havia desenvolupat càrrecs públics durant la dictadura de Primo Rivera (1923-30) i havia estat alcalde de la ciutat durant un brevíssim però clau període: l’històric canvi de la monarquia a la República. Un instant simbolitzat per l’exemplar traspàs de la vara d’alcalde al nou batlle republicà, Evarist Fàbregas, de les seves mateixes mans el 14 d’abril del 1931. Una fita que, segons el narrador, va omplir «de forts aplaudiments al parlament de Caixés el saló de sessions i altres dependències de la Casa» en un «emocionat acte». Possiblement Fontana Tarrats no devia recordar aquest moment emblemàtic quan va definir Caixés com «un típic exemplar de la dreta civilitzada» que, segons el seu parer, va realitzar a l’alcaldia «una tasca constructiva i liberal» durant el limitat període que va liderar.
La personalitat de Fontana Tarrats
Entre el col·lectiu de reusencs seduïts pel règim, és convenient aprofundir especialment en la figura d’un reusenc amb important carrera política i (si hem de fer cas al nombre de publicacions i premis) literària. A ulls del bàndol vencedor de la guerra, la biografia del falangista reusenc José María Fontana Tarrats (Reus, 1911 – Sanxenxo, Pontevedra, 1984) va estar plena de mèrits per figurar en un possible llistat local d’addictes –en el seu cas, es podria dir entusiastes– del règim. I és que Fontana Tarrats va ser el que s’anomenava un «camisa vella», és a dir, fundador de FE de la JONS a Tarragona el 1934 i –alhora– un dels pocs militants d’aquest partit d’extrema dreta en aquells primers moments formatius. Després de la rebel·lió del 18 de juliol del 1936, Fontana Tarrats va fugir de la zona republicana cap a Burgos i va esdevenir director –juntament amb el barceloní Xavier de Salas– de la revista Destino. Perpetrada la terrible victòria del bàndol nacional, Fontana Tarrats va ser cap provincial del Movimiento a Tarragona (1939-43), governador civil de Granada i president del Sindicat Nacional Tèxtil. Més tard, va ser procurador a Corts i Consejero Nacional del Movimiento durant 12 anys.
Apartat de la política des dels anys 50, el reusenc va viure a Madrid on va ser secretari de la Cambra de Comerç i jutge d’un tribunal especial sobre qüestions de competència entre les empreses. Tasques que va combinar amb l’escriptura, terreny en el qual va obtenir un Premi Nacional de Literatura l’any 1968. Amb el llibre Abel en tierra de Caín, Fontana Tarrats va guanyar aquest guardó en la categoria Francisco Franco, destinada a obres sobre temes politicosocials o econòmics,[2] un premi que va recollir de mans del ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga.
Si es vol conèixer el pensament i l’argumentació dels vencedors de la Guerra Civil, és recomanable llegir la seva obra Los catalanes en la guerra de España. Geni i figura fins al final, Fontana Tarrats va publicar en plena transició, el 1978, el llibre Dos trenes se cruzan en Reus (1978), obra en la qual ataca els nous polítics democràtics, ajusta comptes amb els seus enemics del vell règim i justifica les seves actuacions i les dels dirigents franquistes.
Una persona tan poc sospitosa de connivència amb el règim franquista com l’escriptor Xavier Amorós creu molt interessant la lectura d’aquesta darrera obra en mostrar clarament el tarannà polític i personal de l’escriptor falangista reusenc. Amorós –que, d’altra banda, té la teoria que les nissagues familiars dels Fontana i els Ferrater serien una excel·lent manera de narrar el Reus del segle xx– posa l’accent en què el capitost de Falange va optar, durant la primera repressió dels vencedors, per no aturar la condemna a mort del seu propi tiet, l’advocat laboralista i compositor Ferran Fontana Grau. A la passió professional per defensar els obrers, Fontana Grau va sumar-hi el seu amor per la composició de sarsueles de tendència antifeixista: La filla del dictador, Amor i metralla i La cançó de la rereguarda en són algunes. Amb el triomf franquista, aquestes creacions musicals van ser un estímul afegit per a la seva condemna a mort.
Sobre aquest episodi en concret relacionat amb la seva família, el camisa vella Fontana Tarrats escriu a Dos trenes se cruzan en Reus que «els afusellats per sentència ferma van ser molt pocs, tots convictes i confessos d’assassinat, amb la sola excepció del meu tiet», i diu que «els revengistes» haurien «d’aixecar-li un monument, única víctima innocent» alhora que afegeix que seria impensable «honorar un Fontana, que a més va ser advocat dels anarquistes, bèstia negra dels demomarxistes».
Un ministre reusenc, Enric Fontana Codina
Una altra de les branques de la família Fontana va caracteritzar-se també per idèntiques adhesions al règim dictatorial. En aquest cas, Enric Fontana Codina (Reus, 1921 – Madrid, 1973), que va ser un altre dels reusencs confortables amb el règim amb la particularitat que, a més, esdevindria ministre durant el tardofranquisme. Tot i que jeràrquicament la carrera política de Fontana Codina esdevindria més rellevant en asseure’s al consell de ministres el 1969, l’escriptor Xavier Amorós el considera, des d’un vessant ideològic, un personatge molt menys interessant que Fontana Tarrats.
De manera similar al seu cosí Fontana Tarrats, Fontana Codina va estudiar Dret i es va instal·lar a Madrid, on va dirigir l’empresa familiar d’exportació d’olis. Des de la capital de l’Estat va iniciar el seu ascens gràcies a la seva relació amb elements falangistes i va esdevenir comissari d’Abastaments i Transports el 1965, procurador a Corts pel terç familiar i membre del Consell del Regne i, finalment, ministre després de la crisi de MATESA. Cap altre reusenc o reusenca va tenir un paper jeràrquicament tan important durant el règim del general Franco.
Els caiguts, símbol perenne de la Guerra Civil
En un bàndol o altre, els Fontana van ser protagonistes de la Guerra Civil i de la dictadura. Com ja és conegut els vencedors del conflicte van establir un imaginari col·lectiu a través del qual recordar i adoctrinar sobre els fets bèl·lics. Més d’una generació de reusencs identifica aquest adoctrinament permanent amb un element monumental, un monòlit, que durant dècades va estar instal·lat a l’avui plaça de la Llibertat, aleshores dels Màrtirs, i que convenientment reciclat –i desprovist de símbols feixistes– encara es troba al Cementiri de Reus. En el monòlit inaugurat el 29 d’octubre del 1940, hi constaven els noms dels 31 capellans i 87 paisans morts pels revolucionaris. Una de les assassinades va ser, per exemple, la secretària de la primera junta de Falange a Reus el 1935, Francisca Magdaleno de la Hoz, nom amb el qual els vencedors van rebatejar el carrer dels Recs. Honor que també tindria el dentista Camil Morales, que havia estat inspector de la FET a la comarca de Falset i va ser assassinat pels maquis en una acció violenta el març del 1945.
Els alcaldes franquistes
En un àmbit totalment diferent, l’institucional, caldria fer un repàs també als càrrecs polítics d’aquesta llarga etapa. Fins a les eleccions democràtiques del 1979, la ciutat va tenir 10 alcaldes diferents, alguns d’ells de procedència forana, però, en la seva majoria, amb llaços familiars o econòmics amb la ciutat. En el grup dels batlles amb una durada més o menys fugaç cal parlar d’Enric Aguadé Parés (1939), Ramón de Amézaga Botet (1939), José Maria Fernández de Velasco (1939), Pere Miralles Casals (1947-1950) o Pau Ornosa Soler (1950-51). A les seves memòries, el fill del primer d’aquests alcaldes, el doctor Enric Aguadé Sans, recordava com el seu pare va ser escollit «en renunciar Font de Rubinat a ser president de la gestora». I és que a instàncies de l’alcalde socialista, Ramir Ortega, Pau Font de Rubinat s’havia fet càrrec de la ciutat per evitar el buit de poder entre la marxa dels republicans i l’arribada de les tropes franquistes a la ciutat, el 15 de gener del 1939.
Aguadé Sans afegia que «els membres van escollir al pare com a president i havia de fer les funcions fins que arribés Amézaga». Una incorporació que va ser vista i no vista perquè l’alcalde designat a Burgos va ser convidat a dimitir en autoritzar l’ús d’uns fulls escrits en català, fet que va retornar a Aguadé a l’alcaldia provisional durant 10 mesos. La casualitat va fer que el relleu d’Amézaga coincidís amb la celebració de la primera festa major des del final de la guerra, una trobada que es va convertir en una exaltació per part del nou règim de la figura d’un reusenc il·lustre universal, Marià Fortuny. Se celebrava, d’aquesta manera, el centenari del seu naixement (per cert, fora de termini), unes activitats que es van perllongar entre el 24 de juny i el 2 de juliol de 1939. Sota l’impacte físic i moral del conflicte, les activitats van ser variades i sempre enfocades a enaltir el nou règim victoriós. Per exemple, es va descobrir una placa que donava el nom de José Antonio a l’antiga plaça dels Quarters, es va beneir una creu dels caiguts… Evidentment, no van faltar les xerrades i les celebracions litúrgiques dins de la programació d’aquells actes. El dia 26 de juny es va fer una missa de campanya a la cruïlla dels passeigs Sunyer i Mata amb l’assistència de la delegada nacional de la Secció Femenina de FET i JONS, Pilar Primo de Rivera, i el mateix dia hi va haver una conferència al teatre Fortuny de Rafael Sánchez Mazas, conseller nacional de FET i JONS.
Transcorregut l’estiu, les autoritats van nomenar una nova gestora presidida per Fernández de Velasco, conegut anteriorment com a gerent de la casa Yzaguirre. D’aquesta manera, a partir del 7 d’octubre del 1939 es va posar fi a la interinitat creada per la dimissió d’Amézaga i a la gestió accidental d’Enric Aguadé, que es va allargar entre el juny i l’octubre. Amb experiència prèvia com a regidor durant la dictadura de Primo de Rivera, Fernández de Velasco va comptar amb els suports de Caixés, director de l’institut, i de Rofes, comerciant vinícola, així com del cap del tradicionalisme, Cabeza. De nou, una breu etapa que va cloure amb la mort sobtada del batlle en accident de cotxe.
Deixant de banda els batlles efímers, cal aprofundir en la figura dels que van tenir realment rellevància per la llargària del seu mandat. En aquest sentit, el primer –cronòlogicament parlant– va ser Antoni Valls Julià (1940-47), alcalde del qual Fontana Tarrats assegura que «en contra de les consignes reaccionàries que tenien els governadors civils, vaig poder imposar el meu candidat i el seu equip». A partir d’aquest punt, el falangista no oblida esmentar un col·laborador bàsic d’aquests temps, Juan Juderías, director de la sucursal del Banc d’Espanya i regidor, el qual també havia format part de la cúpula directiva de l’APC com Correig. A parer de l’escriptor falangista, aquest grup va fer «en íntima compenetració moltes coses beneficioses per a Reus i els reusencs».
Entre els fets destacats de la presidència de Valls i Julià del plenari municipal, cal esmentar l’organització de la primera Fira de Mostres el 1942 i la reobertura d’El Círcol que fins el juny de 1944 havia estat sota el poder de Falange i havia enfrontat els Fontana amb els membres de la societat. També s’ha cal tenir en compte que durant aquesta etapa el general Franco va visitar per primer cop la ciutat, el 30 de gener del 1942, i que seria el plenari d’aquest moment el que concediria la Medalla d’Or de la ciutat al dictador el 3 de febrer del 1943.
Segons assenyala Xavier Amorós, les dues següents dècades van ser anys perduts per la ciutat en encadenar-se consecutivament dues llargues alcaldies, la de Joan Bertran Borràs (1952-63) i la de Juan-Amado Albouy Busquets (1963-73). Per a Amorós, la designació d’aquests dos batlles coincideix en el moment que la burgesia reusenca s’adona que per gestionar els seus assumptes no cal tenir presència directa en la institució sinó que és més profitós influir des de fora sense implicar-se políticament en el règim. Tornant un cop més a les descripcions de Fontana Tarrats sobre els seus contemporanis, d’Albouy en parlava com a «eficient i correcte i gran alcalde blau» que «va gestionar molt bé els negocis públics durant el més llarg i millor període» de la dictadura. El polític reusenc afegeix que l’etapa Albouy té «governadors falangistes, sempre temorosos del meu cacicat». Tot i aquests gran elogis per part de Fontana Tarrats, el cert és que la sortida política del càrrec d’Albouy va ser poc lluïda fins al punt que el dia de la presa de possessió del nou alcalde, un jove Francesc Llevat va adduir una malaltia per no comparèixer al saló de plens i va encarregar a un dels regidors la lectura d’una carta amb què es justificava.
Propagandistes del règim
El retrat d’aquesta època està necessàriament incomplet si no es parla dels propagandistes del règim que, des dels limitats i controlats mitjans de comunicació, aplaudien una administració ideologitzada i plegada als interessos del cap de l’Estat i les seves famílies ideològiques. En aquest terreny, es poden citar noms com els de Salvador Sedó Llagostera (Reus, 1900-1990) que va fer-se amb el control de la històrica Ràdio Reus adquirida el 1944 per la cadena Ser i des d’on es va alinear amb les noves autoritats. Sedó Llagostera, que va tenir responsabilitats de propaganda en el nou règim, havia col·laborat amb l’emissora anteriorment i a partir del seu nomenament com a nou director va estar-hi al capdavant durant dues dècades i mitja. Atès que la programació era seguida molt de prop pels dirigents locals del règim, una de les característiques d’aquella època va ser la posada en marxa de campanyes benèfiques sempre i quan, evidentment, quedés fora de l’actuació la crítica a l’status quo.
Dins d’aquesta categoria també s’ha de citar la publicació Reus. Semanario de la ciudad dirigida per Carles Giró Puig, mitjà que, segons Montserrat Duch, va convertir-se en el portaveu oficiós dels poders fàctics. Una situació que ja s’observa des del primer número del setmanari, el 19 d’abril del 1952, en què l’alcalde Joan Bertran, i alhora cap local del Movimiento, es congratula, per exemple, de poder comptar amb «el nou instrument de relació» que representa el mitjà. En cap cas, el pas dels anys no va fer disminuir ni l’entusiasme del director pel règim ni el seu estil grandiloqüent que va motivar que titulés la notícia de la mort del dictador el 22 de novembre de 1975 de la següent manera: «Victòria de Francisco Franco per a l’eternitat». En les pàgines interiors, hi incloïa un ampli repertori de les visites i recepcions que el cap de l’Estat havia realitzat a la ciutat.
I les reusenques?
Tot i l’esquifit paper que el règim va reservar sempre a les dones, hi van haver també «reusenques de Franco». De fet, la Secció Femenina de Falange y de la JONS local, encapçalada per Francisca Barberà, va impulsar les emissions radiofòniques[3] de Ràdio Reus destinades a l’adoctrinament femení.
Segons la historiadora Montserrat Duch, les delegades locals en els primers anys a Reus foren Mercè Monné i M. Cinta Rodón Esqué, Josefa Val Martín i Núria Caixés Sunyer. En ser filla de Josep Caixés, Fontana Tarrats definia a la darrera, el 1978, com a «intel·ligent i sensible».
Senyal del seu escàs pes en un règim que marginava i discriminava les dones, les tasques de la Secció Femenina amb ressò públic durant els primers temps es limitaven a la celebració dels actes de la patrona, Santa Teresa; la col·lecta anual que feien es destinava a recaptar fons per als albergs i altres activitats, l’organització de campionats provincials de bàsquet i col·laboracions a l’«Hoja Femenina» que publicava el Diario Español a partir del maig del 1939. Poc canviarien les coses al llarg de la consolidació del franquisme.
Sense ser membre de la Secció Femenina, però sí reconvertida a la tasca del nacionalcatolicisme, la periodista Llucieta Canyà –que residiria a Reus durant una dècada– va començar a partir del 1942 a col·laborar en unes planes que portarien com a títol «Mundo femenino» del mateix diari.
Per la seva excepcionalitat en quasi 4 dècades és destacable parlar d’Assumpció Rodón Esqué. En esdevenir la primera –i única– regidora del franquisme local, el paper de Rodón va ser relativament més rellevant respecte a la resta de personalitats locals femenines del règim. De fet, l’assoliment de Rodón no va ser fruit de la casualitat atès que ja havia desenvolupat tasques de direcció en la Secció Femenina durant un llarg període. Tot i així, el mateix alcalde reusenc, Juan-Amado Albouy Busquets, destacava com a novetat durant la seva presa de possessió «la presència per primera vegada en la història del municipi, d’una dona en els escons dels regidors» en el seu parlament de benvinguda als nous càrrecs públics el 1971. Un comentari, a més, de no ajustar-se a la realitat històrica tenint en compte el pas de dues conselleres per la institució durant l’etapa de la Guerra Civil: l’anarcosindicalista Teresa Vilalta Sentís (1936-37) i Teresa Palau Llurba (1937-38). Un record que, segurament, l’alcalde no va considerar oportú evocar en aquella solemne ocasió.
Tot i la seva excepcional designació, la importància gestora de Rodón en el consistori va ser minsa, d’acord amb els paràmetres d’una institució poc representativa i sotmesa a autoritats sempre superiors. Inicialment nomenada vocal en les comissions informatives de Foment, Cultura i Festes, Educació Física i Esports i Sanitat i Beneficència, Rodón va anar guanyant pes administratiu. Deu mesos després, Albouy la va nomenar presidenta de la comissió informativa de Beneficència per esdevenir, finalment, delegada d’aquest mateix àmbit a instàncies de la promoció que va fer-ne el nou alcalde Llevat.
Les reaccions a la mort de Franco
No per esperada la notícia de la mort de Franco va ser un xoc pel Reus oficial que havia liderat els quasi 40 anys de dictadura. La reacció va ser immediata. Com molts altres municipis, l’Ajuntament reusenc va celebrar una sessió plenària extraordinària a un quart de dues de la tarda a la qual van assistir una quinzena de regidors i va presidir solemnement l’alcalde i alhora cap local del Movimiento, Francesc Llevat. En nom de la Corporació, Llevat va fer un encès panegíric fúnebre de Franco que havia mort aquella matinada a Madrid després de setmanes d’agonia pública.
Seguint el previsible guió retòric, el discurs de Llevat va estar farcit de les habituals lloances al dictador. Tot i fer 36 anys del final de la Guerra Civil, les autoritats encara el definien com «l’home que a través de la Creuada d’Alliberament Nacional» havia aconseguit salvar «la pàtria del fantasma de la dictadura atea i comunista» i com qui «havia conduït la nació per camins de glòria» traient-la de la misèria fins a convertir-la en el novè país industrialitzat. El difunt Caudillo també era recordat pel batlle com el responsable que Espanya hagués «disfrutat del més llarg període de pau de la història contemporània». Personalment, s’al·ludia a ell com «l’home amb pols ferm, actitud serena i ple de rectitud» que havia estat «el timó de la pàtria» davant la incomprensió dels seus «seculars enemics».
En la part final del discurs de l’alcalde reusenc, la màxima autoritat municipal expressava el desig que Déu fes seguir «el camí traçat» per Franco al futur rei amb «la mateixa destresa i el mateix sacrifici». Finalment, l’alcalde tancava el discurs amb les previsibles crides d’«¡Arriba Franco! Y, ¡arriba España!» i decretava aixecar la sessió «amb senyal de dol». De fet, aquell mateix dia es va celebrar una missa funeral per la mort del dictador a la Prioral de Sant Pere.
[1] Riera, I. Els catalans de Franco. Barcelona: Editorial Plaza y Janés, 1998.
[2] La Vanguardia, 20/12/1968.
[3] Sunyol, A. La meva, la nostra ràdio. Les ones de Reus (1922-2017). La Canonja: La Banya Edicions (2017).